divendres, 28 de juliol del 2017

Així va fer-se (IV): Nàstic

El diumenge 28 va despertar-se amb pinta del que posteriorment va ser el 4 de juny, però l'atzar va voler retardar la festa de les nostres vides encara una setmaneta més. S'ha de dir que l'aperitiu del qual vam gaudir a Tarragona, però, va valdre molt la pena. Descomptant la segona part i els tres gols en contra que ens va portar, tot sigui dit.


Arribar al Nou Estadi no va ser fàcil. Semblava que faltarien entrades, va fer-se un sorteig entre els inscrits... per sort el Club Gimnàstic va portar-se bé i va habilitar una zona de la graderia prou àmplia per encabir als gironistes que no volien perdre's l'oportunitat de veure en viu el que podia ser el primer ascens a la màxima categoria de la història del Girona. Finalment, i amb no pocs maldecaps pels qui des de la penya van coordinar el desplaçament dels nostres socis en contacte amb el club, tot va solucionar-se i la gran majoria dels habituals van poder viatjar a la Ciutat Imperial. El trajecte es va fer curt, en part per les ganes i en part perquè entre el sorteig del pernil i quatre càntics, ja va estar fet.


La capital de la Costa Daurada ens va rebre amb els braços oberts. Vam baixar de l'autocar a la zona portuària, on ens estaven esperant els amics de la Federació de Penyes del Nàstic amb l'objectiu de donar-nos la benvinguda a la ciutat i començar un nou capítol d'una amistat entre aficions que es remunta ja gairebé una dècada enrere. El primer que vam fer va ser immortalitzar la trobada amb una foto de l'expedició blanc-i-vermella amb els companys de les penyes Noies Granes, Pallaresos, i Amics del Nàstic, entre altres, que van fer acte de presència.


Acabada la foto ens vam traslladar fins a la seu d'una associació cultural i folklòrica andalusa de la zona, en la que va celebrar-se el dinar de germanor entre seguidors d'ambdós conjunts. Com ja va passar a València (i aquest cop amb més motiu perquè el rival també era català i es jugava les seves opcions de salvar-se en el partit), les càmeres de la televisió autonòmica van enregistrar imatges de la festa i de com, malgrat els nervis, hi havia moltes ganes de passar-ho bé amb l'excusa del futbol. L'irrintzi de l'Iñaki, les cançons de la graderia, brindis desitjant èxit en els objectius de cada club... una molt bona estona en la qual vam poder tornar a veure a amics com l'Eli, la Dolors i el seu marit, en Juan Carlos o la Cris. Després de les postres vam tenir ball i xerinola amb un duet de rumbes amb aires del sud que va convidar a llançar-se a la pista a bona part dels presents fins que va ser l'hora de marxar cap a l'estadi.


El partit... doncs una llàstima. Els futbolistes de Machín van poder sentir darrere seu l'alè dels 1.500 gironistes desplaçats des que el seu autobús va entrar a les instal·lacions del Nou Estadi de Tarragona. Una rebuda espectacular com poques, malgrat el famós incident dels desafortunats comentaris d'un jugador que sortosament ja han caigut en el més merescut dels oblits. El sol tocava de ple al sector visitant i no acabar amb una insolació era cosa d'herois. No en va, les aigües del bar van esgotar-se en un tres i no res. Però el sacrifici, amb la possibilitat de veure per fi l'històric ascens, valia la pena. Les instantànies captades per la premsa, com la del Diari de Girona que encapçala aquestes línies i en la que es veu una gran bandera amb el nom de la penya, són realment impressionants pels qui hem viscut els temps amb menys glamur del nostre club. El mal comportament d'una minoria de seguidors, tant tarragonins com gironins, el condemnem profundament, ja que en cap cas representa a dues aficions senyores com les de Nàstic i Girona. Malgrat aquests episodis aïllats, no van poder xafar-nos el dia. El que sí que ens va emprenyar una mica més va ser la desfeta dels nostres en la segona part, que va esborrar en 45 minuts totes les il·lusions que ens vam fer amb el gol aconseguit per Pablo Maffeo només de començar. La decepció va durar-nos el trajecte de tornada a casa i poc més, ja que aviat vam adonar-nos del fet que si en la següent jornada al Zaragoza li feia falta només un punt per signar la seva permanència a Segona... la cosa pintava molt bé.


La setmana prèvia al màgic 4 de juny va estar plena d'acció. El dimecres, després d'una assemblea fundacional celebrada al Bar 106, la nostra seu, va néixer oficialment la Federació de Penyes del Girona FC, organisme que agrupa a 9 penyes oficials del club (Immortal Girona, Guíxols-Costa Brava, Vallcanera-Sils, Nord-Àlex Granell, Saltenca, Barbero Bailongo, Eloi Amagat de Vilablareix, Pere Pons i Pablo Machine) per intentar coordinar als penyistes i aficionats amb l'objectiu de donar el màxim de suport a la institució de Montilivi i expandir el sentiment gironista. El nostre president Pepe Sierra ha estat escollit màxim mandatari de la federació durant el seu primer any de vida. Li desitgem tota la sort del món en la seva important tasca.


L'altra gran cita de la setmana, descomptant l'ascens, va ser la nostra participació en el pregó de la Festa Major del Barri de Sant Narcís. La nostra mascota, en Felixín, i en Pepe van portar la veu cantant sobre un escenari al qual van pujar gairebé una vintena de socis per completar una divertida i interactiva peroformance que va convidar al públic a seguir els nostres càntics. Pel seu entusiasme vam poder percebre que, a dos dies de la gran alegria que ens vam emportar, la ciutat respirava gironisme pels quatre cantons. L'alcaldessa de Girona, Marta Madrenas, present a l'esdeveniment juntament amb altres membres de la corporació municipal, ens va felicitar per l'original actuació. Des d'aquí volem donar les gràcies a l'Associació de Veïns de Sant Narcís per concedir-nos aquest gran honor en commemoració del nostre XXV aniversari. Ara i sempre orgullosos de ser santnarcisencs!


Del 4 de juny de 2017 ja n'hem parlat en profunditat (podeu tornar a recordar-lo amb l'article que vam publicar en el seu dia al blog), però no volem acabar aquesta darrera entrega de la sèrie "Així va fer-se" sense remarcar l'essència de la Penya Immortal Girona: estar SEMPRE al costat del Girona Futbol Club. Un exemple que la posa de manifest: que ja ascendits i amb la feliç ressaca d'una setmana vivint en el paradís de qualsevol aficionat que veu triomfar al seu equip, encara vam reunir-nos un bon grapat de penyistes al 106 per veure als nostres herois acomiadant-se de la Segona Divisió en el partit que vam perdre a Córdoba. El resultat era el menys important, la qüestió era dir adéu a una categoria a la qual no volem tornar en molts i molts anys. Digueu-li al duet d'immortals més incondicionals, en Jorge Berna i l'Albert de Besalú, que van ser en persona a l'Arcàngel lluint els nostres colors.