Una setmana més som aquí per apropar-vos tota l'actualitat de la penya i el gironisme, amb l'alegria dels triomfs que sempre deixen un bon regust (vam guanyar-li una copa al Barça i en Lliga portem una fantàstica ratxa), la il·lusió de l'activitat que mai para a la nostra associació i la tristesa per la pèrdua d'una peça clau en la història recent del Girona FC com és Josep Gusó. Així que comencem com si això fos un d'aquells enlairaments de la NASA a Cabo Cañaveral: 3, 2, 1...
Foto superior: Girona FC
La immediatesa és la reina d'internet, i no hi ha res més immediat en clau blanc-i-vermella que la victòria del dimecres 6 de març a Sabadell contra el Barcelona en la Supercopa de Catalunya. Aquest tipus de partits gairebé sempre estan marcats per la manca de ritme, però sigui com sigui es van veure algunes ocasions per part d'ambdós equips. Eusebio va prendre's la competició seriosament i van ser molts els habituals en els seus onzes titulars els que van jugar el partit. Prova d'això és la jugada que dóna origen al gol gironista, un penal que li fan a Valery i que acaba transformant en el definitiu 1 a 0 l'uruguaià Stuani. A la Nova Creu Alta vam tenir a uns quants immortals fent costat a l'equip, no tants com en anteriors edicions de la Copa Catalunya. Malgrat els entrebancs que suposaven l'horari i el fet de jugar en dia laborable entre setmana, vam ser-hi. El nostre vocal Franc Pascual, entre d'altres, va vibrar amb el que la premsa qualifica de primer "títol oficial" de la història del Girona (una mica més i diuen que hem fet "doblet" amb el Costa Brava que vam guanyar a l'agost). El cas és que nosaltres estem molt contents i esperem que sigui el primer trofeu dels molts que en els pròxims anys emplenin les vitrines de Montilivi. A més, com bé va dir l'Àlex Granell en declaracions posteriors al matx, aquest és un premi a la gran temporada passada que va fer l'equip i un reconeixement als qui la van fer possible, tant als qui segueixen com als qui no ho fan.
Uns dies abans, el divendres en el qual començava el mes, ens va tocar jugar en un camp clau per a les nostres aspiracions d'aquí al final de temporada, Vallecas, l'antic Teresa Rivero. El Girona tenia l'oportunitat d'allunyar-se del descens i poder mirar cap amunt en aquesta Lliga tan compacta. No va desaprofitar l'ocasió. El Rayo va veure's incapaç de res més que fer algunes aproximacions perilloses, el control del matx va estar en tot moment en mans blanc-i-vermelles, aquell dia de blau clar. Potser aquesta tonalitat tan charrúa de la samarreta va inspirar un Stuani que torna a estar en estat de gràcia i suma ja 15 gols que el col·loquen en el podi del Trofeu Pichichi. Des de terres madrilenyes, algun company de la Peña Rayista Bus Uno ens va manifestar a través de les xarxes socials les seves ganes de veure'ns, però novament la història dels partits entre setmana que la televisió fomenta i els clubs accepten ho va impedir. Només alguns gironistes que tenien festa pel Carnaval de les seves localitats van poder ser-hi. Els immortals vam optar per gaudir del triomf al 106, on un nombrós grup de socis vam brindar per aquests importantíssims tres punts.
Després d'aquesta alegria va venir una gerra d'aigua freda. Els mitjans de comunicació van donar a conèixer la mort de Josep Gusó, president del club entre 2004 i 2010. En Josep va ser una d'aquelles figures sense les quals no pot entendre's el Girona previ als dies de vi i roses. Temps difícils, on s'havia de lluitar per cada cèntim que la institució necessitava, i molt, per sobreviure. La seva etapa com a màxim dirigent de l'entitat va estar marcada per una gestió molt polèmica en alguns moments (impagaments a jugadors, la conversió del club en SAE sobre la botzina...), però en la qual també es van viure fites històriques que han permès al Girona ser on és ara. L'ascens a Segona B a Alcalà, el retorn a Segona després de mig segle... èxits que ningú pot passar per alt. En el tracte personal sí que podem dir, sense por a equivocar-nos, que en Josep era el president més penyista que hem tingut. Encara recordem com havia gaudit com un més de nosaltres en algun dinar al qual l'havíem convidat. Amb llums i ombres, un gironista irrepetible. Descansi en pau.
El diumenge 3 el temps ens va obsequiar amb un dia ideal per a la nostra barbacoa de germanor a la parcel·la d'en Jorge Berna a Llorà. Tot i que l'atzar semblava no estar de la nostra part (les vies més directes per arribar estaven tallades per la celebració de proves esportives i ens vam veure obligats a fer una volta força gran), cap a les 13:30 uns 25 immortals ja érem al fantàstic terreny que el nostre soci té a la Vall de Llémena. La taula feia goig: botifarra, cansalada, pollastre, xoriç, 9 litres de vi, 90 llaunes de cervesa, 3 litres de ratafia, coca (de crema, ens va el vici però no tant)... i una mica d'amanida verda per dissimular. Vam riure, cantar grans èxits d'ahir i d'avui i fins i tot baixar al riu, on l'agosarat amfitrió va avançar-se al posat estiuenc de l'Ana Obregón amb el primer bany de l'any. L'única nota desagradable va ser la lesió en una mà de la nostra amiga Carmen, a la qual desitgem una ràpida recuperació. El pròxim cop que ens reunim la volem al 100% per xalar de valent amb la resta d'immortals.
Parlant de passar-ho bé, on tot indica que passarem un cap de setmana inoblidable és a Lloret, el marc de la I Convenció de la Penya Immortal Girona. La data s'acosta i els preparatius no paren. Un grup de socis, encapçalats pel mateix president Pepe, ha comprat corbates blanc-i-vermelles per lluir els colors del Girona fins i tot en el sopar de gala que hi ha previst pel dissabte 16. Pel que fa als convidats, no us podem avançar noms, però sí que us direm que un bon grapat d'integrants de l'equip del 92 i figures d'altres èpoques del gironisme ja ens han confirmat la seva assistència. La xerrada de diumenge 17 al matí va guanyant substància i convertint-se en un plat suculent per tots els que gaudeixen de les anècdotes i la "cara b" de l'esport rei i tot el que l'envolta.
Hem començat l'article fent referència als coets de la NASA i el tanquem fent referència a l'afició d'un equip d'una terra on un altre tipus de coets (i la pirotècnia en general) és religió. Demà ens visita el Valencia a Montilivi i per primer cop tindrem una trobada de germanor amb una penya che. Es tracta de la Peña Valencianista Lo Rat Penat de Barcelona, amb la qual un parell de missatges de Twitter van ser suficients per aconseguir prou sintonia per preparar una prèvia que esperem que es converteixi en una cita fixa cada cop que el seu centenari club visiti Girona. Ens agrada molt anar afegint "cromos" al nostre àlbum de reunions amb seguidors rivals, i si a sobre són els d'un clàssic del futbol espanyol, la satisfacció és doble. Us esperem a tots demà al migdia a la nostra seu!
Uns dies abans, el divendres en el qual començava el mes, ens va tocar jugar en un camp clau per a les nostres aspiracions d'aquí al final de temporada, Vallecas, l'antic Teresa Rivero. El Girona tenia l'oportunitat d'allunyar-se del descens i poder mirar cap amunt en aquesta Lliga tan compacta. No va desaprofitar l'ocasió. El Rayo va veure's incapaç de res més que fer algunes aproximacions perilloses, el control del matx va estar en tot moment en mans blanc-i-vermelles, aquell dia de blau clar. Potser aquesta tonalitat tan charrúa de la samarreta va inspirar un Stuani que torna a estar en estat de gràcia i suma ja 15 gols que el col·loquen en el podi del Trofeu Pichichi. Des de terres madrilenyes, algun company de la Peña Rayista Bus Uno ens va manifestar a través de les xarxes socials les seves ganes de veure'ns, però novament la història dels partits entre setmana que la televisió fomenta i els clubs accepten ho va impedir. Només alguns gironistes que tenien festa pel Carnaval de les seves localitats van poder ser-hi. Els immortals vam optar per gaudir del triomf al 106, on un nombrós grup de socis vam brindar per aquests importantíssims tres punts.
Foto: Marc Martí (Diari de Girona)
Després d'aquesta alegria va venir una gerra d'aigua freda. Els mitjans de comunicació van donar a conèixer la mort de Josep Gusó, president del club entre 2004 i 2010. En Josep va ser una d'aquelles figures sense les quals no pot entendre's el Girona previ als dies de vi i roses. Temps difícils, on s'havia de lluitar per cada cèntim que la institució necessitava, i molt, per sobreviure. La seva etapa com a màxim dirigent de l'entitat va estar marcada per una gestió molt polèmica en alguns moments (impagaments a jugadors, la conversió del club en SAE sobre la botzina...), però en la qual també es van viure fites històriques que han permès al Girona ser on és ara. L'ascens a Segona B a Alcalà, el retorn a Segona després de mig segle... èxits que ningú pot passar per alt. En el tracte personal sí que podem dir, sense por a equivocar-nos, que en Josep era el president més penyista que hem tingut. Encara recordem com havia gaudit com un més de nosaltres en algun dinar al qual l'havíem convidat. Amb llums i ombres, un gironista irrepetible. Descansi en pau.
El diumenge 3 el temps ens va obsequiar amb un dia ideal per a la nostra barbacoa de germanor a la parcel·la d'en Jorge Berna a Llorà. Tot i que l'atzar semblava no estar de la nostra part (les vies més directes per arribar estaven tallades per la celebració de proves esportives i ens vam veure obligats a fer una volta força gran), cap a les 13:30 uns 25 immortals ja érem al fantàstic terreny que el nostre soci té a la Vall de Llémena. La taula feia goig: botifarra, cansalada, pollastre, xoriç, 9 litres de vi, 90 llaunes de cervesa, 3 litres de ratafia, coca (de crema, ens va el vici però no tant)... i una mica d'amanida verda per dissimular. Vam riure, cantar grans èxits d'ahir i d'avui i fins i tot baixar al riu, on l'agosarat amfitrió va avançar-se al posat estiuenc de l'Ana Obregón amb el primer bany de l'any. L'única nota desagradable va ser la lesió en una mà de la nostra amiga Carmen, a la qual desitgem una ràpida recuperació. El pròxim cop que ens reunim la volem al 100% per xalar de valent amb la resta d'immortals.
Parlant de passar-ho bé, on tot indica que passarem un cap de setmana inoblidable és a Lloret, el marc de la I Convenció de la Penya Immortal Girona. La data s'acosta i els preparatius no paren. Un grup de socis, encapçalats pel mateix president Pepe, ha comprat corbates blanc-i-vermelles per lluir els colors del Girona fins i tot en el sopar de gala que hi ha previst pel dissabte 16. Pel que fa als convidats, no us podem avançar noms, però sí que us direm que un bon grapat d'integrants de l'equip del 92 i figures d'altres èpoques del gironisme ja ens han confirmat la seva assistència. La xerrada de diumenge 17 al matí va guanyant substància i convertint-se en un plat suculent per tots els que gaudeixen de les anècdotes i la "cara b" de l'esport rei i tot el que l'envolta.
Hem començat l'article fent referència als coets de la NASA i el tanquem fent referència a l'afició d'un equip d'una terra on un altre tipus de coets (i la pirotècnia en general) és religió. Demà ens visita el Valencia a Montilivi i per primer cop tindrem una trobada de germanor amb una penya che. Es tracta de la Peña Valencianista Lo Rat Penat de Barcelona, amb la qual un parell de missatges de Twitter van ser suficients per aconseguir prou sintonia per preparar una prèvia que esperem que es converteixi en una cita fixa cada cop que el seu centenari club visiti Girona. Ens agrada molt anar afegint "cromos" al nostre àlbum de reunions amb seguidors rivals, i si a sobre són els d'un clàssic del futbol espanyol, la satisfacció és doble. Us esperem a tots demà al migdia a la nostra seu!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada