Fins que soni la campana

En un combat de boxa, per guanyar un assalt, el secret és seguir colpejant quan la campana ja ha sonat, aprofitant cada segon per anar debilitant al contrincant. Digues-li assalt, digues-li temporada. Sembla que el Girona no podrà badar en aquest final de campanya i li tocarà fer mèrits fins i tot quan els 90 minuts dels 8 partits que queden s'hagin superat. Tothom es juga molt en aquest últim tram de competició i, com hem vist en aquestes dues últimes jornades, l'equip haurà de donar el 101% d'ell mateix per puntuar. Aquí ens tindrà per ajudar a fer-ho possible.

Iniciem el repàs d'aquest parell de setmanes, marcades pel parèntesi a la Lliga provocat per les cites de les seleccions. Aquests dies sense competició van ser ideals per seguir fent gironisme en esdeveniments de caràcter més social que esportiu, com bé van entendre els amics de la Penya Girona Costa Brava Sud de Lloret de Mar, que van organitzar una fantàstica barbacoa als jardins de l'Hotel Evenia Congress el passat 24 de març. 9 immortals van desplaçar-se a la localitat per fer-los-hi costat, encara amb el dolç record de la Convenció que hi vam celebrar la setmana anterior. L'acte va ser tot un èxit, amb cap a un centenar d'assistents i la presència del lloretenc de la primera plantilla, Marc Muniesa, amb qui ens vam fotografiar i aprofitar per desitjar-li sort pels següents compromisos blanc-i-vermells. També van gaudir de l'acte Jaume Dulsat, alcalde de Lloret, i Albert Mateos, en representació de l'àrea social del Girona FC. Els companys d'aquesta agrupació gironista, liderats per en Marcelo, en Juanmi i companyia, van oferir-nos, en el marc incomparable dels jardins de l'hotel, una àmplia varietat de deliciosos canapès, el pernil més exquisit i una selecció de broquetes de carn i peix.

La setmana següent va culminar amb el partit a Montilivi contra l'Athletic, però abans vam tenir també acció. Alguns socis van assistir al partit amistós que va disputar la Selecció Catalana contra Veneçuela del dilluns 25 al nostre estadi. Fins a 4 jugadors gironistes (Aleix García, Àlex Granell, Pere Pons i Marc Muniesa) van formar part del combinat autonòmic, el que ens ajuda a fer-nos una idea de la nova dimensió del club. Abans gairebé no ens tenien en compte ni per aquests compromisos de caire més festiu i ara, a més de liderar-los, tenim presència fins i tot als oficials amb les convocatòries de Pedro Porro (Espanya Sub-21), Stuani (Uruguai), Bono (Marroc) i Choco Lozano (Hondures). Dimarts 26 hi va haver presència immortal a la Casa de Cultura en la presentació del llibre "Els millors anys de la nostra vida" que el periodista Jordi Bofill ha escrit per explicar a tothom els detalls de les temporades en les quals el Girona lluitava per l'ascens a Primera. A l'acte hi va ser, entre altres personalitats importants del gironisme, Pablo Machín, el tècnic que va liderar la fita. I arribem per fi al divendres 29 (un altre divendres cortesia del senyor Roures i dels clubs que es deuen als diners de la televisió), al duel contra els leones. La programació del partit en aquest dia i hora va impedir una trobada de germanor amb els amics de la Peña Lehoi Beltz de Barcelona i altres grups de seguidors del conjunt bilbaí, però així i tot els nostres socis de Roses van empescar-se-les per fer la prèvia amb alguns aficionats de l'equip basc presents al bar on habitualment fan la cervesa abans de pujar al camp. Durant els 90 minuts, tot i l'empenta que vam enviar des de la graderia i l'esforç dels nostres futbolistes, el Girona no va poder amb un Athletic Club que ha deixat enrere els problemes de la primera volta i va com un coet cap a la batalla per l'última plaça que dóna accés a la pròxima edició de la Champions.

I del matx contra l'Athletic Club passem al que vam disputar el dimarts al Wanda contra l'equip que va sorgir com a sucursal de l'entitat biscaïna a la capital ara fa 116 anys, el Club Atlético de Madrid. El partit, jugat el dimarts 2 d'abril amb motiu de la jornada intersetmanal fixada per la Lliga, va tenir un horari complicat (19:30 d'un feiner) i no vam ser tots els que solem estar al 106 quan juga el Girona com a visitant, però això no ens va fer perdre l'esperança de tornar a puntuar davant els colchoneros, tal com havíem fet en tots els compromisos precedents. No va poder ser, ja que, tot i els 77 minuts de resistència gironista, els del Cholo Simeone van acabar imposant la seva llei. Segona patacada en cinc dies que fa créixer la necessitat de recuperar la capacitat de guanyar com a locals. Octubre queda molt lluny i s'ha de començar de sumar de tres en tres a Montilivi, i més ara que venen dos rivals directes com Espanyol i Villarreal. Si ens podem evitar patiments d'última hora, millor. Els nostres cardiòlegs ho agrairan.

Demà és el dia del primer test per assegurar la permanència, contra el conjunt perico. Hem de donar més suport que mai als blanc-i-vermells, unir-nos com un autèntic dotzè jugador que contribueixi a guanyar el partit. I per això és indispensable estar ben alimentat, així que res millor que la "timbalada" de germanor que hem organitzat a partir de les 10:30 hores al Restaurant Chaplin (Ronda Sant Antoni Maria Claret, 3) amb els companys de la Penya Blanc-i-Blava de Girona 2007, associació de seguidors del RCD Espanyol de la nostra ciutat amb la qual tenim relació des de fa anys (van assistir als actes commemoratius dels 20 i els 25 anys de la penya). L'àpat més important del dia entra millor si es consumeix en un ambient 100% futbolero, i més si es tracta de quelcom tan saborós com el timbal que prepara a base de bacó, ous i patata els responsables d'aquest establiment tan gironista. Té decorades les seves columnes amb els nostres colors, així que no hi haurà dubte que esmorzarem com a locals.

Per acabar l'article d'aquesta setmana, una mica de miscel·lània immortal. A l'anterior entrada del blog, en la qual repassàvem la Convenció de Lloret, ens vam deixar de comentar la visita que el nostre president Pepe Sierra i el nostre vocal Franc Pascual van fer, acompanyats per en Rafa Alonso (màxim golejador del Girona 91/92 al qual homenatjàvem) i l'Albert Mateos, al Bar Los Pajaritos. Aquest local és un autèntic temple del futbol, amb tota mena de marxandatge d'equips de tot el món decorant les seves parets. Els aficionats a l'esport rei arribats a la vila costanera des de tots els racons del planeta deixen la seva empremta als seus murs, així que nosaltres no podíem ser menys i vam fer entrega d'una bandera de la penya al seu propietari, que ens va assegurar que li buscaria un lloc preferent com fa amb les de la resta d'equips espanyols. Seguim en clau internacional. Tots sabeu que el Bar 106, la nostra seu, el porten des de fa anys la San i en You, una parella d'origen xinès que ja és molt gironina (i gironista). El passat cap de setmana la seva filla Shu Hui feia anys i la vam obsequiar amb una samarreta commemorativa de l'ascens a Primera Divisió per veure si aconseguim que s'estimi tant al nostre equip com la resta dels Jiang. I d'uns amics arribats d'Àsia fem un salt i passem a uns altres que viuen a Amèrica, concretament a Mèxic. El nostre soci Josep Maria Trias està evangelitzant en la fe en el Girona FC als habitants d'aquelles contrades i ja ha aconseguit la primera conversió. Es tracta del Padre Alejandro, capellà de la Parròquia de Jesús de la Buena Esperanza de Tapachula, a l'estat de Chiapas. Aquest mossèn és molt aficionat al futbol i el seu equip de tota la vida és el Club Deportivo Guadalajara, conegut popularment com las chivas, que també vesteix amb samarreta de franges blanc-i-vermelles. Amb aquesta coincidència cromàtica no va ser difícil captar-lo i ja llueix orgullós el pin del nostre club i el de la penya al seu polo. I és que, com bé deia el nostre secretari Fran Lara en el Racó de la Federació de Penyes al Diari de Girona de la setmana passada, els immortals exercim com a autèntics ambaixadors del gironisme.