sábado, 11 de noviembre de 2017

La ciutat de les arts

El bon moment del Girona no va ser flor d'un dia. Just quan està a punt de començar un dels trams més decisius del campionat, en els que ens veurem les cares amb molts rivals directes, l'equip sembla més entonat que mai. El partit de diumenge passat a València, combinant fiabilitat amb obres d'art com el golàs de Borja García, n'és la prova viva. 9 punts dels últims 9 i escalant llocs a la classificació. La Penya Immortal va ser al camp del Levante, com no podia ser d'una altra manera, al costat del seu Girona.


El fet que el partit es jugués a les 12 va fer-nos matinar de valent per poder gaudir del dia a la ciutat del Túria. L'expedició va ser organitzada per la Federació de Penyes del Girona FC i va aplegar a 24 penyistes (18 immortals, tres companys de la Penya Saltenca, dos de la Pere Pons i  un la Penya Cassanenca). Des de les agrupacions gironistes estem particularment satisfets d'haver pogut tirar endavant aquest desplaçament, ja que l'elevat preu i el final de les Fires de Sant Narcís no van ajudar que el que en principi volia muntar el club tirés endavant. Per sort, l'esforç de tots va ajudar a que l'afició no es quedés sense la possibilitat d'optar a assistir a un viatge organitzat a terres valencianes. Pel trajecte veureu que va valdre molt la pena fins i tot el trajecte (de quatre fotos, en tres sortim endrapant!). A l'autobús vam sortejar el pernil de rigor, que aquest cop va anar a parar a mans d'en Jorge Berna. Un cop arribats, un bon grapat dels expedicionaris van optar per esmorzar al Bar Avenida, molt proper a l'estadi granota i referent en prèvies i tercers temps pels seus seguidors. Allà vam poder degustar el famós entrepà de cèrvol guisat de la casa (exquisit) i conèixer als pares d'en Portu, que van viatjar des de Murcia per veure al seu fill en acció. La seva mare ens va explicar com l'actual atacant gironista va patir de petit dificultats respiratòries que semblava que l'apartarien per sempre de l'activitat física, però que amb l'ajuda dels seus progenitors i la gran força que el caracteritza, va poder superar-ho i ser l'enorme futbolista que és avui. Després de saber això, no podem sinó admirar-lo encara més.    


A la que vam mirar el rellotge ja va ser hora d'enfilar el camí de la graderia. Un bon nombre d'aficionats blanc-i-vermells arribats a València pels seus propis mitjans va sumar-se als integrants de la nostra comitiva, fent que a la zona visitant hi hagués unes 70 persones animant al nostre Girona. No va ser l'ambient més potent dels que han acompanyat a l'equip, però ens les vam manegar per fer-nos sentir i fer arribar el nostre suport a l'equip en diverses fases del matx. Després dels gols la bogeria va apoderar-se del gironisme allà present i l'onejar de bufandes al cel valencià feia autèntic goig. Volem destacar també el detall dels jugadors saludant a l'afició després del partit. Gestos així fan que valguin la pena les hores de camí, no ens cansarem de dir-ho.


La tradicional hospitalitat de la Delegació de Penyes del Levante UD amb els penyistes gironins va començar durant el partit. El nostre president Pepe va ser convidat a la llotja en qualitat de president de la Federació de Penyes del Girona. El va acompanyar el secretari immortal, en Fran. Tot i que el president de l'agrupació local no va poder assistir, dos membres de la seva directiva van acompanyar-nos en tot moment, procurant que ens sentíssim com a casa. A tall d'anècdota dir que els nostres representants van coincidir amb famosos exjugadors de futbol com Molina (porter d'Atlético de Madrid i Deportivo i internacional amb Espanya), Juan Sánchez (golejador de València, Mallorca i Celta que també va debutar amb la Selecció) o Valdo (sorgit de la pedrera del Real Madrid i molt recordat per les seves etapes a Osasuna i Levante). També vam veure a Vicente Iborra (migcampista de Levante i Sevilla que ara milita al Leicester) i a Roger, autor de 22 gols la temporada passada amb la samarreta granota. Tot un luxe. Com també ho va ser rebre les felicitacions de tothom pel gran partit que va fer el Girona. Una afició senyora que va reconèixer que els homes de Machín van merèixer la victòria.


Aquesta immillorable actitud no va acabar aquí, després del matx un parell de penyistes del Levante van acompanyar al gruix de l'expedició al restaurant Casa Aparicio per gaudir d'un bon dinar en el qual no va faltar la paella. Les tradicions manen. A la satisfacció per la victòria hi vam afegir la de trobar-nos també amb representants de les federacions de penyes de Nàstic i Osasuna, que estaven de vacances per la ciutat i van voler compartir taula amb nosaltres. Una bona manera d'acomiadar-nos de València abans d'enfilar AP-7 amunt. Dormir a l'autobús va ser molt més fàcil: teníem tres nous punts de coixí.

P.D.: Volem dedicar-li aquest article al nostre soci Antonio Portillo, al qual un tema de salut va apartar en l'últim minut de la "convocatòria" per aquest viatge, juntament amb la Mari. ¡Ánimo, Portillo!    

jueves, 2 de noviembre de 2017

Una santíssima revifalla

Després de l'entrebanc contra el Villarreal vam fer una crida a no desanimar-nos tot i haver d'afrontar una setmana plena de difícils compromisos. La reacció d'aquest equip ens ha fet veure que alarmar-se abans d'hora és innecessari: tenim una plantilla que treballa amb una intensitat envejable que estem segur que significarà repetir moltes vegades les grans alegries que ens han fet viure aquests dies.


Les bones notícies van començar el dilluns amb el partit del Girona a La Coruña. Un penal i un sensacional gol de Portu van ajudar a fer entrar Riazor al llibre d'or de la història gironista com l'escenari on el nostre equip va aconseguir la primera victòria com a visitant en la màxima categoria del futbol espanyol. Al 106, tot i ser un dia poc indicat per a veure futbol, van ser molts els immortals que van celebrar aquest triomf tan dolç. Dolç no només en l'àmbit esportiu, ja que vam aprofitar per compartir entre tots alguns dels regals gastronòmics que ens han fet les aficions rivals en els últims temps. Entre els caramels del Pilar (els famosos adoquines) i els torrons allò va semblar un escalfament per a les cada cop més properes festes de Nadal.


Dimarts el podem definir, en paraules del nostre president, com "el més semblant a Hollywood". Tots els focus de la premsa nacional van girar-se cap a Girona preparant el partit del diumenge. Malauradament, qüestions extraesportives que tots coneixem van aportar una tensió extra a l'ambient que mai resulta agradable. A més, alguns mitjans van pecar de sensacionalisme, retallant declaracions a conveniència per generar polèmica i expectació entre l'audiència. Sabedors d'això, vam buscar intentar rebaixar el clima d'hostilitat entre aficions que certa gent buscava i vam fer una visita a la seu dels companys de la Peña Madridista Girona, a la que va assistir una càmera del canal de televisió Mega i el reporter del Diari de Girona Carles Rossell, al que agraïm sincerament el seu emotiu article sobre la relació d'amistat entre en Pepe i el president de l'agrupació gironina de seguidors del Real Madrid, Bibiano Rina. Futbol i persones, que és del que va això. Tots dos col·lectius vam expressar la nostra de voluntat de gaudir de l'espectacle futbolístic amb total normalitat, malgrat la preocupació que per a alguns suposava la possible incidència en el mateix d'aspectes aliens al partit. Al final, com correspon a dues grans aficions, la cordialitat va regnar a Montilivi. Una victòria per a tots.


Abans de rebre als merengues, però, hi havia un altre compromís a l'estadi. El Levante ens visitava en el partit d'anada dels setzens de final de la Copa del Rei. No pot negar-se que el Girona ho va intentar, però sense cap punteria. Els granotes van ser molt més eficaços i amb el 0-2 encarrilen l'eliminatòria. Enguany sembla que prou tindrem amb la proesa que significaria mantenir-se a Primera Divisió. Tot i que mai se sap, potser acaba sonant la flauta al Ciutat de València. El més positiu del matx va ser el notable aspecte que va presentar la graderia. Gairebé 6.500 gironistes van acompanyar a l'equip, una xifra gens menyspreable. Sense anar més lluny, tot i la bona forma de l'equip, la temporada passada vam assolir-la poquíssimes vegades en els nostres 21 partits com a locals.


I encara hi va haver temps per més abans de l'esperat i històric partit contra els blancs. Concretament, per a la primera fita de les moltes que esperem que visqui la recentment creada Federació de Penyes del Girona FC. Dissabte, en una ciutat que bategava amb les Fires de Sant Narcís, va celebrar-se a la Rambla l'acte de col·locació de la placa commemorativa de l'ascens a Primera Divisió. Al mateix hi van assistir, a més de representants de totes les penyes federades, el president Delfí Geli, la regidora d'esports de l'Ajuntament Isabel Muradàs, l'entrenador Pablo Machín i els jugadors Eloi Amagat, Aday Benítez, Pere Pons i Àlex Granell. El tècnic sorià, el nom del qual apareix a la llosa, va ser l'encarregat de destapar-la en nom dels herois que ens van portar a l'elit del futbol nacional. Aquesta placa ha estat íntegrament finançada pels aficionats gironistes mitjançant un sorteig organitzat per la Federació, del qual van entregar-se'n els premis (una rèplica de la placa, una samarreta signada pels jugadors i dues entrades pel partit contra l'Athletic de Bilbao) aprofitant l'esdeveniment. Gràcies a tots els qui ho heu fet possible!


El gran dia va arribar. Ple absolut a Montilivi i un ambient que feia goig. Com ja hem dit, tot va ser festa i no va haver de lamentar-se cap incident, una feliç notícia per a tots els qui estimem el futbol. Un gran mosaic blanc-i-vermell va rebre als nostres jugadors abans d'enfrontar-se a la constel·lació d'estrelles madridistes, en la que destacaven noms com Cristiano Ronaldo, Sergio Ramos, Modric, Isco... Precisament el migcampista malagueny va ser l'encarregat d'obrir el marcador pel conjunt visitant. El Girona, amb dues pilotes al pal (una d'elles just abans d'encaixar el gol del Real Madrid), semblava que tornaria a ser víctima de la seva mala sort de cara a porteria. Però la combinació d'un esforç extraordinari, l'encert de jugadors com Portu, Stuani o Maffeo (tot i que diumenge va ser un d'aquells dies en els quals un s'ha de treure el barret davant tot l'equip) i un dia molt gris dels cracks madridistes van propiciar el miracle. Remuntada i victòria davant del vigent campió del Món i d'Europa, entre altres competicions. Sona molt bé, i més després de tants anys acompanyant al nostre Girona per estadis sense cap glamur però amb molt de futbol. La ciutat estava de festa i després del matx un bon grapat d'immortals va seguir amb les celebracions amb bon beure i pernil a la nostra seu. Tal era l'estat d'eufòria que l'encarregat de llescar-lo, en Cisco, va tallar-se en un dit i va haver de marxar a l'hospital. Sembla que no és res greu però li desitgem una ràpida recuperació. No estem acostumats a aquestes sobredosis d'alegria!              

domingo, 22 de octubre de 2017

Evitem enfonsar-nos

En vam parlar a l'article anterior: el Villarreal és un equip potent contra el qual, malgrat tot, podia rascar-se algun punt. Jugadors i aficionats vam posar tota la carn a la graella per aconseguir-ho, però l'horrible començament de partit ho va acabar impedint. La derrota ens deixa en una situació complicada, fora del descens però empatats amb el 18è classificat i amb la perspectiva d'haver d'afrontar tres partits en 7 dies, un d'ells al sempre complicat Riazor  i un altre davant el campió de les últimes edicions de la Copa d'Europa. Gairebé res. De totes maneres, el pitjor ha passat. Després d'aquest inici de lliga carregat de matxs contra equips forts ens queden molts rivals del nostre nivell (Las Palmas, Getafe, Alavés, Levante...) els que podrem exhibir tot el nostre potencial. Optimisme, gironistes!


L'afició grogueta va fer acte de presència a Montilivi. Com ja és costum, abans del partit els vam acollir com cal. La nostra seu, el 106, va ser el punt de trobada de l'acte organitzat per la Federació de Penyes del Girona FC, al que a més dels membres de la Penya Immortal hi van assistir socis de la Penya Paparres i la Penya Gironina. A més de representants de l'Agrupació de Penyes del Villarreal CF i penyistes arribats des de la localitat castellonenca, vam comptar amb la companyia dels integrants de l'expedició organitzada per la Penya Submarí Groc de Barcelona.


Ens vam ajuntar més de 50 seguidors de tots dos equips al voltant d'una bona taula, on vam omplir la panxa amb les especialitats que ens van servir la San i en You, especialment inspirats el passat diumenge. Com a cloenda a la concòrdia i l'entesa entre aficions que va respirar-se durant tot el matí, ambdues parts van intercanviar uns regals, entre els que per part gironina no van faltar les galetes i la ratafia de Santa Coloma del nostre vocal Josep Garolera. Un dia haurem de trucar a l'ajuntament del seu poble per proposar-lo com a fill il·lustre de la vila, pocs ambaixadors millors trobaran.


9.935 espectadors van anar a l'estadi, gens malament per un partit programat en plena operació tornada del pont del Pilar. Gairebé els mateixos que el dia del Málaga. Curiós comprovar com som els 9.000 socis i escaig de l'entitat els que estem mantenint les bones entrades els dies en els quals el rival, tot i ser atractiu com tots els de Primera, no és dels grans del tot. Raó de més per motivar que el club pensi en cuidar a l'abonat i premiar la fidelitat. Sobre el terreny de joc, com ja hem comentat al començament de l'article, els 20 primers minuts en els quals la defensa blanc-i-vermella no va poder aturar a Bakambú van ser decisius. Ni el quart gol de Stuani aquesta temporada, que va servir per retallar diferències, ni l'empenta del Girona en la segona part, en la qual va bolcar-se en atac, van servir per empatar.


D'aquesta setmana posterior al partit contra l'equip valencià podem destacar-ne dos esdeveniments, tots dos del dijous. La implicació dels nostres afiliats va fer que la Penya Immortal pogués estar representada en tots dos. Comencem pel que va ser purament social, la inauguració de la nova seu dels amics de la Penya Gironina va aplegar a membre de gairebé totes les penyes de la Federació. El nostre president Pepe, el tresorer Javi i el secretari Fran van comprovar de primera mà com el nou Bar Cross del carrer Anselm Clavé té pinta d'acabar convertint-se en un nou punt de referència pels gironistes. L'espaiosa planta baixa, en la qual tenen planejat posar una gran pantalla per veure els partits, té una pinta excel·lent. En el vessant esportiu, el Girona va tenir partit de Copa Catalunya a Llagostera, de la que va acabar eliminat per penals. Segurament no hi havia un gran interès per allargar la presència al torneig; com ha passat altres anys, la lluita pels objectius en Lliga i la importància de tenir dates lliures s'ha acabat imposant. El que sí que cal destacar és que som l'únic equip català de Primera que ha participat en la competició. La temporada passada vam reclamar no oblidar el futbol modest del qual provenim i podem estar orgullosos d'haver, com a mínim, cobert l'expedient. Ens sap greu per gent com en  Fran Pascual i el seu fill o en Jorge Berna, als quals el mal temps no va impedir fer costat al seu equip, però donem l'enhorabona al Llagostera pel triomf i li desitgem molta sort en les properes rondes. Nosaltres ens centrarem en el proper partit contra el Deportivo de la Coruña, una prova de gran dificultat. Farem pinya al 106 per intentar enviar energia positiva als jugadors i superar-la. Acompanya'ns!

sábado, 14 de octubre de 2017

Punts clau

El Girona va aconseguir empatar a Balaídos i té aquest cap de setmana un altre partit contra un equip fort com el Villarreal. Tant el Celta com els groguets són dos conjunts que, malgrat ser superiors al Girona i pertànyer al grup dels cridats a lluitar per les posicions que donen accés a competició europea, no són transatlàntics inabastables: deixant-ho tot a la gespa podem fer-los-hi malament. No són de la nostra lliga però els punts que aconseguim contra ells ens vindran molt bé de cara a respirar tranquils a final de temporada.  


Foto partit: Girona FC

Abans de l'aturada del campionat pels partits de les seleccions nacionals ens va tocar estrenar-nos en el partit dels divendres a Balaídos. Un divendres no és el millor dia pel futbol, dificulta desplaçaments i impedeix gaudir plenament de la jornada, però ja sabem des de fa anys que mentre les televisions paguin el xou tenim poca cosa a dir. Al 106 ens vam reunir un bon nombre d'immortals desitjant veure el retorn del Girona a un estadi que ens porta bons records: Vigo va veure el nostre primer partit a Segona després de mig segle d'absència, amb victòria gràcies a l'històric gol de Jaume Duran. El triplet de Ranko Despotovic en el 0-4 de la 2010/2011 tampoc va estar gens malament. El present, però, res té a veure amb aquells dies a Segona. El Celta venia de ser semifinalista d'Europa League i Copa del Rei la temporada passada, a més d'haver golejat a l'Eibar a Ipurúa en la jornada anterior. Aquest currículum no va atemorir els jugadors gironistes, que van saber aguantar-se drets en l'intercanvi de cops que van suposar els gols que van anar alternant un equip i altre. Després del 3-2 gallec, els futbolistes comandats per Machín no ho van deixar d'intentar i van encertar a la diana a 5 minuts del final. El gol de Juanpe i el puntet que va comportar van deixar molt satisfeta a la família blanc-i-vermella reunida a la nostra seu, no era un escenari senzill.


Uns dies abans, el diumenge posterior a l'esperada primera visita del Barcelona a Montilivi en partit de la màxima categoria del futbol espanyol, el veí poble de Vilablareix celebrava la seva Fira de la Tardor, una mostra dedicada a la pagesia i l'artesania en la qual també tenen el seu espai les entitats de la localitat. De la mà de l'agrupació gironista local, la Penya Eloi Amagat, la Federació de Penyes del Girona hi va poder tenir el seu estand, on es va informar els visitants de les activitats de les penyes i es van vendre butlletes pel sorteig amb el qual es vol finançar la col·locació d'una placa commemorativa de l'ascens al Restaurant l'Arcada de la Rambla de la Llibertat (on el 1930 hi havia el Cafè Norat, lloc de fundació del Girona FC). Membres de diverses penyes van anar a col·laborar, entre ells el nostre president Pepe Sierra i el tresorer Javi Rina.


Seguim amb el nostre president, que un dia després va desplaçar-se fins a Madrid per assistir en representació de la Federació de Penyes al VIII Seminari Nacional de Seguretat organitzat per Aficiones Unidas, la Lliga de Futbol Professional i el Cos Nacional de Policia. L'activitat va repartir-se entre un cèntric hotel de la capital i la seu de la Policia a Canillas, com de costum, i van tractar-se qüestions com la necessitat de deixar clara d'una vegada per totes la reglamentació sobre els elements d'animació que poden entrar-se als estadis, la integració dels directors de seguretat en l'organigrama dels clubs o un projecte de sensibilització per a pares de nens de futbol base, entre d'altres.


Els immortals hem aprofitat aquests dies sense Girona per rentar la cara a la nostra seu. En un parell de tardes un grapat de socis va anar fent una tria entre els nombrosos obsequis que al llarg dels anys ens han fet les aficions rivals i emplenant les parets del 106 de bufandes, banderins i quadres, amb un racó preferent reservat, com no podia ser d'una altra manera, pel nostre estimat club. Per a la junta directiva va ser una alegria comprovar l'àmplia resposta dels membres de la penya a la crida feta per decorar el local, que demostra que la nostra és una associació viva en la qual cadascú aporta el millor de si mateix.


Després dels actes amb l'afició del Sevilla a la seu de la Penya Paparres i amb la del Barcelona a la de la Penya Gironina, tornen els agermanaments al 106. La Federació de Penyes del Girona rep a l'Agrupació de Penyes del Villarreal abans del partit entre gironins i castellonencs per fer un bon dinar plegats. Quan l'equip groc va patir el seu últim descens a Segona, ja hi va haver gran sintonia entre les aficions. Per a la nostra penya són també inoblidables les festes amb paella gegant a casa de la Penya Celtic Submarí o les organitzades per la pròpia agrupació quan ens tocava visitar la ciutat esportiva del club del Madrigal per enfrontar-nos al seu filial. Quins temps!

miércoles, 27 de septiembre de 2017

Tres lligues en tres partits

En quinze dies hem viscut tres jornades de la Liga Santander que van tenir al Girona viatjant entre tres campionats diferents. Contra el Sevilla en vam aventurar dins la lluita per classificar-se per la Champions League i només el travesser va impedir-nos sumar un meritori empat. A Butarque ens esperava el "fang" de la Lliga, la nostra batalla per la permanència i en vam treure un punt que només farem bo si a la segona volta en sumem tres a casa contra els madrilenys. Davant el Barcelona estàvem cridats a ser simples espectadors d'un equip que buscarà el títol, però encara vam aconseguir aguantar en una primera part decent (menció d'honor pel marcatge de Maffeo a Messi) que els gols en pròpia porta van ajudar a deixar en poca cosa. Poc premi en tres partits, potser sí, però sumem tres experiències que ens han de servir per afrontar futurs compromisos sabent que podem plantar cara.


El Sevilla ja va visitar-nos fa uns estius en un Costa Brava acordat en el traspàs d'Hiroshi i ara tocava rebre'l en partit de Primera. En aquella ocasió les vacances van impedir un desplaçament massiu de l'afició sevillista, però aquest cop va ser molt diferent, amb un parell de centenars de seguidors arribats amb les penyes que l'equip andalús té a la província de Barcelona i també algun vingut directament des del Sud. Com ja vam explicar, la Federació de Penyes del Girona  va contactar amb la Federación de Peñas Sevillistas San Ferando per organitzar un esmorzar conjunt a la seu de la Penya Paparres Gironins, el Krokers dels Ocine.  Més de cent persones, entre la cinquantena d'aficionats de l'autobús de la Peña Sevillista "A 1000 km de Nervión" i els penyistes locals (un bon grapat d'ells, immortals), vam gaudir d'un ambient immillorable. El popular himne de l'Arrebato va retronar a viva veu, com només ells ho saben fer, i els càntics gironistes van seguir-lo com a resposta. Al final, però, l'Amigos para Siempre dels Manolos va ser la perfecta metàfora de la germanor viscuda aquell matí gràcies al futbol.


Més d'11.000 espectadors van apropar-se a Montilivi a veure el partit, en un dia de sol que convidava a gaudir del futbol. L'onze gironista va plantar cara a un conjunt que s'enfrontarà aquesta temporada als grans d'Europa, tenint fins i tot alguna ocasió per avançar-se en el marcador. Però la sort va mirar cap a un altre cantó i els homes de Machín van veure com amb un xut de Muriel en el qual Gorka podia haver fet alguna cosa més, el Sevilla es posava per davant en el marcador. Seria injust centrar-nos només en les errades d'Iraizoz, així que no deixarem en l'oblit les diverses intervencions de mèrit que va tenir al llarg del matx. Tan injust com carregar les culpes sobre en Granell per fallar el penal provocat per Kayode que podia haver significat la X a la travessa. Qui s'equivoca és qui ho intenta.


La decepció per marxar sense cap botí d'un partit en el qual s'havien fet prou mèrits per obtenir quelcom positiu va donar de seguida pas a l'esperança davant la nova oportunitat que ens oferia la jornada que es jugava entre setmana. En un parell de dies tot va tornar a posar-se en marxa i cap a una cinquantena d'immortals vam reunir-nos al 106 per veure el partit del Girona a Leganés. Un partit molt equilibrat, amb ocasions molt i molt clares per ambdós equips i després del qual la parròquia gironista reunida a la nostra seu semblava valorar el punt obtingut com a bo: aquesta temporada tot el que signifiqui sumar serà benvingut. 


Després de la feina, el gaudi. Els dies previs a l'històric enfrontament contra el Barcelona van ser una successió d'esdeveniments que van convertir al Girona i la seva afició en protagonistes. Entrevistes a la premsa (va contactar amb nosaltres premsa local, barcelonina i fins i tot francesa i alemanya), el programa de Sique Rodríguez a la SER en directe des de Montilivi... la lliga de les estrelles en tota la seva esplendor. Tot semblava acompanyar. Per exemple, Frit Ravich va presentar les noves patates xips del Girona, com les del Madrid i el Barça, i el club va anunciar que a la samarreta del partit del dissabte figurarien els noms dels socis que romanen a l'entitat des dels seus temps a Segona B. Un gran gest que aplaudim. Sense ells avui no seríem on som.


La Federació de Penyes del Girona no va perdre l'ocasió de passar-ho bé en un cap de setmana tan especial, així que de la mà de la Penya Gironina va organitzar un dinar de germanor amb la Federació de Penyes Barcelonistes Girona Sud i representació de la Confederació Mundial de Penyes Barcelonistes. Una vuitantena de persones vam reunir-nos al Frankfurt Cross del Carrer de la Creu per assaborir un àpat molt amè que va cridar l'atenció de la premsa i d'Aficiones Unidas. En les xerrades de l'aperitiu, molts culers recordàven partits contra altres petits equips catalans a Primera, com ara els de la temporada del retorn del Lleida a la màxima categoria, en la qual els blaus van vèncer als blaugranes en tots dos partits. Llàstima que aquest cop no es repetís la història.


La vetllada va ser de les que deixen empremta, amb més de 13.000 espectadors omplint fins a la bandera el coliseu gironí. La balança del partit estava desequilibrada des de bon principi, però l'esforç dels nostres homes va aconseguir anivellar-la durant bona part del partit. Llàstima del desafortunat gol a l'inici de la segona part, mantenint el 0-1 durant més minuts s'hauria pogut portar el partit a un escenari més favorable als nostres interessos. Un altre encert del club va ser el repartiment de milers de banderetes de plàstic entre els aficionats, que va aconseguir tenyir la graderia amb els nostres colors. Com sempre diem, el blanc i el vermell són els colors que uneixen als nostres penyistes independentment de les seves creences polítiques, motiu pel qual deixem aquestes fora de la nostra penya.

viernes, 15 de septiembre de 2017

Nervión

Nervión és el nexe d'unió de l'activitat de la nostra penya en aquestes dues últimes setmanes. Començarem per narrar el viatge a Bilbao, ciutat del riu Nervión, on vam tenir l'ocasió de veure per primer cop al Girona visitant la catedral del futbol espanyol en partit de Primera Divisió. El nostre equip va unir-se a la llarga llista de debutants a l'elit que fan la seva ofrena floral al bust del mític golejador Rafael Moreno, Pichichi. Per acabar us presentarem el pla per aquest cap de setmana en el que ens visita un altre club històric que té el seu estadi al districte sevillà de Nervión, el Sevilla FC. La visita del conjunt andalús vindrà acompanyada d'una bona festa amb els seus seguidors, amb menjar, beure i folklore a dojo. En marxa!


La nostra aventura biscaina va començar amb la sortida a les 00:15 del ja dissabte 8 de setembre del bus que aplegava 52 seguidors gironistes de les penyes Barbero Bailongo, Pere Pons, Àlex Granell, Saltenca i Immortal (dels nostres hi van anar un total de 38). Tot i tractar-se d'un viatge llarg de més de 700 km, entre les becaines i el bon humor no va fer-se tan pesat com es podia pensar i a les 9:30 ja érem a Barakaldo, localitat de l'àrea metropolitana de Bilbao en la que ens vam allotjar. Gràcies al xòfer, l'Hipòlit, i el nostre president Pepe que van quedar a l'hotel fins que les habitacions van estar preparades per pujar les maletes, els integrants de l'expedició van poder aprofitar al màxim el temps per la zona sense dependre d'horaris. El pont de Portugalete, Guecho, el museu Guggenheim... els punts més emblemàtics del Gran Bilbao van veure's tenyits de blanc-i-vermell (però aquest cop amb l'escut gironista!) entre pintxo i pintxo.


Veure el Girona en un dels escenaris amb més tradició futbolística del nostre país va ser un somni per a tots, però si per a un immortal va resultar especial aquest cap de setmana va ser pel nostre soci Jon. Amb els seus orígens al País Basc, sempre havia estat aficionat de l'Athletic Club i quan va venir a viure a Girona va enamorar-se també del club de la nostra ciutat. Tornar a Bilbao per gaudir del futbol va suposar retrobar-se amb racons i gent coneguda, a més de tenir el plaer de mostrar-la amb orgull als seus amics. Podria dir-se que tenia el cor dividit, però en aquest cas les dues meitats serien blanc-i-vermelles!


El diumenge a les 10 (el partit era aviat i s'havia d'aprofitar el dia al màxim) vam agafar el camí de San Mamés i tots els qui ho van desitjar van poder visitar el Museu de l'Athletic, recentment inaugurat, així com fer el tour de l'estadi per admirar la grandesa d'un dels recintes esportius més moderns d'Europa. Anem prenent nota per les futures reformes de Montilivi que la premsa anuncia aquests dies...  


Arribada l'hora de dinar, la majoria dels membres del grup va optar per fer un àpat en un restaurant proper al camp. La cuina basca mai falla i vam menjar d'allò més bé. Llàstima que les presses per tenir el partit a les 16:15 ens impedissin passar més temps amb els amics de la Peña Lehoi Beltz de l'Athletic de Barcelona, amb els que havíem quedat per fer la prèvia. Malgrat tot, vam tenir temps per saludar-los i fer-los entrega de la ratafia i les galetes de Santa Coloma de Farners que sempre acompanyen al nostre vocal Josep Garolera.


El partit pot resumir-se en un simple titular: el Girona va pagar cara la inexperiència. Més que mai vam veure com a la Liga Santander la qualitat és tan gran que tan sols concedint un parell d'ocasions pots emportar-te dos gols al sarró. És quelcom ben normal, nosaltres també estem en període d'adaptació a la categoria. Per exemple, no ens van deixar entrar la pancarta de la penya perquè no havíem comunicat que la portaríem (a San Mamés la cosa funciona així). Més enllà d'això, destacar que el tracte rebut pel personal i les forces de seguretat va ser exquisit en tot moment. Xiulat el final, vam enfilar cap a Girona una mica moixos per la derrota però amb la satisfacció d'haver sumat una altra experiència de futbol inoblidable al cantó del nostre estimat club.


I ara l'altre Nervión. La Federació de Penyes del Girona FC ja ho té tot a punt per a la trobada amb els seguidors del Sevilla. Aquesta vegada els amfitrions de l'esdeveniment seran els Paparres Gironins, que tenen preparada una gran festa a la seva seu, el Krokers de l'Ocine (al cantó del Pont de la Barca). A més dels penyistes gironins hi assistiran membres de la Peña Sevillista "A 1000 km de Nervión" i representants de la Federación de Peñas Sevillistas San Fernando. Hi haurà un menú per 10 € per carregar piles pel partit  i moltes, moltres ganes de passar-ho bé. Us hi esperem!  

miércoles, 30 de agosto de 2017

Primeres vegades

Sí, ho sabem. Vam prometre que la pròxima entrada seria dedicada al Congrés Nacional de Penyes de Granada (que ja seria hora) i no és així. Amb la voluntat de no assemblar-nos als mals polítics, que tenen sempre excuses per no dur a terme el seu programa, garantim que aprofitarem aquesta primera aturada de la competició pels partits de seleccions per publicar-la. L'allau de primeres vegades d'aquestes setmanes, aquelles que recordarem tota la vida, mana. De moment, anem amb la primera victòria a Primera Divisió. 


Si en temporades anteriors ens agradava viure cada partit del Girona FC com una festa, ara que vivim l'experiència única d'estar a la Liga Santander, encara més. De fet, ja portem dues prèvies de dues possibles amb les aficions visitants. En aquesta ocasió vam ser amfitrions de la recepció oficial i el posterior dinar de germanor organitzats per la Federació de Penyes del Girona FC per rebre a la Federación de Peñas del Málaga CF. La del 106 no va ser aquesta l'única trobada entre aficionats d'ambdós equips, ja que la Penya Gironina va rebre al Frankfurt Cross a integrants de la Peña Malagusita "Los 300" de Barcelona. Ens agrada veure com l'esperit de concòrdia entre seguidors, independentment dels colors de cadascú, va essent cada cop més generalitzat.


La federació de penyes del conjunt boquerón va estar representada pel seu president, Miguel Molina, i el vicepresident, Arturo Caracuel (amb el que alguns immortals havien compartit taula al Congrés de Zaragoza del 2016). La resta de l'expedició malaguenya la va completar un grup de membres de la Peña Malacitana de Blanes, associació de seguidors del conjunt blanc-i-blau a la nostra província que s'ha reactivat amb l'ascens del Girona i la possibilitat de veure al seu equip a prop de casa. Per part gironista, a més de quasi una vintena de membres de la Penya Immortal Girona, vam comptar amb la presència d'alguns amics de la Penya Paparres Gironins. Un ambient envejable, com es veu reflectit a la instantània que corona aquestes línies.


Un dels punts de connexió entre ambdós bàndols va ser l'existència de lligams familiars amb Málaga d'alguns dels socis de la nostra penya. L'exemple més clar és la Sandra, que sempre ha fet gala del seu amor per la terra dels seus orígens (qui no l'ha sentit alguna vegada cridar allò de Viva Málaga?) i que va viure una jornada molt especial. Amb el cor dividit, no va poder resistir la temptació de lluir la samarreta del Málaga, si bé ja ens ha deixat clar que al partit de la segona volta té decidit anar a La Rosaleda amb la del Girona. I ni falta que fa que ens demostri el seu sentiment blanc-i-vermell, la Sandra és de les que ja anava a Montilivi a Tercera Divisió i porta un bon grapat de quilòmetres a l'esquena seguint al nostre club. 


El matx va jugar-se amb una xafogor desesperant que per sort no va descentrar als homes de Machín. Els jugadors blanc-i-vermells van fer un partit molt complet, esforçant-se al màxim i deixant espurnes de qualitat per les que sembla que la factura del canvi de Segona a Primera està pagant-se amb elevades dosis de valentia. El millor d'aquest equip és que no es fixa límits. Ara venen dues setmanes en les quals, tret dels internacionals (sí, sí, ara en tenim més d'un!), tots els nostres futbolistes podran carregar piles per estar al 100% al nou San Mamés. Nosaltres serem allà per oferir-los-hi tot el nostre suport. I per si no n'hi hagués prou, ja estem preparant la festassa que viurem amb la visita del Sevilla al nostre estadi. Seguiu atents!

martes, 22 de agosto de 2017

Sense trucar a la porta

Portem una mica de retard amb la repassada del final de la temporada passada, cosa per altra part comprensible donada la gran quantitat d'esdeveniments que el van omplir acompanyant l'ascens. Abans d'acabar amb l'últim d'ells, el viatge a Granada, comencem ja amb l'acció de la temporada 2017/2018. La setmana del nostre debut a la Liga Santander va tenir molt de suc, així que us animem a no perdre detall de l'article que us oferim a continuació.


Americanos, os recibimos con alegría... cantaven els habitants de Villar del Río al clàssic Bienvenido Mister Marshall. Aquí a Girona canviem el americanos per británicos o emiratíes, donada la recent adquisició d'un ampli paquet d'accions del club per part del City Football Group, el hòlding empresarial dels Emirats Àrabs que controla el Manchester City i un seguit d'equips amb els quals l'entitat anglesa manté relacions preferents en l'àmbit esportiu. En tot cas, tot sembla molt més seriós que a la pel·lícula a la qual fèiem referència, així que dubtem que els nouvinguts passin de llarg com van fer al film de Berlanga. La primera prova la vam tenir en el Trofeu Costa Brava, que va enfrontar als nostres jugadors contra el poderós conjunt entrenat per Pep Guardiola en un Montilivi que va estrenar l'ampliació del Gol Nord acollint a més de 10.000 espectadors. Com han canviat les pretemporades des dels enyorats partits estiuencs a l'Escala o Peralada! I a sobre amb victòries de prestigi com la que vam aconseguir gràcies al gol de Portu.


El que també va ser de luxe va ser la trobada que vam tenir amb un parell d'aficionats de Manchester que van venir a veure el partit des de la Gran Bretanya. En Robert Carlin, que havia estat frare en la seva joventut a Navarra i acostuma a estiuejar a les platges de la nostra província, i el seu cunyat John, gran seguidor del Manchester City, es van posar en contacte amb la nostra penya per fer la prèvia i ja el dia abans del matx vam estar fent petar la xerrada amb ells al 106 fins a altes hores, en companyia d'en Rodri i la Fina de la Penya Saltenca. En John ens va explicar que l'arribada de la multimilionària nova propietat al seu club no ha suposat perjudicis pels aficionats de tota la vida gràcies al fet que han sabut anar tots a una i explotar al màxim les ganes de mantenir la bona reputació dels amos. En Robert, aficionat del Manchester United de tota la vida, va canviar-se al FC United of Manchester (un club propietat al 100% dels seus socis) amb l'arribada de la família Glazer al club d'Old Trafford i la seva manca d'empatia amb la gent que sempre havia estat al costat de l'equip. Experiències molt enriquidores que ens va encantar compartir.


L'endemà, aprofitant el dia festiu, vam continuar aquesta trobada internacional a Can Marcos, seu de la Penya Eloi Amagat de Vilablareix, que ens va rebre amb els braços oberts. Allà vam dinar paella i la gastronomia típica de la zona que els nostres convidats desitjaven tastar, mentre seguia regnant un fantàstic ambient de futbol. Fins i tot el diari francès L'Indépendant, de Perpinyà, va recollir-lo en l'article redactat pel periodista Fabien Palem, que també va unir-se a l'àpat de germanor (podeu llegir la notícia aquí). Després de les postres vam fer un intercanvi d'obsequis, en el qual vam entregar-los un parell de bufandes de la penya que van lluir amb orgull a l'estadi durant el partit, mentre que en John ens va regalar una bandera del City i en Robert una samarreta del seu FCUM.


La resta de la setmana que va precedir a l'estrena del Girona a la màxima categoria del futbol espanyol va continuar amb moltes novetats, d'aquelles que fan il·lusió quan un les ha viscut com a aficionat d'aquest esport des de petit. Una d'elles va ser veure per primera vegada de manera completa al Girona en l'àlbum de cromos de la Lliga, a sobre amb la satisfacció de veure una foto de la penya en l'apartat dedicat a l'afició blanc-i-vermella de la doble pàgina dedicada al club de Montilivi. Com demostra el nét de la Mari Solozano, ens han ben guanyat com a clients. Una altra cita va ser l'arribada de les estrelles de l'Atlético de Madrid a Girona, amb el nostre soci Franc Pascual en primera línia per fer-se una foto amb cracks com Griezmann o Koke. Per ell els seus favorits sempre seran els jugadors gironistes, però qui el pot culpar per gaudir de prop del somni de veure a aquestes figures mundials a casa nostra per primer cop?


La tarda de dissabte era de les destinades a entrar en lletres d'or al llibre d'història del Girona. Com no podia ser d'una altra manera, la vam omplir amb una de les activitats que ens caracteritza com a penya, una trobada amb l'afició rival. En aquesta ocasió va ser el torn de l'afició colchonera, representada per un fidel grup de seguidors gironins que senten passió per l'entitat del nou Wanda Metropolitano, la Peña Atlética de Vidreres, una associació molt activa que fins i tot té una escola de futbol per a infants. A més de prendre unes cerveses amb ells i rebre una televisiva visita de la qual ara en parlarem, vam fer temps fins que va ser l'hora d'agafar el fantàstic servei de bus fins a l'estadi organitzat per la Federació de Penyes del Girona FC, que va portar (i després recollir) a més de 300 penyistes fins a just al cantó de les portes d'entrada a les graderies.


El programa El Día Después, que s'emet al canal #0 de la plataforma Movistar +, va apropar-se al 106 per viure aquests instants precedents al debut a Primera. Els hi va quedar un simpàtic reportatge en el qual van parlar de la nostra penya i la seva seu, però sobretot del nostre president Pepe Sierra i els seus records i anècdotes amb Raúl Ruiz, col·laborador del programa i jugador del Girona FC que va jugar la promoció d'ascens a Segona Divsió l'any 1992, l'origen de la nostra penya. Tot un honor arrencar uns somriures a l'audiència a un programa que ha acompanyat als aficionats al futbol durant gairebé tres dècades.


Del partit volem destacar el gran paper dels homes de Pablo Machín, que van fer el que van voler amb tot un equip de Champions durant 80 minuts. Els dos gols aconseguits per Stuani a la primera part ens van fer pessigar per comprovar si el que estavem vivint era real. Només el lògic cansament va fer que la qualitat del conjunt madrileny (i alguna errada) anivellessin el marcador tot i estar amb un jugador menys. Tot i això, de no ser per dues aturades estratosfèriques d'Oblak avui estaríem parlant d'una estrena amb victòria. 11.500 gironistes van apropar-se a un Montilivi amb llargues cues per aquesta primera jornada en la qual s'estrenava l'ampliació de preferent, acabada la mateixa tarda de partit. Entre ells, la nostra penya i el mosaic ideat per l'Óscar i el seu nebot David, amb el que vam recordar que independentment de la categoria, nosaltres sempre hi som. I hi serem.


Com a cloenda, volem tenir un record per tots els afectats pels recents atemptats de Barcelona i Cambrils i les seves famílies. Els immortals hem volgut expressar el nostre rebuig al fanatisme i la violència amb petits detalls com els crespons que van lluir les banderes gironistes de la balconada de la casa del nostre soci Joan Casermeiro a Quart o la pancarta que va portar al camp en Jorge Berna. Descansin en pau totes les víctimes. No podran amb nosaltres.      

viernes, 28 de julio de 2017

Així va fer-se (IV): Nàstic

El diumenge 28 va despertar-se amb pinta del que posteriorment va ser el 4 de juny, però l'atzar va voler retardar la festa de les nostres vides encara una setmaneta més. S'ha de dir que l'aperitiu del qual vam gaudir a Tarragona, però, va valdre molt la pena. Descomptant la segona part i els tres gols en contra que ens va portar, tot sigui dit.


Arribar al Nou Estadi no va ser fàcil. Semblava que faltarien entrades, va fer-se un sorteig entre els inscrits... per sort el Club Gimnàstic va portar-se bé i va habilitar una zona de la graderia prou àmplia per encabir als gironistes que no volien perdre's l'oportunitat de veure en viu el que podia ser el primer ascens a la màxima categoria de la història del Girona. Finalment, i amb no pocs maldecaps pels qui des de la penya van coordinar el desplaçament dels nostres socis en contacte amb el club, tot va solucionar-se i la gran majoria dels habituals van poder viatjar a la Ciutat Imperial. El trajecte es va fer curt, en part per les ganes i en part perquè entre el sorteig del pernil i quatre càntics, ja va estar fet.


La capital de la Costa Daurada ens va rebre amb els braços oberts. Vam baixar de l'autocar a la zona portuària, on ens estaven esperant els amics de la Federació de Penyes del Nàstic amb l'objectiu de donar-nos la benvinguda a la ciutat i començar un nou capítol d'una amistat entre aficions que es remunta ja gairebé una dècada enrere. El primer que vam fer va ser immortalitzar la trobada amb una foto de l'expedició blanc-i-vermella amb els companys de les penyes Noies Granes, Pallaresos, i Amics del Nàstic, entre altres, que van fer acte de presència.


Acabada la foto ens vam traslladar fins a la seu d'una associació cultural i folklòrica andalusa de la zona, en la que va celebrar-se el dinar de germanor entre seguidors d'ambdós conjunts. Com ja va passar a València (i aquest cop amb més motiu perquè el rival també era català i es jugava les seves opcions de salvar-se en el partit), les càmeres de la televisió autonòmica van enregistrar imatges de la festa i de com, malgrat els nervis, hi havia moltes ganes de passar-ho bé amb l'excusa del futbol. L'irrintzi de l'Iñaki, les cançons de la graderia, brindis desitjant èxit en els objectius de cada club... una molt bona estona en la qual vam poder tornar a veure a amics com l'Eli, la Dolors i el seu marit, en Juan Carlos o la Cris. Després de les postres vam tenir ball i xerinola amb un duet de rumbes amb aires del sud que va convidar a llançar-se a la pista a bona part dels presents fins que va ser l'hora de marxar cap a l'estadi.


El partit... doncs una llàstima. Els futbolistes de Machín van poder sentir darrere seu l'alè dels 1.500 gironistes desplaçats des que el seu autobús va entrar a les instal·lacions del Nou Estadi de Tarragona. Una rebuda espectacular com poques, malgrat el famós incident dels desafortunats comentaris d'un jugador que sortosament ja han caigut en el més merescut dels oblits. El sol tocava de ple al sector visitant i no acabar amb una insolació era cosa d'herois. No en va, les aigües del bar van esgotar-se en un tres i no res. Però el sacrifici, amb la possibilitat de veure per fi l'històric ascens, valia la pena. Les instantànies captades per la premsa, com la del Diari de Girona que encapçala aquestes línies i en la que es veu una gran bandera amb el nom de la penya, són realment impressionants pels qui hem viscut els temps amb menys glamur del nostre club. El mal comportament d'una minoria de seguidors, tant tarragonins com gironins, el condemnem profundament, ja que en cap cas representa a dues aficions senyores com les de Nàstic i Girona. Malgrat aquests episodis aïllats, no van poder xafar-nos el dia. El que sí que ens va emprenyar una mica més va ser la desfeta dels nostres en la segona part, que va esborrar en 45 minuts totes les il·lusions que ens vam fer amb el gol aconseguit per Pablo Maffeo només de començar. La decepció va durar-nos el trajecte de tornada a casa i poc més, ja que aviat vam adonar-nos del fet que si en la següent jornada al Zaragoza li feia falta només un punt per signar la seva permanència a Segona... la cosa pintava molt bé.


La setmana prèvia al màgic 4 de juny va estar plena d'acció. El dimecres, després d'una assemblea fundacional celebrada al Bar 106, la nostra seu, va néixer oficialment la Federació de Penyes del Girona FC, organisme que agrupa a 9 penyes oficials del club (Immortal Girona, Guíxols-Costa Brava, Vallcanera-Sils, Nord-Àlex Granell, Saltenca, Barbero Bailongo, Eloi Amagat de Vilablareix, Pere Pons i Pablo Machine) per intentar coordinar als penyistes i aficionats amb l'objectiu de donar el màxim de suport a la institució de Montilivi i expandir el sentiment gironista. El nostre president Pepe Sierra ha estat escollit màxim mandatari de la federació durant el seu primer any de vida. Li desitgem tota la sort del món en la seva important tasca.


L'altra gran cita de la setmana, descomptant l'ascens, va ser la nostra participació en el pregó de la Festa Major del Barri de Sant Narcís. La nostra mascota, en Felixín, i en Pepe van portar la veu cantant sobre un escenari al qual van pujar gairebé una vintena de socis per completar una divertida i interactiva peroformance que va convidar al públic a seguir els nostres càntics. Pel seu entusiasme vam poder percebre que, a dos dies de la gran alegria que ens vam emportar, la ciutat respirava gironisme pels quatre cantons. L'alcaldessa de Girona, Marta Madrenas, present a l'esdeveniment juntament amb altres membres de la corporació municipal, ens va felicitar per l'original actuació. Des d'aquí volem donar les gràcies a l'Associació de Veïns de Sant Narcís per concedir-nos aquest gran honor en commemoració del nostre XXV aniversari. Ara i sempre orgullosos de ser santnarcisencs!


Del 4 de juny de 2017 ja n'hem parlat en profunditat (podeu tornar a recordar-lo amb l'article que vam publicar en el seu dia al blog), però no volem acabar aquesta darrera entrega de la sèrie "Així va fer-se" sense remarcar l'essència de la Penya Immortal Girona: estar SEMPRE al costat del Girona Futbol Club. Un exemple que la posa de manifest: que ja ascendits i amb la feliç ressaca d'una setmana vivint en el paradís de qualsevol aficionat que veu triomfar al seu equip, encara vam reunir-nos un bon grapat de penyistes al 106 per veure als nostres herois acomiadant-se de la Segona Divisió en el partit que vam perdre a Córdoba. El resultat era el menys important, la qüestió era dir adéu a una categoria a la qual no volem tornar en molts i molts anys. Digueu-li al duet d'immortals més incondicionals, en Jorge Berna i l'Albert de Besalú, que van ser en persona a l'Arcàngel lluint els nostres colors.    

jueves, 27 de julio de 2017

Així va fer-se (III): Alcorcón

Tornar sense puntuar de València no va enfonsar els ànims de la parròquia blanc-i-vermella. Ja hem dit que Getafe, Tenerife i Cádiz, els equips que ens seguien la pista a la classificació, també feien figa, de vegades també en partits en els quals teòricament partien com a favorits. Nervis? Cansament? Qui sap, el cas és que el gironisme, el de tota la vida i el que comença a descobrir ara que l'equip de la seva ciutat també li pot donar alegries, vivia en un núvol del qual no volia baixar, malgrat el lògic nerviosisme de veure's a prop de la gran hora de la nostra història.


Amb aquest ambient respirant-se per tots els racons de la Ciutat dels Quatre Rius, era normal que una de les cites més esperades cada any per gironins i forans, el Temps de Flors, es tenyís amb els colors de l'entitat de Montilivi. Una de les instal·lacions de l'exposició, situada al Pont de Sant Agustí, estava íntegrament dedicada al Girona FC, amb multitud de banderes i lones amb les fotos dels jugadors. Ens va agradar tant a tots que el fet que el muntatge no tingués gairebé cap flor va quedar en un segon pla.


El partit contra l'Alcorcón del 20 de maig va crear molta expectació. Al llarg de la setmana s'especulava amb els resultats que s'havien de donar per acabar ja a Primera aquella jornada. Res més que fum, malauradament, ja que ni es van donar els marcadors necessaris ni, el que era més important, el Girona va poder guanyar l'equip madrileny. Sigui com sigui, els penyistes gironins vam decidir que hi hauria festa sí o sí, així que per la prèvia del partit vam organitzar la V Trobada de Penyes del Girona FC. El pati de l'escola Pla de Girona de l'Avinguda Lluís Pericot va vestir-se de bonic amb les banderes de gairebé totes les penyes oficials, en una jornada que va reunir a prop de 200 gironistes i va comptar amb les visites de Delfí Geli i diversos regidors de l'Ajuntament.


Amb la col·laboració de tots vam tenir a punt el "pati de butaques" i les taules pel dinar quan els professionals de Vilanova van acabar de cuinar-lo. Les cadires van servir per asseure al públic del primer punt del programa d'actes, l'actuació del Mag Pep. El seu sentit de l'humor i uns trucs que van deixar als presents bocabadats van ser els ingredients d'una divertida actuació que va fer les delícies de la nombrosa canalla que va acompanyar-nos en la trobada. Com ens agrada veure tants vailets amb la samarreta del Girona! Tenim futur!


Quan l'arròs és bo, un no se'n cansa ni havent estat assaborint autèntiques paelles valencianes una setmana abans. En aquesta ocasió vam poder gaudir d'un mar i muntanya en lloc de la recepta que ens van servir els nostres amics granotes, que portava pollastre, mongeta tendra i carxofa. El que vam servir a la trobada va ser un plat igualment gustós del que va ser complicat deixar-ne quelcom. Els segons (pollastre amb xips o botifarra amb patata al caliu) i les postres (coca o gelat) tampoc estaven gens malament.


La cloenda de l'aplec, que va comptar fins i tot amb servei de bar de la mà del nostre gran amic Martí Palahí, va ser la rifa de marxandatge oficial cedit pel Girona FC gràcies a la mediació del cap de l'àrea social Albert Mateos i alguns productes de les mateixes penyes. Amb tant de premi qui no va emportar-se quelcom és degut al fet que es tracta d'algú realment afortunat en l'amor, cosa que tampoc està gens malament, tu.


Un cop dissolta la trobada, lluny d'entregar les armes, les vam esmolar encara més per intentar que l'ambient a l'estadi fos d'aquells que fan patxoca i contribuir d'alguna manera al triomf dels nostres. Abans del matx, alguns dels nostres socis, encapçalats per les Maries (Solozano i Mascort) i l'Antonio van repartir aplaudidors per fer caliu. I ja a la graderia, ho vam donar tot aportant color amb les nostres banderes i força vocal amb els nostres càntics, com bé van recollir els reporters gràfics de la premsa local. Al final, el conjunt blanc-i-vermell només va poder empatar a 0 i no poder assaborir la victòria. Potser ja havíem assaborit massa cosa durant el dinar i no ens convenia per guardar la línia. Bromes a banda, va notar-se que l'Alcorcón s'hi jugava la vida i va tornar a mostrar la seva cara més treballadora i seriosa que va aconseguir guanyar a Oviedo tot i veure's virtualment a Segona B. Ningú regala res en les jornades finals. Els gironistes ens vam veure novament abocats a la muntanya russa d'emocions. El punt en principi semblava dolent, però gràcies a les posteriors actuacions dels perseguidors va transformar-se en la clau que obria les portes a un possible ascens si s'aconseguia guanyar el partit de la setmana següent a Tarragona. Bé, ni això, en algunes combinacions de resultats ens valia fins i tot l'empat. Segur que recordeu la il·lusió i la bogeria per aconseguir una entrada i poder ser al Nou Estadi... nosaltres en repassarem tots els detalls en el proper "Així va fer-se".