Grans esperances

L'escriptor britànic Charles Dickens va publicar el 1860 una obra titulada "Grans esperances", en la qual es narra com un humil orfe aprenent de ferrer acaba convertint-se en un respectat cavaller de l'alta societat de Londres. Una història similar a la del Girona FC, una institució que des de les categories més modestes del nostre futbol va arribar a instal·lar-se a les divisions professionals de manera força sòlida. "Grans esperances" són també les que el públic de Montilivi té enguany dipositades en l'equip. Tenir el límit salarial més elevat de Segona fa que quedin poques excuses per tot allò que no sigui ser capdavanter a la classificació, i això es nota en el nivell d'exigència de l'afició, posat de manifest en converses, xarxes socials i també a l'estadi quan el joc de l'equip no és tan brillant com podria desitjar-se. Quelcom inaudit en anys anteriors a Can Girona, on s'acostumava a donar per bo qualsevol resultat que no fos gaire dolent sempre que hi hagués esforç i entrega, qualificant d'èxit la nostra simple presència a l'LFP. Que aquesta exigència no hagi estat freqüent no la converteix en il·legítima, és només un símptoma del creixement del club i ja no val qualsevol cosa. Contra Las Palmas hi va haver xiulets però tampoc es va deixar d'animar als homes d'Unzué quan calia assegurar la victòria, així que una cosa per l'altre: opinió i suport.

Abans de veure com el Girona s'enfrontava als grancanaris en aquest diumenge 22 de setembre, tal com vam avançar en l'article de la setmana passada, els immortals vam organitzar un "dinar de conjura". Dues derrotes seguides eren ja massa i s'havia de fer pinya per aturar la ratxa negativa com fos. Una vintena de membres de la penya va reunir-se al 106 per assaborir el menú xinès que ens va preparar en You. A més de celebrar l'aniversari de dos dels nostres socis, la Mari Solozano i en Jordi Huesca (¡felicidades, chicos!), vam tenir companyia de l'equip visitant. En Juan és un seguidor de la Unión Deportiva que viu a Martorell i va venir a Girona amb la seva filla Anna per presenciar el matx. La Federación de Peñas de la UD Las Palmas va posar-se en contacte amb nosaltres per entregar-los-hi un parell d'entrades que tenia per a ells el nostre amic Óscar de Las Palmas, que ara és encarregat de material dels pío-pío, i a més de la gestió van passar una bona estona amb nosaltres en els minuts previs a l'inici del partit.

Ja dins de l'estadi, a la sortida dels equips abans de l'inici d'ambdues meitats vam exhibir, en nom de tots els penyistes gironins una pancarta de suport a la campanya de cerca d'en Yago que havíem confeccionat dissabte. En Yago és un jove del Bierzo desaparegut fa un parell de mesos. Els seus familiars i amics reclamen que les autoritats emprin tots els mitjans disponibles per trobar-lo. En Yago és nebot de la Mª Carmen, presidenta de la Federación de Peñas de la SD Ponferradina, i davant la petició d'ajut d'un dels integrants d'aquesta gran família que formem tots els aficionats al futbol d'Espanya, no vam dubtar en col·laborar. Creuem els dits per tenir-lo aviat amb els seus. En un altre ordre de coses, volem destacar el detall que va tenir el club amb el públic congregat a Montilivi. Tot i les previsions de pluja, la xafogor que es vivia al coliseu blanc-i-vermell a les quatre de la tarda era insuportable. El bar de Gol Sud va oferir aigua de franc fins a esgotar existències a tothom qui la va demanar. Esperem que sigui quelcom habitual en propers partits jugats en dates tan caloroses. És un avanç, en anteriors casos com aquest es va deixar que tothom que no passés per caixa corregués perill de deshidratació. Pel que fa al partit, com ja hem dit, van sentir-se xiulets en alguns moments i contra alguns jugadors en concret, fet que va sorprendre a molt. El joc dels gironistes no va tenir tota la fluïdesa que pot esperar-se de la qualitat de la plantilla, tot i que tampoc va ser un matx on es patís gaire. Al final, l'entrada de Samu Saiz va revolucionar-ho tot i, gràcies a una pena màxima transformada per Stuani, vam sumar tres punts. Fins que s'hagin consolidat els automatismes de l'equip, és la millor notícia que hi pot haver: sumar. Tornant al tema de les xiulades, cal dir que van ser en moments puntuals i casos determinats, no una constant. La gent també va fer costat a l'equip quan més ho necessitava. No en va, al nostre bloc va ser un dels partits on més es va animar gràcies a la comunió amb el Jovent Gironí, complementant-nos i respectant els càntics de cadascun. Fins i tot en el tema de la visibilitat hi va haver alguna millora, ja que durant la primera part no van exhibir les grans banderes que impedeixen veure correctament les jugades pròximes a la porteria i a la segona ho van fer amb major moderació que en ocasions anteriors. Llàstima que un moment clau com el del penal tornés a fer acte de presència una d'elles, dificultant veure amb precisió a llançador i porter, com pot veure's a la foto que encapçala aquest paràgraf. S'ha de seguir treballant amb la Federació i el club per solucionar aquest cas del tot. De moment, veurem si contra el Deportivo, el dia 3 d'octubre, es duu a terme la prova pilot de canvi d'ubicació del grup d'animació. Seguirem atents.

Una de les grans novetats de la jornada va ser la instal·lació per part del club de plafons amb els escuts de totes les penyes federades a la part inferior de la lona que cobreix la zona on s'aguantava l'any passat l'ampliació de Gol Nord. Un altre detall que esperem que sigui símptoma de la voluntat del club d'iniciar una nova etapa de relacions cordials amb les penyes i l'afició en general. Fins ara, amb l'actual propietat, no s'han caracteritzat per una especial sensibilitat i caldrà més que això per recuperar-les. Des de la nostra penya vam aprofitar per immortalitzar-nos (i mai millor dit) al cantó del nostre escut amb l'orgull de saber que, fins i tot quan no jugui el Girona, serem a Montilivi. Després del matx alguns immortals com en Jorge Berna van fer sessió continua, com als antigament es feia als cinemes, i van desplaçar-se a Fontajau per presenciar la Supercopa d'Espanya de bàsquet femení entre l'Uni i el Perfumerías Avenida de Salamanca. El títol va quedar-se a casa després d'un disputat partit, així que donem l'enhorabona a tot el món del bàsquet de la nostra província per aquest nou èxit de l'esport gironí.

La que s'emporta la palma entre les notícies felices de la jornada de diumenge és, sense cap mena de dubte, la tornada del petit Gerard a l'estadi. Fa uns mesos vam recopilar missatges d'ànim de jugadors del primer equip i exhibir una pancarta on expressàvem el nostre suport a aquest vailet de 10 anys per l'operació per millorar de la leucèmia a la qual se sotmetia. El seu entrenador als alevins del FC Sarrià, el nostre soci José Luis Cano, li va cedir el seu abonament pel partit contra Las Palmas. Ens posa molt contents veure com en Gerard ja es troba amb tota l'energia del món per animar a l'equip dels seus amors. Tot un campió! 

Imatge: Google Maps

La següent parada d'aquesta Liga Smartbank ens porta dissabte a un dels nostres destins favorits, Huesca. Recordar amb més profunditat la gran amistat que ens uneix a la Peña Fenómenos Oscenses i l'excel·lent tracte que ens han dispensat cada vegada que hem visitat aquesta localitat aragonesa seria reiteratiu, ja que mai ens hem cansat de repetir-ho. Després del somni acomplert de veure un partit entre els nostres equips a Primera, tornem als orígens, a la Segona Divisió en la qual va començar tot. Esperem que sigui només un pas previ a tornar a l'elit que tant ens va agradar tastar als aficionats d'aquests dos clubs amb trajectòries molt similars. De moment, per dissabte ja tenim preparat un viatge de la mà de la Federació de Penyes i un dinar de germanor amb els Fenómenos al Restaurante El Cerro, molt proper a l'Alcoraz. Diversió assegurada. I esprem que també tres punts més pel Girona.

Queda un llarg camí

Quan es diu que la Segona Divisió espanyola és una de les categories professionals més difícils d'Europa, deixant de banda el fet de no ser al primer esglaó de la piràmide, no és quelcom gratuït. La tornada de Christian Stuani als onzes gironistes i els seus quatre gols en dos partits van ajudar-nos a retrobar el camí del triomf a Montilivi. Vam pujar com l'escuma a la taula i tot semblava rutllar a la perfecció, fins a la derrota de dissabte contra el poderós Cádiz, que ha començat la Lliga com un coet, i la nova ensopegada patida a Almería, davant un rival també molt seriós. Una baixada de fums que ha començat a posar nerviós al gironisme. Hi ha qui ja comença a qüestionar el vot de confiança a jugadors i tècnic i fins i tot mira més amunt. En qüestió d'opinions ja se sap: tants caps, tants barrets. De moment, a més d'expressar el nostre parer, només ens queda carregar-nos de paciència i animar des de la graderia per intentar redreçar el rumb. A l'entrada d'avui, tot això ho adobarem amb la nodrida actualitat de la Penya Immortal, íntimament lligada a la del Girona FC.

Comencem pel més recent, el partit d'ahir 17 de setembre a l'Estadio de los Juegos del Mediterráneo. La "Pantera" Sekou va treure les urpes contra un Girona tou en defensa, molt fluix al mig del camp i que en atac només va tenir com a referència efectiva a Marc Gual, i no massa. Els immortals reunits al 106 van coincidir en qualificar el proper compromís contra Las Palmas com una oportunitat per reivindicar-se pels futbolistes blanc-i-vermells. No hi faltarem. De moment, aquest diumenge ja hem organitzat el nostre primer dinar de conjura de la temporada per fer pinya i carregar piles per donar tot el suport a l'equip en el matx contra els canaris. Serà a partir de les 13 hores a la nostra seu, on la San i en You ens prepararan un menú amb plats típics de la gastronomia xinesa. Potser degustar les delícies de les terres de Confuci ens ajuda a meditar i veure la llum sobre el que necessita el Girona d'Unzué per començar a funcionar.

Abans del desafortunat partit d'Almería, n'hi va haver un altre a Cádiz el 14 de setembre. Com ja hem dit, els de la Tacita de Plata van imposar-se als de la Ciutat dels Quatre Rius per 2 a 0. El matx va estar marcat per la possessió estèril blanc-i-vermella i dues errades defensives d'Alcalá que ens van condemnar a marxar de terres gaditanes sense cap punt al sarró (i amb una vermella per Stuani). Malgrat que ens vam emportar una decepció, les dues victòries encadenades en les jornades precedents van fer que, abans de començar, l'expectació amb la qual l'afició va afrontar el partit contra el líder fos màxima. Ho demostra la nostra seu, que va omplir-se de gom a gom per veure el Girona. Només mitja hora més tard començava la retransmissió de la competència, que sol ser tristament preferida a la majoria de bars de la ciutat. Nosaltres podem garantir que al 106, mentre hi siguem nosaltres, la prioritat és i serà el Girona i que rebrem a tots els gironistes que s'hi vulguin sumar. En aquest partit, per exemple, vam tenir el plaer de tenir amb nosaltres a alguns membres de les penyes Saltenca i Sant Narcís. Molt lluny del número 106 de l'avinguda de Sant Narcís, al Ramón de Carranza, hi vam tenir representació immortal. Uns quants integrants de la Penya Gironina, liderats pel nostre amic Joan Vicens, van aprofitar els dos compromisos seguits del Girona a Andalusia per organitzar un autèntic tour per la comunitat meridional. Entre els membres d'aquesta expedició hi havia en Quim Oliu, qui, a més de ser soci de la Gironina, ha estrenat recentment la seva condició d'immortal. I molt ben estrenada: passejant la nostra bandera, fent amics sense importar els colors i passant-ho bé malgrat la decepció pels resultats.

Seguim amb l'ordre invers del repàs, marxem cap a l'11 de setembre. El dia festiu ens oferia la possibilitat de seguir fent pinya, i no la vam desaprofitar. L'any passat ja vam recuperar la "tradició" de lliurar els Premis Immortals als nostres socis més destacats de la temporada en un dinar, en aquella ocasió celebrat a Palol d'Onyar. Enguany vam traslladar-lo a Domeny, al Restaurant Bo de Bo, que va proporcionar-nos un àpat digne del seu nom. 25 membres de la Penya vam gaudir d'uns moments de germanor que van tenir com a cloenda l'entrega dels guardons. Les restriccions pressupostàries van fer que en aquesta edició les divertides guardioles en forma de porquet que rebien els guanyadors fossin substituïdes per uns senzills diplomes amb una artesanal cinta blanc-i-vermella, però la il·lusió entre els guanyadors va ser la mateixa. El primer premiat va ser l'Óscar Fernández, que va rebre el "Plátano de Oro" a la seva espontanietat. Els qui freqüenteu els grups de Whatsapp de la Penya ja sabeu el perquè de la fruita... En Jon Bengoetxea el va seguir amb la "Chapela de Oro", com a reconeixement al toc basc que aporta a la nostra associació. La Margarita Bosch, la María Jesús Malfeitos i la Conchi González van compartir el premi "Chicas de Oro" com a part indispensable del sector femení de la Penya. Per últim, el nostre tresorer Javier Rina va endur-se el "Huevo de Oro" per la seva inestimable col·laboració en la gestió del dia a dia immortal. Qui no va resultar premiat que no es preocupi, a la nostra gran família blanc-i-vermella ens estimem tots per igual, amb reconeixements o sense. I a més, l'any vinent tindrà una nova oportunitat d'inscriure el seu nom en l'il·lustre palmarès dels Premis Immortals. Com mana la nostra particular idiosincràcia, la festa va allargar-se fins ben entrada la tarda amb copes i animades converses al 106.

Continuem tirant del fil temporal. Ara passem a comentar el 8 de setembre, dia en el qual el Girona rebia al Rayo Vallecano a Montilivi. La trobada amb aquesta afició madrilenya era ineludible, son molts anys de relació sense importar la categoria, així que a mig matí ja vam tenir rondant per la seu als primers amics de la Peña Rayista Bus Uno, amb els qui havíem acordat celebrar un dinar abans del partit. El mateix va transcórrer, com manen els bons costums entre franjirrojos i blanc-i-vermells, en un ambient de futbol que feia goig: càntics d'ambdós bàndols i la bandera amb una meitat del Girona i una altra del Rayo amb la qual els vam obsequiar fa unes temporades presidint la sala. En Javi, president de la Bus Uno, carrega amb ella sempre que tots dos equips es veuen les cares. Una mostra més de la bona sintonia entre aficions. El partit ja va ser una altra història amb uns (nosaltres, per sort) més contents pel hat-trick amb accent uruguaià que s'hi va veure i uns altres menys. Coses del futbol i la vida. Estem segurs que la bona estona viscuda a la prèvia del matx va suavitzar el cop. Pel que fa a la llarga història de la visibilitat, raons alienes a la seva voluntat van retardar una mitja horeta l'entrada del Jovent Gironí a la seva ubicació, permetent-nos tornar a assaborir com és presenciar un partit des dels nostres seients sense cap obstacle al davant. Bona part de l'estadi va aplaudir la seva entrada. Volem aprofitar l'avinentesa per recordar que, com a penya que porta gairebé tres dècades animant el Girona, en cap moment hem estat en contra d'aquest grup i el caliu que aporta a Montilivi. A l'inrevés, els immortals sempre hem cercat contagiar a la resta de la graderia les ganes de donar suport a l'equip i ens alegra veure com per fi la joventut gironina ha despertat i mostra iniciativa per fer-ho. La situació que fa temps venim denunciant té exclusivament a veure amb la impossibilitat de visionar correctament les accions de joc més properes a la porteria del Gol Sud des de les localitats que paguem religiosament. Per sort, la Federació de Penyes, encapçalada pel seu president en funcions, Cristóbal Sánchez, segueix negociant amb el club per trobar una solució. En l'assemblea federativa, celebrada el passat  13 de setembre al Centre Cívic Can Gruart de Vilablareix, ens va comunicar, entre altres afers, que s'està valorant la possibilitat d'aprofitar un partit amb menys assistència, probablement un que es disputi entre setmana, per fer una prova pilot d'un canvi d'ubicació del Jovent, que encara no seria definitiva. No hi ha res tancat, però que es plantegi  fer quelcom ja és un gran pas després de dos anys sense resposta efectiva a les nostres demandes.

Diluvi feliç

Des del retorn del Girona FC a la Segona Divisió l'any 2008, s'ha donat la curiosa coincidència que els partits en els quals la pluja més ha fet de les seves a Montilivi han estat contra equips d'una comunitat famosa no precisament per les seves precipitacions, Andalusia. Betis i Sevilla Atlético havien portat impressionants xàfecs a Montilivi. El Málaga, tot i venir de la Costa del Sol, no va voler fer honor a la denominació del seu litoral i ens va obsequiar amb una impressionant tromba d'aigua en la segona part. Tot i quedar xops fins als calçotets, el nostre recentment renovat uruguayo va minimitzar els efectes del temporal amb un gol que va proporcionar al Girona la seva primera victòria oficial de la temporada. D'aquests humits fets, així com de l'actualitat de la Penya i el gironisme, versarà l'entrada d'avui.

El diumenge, en clau futbolística i blanc-i-vermella, va començar amb la trobada que els amics de la Penya Gironina van organitzar a la seva seu, el Bar Tàndem, amb la Peña Malaguista "Los 300" de Barcelona. Es dóna la circumstància que els companys de la Gironina ja s'havien reunit amb ells per fer la prèvia del matx que va enfrontar a Girona i Málaga a Primera Divisió la temporada 2017/2018. Nosaltres, per la nostra banda, vam acollir en aquella ocasió la recepció oficial entre federacions a la nostra seu, a la qual també va assistir la Peña Malagueña de Blanes, així que aquest era el primer cop que ens trobàvem amb els penyistes boquerones de la Ciutat Comtal i ens va fer especial il·lusió, sobretot als immortals amb arrels familiars d'aquella província del sud d'Espanya com la Sandra Postigo o l'Antonio Portillo. El nostre president Pepe Sierra va aprofitar l'avinentesa per obsequiar als visitants amb una bandera de la nostra associació, a la qual van correspondre amb una bufanda de la seva. Del matx ben poca cosa direm que no s'hagi ja dit. L'aigua va deslluir-lo molt. Els homes d'Unzué, sense fer un joc especialment brillant, van saber rentabilitzar el gol d'Stuani i evitar patiments. Té el seu mèrit, ja que tot i que els malaguenys estan tenint seriosos problemes econòmics com a club, de moment els seus resultats no s'havien ressentit especialment. Anem progressant.

Pel que fa a la graderia, les condicions climatològiques adverses i les nombroses baixes per compromisos laborals i familiars a les files immortals van rebaixar el to de les protestes per les condicions de visibilitat de la nostra ubicació al Gol Sud. Les queixes de la primera jornada la cobertura que li van donar al problema mitjans com el Diari de Girona i les gestions realitzades per la Federació de Penyes (rebent resposta en un to no massa conciliador per part d'algun empleat del club) van fer reaccionar un xic al Girona. Però això, només un xic. Es va instal·lar una petita lona (marcada a la fotografia superior amb fletxes verdes) no sabem amb quin objectiu, ja que no evitava que els aficionats situats al cantó del Jovent, a les files 4, 5 i probablement inferiors, seguissin sense veure amb claredat les jugades més properes a la porteria. És el cas del nostre soci Félix Sierra, al qual veieu a la imatge inferior. També hi va haver un empleat del club preguntant a alguns dels afectats sobre la situació i anotant el seu seient. De moment sembla tot més cosmètica que cap altra cosa. El president federatiu en funcions, Cristóbal Sánchez, va canviar la seva ubicació habitual a Preferent per un seient a Gol Sud per analitzar de prop el problema. No ens rendirem tan fàcilment i prendrem les mesures que siguin necessàries per intentar resoldre aquest afer. Paguem per veure.

Amb tot, hi ha hagut alguna millora, sobretot en el cantó de l'afició. Durant la setmana prèvia al partit de l'1 de setembre va celebrar-se al 106 una reunió a tres bandes entre en Cristóbal, en Pepe i en David Herrera, president del Jovent Gironí. Aquest grup de seguidors va manifestar la seva voluntat d'ingressar a la Federació de Penyes del Girona FC i refermar l'acord existent amb la Penya Immortal pel que fa a aquesta insostenible situació. Ells desitjarien poder gaudir de la seva manera d'animar en una ubicació en la qual no molestessin a ningú (probablement en un dels córners) i coincideixen en el fet que ha estat la manca d'interès del club en la cerca de solucions el que ha provocat tot l'enrenou. Ens satisfà veure que els seguidors blanc-i-vermells fem pinya i els problemes d'uns són els problemes de tots, lluny dels enfrontaments que alguns voldrien vendre. És el camí per ser més forts en aquest futbol professional en el qual, en alguns llocs, sembla que no importi res més que els diners.

No deixem la Federació. Com ja sabeu, després de la dimissió d'en Quim Alegret, en Cristóbal ha assumit el càrrec de president en funcions de l'entitat que agrupa a les penyes gironistes. Una de les primeres mesures que ha pres com a màxim responsable va ser la de convocar una reunió informal amb la majoria de penyes possible, celebrada el passat divendres 30 d'agost  a Can Bargalló, seu de la Penya Cassanenca. Allà va fer una crida a la unitat de les penyes, només anant tots a una podrem defensar els interessos dels aficionats davant del club. Signar un conveni de col·laboració just com el que tenen la majoria de federacions de penyes espanyoles amb els seus clubs, ser la veu del petit accionista en les assemblees... tot un seguit d'objectius que els immortals compartim i també considerem molt importants en un moment en que l'adanisme s'ha apoderat del Girona FC. Si hi ha qui pensa que, abans de l'arribada de l'actual propietat, al 141 de l'avinguda de Montilivi hi havia un forat sense vida, va ben errat i li demostrarem.

Una de les coses que hem fet, fem i farem com a penyistes és la de representar el club i la ciutat davant la resta d'aficions. Diumenge viurem un nou episodi d'aquesta tradició tornant-nos a ajuntar amb uns vells amics, els membres de la Peña Rayista Bus Uno, que vindran a la nostra seu a gaudir d'un potent dinar de germanor amb el que ells esperen agafar forces i nosaltres que quedin tan plens que no puguin animar, com sempre. Bromes a part, és un orgull seguir mantenint aquesta amistat que no entén de categories i que ha escrit pàgines memorables tant a Vallecas com a Girona, arribant-se fins i tot a jugar un partit de futbol entre aficionats d'ambdós conjunts ara fa 9 anys. Com passa el temps.

Passa el temps i hi ha coses que no canvien, com ara la nostra fidelitat als colors blanc-i-vermells. Ho vam demostrar divendres 23 d'agost reunint-nos, tot i l'incomoditat de l'horari (les 10 de la nit), per veure el partit d'Albacete tots junts al 106. Una llàstima que el resultat no fes honor a la bona estona que vam passar plegats comentant les jugades i assaborint els productes típics d'Eivissa que van regalar-nos el nostre petit amic Neil i el seu pare en la seva recent visita a la nostra ciutat. La nostra manera de viure el futbol i el Girona, més enllà de victòries, derrotes, jugadors, entrenadors o directives.