divendres, 2 d’octubre de 2020

Evangelitzant

Des dels primers temps del cristianisme, un dels seus objectius ha estat expandir la fe entre el màxim nombre de persones. Allà on hi ha un grup humà susceptible d'adoptar aquestes creences, els missioners els hi intentaven fer arribar. En un altre pla molt més prosaic que el religiós, per a la Penya Immortal el Girona FC és l'equivalent a una fe, i no seríem bons fidels de la mateixa si no féssim el possible per portar-la a tots els racons possibles. La creu ha viatjat per tot el món sumant adeptes al camí de Jesucrist, i nosaltres hem intentat fer el mateix amb els colors blanc-i-vermells. En un temps tan complicat per moure's pel planeta, aquesta evangelització ha quedat limitada a diversos indrets de la nostra província, però tampoc es pot dir que sigui un mal inici. A veure si lluint l'escut i els símbols gironistes aconseguim engrescar a molta gent a fer costat a l'equip en aquesta temporada, que vist el mercat de fitxatges, com el club ha hagut d'ajustar-se el cinturó i el mal inici a Gijón, pot acabar exigint-nos grans dosis de paciència.


La prèdica de la paraula, en el nostre cas, ha tingut una mica de truc, ja que ens asseguràvem de comptar amb el favor dels conversos locals. Ja hem explicat alguna vegada que les grans reunions d'immortals a les que estàvem acostumats han anat deixant pas a reunions en petits grups de socis. Una de les més sonades, en les quals un grapat dels nostres membres van assumir el paper d'ambaixadors de la Penya, va ser la que van protagonitzar el nostre vocal Josep Garolera, en Jorge Berna i la "Secció Roses", en Felip i en Félix, a Ripoll. Recentment el club ha celebrat la inauguració oficial de l'Associació Gironina de Ripoll, la nova penya blanc-i-vermella d'aquesta localitat pirinenca, amb la presència del president Delfí Geli, els veterans Migue i Eugeni Bou i representació del futbol femení gironista. Abans d'això, el 29 d'agost, la comitiva immortal va viatjar fins a la seu dels nous integrants de la família penyista. Una visita d'allò més cordial on van poder comprovar que viuen el futbol amb la mateixa intensitat que nosaltres. Només cal donar un cop d'ull al seu bar, decorat amb nombroses bufandes de mil i un equips, al més pur estil 106. Els nostres emissaris van fer entrega als responsables  locals d'una bandera i una bufanda immortals, rebent a canvi unes originals mascaretes estampades amb l'escut de la nova penya, que fusiona el del Girona i el de la vila amb el seu famós gall. Des d'aquí els hi volem desitjar molta sort en aquesta aventura que ara comencen. Tant de bo ens puguem reunir aviat tots a Montilivi per animar al nostre estimat equip!


La següent estació d'aquest pelegrinatge per les nostres contrades va ser l'Alt Empordà, el 6 de setembre. Els amfitrions van ser l'Alfredo i la Montse, dos immortals de primera hora. Quan el Girona vivia temps molt més modestos que els actuals, aquest matrimoni de fidels seguidors ja n'era seguidor i part de la nostra Penya, i des d'un temps ençà hem tingut la gran alegria de tornar-los a tenir entre nosaltres. De l'Empordà vam passar a la Selva, la vesprada del 12 de setembre, amb uns que ja fa algunes temporades que són puntuals a les seves cites amb la Penya Immortal Girona, els integrants de la família Ruiz, encapçalats per en Manolo, i uns altres que fa poc que ens acompanyen però que s'han destapat com a grans gironistes, en Rafael Bassas i la seva filla. El Restaurant Atura't de Maçanet va ser el lloc on uns quants socis van acompanyar-los en un sopar on no van faltar la bona teca ni les valoracions d'uns i altres sobre la temporada que va acabar fa res i les prediccions de cara a la que tot just comencem. Temes de conversa semblants van poder sentir-se en la reunió del 19 de setembre a l'Hostal Mallorquines de Sils, on residents a la zona com la Margarita, l'Isi, en Josep Maria Vila, la Maria Planas, en Josep Maria González Ódena o la Maria Jesús van incorporar-se a aquesta travessia en la qual, si més no, vam deixar a clar a tothom quins eren els nostres colors.


El debut en Lliga del passat dissabte 26 de setembre també va recordar als inicis de la cristiandat, però no en el seu vessant heroic de resistència a la persecució, sinó més aviat a quan els romans els llençaven als lleons. Els inquilins del Molinón van ser massa ferotges per aquest nou Girona de Francisco, malgrat la superioritat numèrica de la qual va gaudir durant bona part del primer temps. La plantilla ha perdut a noms importants en les últimes temporades com ara Pablo Maffeo o Borja García, i a sobre no sap si podrà comptar amb el golejador Christian Stuani o acaba escoltant un dels molts cants de sirena que la premsa diu que li estan arribant. Caldrà confiar en la possibilitat que la cascada d'incorporacions de les últimes dates (Monchu, Franquesa, Antonio Luna, Yan Couto, Pablo Moreno, Muric...) acabi quallant i donant un rendiment prou bo. Les aspiracions del Girona són aquest any, més que mai, una incògnita, però per malament que comencem no ens hem de desanimar. Tornant al paral·lelisme amb el cristianisme, cal recordar que, amb el temps, de ser perseguits i sacrificats al Coliseu els seus practicants, va passar a ser la religió oficial de l'Imperi. D'un tiberi amb delícies dignes de les famoses bacanals de Roma van gaudir també els immortals que abans del partit van ajuntar-se al Restaurant Chaplin per celebrar l'aniversari dels nostres socis i amics Antonio Portillo i Mari Solozano i completar la tarda veient el matx al 106. ¡Muchas felicidades, pareja!

Foto inferior: Girona FC

Setembre ha estat un mes d'enllaços, tant a la Penya Immortal com al Girona FC. La Margarita i l'Isidoro van celebrar les seves Noces d'Or, repetint el casament que els va unir ara fa 50 anys. Com no podia ser d'una altra manera en un matrimoni tan gironista com ells, al cotxe que els va dur a la cerimònia no hi va faltar un detall blanc-i-vermell. El d'en Lluís i la Nathalia, per la seva banda, va ser el primer cop que formalitzaven el vincle d'amor que els uneix. És ben sabut per tots que la família Sabater-Gómez-Pérez viu el Girona com poques, així que no és d'estranyar que l'obsequi que els nuvis van fer a en Pere, pare d'en Lluís, fos un escut del club. El "casament" viscut a la institució de Montilivi va ser molt més pagà, però pel bé de tots els que l'estimem, esperem que sigui igual de feliç que els protagonitzats pels immortals que hem esmentat. Marcelo Claure, empresari bolivià afincat als EUA, ha entrat a formar part de la propietat del club, adquirint-ne un 35% de les accions. Aquesta xifra de títols el converteix en el segon màxim accionista del club, motiu pel qual desitgem que la seva experiència al món del futbol com a president del Bolívar, l'equip més gran del seu país, i com a copropietari del Inter de Miami, la nova franquícia de la MLS nord-americana en la qual també està involucrat David Beckham, sigui profitosa pels interessos del Girona.


Finalitzem la completa entrada d'aquesta setmana amb un poti-poti de notícies relacionades amb la Penya. Com que tenim el convenciment que aquest malson de la pandèmia passarà a la història en els pròxims mesos i podrem tornar a gaudir del futbol com més ens agrada, aquesta temporada tindrem noves samarretes immortals. La marca esportiva Kromex ha estat l'escollida per a confeccionar l'equipació d'enguany. Al seu catàleg hi té un disseny que recorda molt al que la firma que vesteix al Girona FC, Puma, ha creat per a altres clubs als quals patrocina (doneu un cop d'ull a la samarreta del Borussia Dortmund), molt trencador i que expressa bé la passió que sentim pel nostre equip. Aviat les tindrem disponibles per tots els socis que les han encarregat. Una cosa que sí que ja pot comprar-se és la Loteria de Nadal, tant de la Penya Immortal (juguem el nostre tradicional 64.352) com de la Federació de Penyes del Girona FC (86.030), que per primer cop treu a la venda participacions. No deixeu perdre l'ocasió de tenir una alegria en un any tan gris per només 5 euros! Parlant de satisfaccions, n'és una de molt gran anunciar-vos que per segon any consecutiu participarem en la campanya "Football People" de l'organització Fare (Football Againist Racism in Europe) contra la discriminació. Després de l'exitós Trofeu de l'Amistat disputat l'octubre de l'any passat amb els amics del Nacional de Montevideo, enguany optem per realitzar un vídeo en el qual exposarem la nostra manera de viure el futbol i les experiències que hem tingut amb aficionats d'orígens ben diferents. Aquesta setmana ja hem tingut la primera visita per gravar-ne un fragment directament des de la Gran Bretanya. No us avancem res més perquè volem conservar l'emoció pel dia de l'estrena!

dimarts, 25 d’agost de 2020

Quina creu

Ara que ens tornin a dir que això només és un esport, interpretable a través de dades fredes i papers. El futbol sempre té un intangible relacionat amb les sensacions i l'entorn d'un equip, molt difícil d'explicar a qui no el viu intensament, que condiciona en grau considerable les seves actuacions. De vegades, és per a bé. Només cal donar un cop d'ull al més recent èxit europeu d'un equip espanyol, el triomf del Sevilla a la final de l'Europa League contra l'Inter. Aficionats, tècnics, premsa... tots tenen assumit que el club del Pizjuán té una espècie d'idili amb la competició que sempre el fa donar un plus en els partits que hi disputa, per més renom que tingui el rival, i això es transmet d'alguna manera als seus jugadors. A la Champions, per exemple, aquesta confiança no existeix i els seus resultats han estat més aviat decebedors. Quan aquestes sensacions no són bones, costen més d'assumir i hom intenta ignorar-les, però acaben fent el seu efecte. Molt difícil lluitar-hi. Vegeu la història del Girona amb les promocions d'ascens a Primera. No se'ns donen bé, internament ho sabem i arrufem el nas, però tornem a confiar que aquest cop acabarem amb la mala ratxa. La realitat és tossuda i ens tornem a emportar la patacada. Només hem pogut pujar l'any que vam ser segons, i perquè el dia decisiu el rival necessitava un punt per salvar-se i amb no fer-nos mal ens valia. Serà eterna aquesta maledicció? No, ni de bon tros. Segurament hi haurà un any que hi arribarem molt justos, amb una sisena plaça inesperada i amb tanta il·lusió que ni tota la mala sort del món podrà aturar-nos. O en una claríssima línia ascendent que cap rival podrà frenar. Però mentre arriba aquest moment fóra bo no malbaratar ocasions tan clares com la d'aquesta temporada, en la qual teníem un avantatge econòmic molt important respecte als rivals. Costarà que es torni a repetir. Era any per quedar entre els dos primers. I això no es pot dir sempre en un club petit com el Girona.


A mesura que s'acostava la data decisiva en la qual es jugaria el partit de tornada de la final de la promoció, l'ambient va deixar d'estar tan descafeïnat com destacàvem a l'entrada anterior. Les banderes blanc-i-vermelles van fer acte de presència a molts racons de la ciutat, pels carrers de Girona es va veure a molta gent portant la samarreta i a les converses del cafè o les cerveses amb els amics el club de casa va tornar a ser un dels temes estrella. Des de les penyes gironistes vam posar el nostre granet de sorra amb accions com la decoració de diversos ponts de la ciutat per part de la Penya Gironina, la passejada pel Barri Vell amb els colors del club protagonitzada per la Penya Pere Pons o simplement reunint-nos a les nostres seus per seguir els partits amb tota l'emoció. Des de la Penya Immortal, amb els permisos pertinents, vam apuntar-nos amb altres penyistes a la decoració de la rotonda de Mas Gri el diumenge 23 d'agost a la tarda, just abans de rebre a l'Elche, i que així quan l'autobús dels jugadors passés per allà els futbolistes poguessin veure els globus i banderes col·locades i sentissin en certa manera el nostre escalf. Des del club s'havia assegurat a la Federació que la ruta de l'autocar cap a l'estadi comprendria aquell tram, però finalment l'itinerari va ser un altre, deixant als aficionats que van engalanar la zona amb un pam de nas davant dels mitjans que estaven cobrint l'esdeveniment. Una trucada des del Girona FC per dir que es modificava el camí a seguir hauria estat una bona mostra de sensibilitat cap a unes penyes que en tot moment hem intentat conjugar responsabilitat per evitar contagis amb  el suport a l'equip. No s'entén que des de les autoritats hi hagués crides a evitar repetir les aglomeracions de seguidors que s'han vist (i criticat molt) en altres ciutats en les darreres setmanes i des de l'entitat de Montilivi no només s'ignorés als qui ho van intentar fer bé, sinó que a sobre s'elogiés des de les seves xarxes la massiva rebuda a la plantilla en l'arribada al camp, que permeteu-nos que dubtem que fos tan "segura" com molts volen fer veure. Quan segur que no ho va ser és al final del partit, quan alguns dels presents la van emprendre amb el cotxe de López Toca, obligant la policia a intervenir per permetre que marxés a casa. Cadascú, inclòs el club, tria quin tipus de gent vol tenir més a prop.


El 106, on vam veure el partit un grapat d'immortals, també la vam decorar amb alguns dels globus que van sobrar-nos. Com ja va passar en l'eliminatòria contra l'Almería i en el partit d'anada jugat al Martínez Valero, la San i en You van habilitar menys taules de les que habitualment disposa el seu local per tractar d'incrementar la distància entre els socis que vam optar per seguir el matx des de la seu de la Penya. El periodista Joaquín Bacigalupo va acompanyar-nos per copsar les evolucions en l'ànim de la parròquia gironista durant aquesta cita clau pel programa "Tiempo de Juego" de la Cadena COPE. En Joaquín va poder sentir els nostres crits de suport i com de la il·lusió passàvem als dubtes amb l'expulsió d'Stuani. Podia haver passat l'acció de l'uruguaià amb una targeta groga? 50% de possibilitats, donada la variabilitat de criteris demostrada pels col·legiats al llarg de la temporada davant aquest tipus d'entrades, però aquest cop va sortir creu i ens vam quedar amb deu. El més intel·ligent seria no haver-la fet, així que de res serveix ara plorar. Ni tampoc culpar de la desfeta a l'home que amb els seus 31 gols ha fet possible que arribéssim a jugar el partit. El plantejament de Francisco un cop rebuda la vermella va ser lògic, ens valia el 0-0 i la nostra màxima referència ofensiva estava fora de combat, s'havien d'estalviar canvis per quan les cames fallessin a la pròrroga a la que semblàvem abocats. Una llàstima que, quan només quedaven dos minuts pel xiulet final, l'Elche aprofités una de les escasses aproximacions a la porteria d'Asier Riesgo que va tenir al llarg del partit per certificar la seva condició de nou equip de la Liga Santander. Alguna llàgrima i molt desencís entre els nostres socis, que van reviure alguns dels moments més amargs dels últims anys com la cruel tarda del Lugo o la inexplicable manera de la qual vam llençar un avantatge de tres gols contra el Zaragoza setmanes més tard.


Com poden no sentir tristesa aficionats tan fidels com en Jorge Berna, pels quals el Girona és part importantíssima de la seva existència? Diumenge a la seva bandera lluïa dues fotografies, una d'un autèntic símbol del gironisme, el desaparegut Josep Caravaca, i una altra del seu avi, l'home que el va ensenyar a estimar-se aquest escut. Fixeu-vos si n'arriba a tenir, de component emocional, això. Quelcom que semblen ignorar des de les plantes nobles del club, com ja hem vist amb el cas del guarniment de la rotonda (segona ocasió en la qual ocorria quelcom semblant, l'altra amb la Penya Gironina com a protagonista). La prioritat són els números. De cor poc. I de futbol sembla que tampoc gaire. No s'entén que en un any on els diners ens permetien mirar des d'un esglaó superior fins i tot als equips més grans de la categoria, mai s'hagi pujat del quart lloc a la classificació. Tot i que no ha sortit malament del tot per l'excel·lent rendiment del charrúa, ofensivament ho hem jugat tot a una única carta, sense cap alternativa fiable a fer-li arribar la pilota a Stuani. El centre del camp ha estat l'autèntic taló d'Aquil·les de l'equip. Cap dels fitxatges hagi aconseguit consolidar un lideratge que fes oblidar una baixa tan important com la de Pere Pons. Potser deixar la confecció de la plantilla en mans de qui la va dur a terme l'any que vam perdre la categoria no va ser la millor opció. Però tanta culpa en pot tenir Cárcel com qui li deixen fer, amb el director general Ignasi Mas-Bagà al capdavant. Tres entrenadors (excusem a Unzué, per raons òbvies, i tornem a enviar-li una forta abraçada) en una temporada en la qual vols ascendir s'assembla més a anar tocant tecles per veure si alguna sona que a tenir les idees clares. Si des de la propietat insisteixen a culpar de tot a una targeta vermella, obviant el FRACÀS que suposa llençar per la borda tants milions de diferència amb la resta, el futur immediat no pinta gaire favorable pel Girona. S'han de demanar resposibilitats als gestors que no han aconseguit que una caixa repleta de calés tingués traducció sobre la gespa. Per cobrar 50 € d'un "carnet de soci" que encara no sabem ben bé quina utilitat té més enllà de recaptar, anar amb presses vendre les samarretes de l'ascens que ens han convertit en la riota del futbol espanyol o passar de nosaltres quan convé qualsevol és bo. Per no desaprofitar una ocasió única en la història del Girona, ja no tant. La 20/21 començarà, si Déu vol, d'aquí res, però la realitat serà ben diferent a la d'aquest exercici. Menys diners, menys descans, moltes baixes i molt poc temps per fitxar. Esperem no haver-nos de penedir durant molt de temps de l'any en el qual ho teníem tot per pujar sobrats i no ho vam fer.


En fi, un cop analitzat tot plagat, seguirem comentant tot el viscut en aquestes setmanes en clau immortal. Com ja hem dit, l'eliminatòria contra l'Almería també la vam veure a la nostra seu, sempre respectant l'aforament de l'establiment i recomanant la utilització de mascareta i gel. Les dues victòries van omplir-nos de bones vibracions, en el precedent de 2013 els andalusos ens havien superat en ambdós partits i ara tot canviava de signe. Ho faria també el resultat final de la promoció? Aquests mateixos ànims van ser el que van impulsar a la Federació de Penyes a publicar tres vídeos amb fotografies de membres de les diverses agrupacions blanc-i-vermelles per transmetre a la plantilla el suport que la Covid-19 ens impedeix fer-los arribar des de les graderies. L'elaboració de dos d'aquests vídeos va comptar amb talent de la nostra sòcia Mary Pell. En el titulat "L'última empenta", que encapçala aquest paràgraf, va incorporar com a banda sonora la cançó "La meva ciutat", un cant a Girona obra del seu pare, Antonio Pell Díaz. Si us ha agradat, podeu escoltar aquesta i més cançons d'aquest músic gironí al seu canal de Youtube.


Parlant d'immortals amb habilitat, no volem acomiadar-nos d'aquest últim article de la llarguíssima i estranya temporada 2019/2020 sense recomanar-vos que escolteu "El Área de Som Girona" el podcast amb el qual recentment ha començat a col·laborar el nostre soci Miguel Ortega, que des de fa un any escriu també articles per a una pàgina web d'actualitat gironista. En aquests programes radiofònics, els joves redactors d'aquest lloc web fan prèvies i cròniques dels partits del nostre equip i en comenten les notícies més destacades. El podeu escoltar a través de la plataforma Spotify. Els hi desitgem molts d'èxits amb aquesta iniciativa, així com que puguin narrar moltes victòries del Girona, què per molt que no callem les coses que ens sembla que no estan ben fetes, és amb el que més gaudim.       

dilluns, 10 d’agost de 2020

Una promoció descafeïnada

Molts donaven per fet que l'objectiu del Girona a principis de temporada era ocupar una de les dues primeres posicions, i més donat que les compensacions pel descens ens havien convertit en l'equip econòmicament més poderós de la categoria. Tot i no aconseguir-se, la classificació per a la cinquena promoció d'ascens a Primera de la nostra història, després de les de 1936, 2013, 2015 i 2016, tampoc és mal resultat per un equip que ha tingut tres entrenadors en un mateix campionat. Al cap i a la fi, ens permet seguir lluitant pel somni de tornar a la màxima categoria, i això és el que importa. Malgrat això, l'ambient entre el gironisme dista molt d'estar impregnat de l'eufòria d'ocasions anteriors. La distància que ha imposat la pandèmia entre seguidors i plantilla, el fet que només puguin seguir-se els partits per televisió, la polèmica dels contagis del Fuenlabrada que ha obligat a ajornar dues setmanes la disputa de les eliminatòries (de moment)... són factors que han ajudat a aigualir l'emoció del moment. A mesura que s'acosti el dijous i el partit d'anada contra l'Almería, segurament ens anirem despertant. Des de la Penya Immortal Girona, si més no, intentarem fer pinya (dins del que la situació permet, òbviament) per enviar-li bones vibracions i molta força als nostres futbolistes des de la llunyania.

Fotos part superior: LaLiga i Diari de Girona

A l'entrada anterior deixàvem a Francisco a punt de debutar com a tècnic del Girona. La diferència amb la feina de Pep Lluís Martí tampoc ha estat abismal, potser massa poc temps per imprimir el seu estil a l'equip més enllà de les tres o quatre cosetes que tots hem vist. Pel que fa als resultats, mateixa línia, com a mínim es va guanyar tot el que vam jugar a Montilivi, i això que eren rivals durs, inclosos Real Zaragoza i Almería, que lluitaran amb nosaltres per aconseguir una plaça a la divisió d'honor nacional. Lluny del nostre estadi la història va ser ben diferent, amb un trist balanç de dos empats i una derrota en la intranscendent jornada 42 a Alcorcón. Després d'això, molts de dies d'aturada per l'ajornament del Deportivo-Fuenlabrada, durant els quals hem vist un espectacle lamentable per part dels dirigents dels clubs i institucions rectores del nostre futbol, amb tothom mirant exclusivament pels seus interessos, molts volent guanyar als despatxos el que s'havia perdut sobre la gespa i gairebé ningú preocupant-se per la salut dels jugadors i empleats del conjunt madrileny. Es tracta de quelcom que podia haver afectat qualsevol equip, però sembla que, quan hi ha ascensos i permanències en joc, la solidaritat s'oblida ràpidament. Tots els partits els vam seguir amb atenció i les necessàries mesures contra la Covid-19 (si volem tornar aviat als estadis, ens hem de portar bé) a la nostra seu. De fet ja ho tenim tot llest per seguir el matx de dijous en condicions òptimes, com podeu veure a la foto. L'interès era gran per veure si els nous mètodes de Francisco i la sort feien que l'equip arribés a l'últim partit amb possibilitats d'ascens directe, però el dia del Lugo vam endur-nos cap a casa una emprenyada monumental per l'empat aconseguit pels gallecs al darrer sospir del partit que ens va apartar definitivament de la baralla pel segon lloc. Quan et jugues tant no pots badar fins que l'àrbitre xiula el final, has d'intentar fer tot el que estigui dins i fora del reglament per evitar que la pilota rodi i et puguin crear perill. Però vam pecar de novells aquella tarda de juny de 2015 i ho vam tornar a fer, aquest cop a l'Ángel Carro, cinc anys després i amb gol d'algú que havia vestit la nostra samarreta, Cristian Herrera. Sembla una maledicció. Parlant de malediccions, el que sí que sembla una plaga bíblica és aquest virus que no ens deixa en pau. Quan ja teníem tots els permisos i instruccions de l'Ajutament per celebrar amb garanties una trobada amb els nostres amics de la Peña "Per Sempre Cádiz" de Barcelona, que havien de venir molt contents pel seu ascens la jornada anterior, les autoritats van recomanar als residents a la Ciutat Comtal i la seva àrea metropolitana que no abandonessin les seves llars pel perill d'un rebrot. Per sobre del futbol hi ha la salut, així que ambdues penyes vam acordar deixar la festa per a més endavant, quan ja puguem abraçar-nos sense barreres. Des d'aquí el nostre agraïment al consistori gironí per la seva ràpida resposta a la petició del permís i tota la informació facilitada per a una organització segura d'aquest acte que malauradament no va poder-se dur a terme i va ser substituït per un sopar dels immortals que van apropar-se a veure el partit al 106.

No ens és possible fer aquelles reunions massives que tant ens agradava compartir, però la vida s'obre pas i la Penya ha evolucionat, encara que sigui de manera temporal, cap a trobades en petit comitè en les quals grups de membres es reuneixen per intentar mantenir viva la flama i compartir impressions sobre la marxa del Girona, el futbol i l'actualitat en general. Immortals com en Garru, en Berna, en Rafael Turu, en Felip Ametller... han protagonitzat reunions al voltant d'una bona taula, tant a la nostra ciutat com a localitats emblemàtiques de la Costa Brava com L'Escala o Roses. En un altre ordre de coses i a tall d'anècdota, en Félix Sierra va trobar-se a l'Ángel Martinez, ex-jugador del Girona, ara al Sabadell, fent unes compres, i va aprofitar per fer-li arribar la nostra felicitació per l'ascens a Segona aconseguit amb els arlequinats aquesta campanya. Ara que ens ocupem del vessant més social de la nostra agrupació, també volem recordar a dues persones relacionades d'una manera o altra amb la Penya Immortal que ens han deixat recentment: la mare del nostre soci Cisco i l'Alfonso, propietari del Restaurant "El Mirador", on tants dinars i sopars hem celebrat al llarg dels nostres gairebé 30 anys d'existència. El nostre condol als seus familiars i amics, descansin en pau.

Imatges: Albert Martínez i El Punt Avui

El passat de 23 de juliol el Girona FC bufava les espelmes del 90è aniversari de la seva fundació, una efemèride que ens omple d'orgull a tots els aficionats blanc-i-vermells. Ens omple d'orgull perquè els gironistes sabem que mantenir viva la institució, tenint en compte que durant dècades es va militar a les categories menys rentables, ha estat un autèntic miracle, una proesa que li devem a tots els que han deixat temps, diners, suor i fins i tot la veu per aquest escut rodó que ens uneix. Quants casos de clubs amb molta més massa social no s'han vist abocats a una o més refundacions? El mèrit és enorme. Entre aquestes persones que s'han estimat el club com pocs i que han fet el possible perquè seguís funcionant hi tenim a l'Albert Mateos, que fa uns dies va deixar el càrrec de responsable de l'àrea social del Girona FC. Amb ell, sense cap tipus de dubte, marxa de l'organigrama la part més connectada amb el Girona de tota la vida i amb la ciutat. La que cura el detall i sap d'on venim. I és quelcom molt necessari per a no pecar d'adanisme, de pensar que tot va començar el 2008 amb el retorn a Segona. Només cal veure com al vídeo publicat a les xarxes per celebrar el que va començar fa 90 anys al Cafè Norat, s'obviaven les 12 temporades que l'equip havia jugat a Segona Divisió abans de guanyar-li aquella promoció al Ceuta amb el recordat gol de Migue. Esperem que la commemoració d'aquestes nou dècades de l'entitat i altres com el 50è aniversari de la inauguració de l'Estadi de Montilivi, que es complirà en pocs dies, no quedin només en continguts per a Twitter o Instagram i tinguin, dins les possibilitats que imposa la pandèmia, algun acte a l'alçada del que mereixen. Fins aviat, Albert. Pots marxar del Girona però sabem que el Girona mai marxarà de tu. Sempre tindràs les portes de la Penya Immortal obertes de bat a bat.

divendres, 3 de juliol de 2020

Hola, Francisco; adéu, Pep Lluís

El retorn a la competició del Girona després del confinament no podia haver estat més accidentat. El camí del gol ha estat difícil de trobar per a l'equip, que només ha vist porteria contra el Numancia i ha perdut dos partits que fan perillar la seva presència a les posicions que donen accés a la promoció d'ascens. Això, sumat als rumors (qui sap si interessats) de mala maror del vestuari amb el cos tècnic i fins i tot entre els mateixos jugadors, ha fet que des de la planta noble del club s'hagi apostat per una solució d'urgència, l'arribada de Francisco a la banqueta per aquests últims partits amb la missió d'aconseguir com a mínim la sisena plaça. El balear Josep Lluís Martí, que dirigia el conjunt blanc-i-vermell des de finals del mes d'octubre, no ha renovat el seu contracte que finalitzava el 30 de juny i abandona la disciplina de l'entitat de Montilivi.

Fotos: Girona FC

De Pep Lluís Martí, a més de les 9 victòries aconseguides, en recordarem la seva gran qualitat humana. En els moments més durs del confinament va tenir un detall molt bonic amb la Penya Immortal, fent-nos arribar, com vam explicar a l'entrada anterior, un vídeo de suport desitjant que ens poguéssim veure de nou a l'Estadi com més aviat millor. La sort esportiva no l'ha acompanyat i no es podrà fer realitat aquest desig, però ja ens hem encarregat de fer-li saber que a la nostra seu sempre hi trobarà casa seva a Girona. A Francisco Rodríguez, que es diu que sempre va ser la primera opció de Quique Cárcel, li desitgem la millor de les sorts al capdavant de la nau gironista. No queda altra opció que tècnics i plantilla apretin les dents i donin el que estem segurs que són capaços de donar de sí. Un altre entrenador al qual volem dedicar unes paraules en aquest article és Juan Carlos Unzué, el tècnic amb el qual vam començar la temporada. Recentment ha fet públic que se li ha diagnosticat esclerosi lateral amiotròfica, una greu malaltia degenerativa davant la qual li volem fer saber que tindrà tot el suport de l'afició del Girona FC.


Que la pilota torni a rodar pels camps d'Espanya, no significa que els aficionats hagin tornat a la graderia. Per motius sanitaris s'ha preferit posposar la presència de públic als recintes. I les mesures de seguretat que s'hauran de prendre quan per fi hi puguem comparèixer, com a mínim al principi, convertiran assistir als partits en una experiència no gaire engrescadora. Sembla que fins que aquest maleït virus no estigui totalment sota control i existeixi una vacuna, ens haurem d'acostumar a un futbol que sigui, malauradament, un espectacle només televisiu. Per estar preparats per quan això arribi i mantenir el caliu blanc-i-vermell, els immortals seguim veiem plegats els partits, això sí, intentant reduir els riscos en la mesura del possible mitjançant el manteniment de distàncies, l'ús de mascaretes i el gel hidroalcohòlic que la San i en You posen al nostre abast al 106. El joc del Girona no va ha estat gens engrescador aquestes setmanes: contra Las Palmas i Racing gairebé no es van tenir ocasions i al Martínez Valero, tot i que es va atacar molt arran del gol de l'Elche, tampoc es va poder celebrar cap gol. Només el 24 de juny contra el Numancia va semblar redreçar-se el rumb gràcies a Samu Saiz i, és clar, Stuani, però només va ser un miratge abans de la nova decepció viscuda amb el 2-0 a Málaga, detonant del fet que no s'allargués el contracte a Martí. Per donar una mica de sabor a aquests insípids partits, vam intentar fer-los més especials compartint racions de pernil curosament llescades pel nostre especialista Carlos Solozano i coca de Sant Joan i fins i tot fent una porra. Més satisfaccions a nivell personal que esportiu, però per això tenim la Penya, per fer realitat allò de las penas con pan, son menos.


Com a cloenda de l'entrega d'aquesta setmana, acabem amb dues notes de color. Les mascaretes amb l'escut de la Penya Immortal que vam demanar a Publilocura ja poden recollir-se al 106. Diversos socis ja tenen les seves unitats per protegir-se sense renunciar als nostres colors. No voldríem pecar de presumits però han quedat molt i molt bé i permetran identificar-nos amb orgull com a gironistes i immortals. Una mostra més de com ens adaptem a les noves condicions imposades per la pandèmia per seguir fent costat al Girona (encara que sigui simbòlicament) i pinya entre nosaltres. Una d'aquestes conseqüències de la Covid-19 ha sigut la dura patacada que ha suposat pel turisme a escala global. Aquest any tocarà fer una empenta a les destinacions nacionals per evitar la fallida de tantes i tantes empreses que en depenen. Immortals com en Garru i en Berna ho saben i han aprofitat que tenien uns dies lliures per visitar La Coruña i lluir bufandes i banderes de la Penya a llocs emblemàtics de la ciutat com la Torre de Hércules, la Plaza de María Pita, la platja de Riazor o el proper estadi amb el mateix nom on juga els seus partits el Deportivo. En Carlitos Bargalló, amb família gallega i que sol estiuejar a la zona, s'hi ha unit per gaudir de banys i mariscades, en una nova mostra de com el millor del futbol són les amistats que es generen al seu voltant.

dijous, 11 de juny de 2020

Fase 32

Tot just hem arribat a l'equador del 2020 i sembla que faci una eternitat des de l'última vegada que vam fer vida sense haver de prendre precaucions per evitar contagiar-nos d'aquest coronavirus que malauradament ja ha posat fi a prop de 50.000 vides al nostre país. Des d'aquí el nostre condol a tots els qui han perdut a familiars i amics en els últims mesos. Parlar de futbol es fa difícil, però, com tots els sectors de la nostra economia, ha d'arrencar en la mesura del possible ara que la pandèmia sembla donar una mica de treva. S'ha d'evitar que els negatius efectes de tenir-ho gairebé tot parat durant un trimestre siguin encara pitjors. Sí, és molt trist, gairebé una traïció, que l'espectacle segueixi sense espectadors, però entenem que els clubs avui dia són societats anònimes que han d'acomplir contractes (i cap de més important que el que tenen amb la televisió) si volen fer front als ineludibles pagaments: des dels sous milionaris dels jugadors a quantitats molt més modestes com ara la nòmina de l'empleat que ven entrades a taquilles o les factures del proveïdor local de paper higiènic de l'estadi. Si com a aficionats realment volem canviar alguna cosa, hem de passar de clients a propietaris, i això requereix estar disposat a posar-hi calés, un canvi de la Llei de l'Esport i un profund debat en el qual no ens endinsarem més, ja que aquest és un article per fer una mica de repàs d'aquests mesos que molts immortals hem hagut de viure confinats i del que comportarà la tornada del Girona FC als terrenys de joc.


L'excepcionalitat de la situació ha fet que la petita comunitat blanc-i-vermella que forma la nostra penya hagi hagut de buscar noves formes per a mantenir-se en contacte i seguir compartint la passió pels nostres colors. L'aplicació Jitsi Meet va permetre'ns connectar-nos en videotrucades setmanals amb les quals molts socis van fer petar la xerrada i conèixer com estaven passant aquestes setmanes tancats a casa. Des d'Aficiones Unidas van impulsar-se nombroses iniciatives per entretenir els aficionats al futbol i visibilitzar que som una peça clau de l'esport rei, en les quals vam participar com a membres de la Federació de Penyes del Girona FC. Una de les més divertides i que va aconseguir treure'ns una mica la síndrome d'abstinència causat per la manca de partits reals va ser el Torneig Nacional del videojoc FIFA 20 celebrat el cap de setmana del 4 i 5 d'abril. En ell van participar dos representants de cadascuna de les federacions inscrites a AFEPE, seleccionats en els torneigs classificatoris celebrats per cada agrupació de penyes. Al torneig gironista hi van participar vint-i-tres penyistes, quatre d'ells immortals. El més traçut dels nostres representants va ser en David Tena, que va arribar a la final d'aquesta fase, on en Miguel Bermúdez de la Penya Gironina va poder superar-lo en un disputadíssim matx que va acabar 7 a 5. Tant en David com en Miguel van obtenir el passaport virtual pel campionat amb els millors gamers penyistes de tota Espanya. Tot i que no van poder aconseguir el premi final (un viatge al Congrés de Las Palmas, ajornat fins a l'estiu de 2021), vam vibrar seguint els seus partits en línia i tornant a celebrar gols. Una altra activitat d'AFEPE va ser la campanya "El fútbol somos todos", amb la que es volia demostrar que els aficionats seguim sempre fidels als nostres colors i no podem ser ignorats pels clubs. Les xarxes van inundar-se de fotos de seguidors amb les seves cases decorades amb motius dels seus conjunts favorits o aprofitant que just s'acabava de regular la possibilitat de sortir a passejar al carrer per lluir la samarreta de l'equip dels seus amors. Els immortals vam sumar-nos-hi amb un bon grapat de simpàtiques instantànies.


A la família de la Penya Immortal Girona hi hem tingut dos convidats d'excepció al llarg d'aquest temps d'aturada futbolística. El primer d'ells va ser el nostre entrenador, Pep Lluís Martí, que el 2 de maig va fer-nos arribar un vídeo en el qual ens donava ànims per superar les adversitats que el contagi massiu d'aquesta malaltia ens estava ocasionant a tots i ens expressava el seu desig de veure'ns aviat a Montilivi. Llavors, com ara, no teníem gaire clar quan podria produir-se aquest fet, però en tot cas ja hi estem més a prop i sempre és un gust rebre suport de la gent a qui n'hi oferim incondicionalment cada setmana. L'altra cara coneguda que va colar-se en el nostre dia a dia va ser la del periodista Carlos Herrera. Tres dels nostres socis (en Pepe, en Javi i en Fran, autoanomenats "Los 3 de Castilla" en honor a un grup musical dels 60), en veure que el presentador almerienc puja cada matí al seu Twitter fotos amb les samarretes de diversos equips de futbol que es posa mentre emet el programa des de casa, van decidir que la del Girona FC no hi podia faltar, així que van decidir comprar-la entre els tres i posar-se en contacte amb la COPE per fer-li arribar. El passat 11 de juny, després d'un parell de setmanes d'espera, va arribar l'anhelat dia en el qual se la va posar, compartint matí amb les del Mataró i el Moscardó. Segons va comentar en una de les seves emissions, Herrera destinarà la gran quantitat de samarretes que componen la col·lecció a recaptar fons per a finalitats benèfiques, així que estem doblement contents per veure com la iniciativa d'aquests immortals ha servit per tornar a passejar el Girona pel món i contribuir a una bona causa.

   
Aquest cap de setmana torna la Lliga amb el partit de la jornada 32 contra Las Palmas, i per tal de poder seguir-lo a la nostra seu amb la màxima seguretat per a tothom hem coordinat amb la San i en You un protocol (inscripció prèvia de només 20 persones) per garantir que disposem de l'espai suficient per mantenir les distàncies recomanades per les autoritats sanitàries. A més, des de la penya també hem encarregat un centenar de mascaretes personalitzades amb el nostre escut per l'empresa Publilocura per permetre que els nostres socis puguin protegir-se sense renunciar als seus colors. Aviat podran ser recollides i pagades al 106. El bar on tenim casa nostra va tornar a obrir fa pocs dies i ja hi ha hagut alguns immortals que s'hi han apropat a fer una visita abans de la retrobada oficial. Amb el Girona a l'estadi encara costarà qui sap quants mesos tornar a coincidir, però des de la Federació de Penyes ja s'està treballant amb el club per fer patent a Montilivi el nostre suport des des de la distància. I és que portem l'equip al cap, al cor i en alguns casos també a les mans, com passa amb el nostre soci Raimundo Abarca i els seus pirogravats. L'últim amb el qual ens ha obsequiat i que aviat lluirà a la paret del nostre quarter general és una fantàstica reproducció de la nova mascota del Girona FC, aquesta mosca que desitgem que ens porti volant a la Primera Divisió

dimarts, 24 de març de 2020

Cuideu-vos molt

Tot i que per desgràcia en els darrers dies no ens ha faltat temps, hem anat posposant la publicació de l'article per l'estat de xoc en el qual ens trobem a causa de la terrible crisi provacada per aquest maleït virus. Son moments difícils en els quals ens toca a tots posar de la nostra part per intentar contenir l'expansió de l'epidèmia mantenint-nos confinats a casa sempre que sigui possible i seguint les indicacions d'higiene que estan donant les autoritats sanitàries. El futbol queda ara en un segon pla, però no així la gran família que hi hem teixit al voltant. Aquesta amistat que ens ha unit al voltant d'uns colors, d'una pilota, ens fa ara més que mai demanar-vos tota la precaució del món i desitjar-vos que aquest malson acabi tan aviat com es pugui amb les menors conseqüències per a tots.


Com ja sabeu, la nostra seu va ser de les primeres a prendre mesures per combatre el Covid-19: la San i en You, amb l'experiència dels nefastos efectes d'aquesta malaltia a la Xina, el seu país, van tancar el 106 dies abans que fos declarat l'estat d'alarma a tota Espanya. Els nostres plans de calçotada primaveral a can Berna han hagut de ser ajornats sine die. El futbol porta ja aturat des de llavors, amb l'excepció d'alguns partits de competició europea. Al Girona FC s'ha detectat un primer positiu a l'àrea esportiva (desitgem una ràpida recuperació de l'empleat afectat). El club, però, no s'ha aturat i ha volgut contribuïr a cobrir les necessitats d'un Trueta desbordat organitzant un recapte de donatius econòmics a través de gironafc.cat/covid19. És un autèntic orgull que el nostre estimat equip demostri aquest compromís amb el principal centre hospitalari de la província en aquests moments tan complicats. Algunes penyes ja han donat resposta a la crida fent les seves aportacions, la Federació de Penyes ha fet arribar 500 euros a la iniciativa i des de la Penya Immortal hem decidit no fallar a la cita amb la solidaritat. Després d'una col·lecta a través del sistema de pagament en línia Bizum i altres mètodes (alguns socis, que no tenien opció de fer-ho d'una altra manera, van dipositar els seus diners directament a l'adreça que hem esmentat abans) hem aconseguit reunir un total de 422 € que s'empraran per adquirir mascaretes, bates i altre material necessari per intentar pal·liar les mancances que pugui patir l'hospital de referència de la nostra ciutat davant aquesta epidèmia. Si encara no ho heu fet, us animem a participar amb el vostre granet de sorra. Els gironistes, campions de la solidaritat!



Que no hi hagi competició no vol dir que la nostra passió pel futbol s'hagi esfumat. Els videojocs de futbol entesos com a esport de competició, els e-sports, cada cop gaudeixen de més popularitat entre l'afició. No en va, enguany fins i tot el Girona FC ha presentat el seu equip de jugadors professionals per participar en les diferents competicions que se celebren. Per fer passar millor aquesta quarantena en la qual gairebé tots estem tancats a casa lluitant contra l'avorriment, sobretot els més joves, Aficiones Unidas ha organitzat un Torneig de FIFA 20 per a PS4 en línia que es disputarà els dies 4 i 5 d'abril. L'objectiu és que cada federació de penyes estigui representada per dos jugadors. Des de l'agrupació de penyes gironistes s'ha decidit escollir als encarregats de deixar el pavelló blanc-i-vermell ben alt a través d'un campionat classificatori que es jugarà del 24 al 29 de març. Els dos finalistes d'aquesta competició prèvia accediran al torneig d'AFEPE i optaran al premi final: l'assistència pagada al proper Congrés Nacional de Penyes que se celebrarà a Las Palmas de Gran Canaria. El torneig ja s'ha posat en marxa amb la participació de quatre dels nostres socis. Els hi desitgem tota la sort del món i prometem que si algun d'ells guanya, ho celebrarem tots plegats al 106 quan tornem a la normalitat.


Entrem ja en la repassada de les nostres darreres activitats abans d'aquesta dràstica aturada que han patit les nostres vides. El dissabte 7 de març, dia del Girona-Albacete, va començar amb un bon grapat d'immortals fent costat als amics de la Penya Eloi Amagat de Vilablareix en el seu esdeveniment estrella de cada temporada, la caminada popular a l'ermita de Sant Roc. Els 10 km entre anada i tornada van servir per fer gana i pair l'excel·lent esmorzar a base de carn a la brasa, pa amb tomata i bon vi que com ja ve sent habitual en els darrers anys ens ofereix l'entitat liderada per en Genís i companyia. Botifarres, cansalada, orella, deliciós allioli casolà... un autèntic festival per a les papil·les gustatives en el millor ambient gironista. Abans del sorteig de bufandes i altre marxandatge blanc-i-vermell, va ser el moment dels parlaments, durant els quals hi va haver un emocionant record per en Mateo Fernández, soci d'ambdues penyes i patriarca d'una de les famílies més estimades de la nostra, que com tots sabeu ens va deixar aquest any. Eternament agraïts per aquest gest i pel fet que sempre ens convidin a gaudir de la seva festa. Gràcies Elois!


Tot i la gran dosi d'energia que ens va aportar la barbacoa a la vora de l'ermita, els immortals encara teníem fam de més. Concretament de triomf a Montilivi. A la fan zone prèvia al partit vam tenir el plaer de poder trobar-nos amb dues figures importants del gironisme dels darrers tres lustres: Migue, l'heroi de l'ascens a Segona després de mig segle amb aquell gol contra el Ceuta, i Albert Serra, un dels defenses més brillants que ha vestit la samarreta blanc-i-vermella. Ells no van ser els únics exjugadors que van tornar a casa per la porta gran. Amb motiu del Dia de la Dona, i amb l'objectiu d'homenatjar a l'esport femení, la Federació de Penyes del Girona FC va convidar a la nostra sòcia Cristina Muñoz a presenciar el matx des de la llotja de l'estadi. La Cristina va ser durant molts anys jugadora de l'equip femení del Girona i va viure amb molta il·lusió aquesta invitació, en la qual va poder conèixer en persona als jugadors de la primera plantilla Aday Benítez i Pablo Maffeo, que aquell dia no podia entrar en joc. Sobre la gespa les coses no van anar igual de bé. Els futbolistes de Pep Lluís Martí van aconseguir avançar-se amb una jugada de mèrit de Brandon, a la qual va respondre l'Albacete amb una canonada de Fuster després d'una badada infantil de la nostra defensa. El protagonista del partit, però, va ser el VAR. Primer, amb una encertada intervenció que ens va deixar sense un gol d'Stuani per fora de joc. I quan el partit ja estava a punt de morir a l'àrea del conjunt visitant, amb una inexplicable inhibició davant una doble mà dels defensors manxecs. Des de la implantació del suport audiovisual a la feina dels àrbitres ha sigut difícil veure errors tan grollers com aquest, i dubtem que en veiem gaires més quan torni el futbol.


  
La Cristina no ha estat l'única immortal que últimament ha visitat la llotja de Montilivi. La Federació, en la seva política d'apropar als penyistes més veterans la possibilitat de viure aquesta experiència, va convidar el dia de la Ponferradina, el 22 de febrer, a la nostra vicepresidenta Margarita i el seu marit Isidoro a la zona noble de l'estadi. Com sabeu, aquell dia el Girona no va poder comptar amb el seu màxim golejador Cristhian Stuani per sanció, però uns intrèpids reporters gràfics ens van filtrar una fotografia en la qual se'l veu en molt bona companyia. En un altre ordre de coses, després del partit vam voler donar continuïtat a les degustacions dels productes típics de les regions dels equips que ens visiten. No vam tenir el gust de rebre a cap delegació d'aficionats de les terres del Quixot, però vam muntar-nos la festa nosaltres sols: la Penya va comprar un formatge manxec per assaborir entre tots els socis que ho desitgessin. Per acabar-ho d'adobar, i demostrant la gran companyonia existent entre els membres de la nostra associació, en Rafael Turu va compartir amb tots els presents un suculent pernil (que va tallar amb gran habilitat en Carlos, com ja ve sent habitual), la Mari una exquisida truita d'espàrrecs silvestres i la Dolors un dolç pastís de poma que van completar un menú digne de figurar en una de les obres mestres de Miguel de Cervantes.