Amb pena i amb Glòria

El 3 a 1 contra l'Extremadura ha sigut l'única alegria d'aquests dies de tempesta a Can Girona en tots els sentits. Eliminació de la Copa del Rei a part (era quelcom lògic contra un Primera, tot i que esperàvem una mica més de l'equip), causa neguit percebre com el calendari aviat començarà a agafar embranzida i la necessària bona ratxa de resultats que ens estabilitzi a la classificació no s'acaba de produir. O es fa servir amb cap aquesta finestra de fitxatges de gener o el futur pinta amb uns núvols tan negres com els de la borrasca amb nom de dona que ha descarregat litres i litres a tota la província. La vessant social del club també ha fet aigües, com veurem quan fem el repàs del dia del Villarreal. Els únics raigs de sol en clau blanc-i-vermella ens els han aportat l'activitat de la nostra penya, de la qual en farem crònica a continuació.

Per començar, el més recent. Ahir, 26 de gener, ens vam emportar una altra decepció a Montilivi. Fa uns anys, empatar amb l'Oviedo hauria estat una autèntica proesa, però quan et trobes en un any en el qual la superioritat econòmica sobre gairebé tots els rivals de la categoria fa que pujar (o com a mínim lluitar per fer-ho) sigui una obligació, aquesta "X" a mig gas satisfà a molt pocs dins la parròquia gironista. Tot i els últims mals tràngols, l'afició va posar de la seva part per intentar revifar el somni de l'ascens. En una jugada a tres bandes en la qual el Jovent Gironí va posar la creativitat i la mà d'obra i el club i la Federació de Penyes el finançament, va desplegar-se un enorme tifo al Gol Sud en el qual es podia llegir un bonic joc de paraules barrejant una hipotètica tornada a Primera amb la llegenda del Cul de la Lleona. El desplegament de l'espectacular pancarta i el 19è gol de Christian Stuani, que segueix el seu ritme golejador de rècord, van ser els únics apunts positius d'una jornada ben grisa.

Aquesta setmana també vam tenir Copa, concretament el 22 de gener. Quan el sorteig ens va deparar una eliminatòria a partit únic contra el Villarreal de seguida va venir-nos a la ment l'enfrontament contra els castellonencs a l'edició 2004/2005 del mateix torneig, saldat amb victòria gironista amb un gol d'un jove Eloi Amagat que debutava aquell dia al primer equip. Però en aquesta plujosa nit de dimecres l'únic que va coincidir amb aquella ocasió va ser el color de les samarretes. Això i la sensació d'amateurisme en l'organització, justificada fa 16 anys pel fet d'estar a Segona B, però decebedora ara que encara està recent el nostre pas per la millor lliga del món. La cosa ja va començar torta amb la venda d'entrades. Es va donar una data límit per confirmar l'assistència amb el carnet d'abonat a uns determinats preus. Vista la calamitosa xifra de vendes aconseguida, el club va optar per oferir un descompte als "abonats fidels" que encara no s'havien decidit a venir a través d'un codi pel web. Per fer servir aquesta contrasenya i fer efectiva la rebaixa no calia ni tan sols identificar-se amb l'ID i el PIN, així que a efectes pràctics no era ni molt menys quelcom exclusiu per a socis. La consegüent emprenyada dels mateixos va fer-se notar a les xarxes socials. La mateixa Federació de Penyes va fer arribar al club el malestar de molts abonats, que no es devia al fet d'haver pagat de més sinó a la presa de pèl. Per sort, a les plantes nobles a algú se li devia encendre la bombeta i va anunciar-se el retorn de la diferència. Sigui com sigui, el matx semblava gafat. Els efectes de la borrasca Glòria sobre la ciutat i les poblacions situades a la vora del Ter van fer perillar fins a l'últim segon la seva celebració. Al final van primar els interessos econòmics i de calendari de la RFEF, organitzadora de la competició, sobre les recomanacions de suspensió de les autoritats. Cal dir, però, que el principal perill era el desplaçament dels aficionats de les zones afectades fins a l'estadi (finalment no va ploure més que durant altres partits amb mal temps que hàgim viscut a Montilivi) i això ja ho va resoldre el club de manera més que correcta anunciant que es tornarien els diners a tots els aficionats que, havent comprat l'entrada, no poguessin assistir al xoc. No acaben aquí les desventures d'aquests trenta-dosens de final. Quan gran part dels 928 valents que van decidir-se a veure'ls en directe intentaven accedir a les graderies, van trobar-se que els seus abonaments no estaven correctament activats i no podien franquejar els torns. La situació va provocar una llarga cua a les taquilles per resoldre la incidència, incrementant així la insatisfacció que ja portaven de casa els socis. Moltes queixes i mal humor, fins i tot algun va perdre les formes amb els treballadors del club, comportament que censurem, ja que per molt enfadat que un estigui ha de procurar sempre mantenir el respecte pels qui donen la cara. En aquest cas, a més, no eren els culpables directes de la mala gestió. Un cop començat el partit, la decisió d'oferir la possibilitat de reubicar-se als aficionats de Gol Nord a Tribuna i als de Gol Sud a Preferent va provocar crítiques per part dels seguidors que havien pagat entrada a les zones més cares per no mullar-se i veien com algú que havia pagat 6 euros podia accedir al mateix lloc que un que se n'havia deixat 24. Un despropòsit total, com el que va veure's sobre la gespa. Sense haver d'insistir gaire, el Villarreal va passar per sobre del Girona i golejar-lo per 0-3. Donats els últims resultats, els pocs immortals que van desafiar el temporal per apropar-se a Montilivi tampoc esperaven miracles, però sí que aquesta gimcana viscuda per poder gaudir del partit tingués com a recompensa, com a mínim, una mica d'actitud per part dels homes de Pep Lluís Martí. Haurà de vigilar el club amb fer les coses amb tan poc encert organitzativa i esportivament parlant, ja que el gironisme, que havia començat responent molt bé pel que fa a assistència, comença a destrempar. Nosaltres seguirem sempre al seu costat i animarem a fer que la gent segueixi el mateix camí, però des de l'entitat han de posar de la seva part perquè no sigui tan difícil.

El cap de setmana abans, el del 19 de gener, la Lliga va portar als nostres futbolistes a Santa Cruz de Tenerife, on un bon grapat de penyistes els va acompanyar i animar tot i la nova ensopegada patida. Fins i tot hi va haver algun immortal d'incògnit, com vam poder comprovar en veure la nostra bandera penjada a l'Heliodoro Rodríguez López a la retransmissió televisiva. Una emissió que vam veure majoritàriament al 106 després d'una nova jornada plena d'esport i diversió protagonitzada per l'equip de futbol de la penya. En el partit número 14 de la nostra història vam enfrontar-nos al FC Celtics, conjunt format per membres de la comunitat hondurenya de la ciutat reunits al voltant del Centro Elim, una església cristiana evangèlica. El matx va disputar-se al Camp Municipal de Futbol de Germans Sàbat. La principal peculiaritat del mateix va ser que va ser el primer cop des d'aquell partit inaugural a Madrid contra l'equip de la Federación de Peñas del Rayo Vallecano que vam jugar onze contra onze i quaranta-cinc minuts per part, és a dir, futbol com cal. Teníem seriosos dubtes de poder resistir amb dignitat tanta estona, però vam aguantar heroicament. Només hi va haver una mica de relaxació en el tram final, en el qual ja estàvem pensant més en la barbacoa que venia a continuació que en fer gols. El resultat, 10 a 3 pel Celtics, pot reflectir diferències de qualitat entre tots dos equips, però no l'agradable estona que vam passar intentant emular als nostres ídols sobre la gespa. I si a algú li va saber amarga la derrota, de ben segur que ho va veure tot d'una altra manera després de tastar la carn a la brasa marinada, les tortillas de blat, les verdures en vinagre i la resta de teca típica del centre d'Amèrica que ens van preparar els nostres amics.

Abans d'això, el matí del mateix dia 19, la Penya Immortal va estar representada a Olot en la celebració del V Aniversari de la Peña Bética Girona-Olot "Emilio Luna". Com ja hem comentat en més d'una ocasió, els lligams entre les dues associacions es remunten a 2015, quan vam aconsellar-los sobre els passos a seguir per a la seva fundació. És una satisfacció veure com un projecte que entenia la passió per uns colors amb la mateixa filosofia que la nostra ha aconseguit consolidar-se sense importar els molts quilòmetres que els separen del Benito Villamarín. L'acte va celebrar-se a la seu dels verd-i-blancs, el Bar Rivier, on es va servir un deliciós aperitiu precedit dels parlaments protocol·laris, durant els quals el nostre president Pepe Sierra va aprofitar per fer-los entrega d'un obsequi commemoratiu. ¡Felicidades, amigos béticos! Esperamos poder seguir celebrando muchos más aniversarios juntos y que pronto nuestros equipos se puedan ver las caras en la máxima categoría.

  
Com a fi de festa d'aquest article farem una cascada de breus, quatre flaixos d'activitats en les quals ha participat la penya. Amb una d'elles hem començat el partit, el triomf contra l'Extremadura del 16 de gener, l'últim cop i únic en aquest 2020 (si no comptem el dia del Cartagena a la Copa) en el qual hem anat a dormir contents per l'actuació del nostre equip. Molta gent va fallar per la mala ratxa, el fred i ser dia laborable. Tornem a reiterar que, malgrat que el joc i els resultats no estiguin acompanyant, és un moment crucial de la temporada en el que cal que el suport de la graderia substitueixi, en la mesura que sigui possible, les mancances de l'equip. Següent notícia: la donació de pilotes de la Federació de Penyes del Girona FC va continuar el passat dilluns 13 de gener amb l'entrega de les que corresponien a les escoles de Font de la Pólvora i Vila-roja. Els nostres socis Javier Rina, Mary Pell i Fran Lara van acompanyar a Cristóbal Sánchez, president federatiu, i Joan Vicens directiu de la Penya Gironina, en el moment del repartiment. I com a cloenda, el nostre tresorer Javi va fer doblet representant als immortals en el dinar d'homenatge a Benjamí Colomer, expresident del Girona FC que aquest 2020 fa noranta anys. L'acte va celebrar-se el 24 de gener al Restaurant Siloc i va comptar amb la presència de nombrosos veterans de l'entitat blanc-i-vermella, entre ells alguns tan mítics com el tècnic Xavi Agustí. Un dels qui millor s'ho va passar va ser un altre amic de la penya, en Rodri de la Penya Saltenca, que va criar-se ben a prop de l'antic Estadi de Vistalegre i va gaudir de valent recordant vells temps amb les estrelles de la seva infantesa i joventut.        

Qüestió de principis

El final de 2019, un any amb moments brillants i d'altres de molt foscos pel Girona, va deixar al gironisme amb un mal regust. Quan semblava que amb la incorporació de Pep Lluís Martí s'havia endevinat la tecla i s'anava pel camí de la regularitat necessària, dues derrotes (una d'elles, la del Mirandés, especialment ruboritzant per la passivitat demostrada per l'equip) van començar a crear seriosos dubtes. El començament de 2020 no ha estat gaire millor, marxant sense gols ni punts de Vallecas. Un mal principi no sempre és sinònim d'un mal final, sobretot si es prenen les mesures necessàries per redreçar el rumb. El mercat d'hivern és una bona ocasió per reforçar línies amb problemes com la defensa i el mig del camp. Siguin quins siguin els resultats, qui no renunciarà mai als seus principis de fidelitat al Girona, aportar el seu granet de sorra per ajudar a qui ho necessita i passar-ho bé és la Penya Immortal, com hem demostrat al llarg d'aquests dies de Nadal.

Començem la repassada a l'actualitat blanc-i-vermella amb els partits de Soria contra el Numancia i de Montilivi contra el Mirandés. El divendres 13 de desembre va fer honor al seu nom de película de terror pel Girona. A Los Pajaritos, l'equip va rebre dues punyalades en forma de gol de les quals no va poder fugir tot i tenir fases de joc acceptable, recordant a la típica protagonista d'aquest tipus de films que sempre ensopega amb una branca quan l'assassí la persegueix pel bosc. Alguns valents penyistes d'altres agrupacions gironistes van ser a terres castellanes, desafiant les gèlides temperatures de la zona. Encara que caigués en divendres, entre els immortals hi havia qui encara treballava o ho faria l'endemà, fet que va provocar que a la nostra seu fossim bastants menys que quan els partits es juguen en cap de setmana. Així i tot sempre és un gust poder veure el matx en companyia d'altres aficionats del Girona. Ja ens hauria agradat poder ser una quinzena o fins i tot menys per seguir el Linares-Girona de la primera ronda de la Copa del Rei jugat el dijous 19 de desembre, però el canal DAZN, propietari dels drets d'aquestes eliminatòries inicials, va estimar oportú retransmetre només alguns partits i el que vam guanyar amb doblet de Marc Gual no va estar entre els escollits. Ni tan sols hi va haver una cadena de ràdio (captable des de la nostra ciutat) que s'encarregués d'emetre'l. Misèries del pobre. I per pobre, l'actuació dels nostres futbolistes contra els seus homòlegs burgalesos el diumenge 22, jornada que servia per cloure l'any. Un Girona inoperant va veure com el Mirandés es passejava pel seu estadi i il·lumiava el marcador gairebé més del que ho estava l'arbre de Nadal de la fan zone: 0 a 3. Tot i que a la nostra penya som partidaris d'animar fins al final, entenem els xiulets que van tornar a sentir-se a la graderia, donat el fet que un exercici que semblava estar destinat a l'assoliment del més gran dels objectius va complicant-se cada cop més. Cal reaccionar. Malgrat la golejada, vam tenir la recompensa de veure com, a més de per donar suport a la plantilla, la nostra assistència al coliseu gironista va servir per fer el bé. Després de l'animat dinar que vam compartir amb en Nil i en Germán, que van tornar a visitar-nos des de les Balears, molts dels presents al 106 van anar a comprar joguines per participar en la campanya solidària de Creu Roja Joventut, que com cada any tenia com a finalitat aconseguir que cap nen es quedés sense regals en aquestes dates tan assenyalades. Instants abans del partit vam entregar-les a la parada que aquesta organització havia muntat al pàrquing de Gol Nord. Hauríem marxat igual de feliços pel simple fet de col·laborar, però el funcionament de la iniciativa preveia l'obsequi d'entrades pel dia de l'Extremadura. En vam rebre un total de 7 per les quals donem les gràcies des d'aquí a la Creu Roja, així com per la seva excepcional tasca en aquest i altres àmbits.

Un altre ens que ha treballat en favor de la Creu Roja i del qual en formem part, és la Federació de Penyes del Girona FC. Enguany s'ha decidit que la donació de pilotes que fa la Federació es reparteixi entre la seva campanya, altres associacions proposades per les penyes i escoles gironines. Les primeres 100 van ser entregades el 31 de desembre a la seu de la Creu Roja a Girona, al Carrer Bonastruc ça Porta, en un acte en el qual els representants de la Federació van ser els nostres directius Pepe Sierra, Javi Rina i Fran Lara, membres també de la junta federativa. Per part del club va assistir-hi Albert Mateos, cap de l'àrea social. Les següents 30 van entregar-se a l'Associació La Diana, que treballa amb nens en risc d'exclusió social i discapacitats de diferents poblacions de la província. La Mari Solozano, sòcia nostra i col·laboradora d'aquesta entitat, va posar-nos en contacte amb la mateixa ja al desembre, quan els hi vam fer entrega d'una de les paneres que cada Nadal ens regala l'expresident del Girona Antonio Escudero. La donació va realitzar-se el 2 de gener al Centre Cívic de Montilivi, on la delegació federativa (composta pels mateixos membres que en l'anterior ocasió, a més de la Mari i el seu marit Antonio) va poder conèixer de la mà d'en Jordi, responsable de l'associació, el seu fantàstic programa d'activitats dedicades als infants que encaren la vida amb més dificultats. En nom de la Penya Immortal vam entregar també uns peluixos aportats per una altra de les nostres sòcies, la Mary Pell. Els penyistes units som més forts, també a l'hora de ser solidaris.

Quan els Reis Mags ja preparaven la seva sortida des d'Orient per repartir joguines als nens de tot el món, va arribar el moment de celebrar la ja tradicional Quina de Nadal de la Penya Immortal. El 4 de gener cap a una setantena de persones van fer quedar-se petita la nostra seu. I no exagerem, aquesta va ser l'edició més multitudinària amb diferència de totes les que hem organitzat. En quatre de les cinc jugades de la jornada van esgotar-se tots els cartrons a la venda, el que ens pot fer sentir a tots particularment orgullosos del compromís i estima que demostrem envers la nostra penya. Pernils, fuets, caves i torrons van fer les delícies dels premiats. Per si no fos prou, també vam poder completar els regals de les línies i quines guanyadores amb les entrades pel Girona-Extremadura cedides per l'àrea social del club, dos dinars al Restaurant Chaplin, dos esmorzars al Tir Olímpic i unes galetes Trias i una ratafia de Santa Coloma gentilesa del nostre vocal Josep Garolera. El nostre agraïment al Girona, als citats establiments i a en Garru per fer encara més gran l'estupenda tarda que vam passar en família al 106. 

Abans d'acomiadar-nos, dos apunts més. La nostra no va ser l'única quina d'una penya de futbol a la ciutat, ni de bon tros. Els amics de la Peña Madridista Girona fa més de vint anys que organitzen la seva (de fet, va ser la que ens va inspirar a celebrar la nostra). Com cada any, van obrir les portes del seu local social a tots els immortals que volguessin provar sort. Prop d'una desena va respondre a la crida el passat 28 de desembre, gaudint d'una entretinguda estona amb els merengues gironins i emportant-se uns quants premis, inclosa alguna espatlla. El més recent de l'actualitat blanc-i-vermella passa pel partit de la setmana passada contra el Rayo Vallecano, perdut per 1 a 0 a Madrid i que va aprofundir l'estat d'incertesa que ja regnava entre els seguidors del nostre equip. Tres derrotes seguides, amb 0 gols a favor i 6 en contra són per començar a analitzar què falla. Així ho comentaven els immortals reunits per seguir el partit a la pantalla del 106. Serà la Copa del Rei el punt d'inflexió que ens retorni al per ara extraviada ruta de les victòries?          

Ara ens entenem

En l'anterior entrada vam comentar que tots els immortals hem valorat positivament la instal·lació d'una fan zone amb bar i activitats pels gironistes més menuts al pàrquing de Gol Nord abans dels partits a Montilivi. Igual que critiquem allò que es fa malament, no ens costa reconèixer els encerts en la gestió del club. És més, és per a nosaltres una immensa satisfacció constatar que aquesta línia d'actuació es manté i acabarem l'any amb una altra bona notícia: la fi dels problemes de visibilitat dels abonats situats al bloc que ocupem la majoria de socis de la Penya al Gol Sud. 

Com recordareu, el passat mes d'agost, just quan el present Campionat de Lliga donava les seves primeres passes, vam protestar públicament per les dificultats per veure la totalitat del terreny de joc des de les esmentades localitats. La presència dels components del Jovent Gironí al bloc immediatament anterior, drets i amb banderes de grans dimensions, n'eren la causa. Les queixes a la graderia i la xarxa van arribar fins i tot a la premsa. Després de dos anys patint el problema, amb un canvi majoritari dels nostres abonaments al nou Gol Sud Superior a la 2018/2019 com a única alternativa, vam esclatar. El club, en adonar-se que després de tot aquest temps d'inacció (havíem avisat amb moltes setmanes d'antelació del retorn del problema amb la desaparició de la nova graderia) hi havia enrenou, va provar diverses solucions, com ara una petita lona, a més de l'existent a les files inferiors del nostre bloc, en les localitats situades al costat d'on es posa el Jovent, per permetre veure quelcom als abonats d'aquells seients. També, després de la insistència de la Federació de Penyes, hi va haver personal del club recollint les opinions dels socis de la zona afectada en un partit. Passada la mala maror dels primers dies, tot es va anar refredant. El club seguia estancat en dir que no podia fer gaire més (no hi havia prou localitats per canviar de lloc al grup d'animació) i no va canviar res. L'únic avanç ens el vam haver de buscar nosaltres mateixos millorant la nostra entesa amb el Jovent. Tot i que la nostra visió del camp encara no és 100% òptima, sobretot quan les jugades s'apropen a la línia de fons, hem percebut que en aquests mesos la presència de gent sobre els seients ha sigut molt puntual, gairebé nul·la, i s'ha sigut una mica més respectuós amb el tema de les banderes (només una mica, diumenge passat contra el Mirandés van tornar a entorpir l'apreciació d'alguna jugada).

Foto: estadiosdefutbol.com

Ja pensàvem que a la planta noble de Montilivi n'havien tingut prou amb aguantar el xàfec unes setmanes quan, de sobte, en un d'aquells miracles que només el Nadal ens porta, el nostre president Pepe Sierra va rebre una trucada del Girona FC en la qual se'ns informava que s'havia trobat la solució definitiva al conflicte. Després de molts mesos de feina meticulosa i difícil, el club ha pogut reubicar un nombre suficient d'abonats de tribuna com per recol·locar en aquesta graderia a tots els immortals del bloc de Gol Sud que pateix la incidència. Encara que ho pugui semblar, no és una situació desconeguda per a la nostra Penya, ja que a principis de segle, quan Antonio Escudero presidia l'entitat gironista i als partits hi venien unes 500 persones, ja havíem estat a tribuna. De moment, només sabem que les localitats que podrem ocupar seran les situades just a sota de la llotja. Els detalls del procediment a seguir per canviar els carnets i poder estrenar aquesta nova ubicació els coneixerem en els pròxims dies a través d'un correu electrònic que serà enviat a cadascun dels interessats. L'objectiu és poder estrenar plegats la nova posició a la graderia en el proper matx a casa, el 16 de gener contra l'Extremadura.

    

La veritat és que no entrava en els nostres plans canviar-nos de lloc, però davant aquest gest de generositat sense precedents ens sentim molt i molt agraïts. Intuïm que l'esforç econòmic que deu haver fet el club per compensar als abonats de les localitats que ara ocuparem ha estat potent, així que donarem les gràcies de la manera que millor ho sabem fer: animant als nostres jugadors incondicionalment. A més d'animar la tribuna amb els nostres càntics, ja hem encarregat dues enormes banderes (aproximadament com les que es fan moure davant de preferent, sobre la gespa, abans dels partits) per donar color a la graderia. Al muntatge que hem fet podeu fer-vos una idea de com lluiran quan les onegem des dels nous seients. Que hi hagi caliu és sempre el més important!   

Canvi climàtic?

Després del hat-trick de Christian Stuani contra el Lugo, els gironistes començàvem a pensar que el nostre equip estava, com diuen els anglesos, on fire. Però un cop acabat el matx de Los Pajaritos ens vam quedar una mica freds. Gairebé tant com els jugadors durant els 90 minuts sobre la gespa soriana. La bona ratxa des de l'arribada de Josep Lluís Martí va trencar-se. No podia ser eterna, ho sabem, però esperem poder tancar l'any amb una victòria contra el Mirandés que ens faci recuperar el clima d'optimisme en el qual ens havíem instal·lat. A més de les vicissituds del Girona, en aquesta entrada tractarem, com sempre, l'actualitat de la Penya, que té com a plat fort la nostra participació al torneig de futbol 7 amb el qual es commemorava el X Aniversari de la Peña Cordobesista Sangre Blanquiverde. En el joc vam posar la mateixa vehemència que posa la Greta Thunberg quan intenta convèncer al món d'una imminent apocalipsi, però pel que fa a resultats vam tenir si fa no fa el mateix èxit que ella a l'hora d'aconseguir que els polítics i experts reunits a la cimera de Madrid fessin quelcom més que passar quinze dies de luxe a la capital. Això sí, com no podia ser d'una altra manera havent-hi els immortals involucrats, respecte a passar-ho bé vam golejar.

Futbolísticament parlant el més brillant dels dos partits que ens ocupen, pels interessos del Girona, va ser el que ens va enfrontar al Lugo el passat 8 de desembre. Tot i que no es pot dir que existeixi una forta rivalitat, sempre hi ha un puntet més de ganes de superar als gallecs, protagonistes d'un dels dies més tristos de la nostra història recent. En aquesta edició del duel la balança la va desequilibrar el jugador que sense cap mena de dubte marca la diferència a la plantilla gironista, Stuani, el charrúa incansable, que amb tres gols va emportar-se la pilota a casa i una ovació com poques vegades es recorda a Montilivi. L'estadi gironista té un nou ídol i prova d'això són banderes com la que es va poder veure a la nostra zona cada cop que el davanter uruguaià enviava una pilota al fons de la xarxa. El triomf i el bon temps, amb un sol que feia goig i una temperatura agradable per estar en ple hivern, va afavorir que es visqués una jornada ben agradable. A la prèvia hi va haver immortals que van aprofitar per fer-se una foto amb l'enorme arbre de Nadal decorat amb boles blanc-i-vermelles que el club munta a la fan zone que s'instal·la al pàrquing de Gol Nord en la majoria de partits disputats a casa. És un encert el fet de comptar amb un punt de reunió per fer petar la xerrada i prendre una cervesa abans i després del futbol. Feia temps que es trobava faltar quelcom així, que ajudés al gironisme a socialitzar i fer comunitat. Quan les coses es fan bé també s'ha de dir. Del viscut a la graderia, destacar que després de força temps d'absència, va tornar-se a sentir a la graderia l'irrintzi del Girona que el nostre amic Iñaki interpreta amb la seva potent veu.

Déu ens ha beneït amb un talent futbolístic menor al d'Stuani, com vam poder comprovar amb l'actuació de l'equip de la Penya al torneig dels nostres amics de Sangre Blanquiverde. La competició va celebrar-se el 6 de desembre al camp de futbol de Torre Romeu, a Sabadell, i va comptar amb la participació, a més dels amfitrions i de nosaltres, de la Peña Cadista Per Sempre Cádiz, la Peña Sevillistas en Barcelona (reforçada amb integrants de la Peña Sevillista La Giralda de Sant Andreu de la Barca), la Peña del Granada CF en Barcelona i la Peña Culturalistas en Barcelona. A primera hora del matí un autocar tripulat per una vintena de valents immortals, entre jugadors i espectadors, van enfilar el camí de terres vallesanes. En David Tena va erigir-se com a entrenador-jugador de l'equip, liderant a la nostra plantilla en un escalfament previ on algun que altre, a més de fer una exhibició de coordinació, ja va acabar un xic cansat. El primer partit va ser contra els amics del Córdoba, que l'amistat la van deixar per la part exterior del terreny de joc, ja que ens van golejar sense pietat per 8 a 2. Es va fer el que es va poder. Més igualat va ser el nostre segon i últim matx contra els representants de la Cultural Leonesa. Quan estàvem només un gol per sota al marcador, un penal fallat ens va privar d'empatar. Hauria estat una autèntica efemèride en el nostre historial de partits, però no va poder ser i una errada en la recta final va fer que el partit acabés 3-1. Malgrat això, i deixant les bromes de banda, expressar des d'aquí el nostre agraïment generalitzat dels socis a tots els jugadors que van defensar l'escut de la Penya Immortal, ja que el compromís i l'esforç van ser màxims fins i tot en aquells casos en els quals la tècnica o el físic no acompanyaven. El pavelló blanc-i-vermell va ser defensat amb dignitat. Molt digne va ser també l'organització, amb àrbitres, tandes de penals per evitar empats en el goal-average (en vam marcar algun!) i una bonica cerimònia d'entrega de trofeus i records. La final va enfontar en un interessantíssim partit a Sangre Blanquiverde contra els sevillistes, decidint-se el títol després dels llançaments des dels 11 metres. La copa de campió va quedar-se a casa, però totes les delegacions vam rebre uns bonics obsequis molt elaborats, com ara un diploma donant-los les gràcies per ser part de l'esdeveniment en el qual a part dels escuts de la penya local i la que rebia el regal, s'hi podia observar una imatge de la ciutat del club d'aquesta darrera. Hi va haver fotos de la Tacita de Plata, l'Alhambra... i en el nostre cas la típica imatge de Girona des del Pont de Pedra amb les cases de l'Onyar i les catedrals de fons. Compartides unes begudes i molt de bon humor amb tots els presents, vam menjar uns entrepans al bar del camp abans d'emprendre el viatge de tornada a casa, trajecte durant el qual vam assaborir les restes de les llaminadures Haribo que en Xavi Grabolosa ens havia regalat per compartir al llarg del dia amb els assistents al torneig. Llaminadures dolces com la sensació que un té després d'haver passat un dia rodejat de gent que viu el futbol amb la mateixa filosofia que tu: fer d'ell una festa per a tothom. ¡Muchas felicidades por vuestro aniversario y gracias por este maravilloso día, amigos de Sangre Blanquiverde!

L'altre partit que va disputar-se durant l'abast temporal d'aquesta crònica de l'actualitat blanc-i-vermella va ser el del 13 de desembre contra el Numancia a Soria. Jugant-se en divendres 13, el partit només podia anar de pel·lícula... de terror. Un grapat d'immortals va reunir-se al 106 per veure per televisió la que desgraciadament va ser la fi de la condició d'invicte del nou entrenador. El mejor escribano echa un borrón, que diu la dita, així que no perdem l'entusiasme. Qui tampoc volem que el  perdi és la María, una petita futbolista del CF Calvarrasa, a Salamanca, a la qual ha afectat una malaltia que l'obliga a estar-se en una habitació d'hospital, lluny de la seva passió: l'esport rei. La Federació de Penyes del Girona FC va sumar-se recentment a la campanya per donar-li ànims en la qual participen figures destacades del futbol espanyol i de l'esport i la vida pública en general. A través de Pere Cabañas, amic de la família, se li va fer entrega d'una pilota, una gorra i una samarreta del Girona signada pel primer equip amb l'objectiu d'ajudar-la a agafar forces per estar ben aviat corrent sobre la gespa dels camps de joc. Si ja pel simple fet de defensar els nostres colors és un orgull ser part de la Federació, amb iniciatives com aquestes ens sentim plenament realitzats: entre tots aconseguim que el gironisme mostri la seva cara més solidària.

Tanquem amb l'article amb una notícia que ens agradaria no haver de comentar. 2019 està acabant de manera trista, amb el traspàs de membres molt estimats de la comunitat penyista. Dilluns 17 va deixar-nos en Quim Alegret, expresident de la Federació de Penyes del Girona FC i que actualment encapçalava la junta directiva de la Penya Saltenca. Perdem un gran gironista en els dos sentits del terme: en el de fidel aficionat del club de la seva vida i en el d'habitant enamorat de la seva ciutat. Descansi en pau.    

Els pilars de l'èxit

Ho vam dir després de l'empat a Ponferrada i ho tornem a dir després del de dissabte a La Romareda. No són victòries, són dos punts en comptes de sis, però tenen moltíssim valor. És cert que posar-te 0 a 2 de visitant en menys de mitja hora de joc t'hauria de servir, en principi, per guanyar, però a ningú se li escapa que el Real Zaragoza, a més d'estar fent un campionat prou bo (27 punts, només un menys que el Girona), té aquesta aura d'històric del futbol espanyol que el fa molt difícil de batre. Treure forces per igualar el marcador després del cop moral de deixar escapar un avantatge tan sucós és quelcom difícil de fer i que agrairem molt a final de temporada. Els "dies tontos" en els que aconsegueixes treure alguna cosa positiva són els que marquen la diferència. Si a més comptes amb una afició entregada com l'expedició gironista que va ser a terres mañas, tot és més senzill.

L'exitós desplaçament organitzat per la Federació de Penyes va aconseguir omplir un autobús de dos pisos amb un total de 81 penyistes, la meitat d'ells immortals. La comitiva blanc-i-vermella va enfilar el camí de la capital aragonesa el 30 de novembre al matí des de Montilivi. Durant el trajecte no ens vam avorrir. En Grabo de Banyoles va endolcir el viatge repartint llaminadures Haribo entre els passatgers, També hi va haver temps pel sorteig de fantàstics premis. Va ser el dia de sort de la María Jesús, que va guanyar el pernil i la bufanda de la Federació. Per la seva part, la Dolors va aconseguir el dinar per a dues persones al Restaurant Chaplin. No ens en vam adonar que ja érem a l'Hotel Boston Eurostars Zaragoza, on vam deixar l'equipatge a l'espera de fer el check-in amb més calma un cop dinats, que la gana començava a fer-se notar.

El lloc escollit per a l'àpat, en el qual ens van acompanyar un bon grapat de membres de la Federación de Peñas del Real Zaragoza, va ser el Restaurant El Seminario. Nom molt adequat, ja que a més d'haver-hi algun representant del clergat dinant, el menjar era tan bo que ens va provar divinament. Ambdues aficions van confraternitzar de valent. Es va dur a terme el clàssic intercanvi d'obsequis, en el qual, com no podia ser d'altra manera, hi va participar el nostre vocal Josep Garolera fent entrega de la ratafia i les galetes de Santa Coloma. Per acabar-ho d'adobar, en Jorge Berna va fer honor a les seves arrels aragoneses interpretant una jota inspirada en l'amistat i el bon rotllo entre els seguidors de tots dos equips.

Un cop instal·lats a les habitacions, ens vam traslladar als voltants de La Romareda per fer la prèvia. La falta de temps va impedir que ens poguéssim veure amb els nostres amics de la Peña Zaragocista Presentes por el Escudo, però ja us avancem que pel partit de la segona volta a Girona ja probablement la fem grossa aprofitant que la Peña Zaragocista de Lloret de Mar celebrarà el seu aniversari. Tot i això, encara vam tenir uns instants per fer una cervesa al bar d'una plaça propera a l'estadi on els penyistes locals han establert el seu punt de trobada. Una idea interessant per importar a casa nostra. Un cop iniciat el partit, els 300 gironistes situats a la zona visitant vam deixar-nos la veu animant. Poques vegades hem vist als jugadors agrair tant la nostra presència al final del partit com en aquesta ocasió. L'incombustible Siusplau no va parar ni un segon de picar el seu bombo i d'engrescar a la resta de la parròquia blanc-i-vermella, que més enllà del resultat, va poder gaudir d'un espectacle futbolístic de primera magnitud. Llàstima de l'errada defensiva que va facilitar l'1 a 2 poc abans del descans, que va donar ales als blanquillos. Per sort, Pep Lluís Martí ha aconseguit imprimir un fort caràcter a l'equip i els seus no van rendir-se, acabant per aconseguir l'empat a 3 gràcies al penal transformat per Stuani al minut 87.

Després del matx, qui més qui menys va buscar-se la vida per sopar quelcom abans de gaudir dels encants de la nit saragossana o d'un merescut descans al llit. Diumenge al matí era imperatiu fer una mica de turisme, amb l'obligada visita a la basílica del Pilar i a altres temples, els de la zona del Tubo, dedicats al pecat gastronòmic. Torreznos, migas, pernil de la veïna Teruel... Un dels grans avantatges de tots aquests anys seguint al Girona pels diferents camps d'Espanya ha estat, sens dubte, conèixer a fons multitud de ciutats i especialitats culinàries que d'altra manera ens hauria sigut difícil descobrir. Amb la panxa plena, la satisfacció d'haver passat un cap de setmana ben entretingut i un puntet al sarró, vam pujar a l'autobús per tornar a la Ciutat dels Quatre Rius.

No tot van ser bones notícies. La setmana passada va deixar-nos en Mateo Fernández, membre d'una de les famílies més implicades en la vida de la Penya Immortal Girona. Una pèrdua molt sentida per tots els nostres socis i els habitants del barri de Sant Narcís, així com pels seus éssers estimats, als qui enviem una forta abraçada des d'aquí. De fet, l'Álvaro ens havia d'acompanyar a Zaragoza, però no va poder, òbviament. Com a homenatge al seu pare, a ell i a tots els Fernández-Rovira, a l'autobús del desplaçament vam fer un emocionat minut d'aplaudiments. Descansa en paz, Mateo.    

D'Estrella Michelin

Llançar les campanes al vol i qualificar de digne de les més altes distincions al nou xef de la cuina del Celler de Can Girona potser és massa agosarat, malgrat els 7 punts de 9 possibles. El cas és que sembla que va encaminat a treure tot el suc dels ingredients dels quals disposa, així que esperem que aviat tornem a formar part de les guies més prestigioses. Totes aquestes novetats esportives hauran de competir per uns paràgrafs d'aquesta entrada amb l'autèntic allau de novetats que ens ha sepultat els últims dies en clau penyista, amb el Trofeu de l'Amistat i una deliciosa Botillada Immortal com a activitats principals, però no patiu, intentarem fer-la tan amena com a nosaltres ens van resultar els moments que hi relatem. 

Encara tenim el regust a la boca de la primera de les jornades que comentarem. Un regust ben típic del Bierzo, la comarca històricament minera on el Girona jugava el seu partit de la setzena jornada de la Liga Smartbank contra la Ponferradina. Potser no tant com les condicions de treball en una mina, però El Toralín és un estadi complicat. No en va, els seus inquilins estan només un punt per sota de nosaltres a la classificació. Si a això se li afegeix que es va començar perdent a causa d'una nova badada defensiva d'Alcalá, el punt aconseguit gràcies al gol de Marc Gual té fins i tot un toc dolç. Les dues victòries assolides en els partits precedents, els primers en els quals Pep Lluís Martí va seure a la banqueta gironista, emmarquen aquest empat en una dinàmica força seriosa de l'equip. Ser fiables és requisit indispensable per tenir aspiracions, el bon joc i les filigranes és quelcom que arriba quan un equip té qualitat i ja té tots els altres aspectes fonamentals (defensa contundent, centre del camp poderós, atac efectiu) ben coberts. Aquest optimisme va fer que aquest diumenge 17 de novembre ens reuníssim prop de 40 immortals a la nostra seu per veure el matx, dels quals més de la meitat van quedar-se per gaudir d'un menú que va traslladar els nostres paladars a Ponferrada sense que la resta del cos s'hagués de moure de la Ciutat dels Quatre Rius: cecina i set botillos amb els seus corresponents complements (xoriços, patata i col). A més de la col·laboració d'en You, l'amic Ángel de la Penya Eloi Amagat de Vilablareix, que també va portar-nos una deliciosa truita de patates, va fer-nos de xef i la nostra sòcia Mari Solozano va aportar els seus coneixements culinaris per obtenir un òptim resultat.

El botillo és una especialitat de la gastronomia del nord-oest d'Espanya, preparada amb un budell de porc que s'emplena de costella, cua i altres parts del mateix animal adobades amb pebre vermell, sal, all i diverses espècies, tot plegat fumat i semicurat. Aquest "paquet" es cou en aigua durant un parell d'hores i durant la part final de la cocció s'afegeixen a l'olla els xoriços que li serviran de guarnició. En el brou restant, un cop apartats el botillo i els xoriços, es bullen les patates i la col que acabaran d'acompanyar aquest exquisit i calòric plat. Una recepta ideal per aquests dies en els quals el fred de l'hivern comença a fer la seva aparició, però no gaire adequat si després es vol dur a terme qualsevol activitat, sigui física o mental. Convida al repòs absolut. Que li diguin al nostre tresorer Javi Rina. Quan van servir-se les postres (sí, encara vam tenir lloc a l'estómac per una mica més de menjar), vam estrenar també les noves ampolles de cava de la Penya Immortal Girona. Altra vegada hem confiat en la casa Maset del Lleó, que ens ha personalitzat les etiquetes del seu producte amb una imatge commemorativa del 50è aniversari de Montilivi. Les noces d'or de la casa de tots els gironistes no mereixen menys.

Viatgem ara en el temps cap a uns dies abans, exactament a l'1 de novembre, dia de la disputa del I Trofeu de l'Amistat, competició que va enfrontar a l'equip de futbol de la nostra penya amb el de la Filial Catalunya del Club Nacional de Football. Com vam explicar en profunditat a l'entrada anterior, la disputa d'aquest partit estava inclosa dins de les jornades "Football People" contra la discriminació organitzades per l'entitat FARE (Football Against Racism in Europe) a més de 40 països. Abans del començament del mateix, disputat a les instal·lacions esportives del Camping La Masia de Blanes, els capitans d'ambdós conjunts van llegir un manifest en el qual es convidava a tots els que ens estimem el futbol a seguir mantenint viva la seva capacitat d'unir a gent ben diferent i fer que tothom que participi en ell se senti còmode sense donar importància a races, religions, orientació sexual, capacitats o altres condicions innates de les persones. L'encarregat de fer-ho per part immortal va ser el nostre vocal Franc Pascual. Mentre el representant dels aficionats del conjunt de Montevideo i ell pronunciaven aquestes paraules, vam exhibir una pancarta amb el lema de la campanya. El partit va ser un dels millors que hem jugat fins al dia d'avui, i malgrat la superioritat tècnica i física dels uruguaians, vam donar força guerra. Potser sí que els jugadors bolsos van aixecar una mica el peu de l'accelerador, però això no treu el seu mèrit  a les ocasions que vam tenir, amb diversos xuts al pal, ni als tres gols, obra de Daniel Cebrián (alias "El Cordobés"), David Rina i Puchi, nova incorporació per aquest partit de la mà del seu amic i soci immortal Jordi Tarragó. Al final, 6-3 i triomf pels del Decano, però la fraternitat existent entre ambdós bàndols va ser tal que tots dos equips van acabar posant plegats per a la foto amb els trofeus de campió i subcampió.

Amb el xiulet final no va acabar la festa. Jugadors i acompanyants vam compartir un dinar a base de choripanes, els tradicionals entrepans de xoriç criollo i amanida que van cuinar els especialistes de la Filial amb la col·laboració d'algun immortal amant de la barbacoa. L'àpat va celebrar-se a les taules i graelles disponibles al bar del cantó del camp. En ell, així com durant el partit, ens van acompanyar dues velles glòries del Girona FC dels 80, els exjugadors Diego Requena i Juan Arredondo, així com en Rodri i la Fina de la Penya Saltenca, que sempre que poden donen suport a les nostres activitats. Bolsos i gironistes vam complir l'objectiu de la jornada: la confraternització entre dos grups de persones amb orígens ben diversos. De fet, alguns dels aficionats uruguaians ja han promès acompanyar-nos en un partit a Montilivi i de passada observar les evolucions del seu compatriota Christian Stuani, i, com no podia ser d'una altra manera, el nostre vocal Josep Garolera va continuar exhibint pel món el millor del seu poble, Santa Coloma de Farners, i va regalar als charrúas el seu ja tradicional lot de galetes Trias i ratafia.

Com és habitual, acabem amb unes línies que recullen una mena de poti-poti de la nostra actualitat i la del Girona, estretament lligades. El sobtat cessament d'Unzué, va fer que no hi hagués temps ni de buscar-li un substitut immediat, així que el partit del migdia del 27 de novembre contra l'Alcorcón va haver de ser Juan Carlos Moreno qui dirigís la plantilla blanc-i-vermella. En els prolegòmens d'aquest matx disputat al 141 de l'Avinguda de Montilivi vam col·laborar juntament amb penyistes d'altres agrupacions en el repartiment del Manual de l'Aficionat, una publicació que promou el bon comportament dels seguidors i informa de les accions que es duen a terme des del futbol professional espanyol per promoure els valors positius de l'esport rei entre petits i grans. Es tracta d'una publicació de l'LFP i Aficiones Unidas, i la Federació de Penyes del Girona FC, membre d'aquesta última, va ser l'encarregada de fer-ne arribar exemplars als assistents al nostre estadi. El partit va ser molt gris i amb tan poca història com l'etapa de l'entrenador provisional a la banqueta gironista. Malgrat tot, si no s'arriba a produir un fet tan insòlit com que Stuani falli un penal (feia anys que no n'errava cap), es podrien haver sumat tres punts al darrer sospir. Malgrat l'empipada per l'ocasió perduda, estàvem en plenes Fires de Sant Narcís i com a bons gironins tocava honrar al sant patró, així que més d'una vintena d'immortals vam dirigir-nos cap al Tir Olímpic per fruir amb el menú que ens va preparar el company Quim Oliu. Les fires d'enguany potser van ser les més descafeïnades que es recorden, però nosaltres vam trobar la manera de gaudir-les plegats. La setmana vinent, el diumenge 3 de novembre, tornava a tocar partit matinal, aquest cop lluny de casa, al Francisco de la Hera d'Almendralejo. Alguns fidels penyistes com en Juanola i companyia o l'amic Xavi Torres dels Paparres van estar allà, però la majoria de membres de la penya vam optar per reunir-nos al 106 (amb certa expectació, tot sigui dit) per veure per televisió el debut de Martí al capdavant de la nau blanc-i-vermella. Tot i algun moment de desconnexió de l'equip que va recordar als viscuts amb el seu predecessor, el tècnic mallorquí va aprovar amb nota amb una victòria còmoda sobre l'Extremadura per 1 a 3. Com ja hem dit, afinar la màquina requereix temps i resultats com aquest o el del 8 de novembre contra el Tenerife (1-0 de penal transformat, aquest cop sí, per Stuani), proporcionen la tranquil·litat necessària per a donar temps per treballar en aquesta direcció. En Pep Lluís comptarà amb nosaltres a la graderia per donar suport als seus jugadors, fins i tot ara que arriba l'hivern i les càmeres de Gol TV ens capten abrigats fins a les celles, com va succeïr amb els immortals de la secció Roses durant l'enfrontament amb el conjunt chicharrero.