sábado, 25 de mayo de 2019

Aigües braves

Baixen (quin mal fer servir aquest verb aquests dies, tu) mogudes les aigües dels quatre rius de Girona. Dissabte 18 de maig el nostre equip deia adéu a les seves dues primeres temporades a la màxima categoria del futbol espanyol, tal com tot indicava després de caure derrotats la setmana precedent a Montilivi contra el Levante. Més que buscar culpables, el gironisme sembla voler saber de primera mà els motius que van portar a prendre o no determinades decisions que podrien, si més no, haver suposat opcions de donar un cop de timó a un conjunt que estava encallat i amenaçava amb enfonsar-se.

Foto: Jmsolerb

Alguns dels responsables sí que han donat la cara i, ens agradi més o menys els que ens han explicat, han assumit el que han fet. Eusebio va dir que marxa perquè ha "entès l'afició" i que la nefasta ratxa de resultats va ser fruit dels nervis i la por de perdre quelcom que després de guanyar a Butarque semblava ja fet. Li hauríem agraït que ens comprengués una mica abans, potser després de perdre contra el Villarreal, quan ja acumulàvem quatre derrotes consecutives i començaven a pintar bastos. De totes maneres, deixant de banda el desencert a l'hora de dirigir a l'equip, no podem retreure-li que cregués en la seva feina i les seves possibilitats de redreçar el rumb. Tots ho hauríem fet en les nostres feines. El problema resideix, principalment, en qui, des de més amunt en l'organigrama del club, no hi va posar fre. El tècnic val·lisoletà ha renunciat a cobrar l'any de contracte que encara, per una meravellosa decisió de principis de temporada, li restava a Montilivi, així que encara podem estar contents. L'altre nom propi de la setmana ha estat el de Quique Cárcel. Des de la seva arribada al club, el director esportiu ha estat el principal responsable de les competitives plantilles que ens van portar a Primera. Però aquesta no ha estat la seva temporada més gloriosa, ni per les errades en els fitxatges que ell mateix va reconèixer (es veu que Doumbia va arribar ja a l'agost molt fora de forma), ni per les incorporacions que no va arribar a concretar al gener ni, òbviament, per la seva fe absoluta en la continuïtat d'Eusebio. Cárcel va afirmar que ja amb la gran xiulada després del 0 a 1 a casa contra els groguets s'ho va pensar, però va decidir apostar per no canviar res, qui sap si esperant intervenció divina. Al final, quan toquen campanes, senyal de festa. En aquest cas, més que festa, funeral i cap a la Liga 1|2|3. El balanç dels seus cinc anys al Girona ha estat positiu, llevat de l'enorme taca que suposa aquest descens, així que, donada la seva experiència a Segona i el domini que ha demostrat en el mercat de fitxatges d'aquesta categoria i de la de bronze, podem pair que se li doni un vot de confiança per absoldre els seus pecats ajudant-nos a retornar a Primera. Només esperem que no ensopegui dues vegades amb la mateixa pedra. En el cas de Cárcel, com en el d'Eusebio, la responsabilitat en última instància del que fan els seus subordinats, és de qui els mana. Gairebé una setmana després de baixar, cap representant de l'accionariat majoritari del club, ni el seu home fort a Girona, Ignasi Mas-Bagà, han fet declaracions. Si ho fessin, probablement escoltaríem un discurs similar al donat per Geli en els darrers dies, ple d'obvietats i llocs comuns. Per contra ens podrien sorprendre a tots donant un bon motiu per no moure un dit mentre l'equip es dessagnava. El que és cert és que ho valoraríem molt. Igual que no ens pesa elogiar quan es fan les coses ben fetes, ens agrada que es faci front als moments complicats en comptes d'amagar el cap sota l'ala.

Foto: CF Peralada-Girona B

Per acabar-ho d'adobar, el descens del Peralada sembla que portarà cua. Des del club s'ha pensat en trencar l'acord establert amb aquesta entitat per aprofitar un possible ascens del Girona C a Tercera i deixar als empordanesos a Primera Catalana, ja que l'article 109 del reglament de la RFEF indica que dos equips que depenen d'un mateix club no poden militar en la mateixa categoria. El cas és que, segons el mateix article, per molt que es trenqui el vincle entre tots dos clubs els seus efectes a escala competitiva s'allarguen una temporada més per evitar fraus de llei, així que la jugada és impossible. Seria un moviment poc intel·ligent seguir amb aquesta idea d'acabar amb un pacte signat fins al 2021 i quedar-se amb el primer filial al cinquè esglaó de la piràmide del futbol nacional quan pot continuar-se amb ell i intentar el retorn a Segona B. L'estiu passat gairebé s'aconsegueix sense comprar la plaça i no seria agosarat pensar en poder consumar aquest cop la fita. El que no s'entendria és deixar penjat a un club amic com el dels xampanyers, que sempre ha tingut bones relacions amb el nostre. Des de la nostra penya sempre ens hem sentit com a casa al Municipal de Peralada, ja sigui en partits de pretemporada o en alguna escapada per veure en acció al planter. Al contrari que ens passava en certs indrets de la Costa Brava, on la visita del Girona era sinònim de fer caixa a costa dels seus aficionats, en aquesta localitat sempre s'ha entés que un partit de costellada d'estiu no pot cobrar-se a preu d'or. Però bé, això son qüestions més sentimentals i nostres. El que realment està en joc és saber si es desmuntarà la planificació dels pròxims anys del Peralada per un guany que no sabem exactament quin seria pel Girona si el filial que tindríem no estaria en una divisió superior a la dels verd-i-blancs. Si realment es vol canviar d'estrategia i que el segon equip del club estigui plenament integrat en la seva estructura i en sigui 100% dependent, el millor seria esperar al venciment del contracte i no deixar-los en l'estacada després d'una temporada en la que el seu rendiment s'ha vist afectat per la quantitat de vegades que els millors integrants de la seva plantilla han hagut de reforçar a la d'Eusebio per baixes i mancances. Que sí, que aquesta és la missió d'un filial, però precisament per això s'han d'assumir els seus resultats si el deixes sense efectius importants per a partits vitals. Amb això veurem si des de la propietat i la direcció esportiva, per lluny que vinguin, entenen que "Orgull gironí" ha de ser quelcom més que un lema a la samarreta.


Passem ara a l'actualitat de la penya, però no abandonem les penes. Dissabte el Girona va acomiadar-se de Primera amb una nova actuació depriment. Ni amb el 0 a 2 que durant uns quants minuts va aguantar el Rayo a Balaídos es va poder somiar, ja que l'equip va tornar a estar d'allò més pla contra l'Alavés i en tot moment va estar a anys llum de la golejada que feia falta pel miracle. Al 106 ho vam estar seguint un bon grapat d'immortals, tot i que més d'un hauria desitjat estalviar-se l'emprenyada anant a visitar Temps de Flors. O al dentista. Això sí, igual d'unànime que la decepció va ser el compromís de seguir amb l'equip ara que venen mal dades. Fins fa poc estar a Segona ja era el paradís pel Girona, el que més greu sap és haver deixat la salvació quan es tenia a tocar. L'any que ve toca seguir donant tot el suport possible a la graderia per tornar allà on volem ser. Un cop tastada la mel de Primera, no és fàcil no voler tornar a repetir.


Tanquem amb afers més alegres. El gironisme no s'atura per molt que la temporada hagi acabat. La Federació de Penyes ja ho té tot preparat per celebrar el seu 1r Torneig de Futbol 7, que se celebrarà a la Zona Esportiva Municipal de Sant Gregori el diumenge 2 de juny. El campionat, orquestrat principalment per la Penya Gironina Vall de Llémena, comptarà amb la participació de 14 equips de les penyes del Girona FC i un format per empleats de l'entitat. Amb els diners que s'aconsegueixin a través de les inscripcions, el servei de bar i l'euro solidari que pagarà tothom qui entri a les instal·lacions, es farà una aportació al conjunt que el Girona FC té a la Liga Genuine i tan bona tasca fa. Una raó més per venir a gaudir d'una jornada ben blanc-i-vermella plena d'esport i germanor.


El sorteig, segons es comenta, ens ha enquadrat a l'anomenat "grup de la mort", juntament amb els conjunts formats per membres de la Saltenca, la Pablo Machine, la Jandrista (el primer dels dos equips que presenten al torneig) i la Barbero Bailongo. Una dura prova pel nostre equip, que ho estem segurs que ho donarà tot sobre la gespa, o, si més no, ho intentarà. Donarem continuïtat així al nostre gloriós historial, iniciat ara fa 9 anys a Madrid en un partit contra penyistes del Rayo Vallecano. Estem segurs que aquesta vegada aconseguirem afegir-hi unes quantes victòries. Que vagin preparant la copa. I emplenant-la de cervesa.

martes, 14 de mayo de 2019

Sona el despertador

Si no es produeix un dels miracles més grans de la història del futbol, que no en té cap pinta, el Girona tornarà a Segona. Per quedar-nos a la màxima categoria, seria necessària una golejada del ja descendit Rayo a Vigo i una altra nostra a Vitoria. Donat que portem 8 derrotes en 9 partits i ens costa Déu i ajuda fer un gol, tenim un peu i quatre dits i una ungla de l'altre a la divisió de plata. Des del descens a Tercera amb Roche de president el 2005 no havíem tastat l'amarg gust d'una situació semblant. Vivíem el somni de veure el nostre escut passejant per Primera i ens n'hem acabat despertant. Però que ningú s'enganyi: que aquest club hagi passat bona part de la seva existència fora del futbol professional no vol dir que els qui l'estimem no tinguem capacitat de veure que enguany, tot i el repte majúscul que suposa per una entitat d'aquestes dimensions mantenir-se en una de les millors lligues del món, hi ha coses que podien haver-se fet millor i haver ajudat a evitar un final tan trist.

Imatge: Karris

Abans de començar amb el resum de la tràgica jornada de diumenge i la resta d'activitat d'aquests dies, farem una reflexió, fruit d'un recull de les opinions de la majoria dels socis de la penya, sobre tot plegat. Les errades que ens han conduït aquí venen de ben amunt, de la propietat i de qui la representa i en porta el dia a dia a Girona, Ignasi Mas-Bagà. La gestió econòmica del club ha estat brillant, això no es pot negar. És més, l'aplaudim. En molts vessants (la Vinya, marxandatge, restauració a l'estadi, xarxes socials...) el club ha fet un salt endavant. S'ha fet més atractiu pels patrocinadors i el deute que amenaçava d'ofegar al Girona ja és història. Però els artífexs d'aquesta bona marxa han perdut perspectiva. De seguida han cregut que ja estaven al nivell de clubs amb masses socials molt més assentades i han anat a buscar ressò a l'Índia o als Emirats Àrabs quan encara no el tenim consolidat a Olot o Figueres. Tot el que no impliqués un benefici monetari pel club s'ha tractat amb deixadesa, l'aspecte social s'ha fet funcionar amb criteris de màrqueting. Detalls com posar les entrades contra Sevilla i Levante a 40 i 30 euros, respectivament; no donar cap mena de facilitat als socis per anar a Getafe (amb la resta d'equips pagant desenes d'autobusos als seus aficionats), l'absència de representants del club (tret de l'Albert Mateos, al qual agraïm la seva feina) en mots actes de penyes que només cercaven fer gironisme arreu de la província, empènyer a un canvi de seient a socis amb més d'una dècada d'antiguitat a la seva localitat per afavorir a qui a ells els convenia... i podríem seguir una bona estona. I això que l'afició ha demostrat una fidelitat envejable. Recordem els 7.000 valents, una assistència superior a la mitjana que anava a veure l'equip a Segona, que van anar a congelar-se (pagant) al partit de Copa contra l'Atlético a cinc graus sota zero. O els més de 13.000 que quasi omplim el camp per donar suport a un equip que portava una ratxa de 7 derrotes en 8 partits. O les rebudes multitudinàries a l'autocar. O els desplaçaments nombrosos allà on ha estat possible (Cornellà, Huesca, Bernabéu) per no caure el partit en dia feiner i no haver d'enfrontar-se les penyes al desig del club de cercar uns guanys que per a la institució resulten ridículs (què són 700 euros per a una societat que ingressa més de 40 milions d'euros només en drets televisius?) i per a una penya garanteix poder seguir organitzant viatges. I així podríem seguir amb la llista una bona estona. "Orgull gironí", però ens volem emportar el partit a Miami. Econòmicament, si s'havien de guanyar 4 milions, podia arribar a resultar comprensible. Però ben explicat i amb un xic de respecte pels que hi serem el dia que la caixa tonta deixi d'aguantar-ho tot. La manca de transparència i unes compensacions que, donat l'impost revolucionari del "carnet de soci" del gener, resultaven del tot insuficients, també van ser de traca.

Fotos part superior: Girona FC i Diario As

Molts pensareu que, malgrat tot, això no explica un més que probable descens. Que un bon tracte al soci i no recordar-se'n d'ell només quan van mal dades o per buidar-li la cartera no fa entrar la piloteta. Però si la febre pel bitllet (i creure's que el Girona és ja qui sap què) ha fet que es deixi de banda a la gent en tot allò que no sigui la seva condició de client, quelcom semblant ha passat en la part esportiva. Aguantar Eusebio després del nefast partit contra el Huesca a Montilivi va sortir bé, es va guanyar a Madrid i una bona ratxa va fer que tothom es veiés un any més a Primera. Però s'havia d'haver tret una lliçó d'aquesta situació límit i haver tingut un substitut d'unes mínimes garanties preparat per si de cas les coses se n'anaven de mare, com al final ha passat. I si el problema era la desorbitada indemnització que s'havia de pagar en cas d'acomiadar-lo, és quelcom que es podia haver pensat abans de signar-li un contracte fins a 2020 a un tècnic d'un equip cridat a estar en la part mitja-baixa de la taula. Per altra banda, l'acord amb el City, com a mínim aquesta temporada, ha estat força improductiu. Molts vailets pel Peralada (que a sobre acabarà també baixant) dels que s'ha hagut de tirar per les lesions i les mancances de la plantilla, i l'única cessió amb cert nivell, Patrick Roberts, marginada per l'entrenador. Quique Cárcel ha tingut definitivament anys millors que aquest, en el qual els mercats d'estiu i d'hivern han estat desaprofitats. Tot i intuir-se ja al gener que Doumbia (el jugador millor pagat de la plantilla) no estava a l'altura del que se suposava que aportaria donada la seva experiència internacional, Stuani s'ha mantingut com l'única referència ofensiva clara a buscar en tots els partits. Era molt fàcil pels rivals saber a qui tapar si ens volien anul·lar en atac. Conclusió: no era una bogeria pensar que aquesta temporada o l'anterior es podia tornar a Segona. El que fa mal és que s'hagi deixat escapar la permanència quan es tenia a tocar per una falta de reacció motivada per no tocar de peus a terra. Almenys aquesta és la sensació que ens fa a molts gironistes. Una explicació de tot plegat per part dels qui manen s'agrairia molt. Donant la cara s'eviten molts malentesos. 


Passem ja a la crònica de com vam viure la jornada més negra en anys a la Penya Immortal. El dia va començar amb l'optimisme amb el qual afrontem aquestes cites, si bé amb un xic de nervis per la transcendència del resultat. Com a prèvia al partit 25 penyistes vam dinar plegats al 106. L'objectiu era fer pinya i conjurar-nos per donar el màxim suport a la grada i ajudar a aconseguir la victòria. No es volia pensar en cap altra opció que no fossin tres punts i anar a Mendizorroza a veure com els nostres futbolistes segellaven el passaport a la tercera temporada consecutiva a Primera. Així ho havíem manifestat dimecres en l'entrevista que ens van fer uns reporters de Deportes Cuatro a la nostra seu. Molts immortals no van faltar, acabat el dinar, a la rebuda a l'autobús de l'equip a la seva arribada a l'estadi, que va ser de les que han de posar-te la pell de gallina si ets jugador: fum, càntics, banderes i bufandes al vent... alguns no van perdre el costum de compartir, encara que fos només un parell de minuts, amb l'afició granota amb la qual sempre hem tingut bona relació. Si no vam organitzar trobada amb ella aquest diumenge, va ser només pel fet que els busos que els va proporcionar de franc el seu club arribaven amb l'hora massa justa. El primer desplaçament de la penya a Segona Divisió va ser al Ciutat de València i des de llavors sempre hi ha hagut feeling amb la Delegación de Peñas del Levante UD. Al partit no vam donar treva a l'animació, malgrat el nus a la gola que el neguit provocava a més d'un. No ens vam rendir ni amb els cops que van suposar que els visitants empatessin només dos minuts després del gol de Christian Stuani que obria el marcador, el penaltis interruptus que vam viure per obra i gràcia del VAR o l'1 a 2 definitiu a només 4 minuts del final. Amb el xiulet de l'àrbitre indicant el camí dels vestidors, hi va haver de tot. Temps per mostrar el suport a la plantilla, que ha fet el que bonament ha pogut, i també per expressar el malestar per les decisions que ens han portat fins aquest desenllaç


El desastre quasi definitiu, més enllà de la terrorífica ratxa de derrotes només trencada per l'últim alè de vida que va suposar guanyar al Sevilla, va gestar-se al Coliseum Alfonso Pérez el diumenge 5 de maig. Un Getafe en lluita per la Champions va ser massa per un inoperant Girona que, a sobre d'emportar-se un 2 a 0, va perdre a Borja García per una vermella guanyada a pols per una falta de respecte al col·legiat. Ja hem dit que el club no va fer cap classe de gest per afavorir la presència de gironistes en un partit tan important, però els més fidels no van fallar. Entre ells hi havia els integrants de la famosa "Banda del Juanola", de la que formen part socis nostres com el mateix Albert Juanola o en Jorge Berna. Quina llàstima que haguessin de tornar de terres madrilenyes amb un altre disgust. No per viure'l a distància el tràngol va ser més dolç pels qui vam omplir el 106 per veure el partit en ambient blanc-i-vermell. Només el dinar posterior el va fer més passable.


I res més, l'article corresponent a aquests últims dies acaba com sembla gairebé segur que acabarà la nostra estança a la Liga Santander. Però com bé diu una de les nostres cançons, podran passar anys, jugadors i directius, però sempre quedaran l'escut, la samarreta i els immortals animant al Girona allà on calgui. La història d'aquest club és plena d'entrebancs que s'han superat sortint-ne més forts, i aquest no serà una excepció. Ens estimem massa aquests colors per rendir-nos.

¡VOLVEREMOS!
ENDAVANT GIRONA!
SEMPRE IMMORTALS

lunes, 29 de abril de 2019

El renaixement

La necessitat de punts després de 6 derrotes consecutives va encendre els senyals d'alerta del gironisme davant del partit contra el Sevilla. Tots vam entendre que no es tractava d'un partit més. El resultat podia determinar la sort d'Eusebio, el que és el mateix que dir la del Girona en aquesta lluita final per evitar el descens. Això va fer que afició i club es posessin les piles per aconseguir el millor dels ambients a Montilivi abans i durant el matx. Una rebuda multitudinària a l'autobús de l'equip, 12.000 banderetes de plàstic, una arrossada... des de la Penya Immortal també vam voler aportar el nostre gra de sorra i com uns Leonardo da Vinci de l'animació vam anar pensant en alternatives per donar color al nostre sector de la graderia. Per desgràcia no vam tenir la mateixa sort que aquest geni del renaixement italià i a mesura que les proposàvem ens les anaven descartant per raons de seguretat: la bandera gegant no va poder entrar per no ser ignífuga, el llençol blanc-i-vermell amb la inscripció "Immortal Girona" va tenir el mateix problema i els 500 globus comprats pel nostre vocal Franc Pascual també ens els van rebutjar per normativa de la Lliga. Com no pot ser d'altra manera, el nostre compromís amb la seguretat és irrenunciable, així que per animar aquest ressorgiment del Girona vam haver de conformar-nos amb les banderes de mida estàndard i les nostres veus, que no és poc.


Les converses prèvies al partit coincidien en el fet que seria un dia d'extrems. En els últims anys, poques vegades com aquesta setmana hi havia hagut tantes crítiques a l'entrenador i fins i tot contra el director esportiu. Si el Sevilla marcava primer, la mala maror estava garantida. Era molt probable que es contagiés a la gespa i els visitants, amb fam de Champions, en traguessin profit. Però lluny d'això, i de manera inesperada donada la mala ratxa de resultats i joc en la que estava atrapat, el Girona va fer un partit molt seriós, en el qual va mirar de tu a tu a un rival molt superior sobre el paper. El públic va contagiar-se i establir una connexió amb els nostres futbolistes que feia moltes jornades que no veiem. El gol de Portu va ser una autèntica catarsi, feia temps que no ens veiem per sobre al marcador i amb possibilitats de victòria a casa. I, a sobre, amb suspens per les comprovacions del VAR. Al nostre bloc no va fallar gairebé ningú, les banderes van onejar amb orgull i els càntics van engrescar a la gent com en les grans ocasions. Un dia feliç, que ja tocava.


El diumenge va tenir als immortals ocupats en diversos fronts. Uns quants vam assistir a la trobada organitzada per la Penya Saltenca amb la Peña Sevillista "A 1000 km de Nervión" de Barcelona. La recepció va dur-se a terme a la seva seu, el Restaurant Saltapes i va aplegar un bon grapat de penyistes d'ambdós conjunts que van gaudir d'uns aperitius i unes cerveses, gentilesa de l'entitat amfitriona. Un altre grup d'immortals, liderat pels germans Fernández, va estar pels voltants de Montilivi des de primera hora del matí, confraternitzant amb aficionats sevillistes i formant part dels centenars de seguidors blanc-i-vermells que van donar ànims a la plantilla quan el seu autocar va arribar a l'estadi. Un cop l'àrbitre va donar per acabat el partit, n'hi va haver uns quants que encara teníem ganes de festa i xerinola i vam optar per dinar plegats a la nostra seu. Immortals a tot arreu, però sempre amb el Girona.


Abans d'aquest cap de setmana que ha deixat al Girona dos punts per sobre de les posicions de descens, hi va haver dues cites en les quals vam seguir a l'equip per televisió. Eren els partits contra Celta i Valladolid dels dies 21 i 23 d'abril. Dos rivals directes contra els quals no vam poder sumar cap punt. El balanç d'aquests dos partits va ser de quatre espurnes de qualitat comptades i molts, molts dubtes. Per primer cop des de l'ascens a la màxima categoria vam acabar en posicions de descens. L'immortal tipus, quan està trist, intenta millorar el seu ànim amb bon menjar i bon beure. Bé, quan està trist i quan està feliç. Per això vam endolcir el mal tràngol de la derrota a Balaídos assaborint les truites de patates i les morcillas que ens va portar el nostre amic Ángel. Deixant de banda partits i àpats, un altre esdeveniment de referència per al gironisme, aquest dut a terme aquest passat cap de setmana, va ser l'exposició de samarretes històriques del Girona duta a terme pel nostre soci Albert Martínez a la Fira Comercial de Primavera de Campllong. En la sala habilitada per a la mostra, els visitants van poder admirar equipacions del club de diverses dècades, així com pilotes i altres elements clàssics i moderns relacionats amb el món del futbol.


Acabem l'article de la setmana amb un altre gest del gironisme amb el petit Gerard de Sarrià. El nostre soci José Cano segueix cercant mostres d'ànims que treguin un somriure al nostre amic. El passat dia de Sant Jordi, el nostre president, Pepe Sierra i el president de la Federació de Penyes del Girona FC, Joaquim Alegret van acompanyar a en Cano a l'estand que Televisió de Girona tenia a la Plaça Catalunya. Allà, en Francesc Sánchez Carcassés, presentador de Tot Rodóva entregar-li la samarreta del Girona que sortejava el programa per fer-li arribat al vailet. Francesc Aday, que estava a la paradeta del club, va accedir amablement a signar-la i enviar un missatge motivador per aquest valent que ben aviat guanyarà la seva batalla. Molta força, Gerard!

lunes, 15 de abril de 2019

Amb el cor fort

Es confirma el desastre. Després de les dues derrotes contra Athletic i Atlético, la perspectiva de jugar dues jornades a casa de manera consecutiva contra rivals d'un nivell semblant al nostre feia pensar que la pràctica certificació de la permanència implicaria sumar de 4 a 6 punts en aquests dos compromisos. Res d'això. 1-2 i 0-1, ratxa de quatre partits perduts i la paciència de bona part dels gironistes amb l'entrenador esgotant-se pels mesos que fa que no es veu un triomf com a locals. Ser fiables a Montilivi és de vital importància, sobretot quan ens hem quedat a només un punt de les posicions que obliguen a baixar de categoria. Sort que a la penya no perdem la confiança en el fet que, d'una manera o una altra, igual que ho farà un altre petit protagonista de l'entrada d'avui, ho traurem endavant.


Ahir diumenge 14 d'abril el rival era directíssim, de fet abans de jugar era el que ocupava la primera de les posicions de descens. Amb el precedent de la primera volta, en la que el Girona va imposar-se al Madrigal, hi havia esperances que l'equip podria donar guerra i qui sap si per fi trencar l'horrible dinàmica de resultats al nostre estadi. Amb aquest desig vam preparar un dia 100% futbolero per agafar el matx amb totes les ganes del món. A les 12 del matí uns quants membres de la Penya Celtic Submarí del Villarreal, amb la que tenim una relació d'amistat que data dels temps en els quals visitàvem la Ciutat Esportiva del seu club per presenciar els partits contra el seu filial a Segona A, van apropar-se al 106 per fer l'aperitiu. En uns minuts s'hi van afegir representants de l'Agrupació de Penyes del Villarreal CF (entre ells el seu president, en José Luis) per part grogueta i membres de la Penya Saltenca pel cantó blanc-i-vermell. La cervesa i les tapes van córrer entre anècdotes, comentaris sobre l'actualitat d'ambdós conjunts i la curiosa constatació del fet que a la classificació publicada a les pàgines esportives del Diari de Girona ja se li havien atorgat, per error, els tres punts als castellonencs. Una badada premonitòria, per desgràcia, ja que en l'edició d'avui no ho han hagut de modificar.


De Sant Narcís vam enfilar cap a Vilablareix, on la Penya Eloi Amagat ens va obrir les portes de la seva seu, el Restaurant Can Marcos, pel dinar de la Federació de Penyes del Girona FC amb l'afició visitant. Als penyistes gironins de les diverses agrupacions i els companys que ja havíen esta amb nosaltres fent el vermut s'hi van sumar els de la Penya Submarí Groc que el Villarreal té a Barcelona. Per part del club, el responsable de l'àrea social, Albert Mateos, va poder acompanyar-nos durant una estona. Els regidors de l'Ajuntament de Girona Cristóbal Sánchez i Manuel Vázquez també van ser amb nosaltres. Tots plegats vam assaborir un suculent àpat en un ambient en el qual, donada la difícil situació en la taula dels dos clubs, surava el desig de poder repetir-lo l'any vinent a la màxima categoria. Hi va haver temps per a l'intercanvi d'obsequis (el nostre president Pepe va entregar una bandera immortal als amics de la penya Submarí Groc), per un sorteig de marxandatge gironista (en Roger, net dels nostres socis Alfredo i Montse, va guanyar una samarreta d'entrenament) i per demostrar la solidaritat de tots, deixant de banda distàncies i colors, amb en Gerard, un petit que està passant per moments durs i al qual volem enviar tota la força del món. Més endavant, en aquest mateix article, us explicarem amb detall la seva història.


La següent parada va ser ja Montilivi. Hi havia moltes ganes de deixar de banda el mal regust que va deixar la derrota a última hora contra l'Espanyol. El temps acompanyava i al cantó de la pancarta de la penya hi vam posar la de suport a en Gerard, però el partit no va ser gens gratificant. Havia acabat de començar el partit quan el Villarreal va avançar-se al marcador. A sobre, el gol que va aconseguir Stuani, l'única alegria de la tarda, va ser anul·lat pel VAR. Tants minuts per darrere al marcador, la cerca reiterada i infructuosa de l'uruguaià a la davantera com a jugada tipus i la motxilla de mals resultats que arrosseguem va fer esclatar a una part gens menyspreable del públic present al camp. L'espurna que va iniciar l'incendi va ser el canvi d'un dels jugadors que més ho estava intentant, Patrick Roberts, per Doumbia. Feia molt de temps que no se sentia demanar la dimissió d'un entrenador a l'estadi. Cal destacar que després d'aquest moment de malestar, la gairebé totalitat de la graderia va tornar a fer costat a l'equip fins al final en la lluita per l'empat que no va arribar. Amb el xiulet final hi va haver gent que va treure mocadors, però també qui va aplaudir l'esforç (sense encert, sí) dels futbolistes blanc-i-vermells. Cadascú té les seves opinions sobre la marxa de l'equip i és normal que s'expressin, sobretot en moments extrems com aquesta quarta derrota consecutiva. Eusebio ha tingut moments molt brillants en aquesta temporada: les victòries al Bernabéu i Mestalla, l'empat al Camp Nou, l'eliminació de l'Atlético a la Copa del Rei... però també episodis de molt baix rendiment com quan vam perdre a casa contra el Huesca o el fet de ser l'equip amb més derrotes com a local. Segueixi fins a final de temporada o acabi cessat, i ens agradi més a uns que altres, tots els gironistes coincidirem en el fet que no podem girar l'esquena a l'equip es prenguin les decisions que es prenguin. Gràcies a Déu, avui disposem de tots els canals de comunicació o la viva veu per expressar el nostre parer, si bé és important fer pinya amb la plantilla en la mesura que sigui possible per assolir quelcom tan transcendental pel club com mantenir-se a Primera.


Anem, ara ja sí, amb el nostre amic Gerard. El soci de la penya José Luis Cano és entrenador de l'aleví del FC Sarrià de Ter. Un dels integrants del seu equip és el petit Gerard, de 10 anys, que lluita contra la leucèmia i se sotmetrà aviat un trasplantament de medul·la a Barcelona. El seu míster ha mogut cel i terra per enviar-li tots els ànims possibles al vailet. Entre altres coses, ha aconseguit que l'Àlex Granell li dediqui unes paraules de suport i li prometi que li regalarà la seva samarreta quan torni a venir a Montilivi. Un gest que parla de la qualitat humana del capità del Girona i que agraïm tots profundament. Quan en José Luis ens va parlar de penjar la pancarta al camp en el partit contra el Villarreal vam acceptar immediatament. En aquesta batalla estem tots amb ell i esperem tenir-lo ben aviat de tornada a casa perquè pugui veure un matx a la nostra zona de l'estadi. Fins i tot vam involucrar als amics de la Penya Celtic Submarí, coneguda per la seva col·laboració amb entitats de suports als malalts de càncer, que va cedir-nos una de les seves bufandes per regalar-li a en Gerard. Molta força Gerard, els gironistes mai ens rendim i acabarem guanyant el partit!    

viernes, 12 de abril de 2019

S'ha de reconstruir el fortí

Fa no tants anys, potser només cal remuntar-se als temps previs a l'era Machín, el Girona basava els seus èxits en els triomfs a Montilivi. Hi havia temporades en les quals l'equip a fora de casa semblava que, pels resultats aconseguits, anava més a fer turisme que a caçar punts. Ara la truita s'ha girat i fa algunes campanyes que el nostre conjunt és un dels més temuts com a visitant, aconseguint victòries i empats de prestigi als camps dels més grans. Confiem molt en els d'Eusebio i la seva capacitat de guanyar en camp aliè en aquesta recta final de la competició, però els gironistes ja les hem vist de tots colors i ens agrada anar sobre segur. És qüestió de posar-se les piles tots plegats i empènyer, a la graderia i sobre la gespa, per tornar a sortir amb un somriure d'orella a orella d'un partit jugat pel Girona al seu estadi.


I és que tornar a casa amb cara de pomes agres no és plat de bon gust per a ningú. Que ens ho diguin als immortals que vam assistir al matx del dissabte 6 d'abril contra l'Espanyol. Quan ja semblava que com a mínim sumaríem una nova X a la col·lecció, la patacada. Un xut llunyà i un rebot enverinat a l'esquena de Bono que acaba a la xarxa. Sort que el dia el vam començar amb bona teca i millor humor, coses que sempre fan que les penes passin millor. Com ja vam anunciar, vam tenir esmorzar de germanor amb uns quants membres de la Penya Blanc-i-Blava de Girona 2007 i altres amics de les penyes gironistes. Blanc-i-vermells i pericos vam compartir taula al Restaurant Chaplin i demostrar companyonia i esportivitat a l'exterior de Montilivi. Com és habitual en aquests casos, hi va haver intercanvi d'obsequis i bons desitjos pel que queda de temporada. Una llàstima que part de la premsa només es quedés amb els desafortunats incidents ocorreguts a l'arribada de l'autocar espanyolista. Trobem completament censurables les paraules pronunciades per l'empleat blanc-i-blau, si bé també ens agradaria que la rebuda hostil als rivals que va servir de caldo de cultiu a l'incident no es convertís en un fet habitual al nostre estadi. Als ultres visitants i els adhesius racistes no els dedicarem l'atenció que tant desitgen els brètols que per desgràcia encara queden al nostre futbol. La mereixen molt més els bons aficionats de l'Espanyol. A Can Girona sempre ens hem caracteritzat per no tenir enemics i per ser notícia, en el 99% dels casos, per motius que no tenen res a veure amb aquest lamentable episodi, com per exemple la trobada que hem esmentat i de la qual van fer-se ressò mitjans com La Vanguardia i Voz Perica.


Una altra mostra d'aquesta feliç manca d'odis és la invitació cursada per la Peña Zaragocista Carlos Cuartero de Lloret de Mar per assistir l'endemà a la seva festa anual. Aquesta agrupació de seguidors del conjunt aragonès és la segona més antiga de les que existeixen fora de la seva comunitat autònoma i hi havíem tingut contacte arran de les nombroses reunions que hem tingut amb altres penyes catalanes del Real Zaragoza i les arribades directament des de terres mañas. Es veu que els hi vam deixar empremta, ja que van convidar-nos a celebrar el seu 19è aniversari amb una deliciosa barbacoa amb tots els ets i uts que se li suposen a aquesta manera de cuinar la carn. Una desena d'immortals va apropar-se a una ciutat de la Costa Brava a la qual últimament hi anem tan sovint que ens hi haurem d'empadronar. ¡Muchas gracias por todo, amigos zaragocistas! Ojalá podamos repetirlo todo muy pronto en Primera División.


El dia abans del partit contra els inquilins de l'Estadi de Cornellà-El Prat, vam saber del naixement de dues noves penyes del Girona FC a l'Índia i als Emirats Àrabs (concretament al d'Abu Dhabi). Es tracta de les primeres agrupacions de seguidors del club a l'estranger, quelcom per felicitar-se quan fins ara no n'hi havia cap de fora de la província. Sabem que tot va encarat a expandir la marca a mercats amb un gran nombre de possibles clients i inversors, però no deixem de tenir l'esperança que grups d'aficionats blanc-i-vermells com aquests arrelin i aconsegueixin ser part activa de la Federació de Penyes del Girona FC. De moment, els hi donem la benvinguda amb els braços oberts. Volem fer del gironisme un sentiment global. On si s'ha implantat ja, i amb molta força, ha estat en poblacions molt més properes a la capital del Gironès, com ara Sant Gregori. La Penya Gironina Vall de Llémena ja fa uns mesos que opera amb empenta i ahir dijous 11 va celebrar la seva inauguració social amb un acte al bar Can Quel, al qual van assistir en representació del club els jugadors Bono i Alcalá, el president Delfí Geli i el responsable de l'àrea social, Albert Mateos. Com no podia ser d'altra manera, el nostre president Pepe Sierra va fer entrega d'una bandera de la nostra penya als amfitrions. Aquesta nova associació fa mesos que organitza el seu propi autocar a Montilivi amb aficionats de totes les poblacions que hi ha a la vora de la riera que dóna nom a la vall, molts d'ells infants que ja tenen com a ídols als futbolistes de l'equip de prop de casa. Tenim pedrera!    

viernes, 5 de abril de 2019

Fins que soni la campana

En un combat de boxa, per guanyar un assalt, el secret és seguir colpejant quan la campana ja ha sonat, aprofitant cada segon per anar debilitant al contrincant. Digues-li assalt, digues-li temporada. Sembla que el Girona no podrà badar en aquest final de campanya i li tocarà fer mèrits fins i tot quan els 90 minuts dels 8 partits que queden s'hagin superat. Tothom es juga molt en aquest últim tram de competició i, com hem vist en aquestes dues últimes jornades, l'equip haurà de donar el 101% d'ell mateix per puntuar. Aquí ens tindrà per ajudar a fer-ho possible.


Iniciem el repàs d'aquest parell de setmanes, marcades pel parèntesi a la Lliga provocat per les cites de les seleccions. Aquests dies sense competició van ser ideals per seguir fent gironisme en esdeveniments de caràcter més social que esportiu, com bé van entendre els amics de la Penya Girona Costa Brava Sud de Lloret de Mar, que van organitzar una fantàstica barbacoa als jardins de l'Hotel Evenia Congress el passat 24 de març. 9 immortals van desplaçar-se a la localitat per fer-los-hi costat, encara amb el dolç record de la Convenció que hi vam celebrar la setmana anterior. L'acte va ser tot un èxit, amb cap a un centenar d'assistents i la presència del lloretenc de la primera plantilla, Marc Muniesa, amb qui ens vam fotografiar i aprofitar per desitjar-li sort pels següents compromisos blanc-i-vermells. També van gaudir de l'acte Jaume Dulsat, alcalde de Lloret, i Albert Mateos, en representació de l'àrea social del Girona FC. Els companys d'aquesta agrupació gironista, liderats per en Marcelo, en Juanmi i companyia, van oferir-nos, en el marc incomparable dels jardins de l'hotel, una àmplia varietat de deliciosos canapès, el pernil més exquisit i una selecció de broquetes de carn i peix.


La setmana següent va culminar amb el partit a Montilivi contra l'Athletic, però abans vam tenir també acció. Alguns socis van assistir al partit amistós que va disputar la Selecció Catalana contra Veneçuela del dilluns 25 al nostre estadi. Fins a 4 jugadors gironistes (Aleix García, Àlex Granell, Pere Pons i Marc Muniesa) van formar part del combinat autonòmic, el que ens ajuda a fer-nos una idea de la nova dimensió del club. Abans gairebé no ens tenien en compte ni per aquests compromisos de caire més festiu i ara, a més de liderar-los, tenim presència fins i tot als oficials amb les convocatòries de Pedro Porro (Espanya Sub-21), Stuani (Uruguai), Bono (Marroc) i Choco Lozano (Hondures). Dimarts 26 hi va haver presència immortal a la Casa de Cultura en la presentació del llibre "Els millors anys de la nostra vida" que el periodista Jordi Bofill ha escrit per explicar a tothom els detalls de les temporades en les quals el Girona lluitava per l'ascens a Primera. A l'acte hi va ser, entre altres personalitats importants del gironisme, Pablo Machín, el tècnic que va liderar la fita. I arribem per fi al divendres 29 (un altre divendres cortesia del senyor Roures i dels clubs que es deuen als diners de la televisió), al duel contra els leones. La programació del partit en aquest dia i hora va impedir una trobada de germanor amb els amics de la Peña Lehoi Beltz de Barcelona i altres grups de seguidors del conjunt bilbaí, però així i tot els nostres socis de Roses van empescar-se-les per fer la prèvia amb alguns aficionats de l'equip basc presents al bar on habitualment fan la cervesa abans de pujar al camp. Durant els 90 minuts, tot i l'empenta que vam enviar des de la graderia i l'esforç dels nostres futbolistes, el Girona no va poder amb un Athletic Club que ha deixat enrere els problemes de la primera volta i va com un coet cap a la batalla per l'última plaça que dóna accés a la pròxima edició de la Champions.


I del matx contra l'Athletic Club passem al que vam disputar el dimarts al Wanda contra l'equip que va sorgir com a sucursal de l'entitat biscaïna a la capital ara fa 116 anys, el Club Atlético de Madrid. El partit, jugat el dimarts 2 d'abril amb motiu de la jornada intersetmanal fixada per la Lliga, va tenir un horari complicat (19:30 d'un feiner) i no vam ser tots els que solem estar al 106 quan juga el Girona com a visitant, però això no ens va fer perdre l'esperança de tornar a puntuar davant els colchoneros, tal com havíem fet en tots els compromisos precedents. No va poder ser, ja que, tot i els 77 minuts de resistència gironista, els del Cholo Simeone van acabar imposant la seva llei. Segona patacada en cinc dies que fa créixer la necessitat de recuperar la capacitat de guanyar com a locals. Octubre queda molt lluny i s'ha de començar de sumar de tres en tres a Montilivi, i més ara que venen dos rivals directes com Espanyol i Villarreal. Si ens podem evitar patiments d'última hora, millor. Els nostres cardiòlegs ho agrairan.


Demà és el dia del primer test per assegurar la permanència, contra el conjunt perico. Hem de donar més suport que mai als blanc-i-vermells, unir-nos com un autèntic dotzè jugador que contribueixi a guanyar el partit. I per això és indispensable estar ben alimentat, així que res millor que la "timbalada" de germanor que hem organitzat a partir de les 10:30 hores al Restaurant Chaplin (Ronda Sant Antoni Maria Claret, 3) amb els companys de la Penya Blanc-i-Blava de Girona 2007, associació de seguidors del RCD Espanyol de la nostra ciutat amb la qual tenim relació des de fa anys (van assistir als actes commemoratius dels 20 i els 25 anys de la penya). L'àpat més important del dia entra millor si es consumeix en un ambient 100% futbolero, i més si es tracta de quelcom tan saborós com el timbal que prepara a base de bacó, ous i patata els responsables d'aquest establiment tan gironista. Té decorades les seves columnes amb els nostres colors, així que no hi haurà dubte que esmorzarem com a locals.


Per acabar l'article d'aquesta setmana, una mica de miscel·lània immortal. A l'anterior entrada del blog, en la qual repassàvem la Convenció de Lloret, ens vam deixar de comentar la visita que el nostre president Pepe Sierra i el nostre vocal Franc Pascual van fer, acompanyats per en Rafa Alonso (màxim golejador del Girona 91/92 al qual homenatjàvem) i l'Albert Mateos, al Bar Los Pajaritos. Aquest local és un autèntic temple del futbol, amb tota mena de marxandatge d'equips de tot el món decorant les seves parets. Els aficionats a l'esport rei arribats a la vila costanera des de tots els racons del planeta deixen la seva empremta als seus murs, així que nosaltres no podíem ser menys i vam fer entrega d'una bandera de la penya al seu propietari, que ens va assegurar que li buscaria un lloc preferent com fa amb les de la resta d'equips espanyols. Seguim en clau internacional. Tots sabeu que el Bar 106, la nostra seu, el porten des de fa anys la San i en You, una parella d'origen xinès que ja és molt gironina (i gironista). El passat cap de setmana la seva filla Shu Hui feia anys i la vam obsequiar amb una samarreta commemorativa de l'ascens a Primera Divisió per veure si aconseguim que s'estimi tant al nostre equip com la resta dels Jiang. I d'uns amics arribats d'Àsia fem un salt i passem a uns altres que viuen a Amèrica, concretament a Mèxic. El nostre soci Josep Maria Trias està evangelitzant en la fe en el Girona FC als habitants d'aquelles contrades i ja ha aconseguit la primera conversió. Es tracta del Padre Alejandro, capellà de la Parròquia de Jesús de la Buena Esperanza de Tapachula, a l'estat de Chiapas. Aquest mossèn és molt aficionat al futbol i el seu equip de tota la vida és el Club Deportivo Guadalajara, conegut popularment com las chivas, que també vesteix amb samarreta de franges blanc-i-vermelles. Amb aquesta coincidència cromàtica no va ser difícil captar-lo i ja llueix orgullós el pin del nostre club i el de la penya al seu polo. I és que, com bé deia el nostre secretari Fran Lara en el Racó de la Federació de Penyes al Diari de Girona de la setmana passada, els immortals exercim com a autèntics ambaixadors del gironisme.