dimecres, 7 de juny del 2017

El 4 de juny de 2017

Fa gairebé un mes del darrer article del nostre blog, però han succeït tantes coses en aquests 31 dies que ens hem vist desbordats.  S'ha acabat el "patiment", missió acomplerta! Escrivim patiment així, entre cometes, perquè després d'un quart de segle plorant descensos, visitant camps de terra, celebrant permanències en categories modestes... estar neguitós per saber quina serà la setmana de l'ascens a la categoria reina del futbol espanyol és el més proper al paradís. Prometem posar-nos al dia del viatge a València, la trobada amb els Fenómenos Oscenses, com ens vam fregir a Tarragona i totes les notícies que han marcat el darrer tram del camí del somni, però aquesta entrada la volem dedicar a la bogeria viscuda a la ciutat en aquests darrers dies.


Anem per feina. L'acció prèvia al dia més gran de la història del Girona FC fins al moment va començar dissabte amb una passejada pel Barri Vell amb companys de la resta de penyes en un reportatge amb el qual TV3 va voler copsar l'estat del poble blanc-i-vermell  a hores de rebre el Real Zaragoza a Montilivi. La mateixa tarda del partit, tal com vam fer abans del matx de tornada de la promoció de l'any passat contra l'Osasuna, vam improvisar una fan zone immortal al portamaletes del cotxe del nostre secretari i poc després al del nostre tresorer, amb l'objectiu de carregar els dipòsits per una nit que s'ensumava que seria molt llarga. Com no podia ser d'una altra manera, no vam fallar amb els nostres càntics a l'apoteòsica rebuda que l'afició va oferir a l'autobús de l'equip. També ens agradaria destacar especialment el paper de socis com la Mari, en Fran Pascual, l'Óscar Tejada, els seus fills i algun altre que segur que ens deixem, que van posar el seu granet de sorra per fer encara més màgic l'ambient repartint els aplaudidors que entre el públic. Aquesta també és una manera de demostrar amor pel club i fer gironisme.


I un cop a la graderia? Entre els membres de la nostra penya van existir dues corrents principals a l'hora de veure el partit: els qui estaven convençuts de poder aconseguir un punt que beneficiava per igual a ambdós equips i els qui, després de les experiències dels darrers anys, ja no es fiaven de ningú. Amb el pas dels minuts, i sent molt clar que tot plegat acabaria sense gols, tots dos bàndols van convergir en un de sol: el de la felicitat. La festa va instal·lar-se a Montilivi molts minuts abans del xiulet final de l'àrbitre, el qual només va ser el tret de sortida de la cursa cap a la gespa de milers de gironistes. Abraçades, llàgrimes d'emoció i el somriure d'orella a orella com a denominador comú de tots els immortals.

Foto: Karris

Amb tothom altra vegada al seu lloc, va ser el moment del primer dels homenatges a l'equip i el cos tècnic que han portat per primer cop en la seva història, que aviat arribarà als 87 anys, a la Primera Divisió. Des de Pablo Machín fins al jugador amb menys minuts disputats han fet pinya i ho han deixat tot sobre la gespa per despertar-nos del que pensàvem que era un somni i ara ja és una realitat. Generacions de gironistes, sobretot els acostumats a etapes més modestes, van veure passar les dècades sospitant que l'elit no estava feta per nosaltres. Ara, gràcies a aquest fantàstic grup humà, podem fer honor a tot l'esforç que van fer en el passat per mantenir vius aquest escut i aquesta samarreta. Gràcies, campions!



Va ser una nit per recordar. Després de la visita de rigor a Plaça Catalunya, on milers de gironistes van reunir-se per celebrar la fita, el gruix d'immortals va optar per celebrar-ho a casa, al 106. A la nostra seu s'hi respirava felicitat, emoció i un xic d'incredulitat cada cop que la televisió emetia les imatges de la gesta. Els més amants de la gresca la van seguir la festa pel Barri Vell, en la que va ser una vetllada regada de cervesa, cigars i balls eufòrics que va allargar-se fins després de l'esmorzar. Historietes d'aquest 4 de juny que podrem explicar als nostres néts.


Dilluns encara hi havia moltes ganes seguir commemorant l'arribada del Girona a la millor lliga del món, així que vam organitzar el nostre particular "dinar dels campions" al Restaurant Can Marcos de Vilablareix. La seu de la Penya Eloi Amagat va reunir a més d'una trentena d'immortals que van assaborir un àpat de primera, que encara va ser més gustós per haver sigut gaudit amb la calma que donen els objectius assolits. Vam comptar amb la presència del soci i amic de la penya Manuel Vázquez, regidor de l'Ajuntament de Girona que també va donar-nos l'enhorabona en representació de la Peña Bética Girona-Olot, i l'absència d'un parell o tres de ganàpies que a aquelles hores encara dormien la mona...


A la tarda va ser el torn de la rua de l'autocar dels herois de l'ascens pels carrers de Girona, l'homenatge als jugadors a la Plaça del Vi i la macrofesta de La Copa, amb actuacions estel·lars com la dels Sopa de Cabra o la de The Gruixut's i Josep Thió, amb els quals aquesta penya va tenir l'honor de compartir l'enregistrament de l'himne del Girona FC en un estudi de Salt ara fa uns anys. La ciutat va bolcar-se amb l'equip com mai ho havia fet fins ara. Les cròniques parlen de més de 15.000 persones assistint als actes de reconeixement a la plantilla i més de 10.000 al concert celebrat al cantó de la Devesa. Molts immortals van ser presents en aquesta exhibició d'eufòria col·lectiva, que tot i això, no va perdre certa essència del que és el Girona: tot prenent una copa a Plaça Independència podies trobar-te a l'Eloi o en Pere Pons i felicitar-los tranquil·lament. Així de senzill i proper. Així de gironista.


És difícil quants d'aquests aficionats que van compartir les alegries del Girona per primer cop aquests dies quedaran quan vinguin mal dades. Després de gairebé una dècada d'ençà del retorn a Segona, i abans de la pluja de milions de la televisió que suposarà l'ascens, el Girona s'emporta de la categoria de plata una massa social de 3000 persones que són al camp peti qui peti. Els nous 500 de Segona B, Tercera i Primera Catalana. Res ens faria més feliços que veure aquest nombre incrementat fins als 7.000 o 8.000 quan (esperem que sigui d'aquí molts i molts anys) les coses deixin de rutllar. Això significarà que el Girona té garantida la seva supervivència, la vitalitat d'un club és medeix en el nombre de gent que se l'estima igual jugui al Bernabéu o a Roda de Berà. Des de la gran família que formem els integrants de la Penya Immortal Girona intentarem atreure cada dia més gent a aquesta filosofia. A persones que gaudeixin de coses aparentment tan banals com fer quilòmetres o quedar afònic. Aquest ascens també és, què collons, nostre, de tots els que al llarg d'aquests 25 anys hem invertit el nostre temps en donar-ho tot per aquests colors... i no tenim pensat deixar de fer-ho.

SOM DE PRIMERA!
ENDAVANT GIRONA!
SEMPRE IMMORTALS!