Llançar les campanes al vol i qualificar de digne de les més altes distincions al nou xef de la cuina del Celler de Can Girona potser és massa agosarat, malgrat els 7 punts de 9 possibles. El cas és que sembla que va encaminat a treure tot el suc dels ingredients dels quals disposa, així que esperem que aviat tornem a formar part de les guies més prestigioses. Totes aquestes novetats esportives hauran de competir per uns paràgrafs d'aquesta entrada amb l'autèntic allau de novetats que ens ha sepultat els últims dies en clau penyista, amb el Trofeu de l'Amistat i una deliciosa Botillada Immortal com a activitats principals, però no patiu, intentarem fer-la tan amena com a nosaltres ens van resultar els moments que hi relatem.
Encara tenim el regust a la boca de la primera de les jornades que comentarem. Un regust ben típic del
Bierzo, la comarca històricament minera on el Girona jugava el seu partit de la setzena jornada de la
Liga Smartbank contra la
Ponferradina. Potser no tant com les condicions de treball en una mina, però El
Toralín és un estadi complicat. No en va, els seus inquilins estan només un punt per sota de nosaltres a la classificació. Si a això se li afegeix que es va començar perdent a causa d'una nova
badada defensiva d'Alcalá, el punt aconseguit gràcies al
gol de Marc Gual té fins i tot un toc dolç. Les dues victòries assolides en els partits precedents, els primers en els quals
Pep Lluís Martí va seure a la banqueta gironista, emmarquen aquest empat en una dinàmica força seriosa de l'equip. Ser fiables és requisit indispensable per tenir aspiracions, el bon joc i les filigranes és quelcom que arriba quan un equip té qualitat i ja té tots els altres aspectes fonamentals (defensa contundent, centre del camp poderós, atac efectiu) ben coberts. Aquest optimisme va fer que aquest diumenge 17 de novembre ens reuníssim prop de 40 immortals a la nostra seu per veure el matx, dels quals més de la meitat van quedar-se per gaudir d'un menú que va traslladar els nostres paladars a
Ponferrada sense que la resta del cos s'hagués de moure de la Ciutat dels Quatre Rius:
cecina i
set botillos amb els seus corresponents complements (
xoriços, patata i col). A més de la col·laboració d'en
You, l'amic
Ángel de la
Penya Eloi Amagat de Vilablareix, que també va portar-nos una deliciosa
truita de patates, va fer-nos de xef i la nostra sòcia
Mari Solozano va aportar els seus coneixements culinaris per obtenir un òptim resultat.
El
botillo és una
especialitat de la gastronomia del nord-oest d'Espanya, preparada amb un budell de porc que s'emplena de costella, cua i altres parts del mateix animal adobades amb pebre vermell, sal, all i diverses espècies, tot plegat fumat i semicurat. Aquest "paquet" es cou en aigua durant un parell d'hores i durant la part final de la cocció s'afegeixen a l'olla els xoriços que li serviran de guarnició. En el brou restant, un cop apartats el botillo i els xoriços, es bullen les patates i la col que acabaran d'acompanyar aquest
exquisit i calòric plat. Una recepta ideal per aquests dies en els quals el fred de l'hivern comença a fer la seva aparició, però no gaire adequat si després es vol dur a terme qualsevol activitat, sigui física o mental.
Convida al repòs absolut. Que li diguin al nostre tresorer
Javi Rina. Quan van servir-se les postres (sí, encara vam tenir lloc a l'estómac per una mica més de menjar), vam estrenar també les
noves ampolles de cava de la Penya Immortal Girona. Altra vegada hem confiat en la casa
Maset del Lleó, que ens ha personalitzat les etiquetes del seu producte amb una imatge commemorativa del
50è aniversari de Montilivi. Les noces d'or de la casa de tots els gironistes no mereixen menys.
Viatgem ara en el temps cap a uns dies abans, exactament a l'1 de novembre, dia de la disputa del
I Trofeu de l'Amistat, competició que va enfrontar a l'equip de futbol de la nostra penya amb el de la
Filial Catalunya del Club Nacional de Football. Com vam explicar en profunditat a l'
entrada anterior, la disputa d'aquest partit estava inclosa dins de les jornades "
Football People" contra la discriminació organitzades per l'entitat
FARE (Football Against Racism in Europe)
a més de 40 països. Abans del començament del mateix, disputat a les instal·lacions esportives del
Camping La Masia de Blanes, els capitans d'ambdós conjunts van llegir un
manifest en el qual es convidava a tots els que ens estimem el futbol a seguir mantenint viva la seva
capacitat d'unir a gent ben diferent i fer que tothom que participi en ell se senti còmode
sense donar importància a races, religions, orientació sexual, capacitats o altres condicions innates de les persones. L'encarregat de fer-ho per part immortal va ser el nostre vocal
Franc Pascual. Mentre el representant dels aficionats del conjunt de Montevideo i ell pronunciaven aquestes paraules, vam exhibir una pancarta amb el lema de la campanya. El partit va ser un dels millors que hem jugat fins al dia d'avui, i malgrat la superioritat tècnica i física dels uruguaians, vam donar força guerra. Potser sí que els jugadors
bolsos van aixecar una mica el peu de l'accelerador, però això no treu el seu mèrit a les ocasions que vam tenir, amb diversos xuts al pal, ni als
tres gols, obra de
Daniel Cebrián (alias "El Cordobés"),
David Rina i
Puchi, nova incorporació per aquest partit de la mà del seu amic i soci immortal
Jordi Tarragó. Al final,
6-3 i triomf pels del Decano, però la
fraternitat existent entre ambdós bàndols va ser tal que tots dos equips van acabar posant plegats per a la foto amb els trofeus de campió i subcampió.
Amb el xiulet final no va acabar la festa. Jugadors i acompanyants vam compartir un dinar a base de
choripanes, els tradicionals entrepans de
xoriç criollo i amanida que van cuinar els especialistes de la Filial amb la col·laboració d'algun immortal amant de la barbacoa. L'àpat va celebrar-se a les taules i graelles disponibles al bar del cantó del camp. En ell, així com durant el partit, ens van acompanyar
dues velles glòries del Girona FC dels 80, els exjugadors
Diego Requena i
Juan Arredondo, així com en
Rodri i la
Fina de la
Penya Saltenca, que sempre que poden donen suport a les nostres activitats.
Bolsos i gironistes vam complir l'objectiu de la jornada: la
confraternització entre dos grups de persones amb orígens ben diversos. De fet, alguns dels aficionats uruguaians ja han promès acompanyar-nos en un partit a
Montilivi i de passada observar les evolucions del seu compatriota
Christian Stuani, i, com no podia ser d'una altra manera, el nostre vocal
Josep Garolera va continuar exhibint pel món el millor del seu poble,
Santa Coloma de Farners, i va regalar als
charrúas el seu ja tradicional lot de galetes Trias i ratafia.
Com és habitual, acabem amb unes línies que recullen una mena de
poti-poti de la nostra actualitat i la del Girona, estretament lligades. El sobtat cessament d'Unzué, va fer que no hi hagués temps ni de buscar-li un substitut immediat, així que el partit del migdia del 27 de novembre contra l'
Alcorcón va haver de ser
Juan Carlos Moreno qui dirigís la plantilla blanc-i-vermella. En els prolegòmens d'aquest matx disputat al 141 de l'Avinguda de Montilivi vam col·laborar juntament amb penyistes d'altres agrupacions en el
repartiment del Manual de l'Aficionat, una publicació que promou el bon comportament dels seguidors i informa de les accions que es duen a terme des del futbol professional espanyol per promoure els valors positius de l'esport rei entre petits i grans. Es tracta d'una publicació de l'
LFP i
Aficiones Unidas, i la
Federació de Penyes del Girona FC, membre d'aquesta última, va ser l'encarregada de fer-ne arribar exemplars als assistents al nostre estadi. El partit va ser molt gris i amb tan poca història com l'etapa de l'entrenador provisional a la banqueta gironista. Malgrat tot, si no s'arriba a produir
un fet tan insòlit com que Stuani falli un penal (feia anys que no n'errava cap), es podrien haver sumat tres punts al darrer sospir. Malgrat l'empipada per l'ocasió perduda, estàvem en plenes
Fires de Sant Narcís i com a bons gironins tocava honrar al sant patró, així que més d'una vintena d'immortals vam dirigir-nos cap al
Tir Olímpic per fruir amb el menú que ens va preparar el company
Quim Oliu. Les fires d'enguany potser van ser les més descafeïnades que es recorden, però nosaltres vam trobar la manera de gaudir-les plegats. La setmana vinent, el diumenge 3 de novembre, tornava a tocar partit matinal, aquest cop lluny de casa, al
Francisco de la Hera d'
Almendralejo. Alguns fidels penyistes com en
Juanola i companyia o l'amic
Xavi Torres dels Paparres van estar allà, però la majoria de membres de la penya vam optar per reunir-nos al
106 (amb certa expectació, tot sigui dit) per veure per televisió el
debut de Martí al capdavant de la nau blanc-i-vermella. Tot i algun moment de desconnexió de l'equip que va recordar als viscuts amb el seu predecessor, el tècnic mallorquí va aprovar amb nota amb una victòria còmoda sobre l'
Extremadura per
1 a 3. Com ja hem dit, afinar la màquina requereix temps i resultats com aquest o el del 8 de novembre contra el
Tenerife (
1-0 de penal transformat, aquest cop sí, per
Stuani), proporcionen la tranquil·litat necessària per a donar temps per treballar en aquesta direcció. En Pep Lluís comptarà amb nosaltres a la graderia per donar suport als seus jugadors, fins i tot ara que arriba l'hivern i les càmeres de
Gol TV ens capten abrigats fins a les celles, com va succeïr amb els immortals de la
secció Roses durant l'enfrontament amb el conjunt
chicharrero.