Els pilars de l'èxit

Ho vam dir després de l'empat a Ponferrada i ho tornem a dir després del de dissabte a La Romareda. No són victòries, són dos punts en comptes de sis, però tenen moltíssim valor. És cert que posar-te 0 a 2 de visitant en menys de mitja hora de joc t'hauria de servir, en principi, per guanyar, però a ningú se li escapa que el Real Zaragoza, a més d'estar fent un campionat prou bo (27 punts, només un menys que el Girona), té aquesta aura d'històric del futbol espanyol que el fa molt difícil de batre. Treure forces per igualar el marcador després del cop moral de deixar escapar un avantatge tan sucós és quelcom difícil de fer i que agrairem molt a final de temporada. Els "dies tontos" en els que aconsegueixes treure alguna cosa positiva són els que marquen la diferència. Si a més comptes amb una afició entregada com l'expedició gironista que va ser a terres mañas, tot és més senzill.

L'exitós desplaçament organitzat per la Federació de Penyes va aconseguir omplir un autobús de dos pisos amb un total de 81 penyistes, la meitat d'ells immortals. La comitiva blanc-i-vermella va enfilar el camí de la capital aragonesa el 30 de novembre al matí des de Montilivi. Durant el trajecte no ens vam avorrir. En Grabo de Banyoles va endolcir el viatge repartint llaminadures Haribo entre els passatgers, També hi va haver temps pel sorteig de fantàstics premis. Va ser el dia de sort de la María Jesús, que va guanyar el pernil i la bufanda de la Federació. Per la seva part, la Dolors va aconseguir el dinar per a dues persones al Restaurant Chaplin. No ens en vam adonar que ja érem a l'Hotel Boston Eurostars Zaragoza, on vam deixar l'equipatge a l'espera de fer el check-in amb més calma un cop dinats, que la gana començava a fer-se notar.

El lloc escollit per a l'àpat, en el qual ens van acompanyar un bon grapat de membres de la Federación de Peñas del Real Zaragoza, va ser el Restaurant El Seminario. Nom molt adequat, ja que a més d'haver-hi algun representant del clergat dinant, el menjar era tan bo que ens va provar divinament. Ambdues aficions van confraternitzar de valent. Es va dur a terme el clàssic intercanvi d'obsequis, en el qual, com no podia ser d'altra manera, hi va participar el nostre vocal Josep Garolera fent entrega de la ratafia i les galetes de Santa Coloma. Per acabar-ho d'adobar, en Jorge Berna va fer honor a les seves arrels aragoneses interpretant una jota inspirada en l'amistat i el bon rotllo entre els seguidors de tots dos equips.

Un cop instal·lats a les habitacions, ens vam traslladar als voltants de La Romareda per fer la prèvia. La falta de temps va impedir que ens poguéssim veure amb els nostres amics de la Peña Zaragocista Presentes por el Escudo, però ja us avancem que pel partit de la segona volta a Girona ja probablement la fem grossa aprofitant que la Peña Zaragocista de Lloret de Mar celebrarà el seu aniversari. Tot i això, encara vam tenir uns instants per fer una cervesa al bar d'una plaça propera a l'estadi on els penyistes locals han establert el seu punt de trobada. Una idea interessant per importar a casa nostra. Un cop iniciat el partit, els 300 gironistes situats a la zona visitant vam deixar-nos la veu animant. Poques vegades hem vist als jugadors agrair tant la nostra presència al final del partit com en aquesta ocasió. L'incombustible Siusplau no va parar ni un segon de picar el seu bombo i d'engrescar a la resta de la parròquia blanc-i-vermella, que més enllà del resultat, va poder gaudir d'un espectacle futbolístic de primera magnitud. Llàstima de l'errada defensiva que va facilitar l'1 a 2 poc abans del descans, que va donar ales als blanquillos. Per sort, Pep Lluís Martí ha aconseguit imprimir un fort caràcter a l'equip i els seus no van rendir-se, acabant per aconseguir l'empat a 3 gràcies al penal transformat per Stuani al minut 87.

Després del matx, qui més qui menys va buscar-se la vida per sopar quelcom abans de gaudir dels encants de la nit saragossana o d'un merescut descans al llit. Diumenge al matí era imperatiu fer una mica de turisme, amb l'obligada visita a la basílica del Pilar i a altres temples, els de la zona del Tubo, dedicats al pecat gastronòmic. Torreznos, migas, pernil de la veïna Teruel... Un dels grans avantatges de tots aquests anys seguint al Girona pels diferents camps d'Espanya ha estat, sens dubte, conèixer a fons multitud de ciutats i especialitats culinàries que d'altra manera ens hauria sigut difícil descobrir. Amb la panxa plena, la satisfacció d'haver passat un cap de setmana ben entretingut i un puntet al sarró, vam pujar a l'autobús per tornar a la Ciutat dels Quatre Rius.

No tot van ser bones notícies. La setmana passada va deixar-nos en Mateo Fernández, membre d'una de les famílies més implicades en la vida de la Penya Immortal Girona. Una pèrdua molt sentida per tots els nostres socis i els habitants del barri de Sant Narcís, així com pels seus éssers estimats, als qui enviem una forta abraçada des d'aquí. De fet, l'Álvaro ens havia d'acompanyar a Zaragoza, però no va poder, òbviament. Com a homenatge al seu pare, a ell i a tots els Fernández-Rovira, a l'autobús del desplaçament vam fer un emocionat minut d'aplaudiments. Descansa en paz, Mateo.