dimecres, 31 de juliol del 2013

Casa nova

Com ja sabeu, recentment la que fins ara era la nostra seu, el Bar Bon Ibèric, va veure's obligat a tancar portes. Després de 5 anys en què podem dir que els immortals vam sentir aquest bar, el nostre "Bon", com una autèntica segona llar per tots nosaltres. L'època més brillant de la nostra penya l'hem viscuda al Carrer Pamplona i això és quelcom que mai oblidarem, com tampoc a la gent que ens va acompanyar en l'aventura i ja serà per sempre més immortal com en Jordi i la Conxita. Però en la vida sempre s'ha d'anar a més, aspirar a superar-se constantment, i per això estem convençuts que al nostre nou destí, el Restaurant 106 de l'Avinguda de Sant Narcís, hi viurem anys igual o més feliços que els passats a altres llocs.
Dimecres passat tocava inauguració oficial, la posada de llarg de la seu que aquestes darreres setmanes havien estat engalanant els nostres socis Óscar, Álvaro i Raúl. Ens van acompanyar en aquest esdeveniment els entrenadors del primer equip, Ricardo Rodríguez i Miguel Ángel Muñoz, el capità Migue i els seus companys Ivan López i Marc Serramitja, la cap de l'àrea social del club, Joana Egea, el regidor de serveis socials de l'Ajuntament de Girona, Eduard Berloso, i el president de la Peña Madridista Girona, Bibiano Rina. Aquest darrer va obsequiar al nostre president Pepe Sierra amb un trofeu que simbolitza l'amistat entre ambdues associacions i pel qual estem molt agraïts. Abans d'això i d'un deliciós aperitiu ben regat amb les noves ampolles de cava de la penya (amb les que esperem celebrar molts d'èxits), en Manolo, propietari del 106, ens va donar la benvinguda i va mostrar-se orgullós d'obrir-nos les portes de casa seva com a gironista i amic d'alguns jugadors que és. En Pepe va destacar en el seu petit discurs que ja havíem col·laborat en dinars de temporades anteriors, que no és ni molt menys un lloc estrany pels immortals, a més de desitjar que la penya visqui una altra època daurada en la seva estança a l'establiment.    
Després d'acabar de fer aquest primer mos, vam passar al ja tradicional sopar de final de temporada, molt animat entre converses sobre l'actualitat del nostre Girona i les esperances de tornar a fer un bon any. Per ganes no serà, com va demostrar l'entrenador en les paraules que ens va dirigir a tots plegats. El seu compromís és el de treballar al màxim amb els seus jugadors per intentar fer-nos gaudir del seu futbol. Nosaltres ens conformem amb això, amb l'existència d'aquest compromís i la garantia de saber que els 11 escollits per defensar el nostre escut s'hi deixaran la pell amb la màxima professionalitat.
Abans de donar per acabada la vetllada, vam repartir les samarretes del concurs "Camino a Brasil" amb el llistat de socis a l'esquena i vam fer-nos una simpàtica foto de germanor per tenir un bon record del dia en què vam començar una nova etapa en la vida de la Penya Immortal Girona. En Ricardo i en Miguel Ángel, als que en vam regalar una, també van voler unir-se a aquest moment històric per a nosaltres.
EL GIRONA FC, EN CONCURS DE CREDITORS
Aquestes dues darreres setmanes hem estat seguint al Girona per la província en els seus partits de pretemporada a l'Escala (1-4), Peralada (0-2) i a Montilivi contra el Nàstic (1-1). Fent quilòmetres per veure partits que alguns podrien considerar com a entrenaments però que nosaltres apreciem per la possibilitat de viure el gironisme en estat pur, gairebé arran de gespa. Ens importa aquest club, jugui contra qui jugui. I és per això que ens preocupa la seva recent entrada en concurs de creditors. Aquesta no ha de ser necessàriament senyal d'una situació irreparable. Ben gestionat, el control sobre què es gasta i la possibilitat de fer front a les obligacions amb Hisenda de manera més relaxada pot acabar oxigenant el club i enfortint la seva estructura. És el cas del Levante, que va aconseguir una de les majors fites des de la seva fundació, la classificació per l'Europa League, sota administració concursal. Per això demanem tant a directius com als administradors la major de les enteses per portar la nau blanc-i-vermella a bon port. 83 anys d'història i molta gent per la qual el Girona és part essencial de la seva vida (entre ells nosaltres) ho mereixen.    

dijous, 18 de juliol del 2013

Elles també l'han honrat

La passió per aquest escut és la que a molts ens mou a recòrrer kilòmetres sense importar-nos els obstacles, la que ens fa estar en tensió fins a l'últim segon del darrer minut de cada partit, la que ens fa cantar amb alegria i de vegades també plorar amargament. Però hi han moltes formes de defensar els nostres colors, com per exemple lluitar sobre la gespa per aconseguir bons resultats lluïnt-los.

En aquesta tasca havia estat especialment encertat el grup humà que fins fa uns dies composava l'equip femení del Girona FC. Un conjunt jove i amb molta empenta que havia aconseguit proclamar-se campió del seu grup de Segona Divisió Nacional i que va quedar-se a les portes d'aconseguir l'ascens en l'últim partit de la promoció a Torrejón. Tot i això encara podia haver-se aconseguit plaça a la Superlliga per la renúncia de les madrilenyes, però l'economia ha estat el gran obstacle.
 
No hem estat assidus a Sant Ponç durant la temporada, però hem intentat respondre sempre que ens ha estat possible a les crides fetes per les integrants de l'equip quan ens han demanat que anéssim a fer una mica de caliu i ens ha emplenat d'orgull veure com deixaven ben alt el pavelló blanc-i-vermell.

Desconeixem els motius que han portat a la desintegració de l'equip amb la marxa de 15 jugadores i alguns directius, però hom pot percebre que la situació no era òptima. No tenir-les totes sobre si es podrà participar en unes eliminatòries d'ascens, el gran premi a una espectacular temporada, i a més per temes econòmics (en un esport pràcticament amateur a Espanya en la seva versió femenina) de ben segur que va ser dur.

Amb aquestes línies només volem agrair a les jugadores de totes les categories del futbol femení la seva feina desinteressada pel bon nom del nostre club i fer reflexionar a tota la família gironista sobre aquesta trista situació. Comprenem que un equip en la Segona Divisió masculina comporta unes despeses enormes i que econòmicament s'han de fer mans i mànigues per no patir, però l'estructura del femení no és un luxe: és un pilar més dintre la comunitat de persones que sentim el Girona i el fem gran. Estem segurs que podrien buscar-se solucions més imaginatives i adients que no optar per simplement "amputar". Aquestes noies ho mereixen.

GRÀCIES PER TOT CAMPIONES.
ENDAVANT GIRONA!

En un altre ordre de coses, i com molts dels nostres socis ja saben, aquest dimecres 24 de juliol, aprofitant que l'endemà és el dia dels Santiagos i els Jaumes i a Girona i Salt és festiu, tindrà lloc la inauguració oficial de la nostra nova seu, el Restaurant 106 (Av. Sant Narcís, 106, Girona). Fa setmanes que ja funciona com a tal, però ara ha arribat el moment del bateig amb una autèntica vetllada immortal. Serà una bona ocasió per poder tornar a veure desplegada la parafernàlia gironista i de les aficions que ens han visitat durant aquests anys, tal i com la vam tenir en els darrers mesos al Bon Ibèric. L'acte començarà a les 21:00 hores amb un aperitiu i continuarà amb el ja clàssic sopar de final de temporada, que serà gratuït pels socis de la penya al corrent de pagament del carnet de la temporada 2012/2013 i tindrà un cost de 12 € pels nous socis i la resta de simpatitzants. Hi esperem representació del club, d'altres penyes del Girona i de l'Ajuntament. A més aprofitarem per repartir el carnet de la Penya Immortal 2013/2014 entre els qui vulguin pagar-lo a l'acte, així com les samarretes amb el llistat de membres de l'associació a l'esquena que vam guanyar en el concurs "Camino a Brasil" d'Once+1 i Aficiones Unidas - AFEPE.         

dimarts, 9 de juliol del 2013

Somriures i llàgrimes (II)

Segona entrega de la nostra entrada de cloenda de la temporada:
CONTRA VENT I MAREA, A ALMERÍA
Pel que fa al viatge a Almería, es va demostrar que el club no havia après la lliçó, essent-ne la Penya Immortal bastant perjudicada. No passa res per no poder anar-hi en AVE, tot i que ens hagués agradat, entenem que potser era quelcom destinat als primers que hi arribessin i prou. Però en quant als autobusos es podria haver seguit perfectament el protocol d'altres ocasions, deixant-nos gestionar les inscripcions d'un autocar a nosaltres en comptes d'obviar que som un col·lectiu que mou força gent i un dia extra per entregar diners i places és una autèntica bombona d'oxigen. Recordem que els directius de la penya som amateurs, ho fem per l'estima cap als colors i que facilitats així és l'únic que demanem. Finalment van ser 23 els immortals els que fent honor al seu nom i la seva eterna fidelitat a l'equip van desplaçar-se a Almería, amb baixes notables, uns per obligacions laborals, altres per veure's incapaços d'estar 20 hores tancats en un autobús i alguns simplement per estar-ne fins al capdamunt de tot. Una llàstima, tot i que els que hi vam anar vam deixar marca a terres andaluses, com sempre que seguim al Girona fora de casa.
Lluny de tensions per la importància del partit, la rebuda que vam tenir per part de la Federación de Peñas de la UD Almería va ser ben càlida. "Tal faràs, tal trobaràs" diu la dita, i en aquest cas no podia ser més encertada. Els grans moments viscuts en les visites d'aquest equip andalús a Girona, amb trobades de germanor amb en Baldomero i la seva gent, van tenir la seva continuació en aquesta jornada. Només de baixar de l'autobús, els penyistes locals ens van traslladar en els seus propis cotxes fins a la seu d'una de les seves agrupacions, on ens esperava un aperitiu i uns refrescos que aquella hora, gairebé les quatre de la tarda, ens van entrar de meravella. A part de picar alguna cosa, vam tenir el gust de conèixer les sensacions de la parròquia local davant el matx d'aquella tarda i el bon regust que la nostra província havia deixat en alguns dels que van viatjar al partit d'anada i van aprofitar per allargar l'estància uns dies per fer turisme. Una llàstima no haver tingut més temps que compartir, però vist el que ens va costar poder ser-hi, molt va ser que ens poguéssim trobar. Una vez más, nuestro más sincero agradecimiento a la Federación de Peñas de la UD Almería por su exquisito trato con la Penya Immortal Girona.
Després de fer un mos pels voltants de l'estadi vam entrar al recinte on el que vam viure va ser quelcom sense punt de comparació a qualsevol altra derrota del Girona. El partit no va tenir massa història i tot i l'esforç i les ganes de donar la cara dels nostres, l'Almería va demostrar que estava confeccionat per pujar i no va tenir pietat. Un 3-0 que segellava el seu passaport a Primera però no aconseguia enterrar l'enorme temporada d'un Girona que ens va fer somiar com mai. On més suc potser hi va haver, però va ser a la graderia. L'animació sense descans per part dels 600 desplaçats va fer goig, però van sobrar els enfrontaments verbals entre aficionats, tant d'un i altre equip com dins de la mateixa expedició gironista, per temes polítics que res tenen a veure amb el Girona, siguin quines siguin les ideologies de cadascú. Els colors que ens uneixen són el vermell i el blanc i prou. Per sort van ser només incidents aïllats i al final vam demostrar ser una afició de categoria, guanyant-nos el respecte de tot l'estadi. Els 15 minuts finals entonant un emotiu "Gràcies Girona" van deixar parats als 15.000 seguidors locals que no s'esperaven aquesta reacció que quedarà sempre en la memòria dels que la vam viure. Amb la invasió de camp final molts vans ser els que van intercanviar bufandes i banderes i van dedicar aplaudiments al rival. Aquest és el futbol que volem.  
REBUDA ALS HEROIS
L'endamà va preparar-se una rua de celebració de camí a l'Ajuntament, on va tenir lloc la recepció oficial a l'equip i els tradicionals parlaments a la Plaça del Vi, que va tornar a quedar petita com ara fa 5 anys amb la tornada a la Segona Divisió. Els immortals desplaçats a Almería gairebé no havíem baixat encara de l'autobús que ja hi tornàvem a ser, però un moment històric com aquest és per no perdre-se'l. L'afició va reconèixer la gran feina d'un grup humà que en tot moment ha defensat aquest escut a mort, fins i tot quan el rival podia superar-los en qualitat. Les paraules de Rubi i d'alguns jugadors sonaven a comiat i dies més tard es van confirmar les sospites en molts dels casos. Ho entenem, ja que el futbol és una professió i com a tal tot el qui en viu sempre cerca progressar. Desitgem molta sort en els seus nous equips a noms ja històrics pel gironisme com Jose, Acuña, Dani Mallo, Marcos Tébar...
El dimarts següent tampoc vam fallar a la festa a l'estadi, ja molt descafeïnada però necessària. Necessària perquè prou que patim quan les coses no rutllen, prou que ens enfadem quan alguna cosa no funciona. Era el nostre moment i l'haviem d'aprofitar al màxim. S'acabava així una temporada plena de remuntades inoblidables, espectaculars golejades, tardes de bon futbol, desplaçaments en massa i una bogeria per aquests colors com no és recordava a ciutat i província. Les llàgrimes i l'emoció de molts immortals al acabar el partit, tot i reflexar la tristesa del moment, també són símptoma de què això ha estat molt gros. Una de les temporades més actives de la nostra penya, amb molta repercussió entre el gironisme i els mitjans i amb moltes ganes d'emprendre nous projectes que segueixin deixant ben alt el pavelló blanc-i-vermell. Preparats per tornar a començar?

GRÀCIES PER TOT, EQUIP
ENDVANT GIRONA!
SEMPRE IMMORTALS