Amb el cor fort

Es confirma el desastre. Després de les dues derrotes contra Athletic i Atlético, la perspectiva de jugar dues jornades a casa de manera consecutiva contra rivals d'un nivell semblant al nostre feia pensar que la pràctica certificació de la permanència implicaria sumar de 4 a 6 punts en aquests dos compromisos. Res d'això. 1-2 i 0-1, ratxa de quatre partits perduts i la paciència de bona part dels gironistes amb l'entrenador esgotant-se pels mesos que fa que no es veu un triomf com a locals. Ser fiables a Montilivi és de vital importància, sobretot quan ens hem quedat a només un punt de les posicions que obliguen a baixar de categoria. Sort que a la penya no perdem la confiança en el fet que, d'una manera o una altra, igual que ho farà un altre petit protagonista de l'entrada d'avui, ho traurem endavant.

Ahir diumenge 14 d'abril el rival era directíssim, de fet abans de jugar era el que ocupava la primera de les posicions de descens. Amb el precedent de la primera volta, en la que el Girona va imposar-se al Madrigal, hi havia esperances que l'equip podria donar guerra i qui sap si per fi trencar l'horrible dinàmica de resultats al nostre estadi. Amb aquest desig vam preparar un dia 100% futbolero per agafar el matx amb totes les ganes del món. A les 12 del matí uns quants membres de la Penya Celtic Submarí del Villarreal, amb la que tenim una relació d'amistat que data dels temps en els quals visitàvem la Ciutat Esportiva del seu club per presenciar els partits contra el seu filial a Segona A, van apropar-se al 106 per fer l'aperitiu. En uns minuts s'hi van afegir representants de l'Agrupació de Penyes del Villarreal CF (entre ells el seu president, en José Luis) per part grogueta i membres de la Penya Saltenca pel cantó blanc-i-vermell. La cervesa i les tapes van córrer entre anècdotes, comentaris sobre l'actualitat d'ambdós conjunts i la curiosa constatació del fet que a la classificació publicada a les pàgines esportives del Diari de Girona ja se li havien atorgat, per error, els tres punts als castellonencs. Una badada premonitòria, per desgràcia, ja que en l'edició d'avui no ho han hagut de modificar.

De Sant Narcís vam enfilar cap a Vilablareix, on la Penya Eloi Amagat ens va obrir les portes de la seva seu, el Restaurant Can Marcos, pel dinar de la Federació de Penyes del Girona FC amb l'afició visitant. Als penyistes gironins de les diverses agrupacions i els companys que ja havíen esta amb nosaltres fent el vermut s'hi van sumar els de la Penya Submarí Groc que el Villarreal té a Barcelona. Per part del club, el responsable de l'àrea social, Albert Mateos, va poder acompanyar-nos durant una estona. Els regidors de l'Ajuntament de Girona Cristóbal Sánchez i Manuel Vázquez també van ser amb nosaltres. Tots plegats vam assaborir un suculent àpat en un ambient en el qual, donada la difícil situació en la taula dels dos clubs, surava el desig de poder repetir-lo l'any vinent a la màxima categoria. Hi va haver temps per a l'intercanvi d'obsequis (el nostre president Pepe va entregar una bandera immortal als amics de la penya Submarí Groc), per un sorteig de marxandatge gironista (en Roger, net dels nostres socis Alfredo i Montse, va guanyar una samarreta d'entrenament) i per demostrar la solidaritat de tots, deixant de banda distàncies i colors, amb en Gerard, un petit que està passant per moments durs i al qual volem enviar tota la força del món. Més endavant, en aquest mateix article, us explicarem amb detall la seva història.

La següent parada va ser ja Montilivi. Hi havia moltes ganes de deixar de banda el mal regust que va deixar la derrota a última hora contra l'Espanyol. El temps acompanyava i al cantó de la pancarta de la penya hi vam posar la de suport a en Gerard, però el partit no va ser gens gratificant. Havia acabat de començar el partit quan el Villarreal va avançar-se al marcador. A sobre, el gol que va aconseguir Stuani, l'única alegria de la tarda, va ser anul·lat pel VAR. Tants minuts per darrere al marcador, la cerca reiterada i infructuosa de l'uruguaià a la davantera com a jugada tipus i la motxilla de mals resultats que arrosseguem va fer esclatar a una part gens menyspreable del públic present al camp. L'espurna que va iniciar l'incendi va ser el canvi d'un dels jugadors que més ho estava intentant, Patrick Roberts, per Doumbia. Feia molt de temps que no se sentia demanar la dimissió d'un entrenador a l'estadi. Cal destacar que després d'aquest moment de malestar, la gairebé totalitat de la graderia va tornar a fer costat a l'equip fins al final en la lluita per l'empat que no va arribar. Amb el xiulet final hi va haver gent que va treure mocadors, però també qui va aplaudir l'esforç (sense encert, sí) dels futbolistes blanc-i-vermells. Cadascú té les seves opinions sobre la marxa de l'equip i és normal que s'expressin, sobretot en moments extrems com aquesta quarta derrota consecutiva. Eusebio ha tingut moments molt brillants en aquesta temporada: les victòries al Bernabéu i Mestalla, l'empat al Camp Nou, l'eliminació de l'Atlético a la Copa del Rei... però també episodis de molt baix rendiment com quan vam perdre a casa contra el Huesca o el fet de ser l'equip amb més derrotes com a local. Segueixi fins a final de temporada o acabi cessat, i ens agradi més a uns que altres, tots els gironistes coincidirem en el fet que no podem girar l'esquena a l'equip es prenguin les decisions que es prenguin. Gràcies a Déu, avui disposem de tots els canals de comunicació o la viva veu per expressar el nostre parer, si bé és important fer pinya amb la plantilla en la mesura que sigui possible per assolir quelcom tan transcendental pel club com mantenir-se a Primera.

Anem, ara ja sí, amb el nostre amic Gerard. El soci de la penya José Luis Cano és entrenador de l'aleví del FC Sarrià de Ter. Un dels integrants del seu equip és el petit Gerard, de 10 anys, que lluita contra la leucèmia i se sotmetrà aviat un trasplantament de medul·la a Barcelona. El seu míster ha mogut cel i terra per enviar-li tots els ànims possibles al vailet. Entre altres coses, ha aconseguit que l'Àlex Granell li dediqui unes paraules de suport i li prometi que li regalarà la seva samarreta quan torni a venir a Montilivi. Un gest que parla de la qualitat humana del capità del Girona i que agraïm tots profundament. Quan en José Luis ens va parlar de penjar la pancarta al camp en el partit contra el Villarreal vam acceptar immediatament. En aquesta batalla estem tots amb ell i esperem tenir-lo ben aviat de tornada a casa perquè pugui veure un matx a la nostra zona de l'estadi. Fins i tot vam involucrar als amics de la Penya Celtic Submarí, coneguda per la seva col·laboració amb entitats de suports als malalts de càncer, que va cedir-nos una de les seves bufandes per regalar-li a en Gerard. Molta força Gerard, els gironistes mai ens rendim i acabarem guanyant el partit!