Queda un llarg camí

Quan es diu que la Segona Divisió espanyola és una de les categories professionals més difícils d'Europa, deixant de banda el fet de no ser al primer esglaó de la piràmide, no és quelcom gratuït. La tornada de Christian Stuani als onzes gironistes i els seus quatre gols en dos partits van ajudar-nos a retrobar el camí del triomf a Montilivi. Vam pujar com l'escuma a la taula i tot semblava rutllar a la perfecció, fins a la derrota de dissabte contra el poderós Cádiz, que ha començat la Lliga com un coet, i la nova ensopegada patida a Almería, davant un rival també molt seriós. Una baixada de fums que ha començat a posar nerviós al gironisme. Hi ha qui ja comença a qüestionar el vot de confiança a jugadors i tècnic i fins i tot mira més amunt. En qüestió d'opinions ja se sap: tants caps, tants barrets. De moment, a més d'expressar el nostre parer, només ens queda carregar-nos de paciència i animar des de la graderia per intentar redreçar el rumb. A l'entrada d'avui, tot això ho adobarem amb la nodrida actualitat de la Penya Immortal, íntimament lligada a la del Girona FC.

Comencem pel més recent, el partit d'ahir 17 de setembre a l'Estadio de los Juegos del Mediterráneo. La "Pantera" Sekou va treure les urpes contra un Girona tou en defensa, molt fluix al mig del camp i que en atac només va tenir com a referència efectiva a Marc Gual, i no massa. Els immortals reunits al 106 van coincidir en qualificar el proper compromís contra Las Palmas com una oportunitat per reivindicar-se pels futbolistes blanc-i-vermells. No hi faltarem. De moment, aquest diumenge ja hem organitzat el nostre primer dinar de conjura de la temporada per fer pinya i carregar piles per donar tot el suport a l'equip en el matx contra els canaris. Serà a partir de les 13 hores a la nostra seu, on la San i en You ens prepararan un menú amb plats típics de la gastronomia xinesa. Potser degustar les delícies de les terres de Confuci ens ajuda a meditar i veure la llum sobre el que necessita el Girona d'Unzué per començar a funcionar.

Abans del desafortunat partit d'Almería, n'hi va haver un altre a Cádiz el 14 de setembre. Com ja hem dit, els de la Tacita de Plata van imposar-se als de la Ciutat dels Quatre Rius per 2 a 0. El matx va estar marcat per la possessió estèril blanc-i-vermella i dues errades defensives d'Alcalá que ens van condemnar a marxar de terres gaditanes sense cap punt al sarró (i amb una vermella per Stuani). Malgrat que ens vam emportar una decepció, les dues victòries encadenades en les jornades precedents van fer que, abans de començar, l'expectació amb la qual l'afició va afrontar el partit contra el líder fos màxima. Ho demostra la nostra seu, que va omplir-se de gom a gom per veure el Girona. Només mitja hora més tard començava la retransmissió de la competència, que sol ser tristament preferida a la majoria de bars de la ciutat. Nosaltres podem garantir que al 106, mentre hi siguem nosaltres, la prioritat és i serà el Girona i que rebrem a tots els gironistes que s'hi vulguin sumar. En aquest partit, per exemple, vam tenir el plaer de tenir amb nosaltres a alguns membres de les penyes Saltenca i Sant Narcís. Molt lluny del número 106 de l'avinguda de Sant Narcís, al Ramón de Carranza, hi vam tenir representació immortal. Uns quants integrants de la Penya Gironina, liderats pel nostre amic Joan Vicens, van aprofitar els dos compromisos seguits del Girona a Andalusia per organitzar un autèntic tour per la comunitat meridional. Entre els membres d'aquesta expedició hi havia en Quim Oliu, qui, a més de ser soci de la Gironina, ha estrenat recentment la seva condició d'immortal. I molt ben estrenada: passejant la nostra bandera, fent amics sense importar els colors i passant-ho bé malgrat la decepció pels resultats.

Seguim amb l'ordre invers del repàs, marxem cap a l'11 de setembre. El dia festiu ens oferia la possibilitat de seguir fent pinya, i no la vam desaprofitar. L'any passat ja vam recuperar la "tradició" de lliurar els Premis Immortals als nostres socis més destacats de la temporada en un dinar, en aquella ocasió celebrat a Palol d'Onyar. Enguany vam traslladar-lo a Domeny, al Restaurant Bo de Bo, que va proporcionar-nos un àpat digne del seu nom. 25 membres de la Penya vam gaudir d'uns moments de germanor que van tenir com a cloenda l'entrega dels guardons. Les restriccions pressupostàries van fer que en aquesta edició les divertides guardioles en forma de porquet que rebien els guanyadors fossin substituïdes per uns senzills diplomes amb una artesanal cinta blanc-i-vermella, però la il·lusió entre els guanyadors va ser la mateixa. El primer premiat va ser l'Óscar Fernández, que va rebre el "Plátano de Oro" a la seva espontanietat. Els qui freqüenteu els grups de Whatsapp de la Penya ja sabeu el perquè de la fruita... En Jon Bengoetxea el va seguir amb la "Chapela de Oro", com a reconeixement al toc basc que aporta a la nostra associació. La Margarita Bosch, la María Jesús Malfeitos i la Conchi González van compartir el premi "Chicas de Oro" com a part indispensable del sector femení de la Penya. Per últim, el nostre tresorer Javier Rina va endur-se el "Huevo de Oro" per la seva inestimable col·laboració en la gestió del dia a dia immortal. Qui no va resultar premiat que no es preocupi, a la nostra gran família blanc-i-vermella ens estimem tots per igual, amb reconeixements o sense. I a més, l'any vinent tindrà una nova oportunitat d'inscriure el seu nom en l'il·lustre palmarès dels Premis Immortals. Com mana la nostra particular idiosincràcia, la festa va allargar-se fins ben entrada la tarda amb copes i animades converses al 106.

Continuem tirant del fil temporal. Ara passem a comentar el 8 de setembre, dia en el qual el Girona rebia al Rayo Vallecano a Montilivi. La trobada amb aquesta afició madrilenya era ineludible, son molts anys de relació sense importar la categoria, així que a mig matí ja vam tenir rondant per la seu als primers amics de la Peña Rayista Bus Uno, amb els qui havíem acordat celebrar un dinar abans del partit. El mateix va transcórrer, com manen els bons costums entre franjirrojos i blanc-i-vermells, en un ambient de futbol que feia goig: càntics d'ambdós bàndols i la bandera amb una meitat del Girona i una altra del Rayo amb la qual els vam obsequiar fa unes temporades presidint la sala. En Javi, president de la Bus Uno, carrega amb ella sempre que tots dos equips es veuen les cares. Una mostra més de la bona sintonia entre aficions. El partit ja va ser una altra història amb uns (nosaltres, per sort) més contents pel hat-trick amb accent uruguaià que s'hi va veure i uns altres menys. Coses del futbol i la vida. Estem segurs que la bona estona viscuda a la prèvia del matx va suavitzar el cop. Pel que fa a la llarga història de la visibilitat, raons alienes a la seva voluntat van retardar una mitja horeta l'entrada del Jovent Gironí a la seva ubicació, permetent-nos tornar a assaborir com és presenciar un partit des dels nostres seients sense cap obstacle al davant. Bona part de l'estadi va aplaudir la seva entrada. Volem aprofitar l'avinentesa per recordar que, com a penya que porta gairebé tres dècades animant el Girona, en cap moment hem estat en contra d'aquest grup i el caliu que aporta a Montilivi. A l'inrevés, els immortals sempre hem cercat contagiar a la resta de la graderia les ganes de donar suport a l'equip i ens alegra veure com per fi la joventut gironina ha despertat i mostra iniciativa per fer-ho. La situació que fa temps venim denunciant té exclusivament a veure amb la impossibilitat de visionar correctament les accions de joc més properes a la porteria del Gol Sud des de les localitats que paguem religiosament. Per sort, la Federació de Penyes, encapçalada pel seu president en funcions, Cristóbal Sánchez, segueix negociant amb el club per trobar una solució. En l'assemblea federativa, celebrada el passat  13 de setembre al Centre Cívic Can Gruart de Vilablareix, ens va comunicar, entre altres afers, que s'està valorant la possibilitat d'aprofitar un partit amb menys assistència, probablement un que es disputi entre setmana, per fer una prova pilot d'un canvi d'ubicació del Jovent, que encara no seria definitiva. No hi ha res tancat, però que es plantegi  fer quelcom ja és un gran pas després de dos anys sense resposta efectiva a les nostres demandes.