divendres, 2 de novembre del 2018

Quan ser campió no significa guanyar

La nostra participació en el I Torneig Internacional de Penyes celebrat a les instal·lacions esportives del Clot de la Mel de Barcelona va ser, deixant de banda els resultats, tot un èxit. El dia que vam passar plegats va ser d'aquells que recordarem durant molt de temps: vam fer gironisme i vam fer penya. Els moments en els quals fem d'ambaixadors del nostre club són uns dels que sempre hem gaudit de valent, com ho demostra també l'altra activitat que repassarem en aquesta entrada, la rebuda a la nostra seu que vam brindar als seguidors del Rayo Vallecano desplaçats a Montilivi el passat dissabte.


L'apassionant jornada va començar agafant l'autobús al 106 de bon matí. Una vintena d'immortals vam formar l'expedició, entre els integrants de l'equip i els que hi van anar per donar suport des de la graderia. Els càntics van començar només d'enfilar el camí de la Ciutat Comtal. Durant el trajecte encara vam tenir temps de sortejar el ja clàssic pernil dels nostres viatges. El guanyador va ser el sempre afortunat Carlitos, que es va incorporar al grup com a cessió dels nostres amics de la Penya Cassanenca. A la Trobada de Penyes de Sant Feliu de Guíxols ja va arrassar emportant-se un bon grapat de premis, però en aquest cas no s'acompleix la dita de l'afortunado en el juego, desafortunado en amores, ja que tots ens l'estimem molt. Un cop arribats al feu del Club Esportiu Vila Olímpica el primer que vam fer va ser engalanar les tanques de la zona destinada al públic amb les nostres banderes per intentar que els nostres jugadors se sentissin com a casa.


Josep Garolera. Raúl Aranda. Álvaro Fernández. Jorge Berna. Félix Sierra. Marc Escarrá. Marc Alibés. David Tena. Daniel Cebrián. Franc Pascual. Carles Bargalló. Gabriel Roca. Aquests són els noms dels immortals, de ple dret o d'adopció, que passaran a la història com l'equip que va representar a l'afició gironista en la primera edició d'aquesta competició. Ja estem pensant a reproduir la fotografia de la plantilla per enmarcar-la i penjar-la en un lloc preferent de la nostra seu. Volem donar les gràcies altra vegada al Girona FC i, en especial, al cap de l'àrea social, l'Albert Mateos, per permetre'ns l'honor de vestir una equipació oficial del club en aquest dia tan assenyalat. Esportivament, les condicions eren de veritable desigualtat davant la resta d'equips participants, doncs la majoria eren conjunts acostumats a jugar junts cada setmana en diferents competicions d'aficionats i nosaltres un grup format per a l'ocasió que arribava al torneig sense un sol entrenament. Això sí, a ganes, esforç i il·lusió no ens va guanyar ningú. Ho vam donar tot sobre la gespa i alguns com en Berna o en Raúl van acabar mig lesionats, però tot sigui per defensar aquest escut que tant estimem.


Els resultats no van ser els que ens haurien agradat, però com a mínim vam arribar a quarts de final. Obviarem incidir gaire en el fet que els vuit equips participants estàvem classificats per aquesta ronda i que la fase de grups només servia per definir els encreuaments. Vam debutar contra el Club Deportivo La Bombonera, club amateur format per seguidors de Boca Juniors de Barcelona, que ens va passar per sobre: 8 a 1. Un gol més vam aconseguir contra l'equip de la Penya Alabèscat del Deportivo Alavés: 13 a 2. A partir d'aquí, tot i tenir moments de bon futbol (menció especial per la gran tasca realitzada al mig camp per en David, l'MVP immortal del campionat), no vam tornar a saber el que és fer un gol. 8 a 0 contra la Filial Cataluña del Nacional de Montevideo i 14 a 0 com a fi de festa als quarts de final contra la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi, que van acabar guanyant-li la final als uruguaians. Tenim el consol d'haver estat eliminats pels campions. On sí que no vam tenir rival va ser a la graderia i al bar, com diu la nostra popular cançó. Tot i els nefastos marcadors que se succeïen, en cap moment els nostres futbolistes van poder queixar-se de falta d'animació per part de la seva gent. No en va, des de l'organització ens van reconèixer que el nostre suport no tenia res a envejar a l'exhibit pels argentins. Entre partit i partit vam compartir cerveses i bon humor plegats, unes estones difícils d'oblidar que ens han unit encara més a tots.


Abans d'anar a dinar també vam tenir temps per un moment força emotiu. Com ja vam recordar a l'entrada anterior, a finals de 2012 la Filial River Plate Barcelona ens va acompanyar en una trobada de germanor amb l'afició del Villarreal celebrada a la Plaça de l'Assumpció de Sant Narcís. En aquell moment aquesta agrupació de seguidors del conjunt millonario no disposava de marxandatge oficial i no va poder correspondre al nostre obsequi amb un de propi, però en Marcelo, que llavors era el seu president i avui encara segueix molt implicat en totes les activitats de la filial, ens va prometre que el pròxim cop que ens trobéssim ens farien entrega d'una bufanda. I dit i fet, la paraula es va mantenir i com podeu veure al vídeo, en Pepe va recollir-la i aviat la tindrem penjada al 106. Als nostres amics gallinas els hi desitgem la millor de les sorts en la final de la Copa Libertadores per la que s'acaben de classificar.


Després d'emplenar un cabàs amb els gols recollits de la nostra porteria hi havia ganes d'omplir una altra cosa: l'estómac. El Bar Andrade, molt pròxim al complex esportiu en el qual va celebrar-se l'esdeveniment, va ser el local triat per fer un menú del qual en vam quedar ben satisfets, tant per la qualitat del menjar com per l'amable servei dels treballadors. Si podem descriure amb una paraula aquest àpat, sense cap mena de dubte triaríem el concepte "família". Tothom gaudia de la companyia de la resta d'integrants del grup i elogiava el paper de la resta d'immortals en tan memorable dia. El fenomenal ambient va seguir durant el pica-pica que va fer-se després al bar del camp i en el viatge de tornada. I encara alguns van allargar-lo unes hores més gaudint a la nostra seu de la truita de patates que va fer la Mari i anant a Fires.


D'una competició internacional d'aficionats passem a una de domèstica però professional. O més ben dit el que l'envolta, que és el que ens agrada. Després d'una ratxa de partits sense aconseguir victòries, el Girona va tornar a tastar les mels del triomf en un partit passat per aigua contra el Rayo. Després del 2 a 1 a Montilivi, tocava rebre com cal als representants de la Peña Rayista Bus Uno que ens van visitar. Encapçalats per en Javi, que en el seu dia va ser president de la Federación de Peñas del Rayo Vallecano, van venir a dinar amb nosaltres i alguns amics de la Penya Paparres al 106. Com passa sempre que ens trobem, sigui a Madrid o a la nostra ciutat, ens ho vam passar pipa i el caliu que vam aconseguir crear va fer-nos oblidar que minuts abans havíem quedat xops.