viernes, 8 de julio de 2016

Dignes representants


Com ja vam anunciar, una expedició de penyistes del Girona FC (25 immortals i una saltenca) van representar a l'afició blanc-i-vermella en el XIIIè Congrés Nacional de Penyes de Futbol d'Aficiones Unidas, celebrat enguany a Zaragoza i organitzat per la federació de penyes del conjunt local. Els tres dies de marxa i celebració futbolera van començar divendres 24 de juny a les portes del 106, on l'autocar del primer equip gironista ens va passar a recollir per sortir cap a terres mañas. No ens cansarem d'agrair el detall del club amb les seves penyes oficials subvencionant el 50% del cost trajecte (com van fer molts altres clubs amb les seves) i permetent-nos fer servir un vehicle ample i còmode que va fer que les hores invertides en el desplaçament passessin volant.


Un cop instal·lats a l'Hotel Palafox (un fantàstic allotjament de 5 estrelles en el qual la FPRZ ens va reubicar després d'un contratemps de darrera hora), vam tenir unes hores lliures abans dels primers actes del Congrés. Els presidents de les federacions de penyes van ser rebuts per l'alcalde de la ciutat a l'ajuntament. Com a representant gironina hi va anar la nostra vicepresidenta Margarita, ja que el nostre president Pepe va ser baixa per una lesió de la qual es recupera a bon ritme. El plat fort de la vetllada va ser el còctel de benvinguda celebrat amb els 700 assistents al Restaurante Náutico, a la vora de l'Ebre. Allà es van viure els primers moments de germanor entre aficions, amb el retrobament amb vells amics d'altres equips amb els quals hem compartit divertidíssimes jornades de futbol. A uns dels que més il·lusió ens va fer veure va ser a en Fernando i en José María de la Peña Fenómenos Oscenses. El record del gran tracte que sempre ens han dispensat a Huesca no s'esborra. De fet, en la festassa viscuda per bona part de l'expedició gironista a la popular zona del Tubo, ens van acompanyar.


El segon dia de la gran reunió de les penyes del futbol espanyol va començar de bon matí amb la reunió dels representants de l'afició amb el president de la Lliga de Futbol Professional, Javier Tebas. El mandatari va presentar les seves valoracions sobre l'estat actual dels campionats d'elit del nostre país i va atendre a les qüestions plantejades pels penyistes. Hi va haver un xic de polèmica quan es va parlar d'horaris i preus d'entrades. Tebas va afirmar que els (segons ell) pocs partits que es juguen en hores tardanes i dies poc adequats són el preu "televisiu" a pagar pet tenir una de les millors lligues del món. Pel que fa al tema dels preus, va assegurar que l'LFP està lligada de mans i peus, ja que només pot suggerir als clubs unes pautes d'actuació en un aspecte que és competència d'aquests. El que sí és ben cert és que una reunió d'hora i mitja, tot i no ser curta, no pot servir per arreglar tots els problemes que afecten als aficionats, així que serà tasca d'AFEPE identificar-los, treballar-los en profunditat i demanar soluncions en trobades futures. Mentres el màxim responsable de la Lliga deia tot això i més, la resta d'immortals va poder gaudir, al mateix auditori, d'un concert de música èpica. Després del mateix va tenir l'acte central del Congrés, amb parlaments del mateix Tebas, el president de la FPRZ, el d'Aficiones Unidas, el del Comité Tècnic d'Àrbitres i el de la Federació Aragonesa de Futbol. Van entregar-se els premis "Silbato de Oro" als millors àrbitres de Primera i Segona, hi va haver temps per homenatges a Pepín Braña, durant molts anys president d'AFEPE, i pels organitzadors així com per presentar el proper Congrès Nacional de Penyes que se celebrarà a Granada. Tancat l'acte tothom va passar a uns altres salons de l'Auditori per fer el primer dinar de germanor, en el qual vam fer entrega d'un trofeu commemoratiu i unes galetes i ratafia de Santa Coloma de Farners a la Federación de Peñas del Real Zaragoza pel seu gran esforç.


A la tarda els socis que així ho van desitjar van poder gaudir dels encants de Zaragoza, amb visites guiades a la Basílica del Pilar i els edificis del Casc Antic i al Palacio de la Aljafería. El sopar de dissabte era lliure, però els nostres amics de la Peña Zaragocista Presentes por el Escudo es van encarregar de reunir a totes les aficions amants de la festa a la seva seu, aplegant a més de 100 persones de diversos amics en un àpat difícil de recordar. Destacar la presència dels amics del Recre, que ja a l'acte central van presentar la seva campanya per salvar al Degà del nostre futbol de la desaparició. Tot el nostre suport. Tampoc serà fàcil d'oblidar la marxa nocturna viscuda amb bona part dels assistents del sopar en un fantàstic pub irlandès... tot un exemple de com el futbol pot servir per a unir a persones ben diferents i passar una bona estona.


Óscar, Lama, Fran, Joan, Portillo, Garolera, Izan, Álvaro i Nerea. Apunteu aquests noms en lletres daurades, son els que el diumenge al matí ens van representar en el torneig de Futbol Quick 5 que va disputar-se sobre la gespa de la Romareda. La derrota contra els amfitrions (7-1, amb el gol blanc-i-vermell aconseguit per l'Álvaro) no esborra el gran record d'haver defensat els nostres colors en un dels estadis amb més historia d'Espanya. Mentre els nostres jugadors lluitaven contra el rival, la calor i la ressaca, la resta de l'expedició gironista va poder visitar les instaal·lacions i el museu del club blanquillo.


Després de la foto de família del Congrés que ens vam fer a la zona de la llotja de l'estadi, ens vam traslladar altra vegada a l'Auditori per compartir una paella gegant amb la resta de penyistes assistents. La Federación de Peñas del Real Zaragoza va aprofitar per fer entrega de diversos obsequis a les delegacions presents, entre els quals va destacar un preciós quadre pintat a mà amb la figura d'un jugador del Girona i un altre del Zaragoza per representar la unió viscuda aquests dies. Després d'això, ja només va haver-hi temps per acomiadar-se dels amics, plegar veles i tornar cap a Girona descomptant els dies que queden per tonar a deixar el pavelló blanc-i-vermell ben alt a la cita del juny de 2017 a Granada. 

jueves, 23 de junio de 2016

Incansables

Foto: Karris

Amics, us fem arribar avui un petit resum d'aquestes dues intensíssimes setmanes en les quals hem viscut la quarta promoció d'ascens a Primera de la història del Girona FC després de les de 1936, 2013 i 2015. Segur que ens deixem alguna cosa en el tinter, però no és menys cert que han sigut 15 dies màgics i frenètics que han tigut al gironisme somiant no amb ser gran, que ja ho és al cor de tots els que el vivim més enllà de les ocasions especials, sinó en estar entre els grans. Però bé, comencem pel principi: la primera eliminatòria contra el Córdoba.


Jugar entre setmana no ajuda a fer desplaçaments, però si a sobre la directiva rival posa les entrades per a visitants a ni més ni menys que a 40 €, llavors la cosa es transforma en missió impossible. Tot i que els nostres amics de les penyes del Córdoba van fer tot el possible per fer recapacitar als seus dirigents, des del club blanc-i-verd es va mantenir ferma aquesta irresponsable decisió, que va obligar al Girona a posar les entrades als aficionats andalusos per a la tornada al mateix preu per no semblar ximples. Com sempre, els més perjudicats, els seguidors. Nosaltres vam optar per veure el partit al 106, que es va emplenar com sempre en les grans cites. Després de 20 minuts inicials per oblidar en els que el Girona va rebre dos gols, els de Machín van passar a dominar el matx, Cristian Herrera va fer un gol i va faltar ben poc per l'empat. La sensació dels gironistes que sortien de la nostra seu després del partit era que tot estava obert i els blanc-i-vermells tenien a les seves mans la remuntada.


Per escalfar l'ambient mentre arribava el diumenge, vam engegar el concurs "#ColorsGFC", en el que els gironistes havien de compartir la seva fotografia amb la samarreta del Girona posada a través de les xarxes socials. La idea era aconseguir que a tota la província es veiés gent orgullosa del seu sentiment blanc-i-vermell i es pot dir que ho vam aconseguir. 31 participants ens van fer arribar les seves instantànies (fins i tot n'hi va haver un que va vestir al gat!), sent el guanyador Alfred Bota Velasco, que va emportar-se una bandera del Girona i una ampolla de cava. Una altra activitat amb la qual vam voler fer arribar tot el nostre suport a la plantilla va ser anar a rebre l'autobús a Montilivi en la seva arribada des de Córdoba. El nostre granet de sorra hi va ser.
   
Foto: LFP

A la tornada Montilivi no va fallar als seus jugadors i va ajudar-los a sobreposar-se al gol dels contrincants que va obrir el marcador. Algun immortal semblava dubtar de la seva fe, el Córdoba era molt Córdoba, però el Girona va demostrar que sabia el que es feia i l'empat de Borja va encendre la graderia al crit de "Sí se puede". A deu minuts del final, Aday forçava la pròrroga amb el conseqüent deliri del poble gironista, que encara hauria de patir els trenta minuts extres culminats amb el 3-1 aconseguit per Herrera. La porta del somni seguia oberta, l'últim obstacle: l'Osasuna.


Sense temps gairebé per pair la victòria, va tocar enfilar el camí de Pamplona. 10 afortunats immortals a qui les seves obligacions els hi van permetre desplaçar-se a la capital navarresa un dimecres van formar part de l'expedició de 450 gironistes que van fer costat a l'onze blanc-i-vermell al Sadar. Va ser un dia inoblidable per a tots, les dues hores prèvies al partit que vam poder viure als voltants de l'estadi van ser una gran dosi del millor del futbol, petant la xerrada amb els aficionats locals (molt simpàtics i amables tots ells) i prenent quelcom als bars de la zona, un concepte que hauríem d'importar a Montilivi. Llàstima que el gran esforç vocal en suport del Girona realitzat per tots els mobilitzats no acabés amb la recompensa d'un resultat positiu, ja que quan millor jugava el Girona després d'aconseguir empatar el primer gol rojillo, va arribar el 2 a 1 que reflectiria l'electrònic al final dels 90 minuts. Però amb un sol gol podia valdre'ns a la tornada, així que l'optimisme als busos de tornada era, com a mínim, moderat. 


Optimistes o no, com sí que estàvem tots els immortals era molt nerviosos abans del gran partit, el que podia ser l'històric moment de l'ascens a Primera Divisió per primer cop en la història del Girona FC. Per passar el neguit vam optar per mantenir-nos ocupats tot el dia. Al matí vam respondre a la crida del programa "El Suplement" de Catalunya Ràdio, que s'emetia en directe des de la Plaça del Vi i ens va demanar que hi anéssim per entonar uns quants càntics i entrevistar al nostre secretari Fran. Un fotògraf que estava per allà ens va proposar passar-nos pel Mercat del Lleó a fer un volt. El recinte feia goig, decorat amb banderes blanc-i-vermelles i amb tots els responsables de les parades vestits amb samarretes del Girona. Quina satisfacció veure a la ciutat bategant pel seu equip! Seguidament va tocar anar al 106, on la Laura Brugués i els seus companys de TV3 van anar a copsar els ànims de la parròquia gironista abans del transcendental partit. Molts dels nostres socis van optar per compartir el dinar plegats i d'altres van anar a cercar provisions per la prèvia que vam organitzar a l'aparcament proper a l'Institut Montilivi. Entre copa i copa es respirava l'emoció i la il·lusió dels presents, que per damunt de tot sentien l'orgull d'haver estat fidels al Girona també en els mals moments.

 Foto: Diari de Girona

I bé, qui més qui menys ja coneix la història. El camp ple a vessar després de les acampades a les taquilles per aconseguir una entrada (ai si vingués tanta gent al desembre!), les nostres banderes onejant al Gol Sud... El primer temps ens va oferir un Girona dominador que convidava a l'esperança, però un mal inici de la segona part ens va enterrar. Després d'això molts nervis malgrat que no es va parar d'intentar-ho. Quan Lejeune va caure en les provocacions de Nauzet i va ser expulsat, els immortals vam decidir cantar encara més fort amb el fil de veu que ens quedava. I és que aquest Girona s'ho ha guanyat. Gràcies, nois, per remuntar el vol en una segona volta excel·lent. Gràcies per fer somiar a tots els que setmana a setmana no ens oblidem de l'equip i li fem costat. Gràcies per fer-nos sentir, una vegada més, orgullosos de ser gironistes.

Fotos: Girona FC/FPRZ

Una vegada més ens hem quedat a les portes de participar en un dels millors campionats de futbol del món i visitar els temples del futbol nacional, però no defallim. En l'ADN del gironisme està no rendir-se mai. Ens va costar 49 anys tornar a Segona, però ho vam fer. Trigar un parell d'anys per arribar a Primera no ens fa por. Per això seguirem lluint amb satisfacció els nostres colors per allà on anem. Per a la propera ocasió per fer-ho no caldrà esperar gaire, ja que demà comença a Zaragoza el XIII Congrés Nacional de Penyes de Futbol d'Aficiones Unidas, l'associació que agrupa a les federacions de penyes dels clubs de tota Espanya. Hi haurà representació blanc-i-vermella, amb 26 assistents desplaçats des de la nostra ciutat, 25 d'ells socis i simpatitzants de la Penya Immortal Girona. Hem de donar les gràcies al Girona FC pel gran detall que ha tingut amb els seus penyistes de cara a l'assistència a aquest congrés. Tal com fan altres clubs, com per exemple el Gimnàstic de Tarragona, l'entitat de Montilivi ha decidit cedir l'autobús del primer equip per tal de fer el desplaçament a la ciutat maña. A més, assumirà el 50% de la despesa del mateix, fent que el cost del transport quedi només en 30 € per cap. Una gran ajuda per a les nostres economies que els integrants de les penyes oficials del Girona FC no oblidarem i procurarem retornar deixant el pavelló ben alt a la cita organitzada per la gent d'AFEPE i la Federación de Peñas del Real Zaragoza.
  

Com a cloenda a aquest article/traca final de la temporada, acabem amb dues notícies agredolces d'aquest mateix matí. Twitter ens ha fet saber que dos dels pilars del fantàstic Girona d'aquesta temporada no jugaran de blanc-i-vermell la temporada vinent. Isaac Becerra, Trofeu Zamora de la Segona Divisió, canvia la porteria de Montilivi per la de Zorrilla, i tot indica que el nostre Matador Jaime Mata l'acompanyarà en la seva aventura per terres castellanes. No ens queda altra cosa a fer que agrair-los tot el seu esforç defensant el nostre escut i desitjar-los-hi molta sort en aquesta nova etapa (sempre que no s'enfrontin al nostre Girona! jeje). ¡Gracias y hasta siempre, chicos! 

martes, 7 de junio de 2016

Amb el cap ben alt

Amics, estem vivint, potser, una de les setmanes més alegres del gironisme, si el futbol són sensacions, les d'enguany res tenen a veure amb les de l'any passat, arribem un any més a la promoció d'ascens, un terme molt més maco que l'anglicisme que hom utilitza, en estat de gràcia i amb eufòria, ingredients que encara que no és sinònim d'èxit i menys al futbol, sí que ens fan somiar en aconseguir allò que el futbol ens deu.
Els qui ens vam desplaçar a Ponferrada vam viure l'altra cara de la moneda amb els seguidors castellans, una gran afició i una gran gent, ens vam abraçar abans i després del partit, era emocionant veure com seguidors gironins consolaven als locals que sortien del camp plorant mentre els mateixos seguidors locals ens deien que la seva derrota servís de quelcom i que ens volien veure a primera.
La Mari Carmen, presidenta de la Federacio de Penyes de la Ponferradina i el seu marit Miguel, animador oficial de les seves festes, ens van tractar de 10, un ^"botillo" espectacular, plat típic de la terra va fer les delícies dels qui es van afegir al dinar de germanor organitzat durant la setmana entre les dues aficions.
La Deportiva ha baixat, però amb el cap ben alt i estem segurs que ben aviat recuperaran el lloc que la seva gent mereix.
Els qui no van viure aquesta part amarga de la jornada van ser els qui es van quedar al 106, gran ambient i esclat d'eufòria quan vam segellar l'entrada a la promoció per la porta gran, un 106 que el volem tornar a veure ple de gom a gom aquest dijous a les 8.
I és que som un equip, afició, penyes, jugadors, empleats i directiva, tots estem treballant i gaudint units perquè el somni d'una vegada per totes es compleixi i així dilluns, uns quants voluntaris de les diferents penyes, amb el somriure d'orella a orella es trobaven a Montilivi per plegar els ja mítics aplaudidors que repartirem diumenge a l'estadi.

miércoles, 1 de junio de 2016

Mil paraules

Amics, el temps vola i el munt d'actes a on estem presents encara fa que corri més de pressa, per això, avui farem un article força gràfic per explicar tot el que hem viscut en els darrers dies i és que una imatge val més que mil paraules.
Cronològicament us havíem deixat amb el desplaçament a Elx, per tant, ara reprenem explicant-vos que el divendres 20 de maig vam assistir al merescut homenatge que la Penya Saltenca va retre a en Joan Cabratosa, una persona reconeguda amb la medalla al mèrit esportiu a proposta de la pròpia Penya Saltenca. En Joan va explicar moltes anècdotes de la seva etapa al capdavant de la Penya Bons Aires. Representants de la Penya Barbero Bailongo tampoc es van voler perdre aquest bonic acte.
L'endemà ens enfrontàvem al Mallorca i vam contactar amb la seva Federació de Penyes, com que venien amb el temps just pel partit vam decidir organitzar un "tercer temps" a la nostra seu.
Tot i que el resultat va ser desfavorable als illencs, els nostres convidats no van fallar a la cita i vam passar una estona molt divertida.
La cap de protocol de l'entitat vermella i l'Albert Mateos, cap de l'àrea social del nostre club es van afegir a la festa.
I diumenge encara teníem festa, com que som una gran família, uns quants immortals vam celebrar l'aniversari del més petit del 106, en Yuxian, els seus pares miraven feliços com apagava l'espelma que commemorava els seus 5 anyets.
I dos dies després més celebracions, després del partit contra el Valladolid, en Joan Brunet celebrava el seu 65è aniversari i la seva jubilació.
Vam tenir cinc dies per descansar però diumenge passat al matí ja estàvem donant guerra a Sant Ponç, la sort no va acompanyar als jugadors del B i la derrota els deixa a l'espera dels ascensos i descensos compensats per a mantenir la categoria.
A la tarda ja va ser una altra cosa i a Montilvi es va tornar a veure un partit d'aquells que fan somiar als gironins amb l'ascens.
Bé,  ja ens hem posat al dia, més endavant comentarem al clàssic somriures i llàgrimes de cada temporada com ens ha afectat els descensos i ascensos dels nostres amics, deixeu-nos fer un avançament per fer una forta abraçada als nostres amics de la U.E. Llagostera. En Cuqui i companyia segur que ben aviat tornaran a somriure amb les alegries del seu equip.
Per acabar, dir que una dotzena d'immortals hi serem a Ponferrada a on la presidenta de la seva federació de penyes ens prepararà un "botillo" i els qui es quedin a Girona ompliran el 106.
Si queden forces, diumenge al matí anirem a les 10,45 a Quart a veure els benjamins del Girona Escola Futbol Sala a on el besnét del mític Domènec Balmanya jugarà la fase final de la Copa de Girona. 

miércoles, 25 de mayo de 2016

La Volta a Espanya


Al bloc de la penya estem molt habituats a fer servir expressions pròpies del ciclisme, sent-ne potser la més famosa la del "Tourmalet", amb la que comparem els trams de calendari més complicats pel Girona en una temporada amb un dels mítics ports de muntanya de la cursa ciclista més famosa del món, el Tour de França. Si hem de fer-ne servir una altra per tot el que els immortals vam viure fa dos caps de setmana, aquesta ha de ser sense dubte el nom d'una altra gran prova ciclista, la Volta a Espanya. I és que al llarg de tres dies vam tenir un bon grapat de socis per diferents punts de la geografia nacional. La primera etapa va ser la recollida del I Premi "Gesto Deportivo" que ens va atorgar la Federación de Peñas Cadistas. Als actes de la Convenció de Penyes del Cádiz CF celebrada a Rota, marc en el qual s'entregava el guardó, van assistir-hi el nostre president Pepe Sierra, la vicepresidenta Margarita Bosch, el tresorer Javi Rina i el nostre soci Isidoro Alcalde. Una representació de gala.


La Federación de Peñas Cadistas va demostrar que està al nivell de la que, com bé va dir el nostre president en el seu discurs, és una de les millors aficions del món. Els actes van tenir lloc en una immillorable ubicació com és el Castillo de Luna, seu de l'ajuntament de Rota, i van comptar amb l'assistència amb grans personalitats de l'esport gadità, com ara l'històric periodista Theo Vargas, el president del Cádiz CF Manuel Vizcaíno, el premiat Juan José Bezares (ex-jugador groc) o l'integrant de la primera plantilla del conjunt local Sergio Mantecón. Després de repartir diversos guardons, els responsables de l'FPC, encapçalats pel seu president de Fernando Arévalo, van fer-nos entrega del premi. En Pepe va tenir l'ocasió de pronunciar un breu discurs en el qual va destacar el gran honor que suposa per a una petita penya com la nostra el reconeixement a la feina (si se li pot dir així a passar-ho tan bé) duta a terme dins i fora dels camps espanyols durant els nostres 24 anys d'història. Per expressar la nostra gratitud per la distinció i el nostre esperit de germanor entre els que gaudim de la passió pel futbol, vam fer entrega a l'afició local d'una bandera amb els colors del nostres clubs i el lema El fútbol nos une, que va agradar molt i va cridar l'atenció de la premsa present a l'esdeveniment. A partir d'aquí va començar una jornada d'amistat amb un tracte més que exquisit cap a la delegació gironista. No és un tòpic, ens vam sentir realment com a casa i ens falten paraules per expressar el nostre agraïment. ¡SOIS ENORMES CADISTAS!


L'altre punt d'acció gironista i immortal del cap de setmana va a estar a Elx, ciutat a la qual 38 aficionats blanc-i-vermells (11 d'ells de la nostra penya, sense contar els quatre de Cádiz que van afegir-se a l'hora de dinar) van desplaçar-se per animar al seu equip. L'encertada hora de sortida va permetre a l'expedició tenir temps lliure per visitar la vila, visitant llocs d'interès turístic com el famós Palmeral, la Basílica o els jardins del Huerto del Cura. Precisament a aquest darrer indret van venir a buscar-nos els companys de la Federación de Peñas del Elche CF, liderats per l'amic Edgar. D'allà ens van guiar cap al restaurant escollit pel dinar de germanor, molt proper al Martínez Valero i amb un menú ideal per acabar amb la gana que el viatge havia obert.


Prop de 35 persones, entre aficionats de l'Elche i del Girona, vam assistir a l'àpat. Ens va fer molta il·lusió tenir amb nosaltres, com cada cop que ens apropem per terres alacantines, a la Joana i el seu marit. Passen els anys però l'amistat de la seva etapa com a empleada del club no s'oblida. L'ambient va ser molt bonic, un gust veure conviure sense cap tipus d'incident a dues aficions que se la jugaven al cap d'una estona. Acabades les postres, va produir-se el tradicional intercanvi d'obsequis en el qual vam ser àmpliament golejats, doncs a l'allau de regals dels amfitrions (inclosa una bufanda per comensal) només vam poder correspondre amb un modest quadre de record de la trobada per causes de força major (no es pot estar pendent de tot!), així com amb la bufanda de la Penya Saltenca que va cedir en Rodri. L'amabilitat il·licitana no va acabar aquí, ja que quatre dels nostres directius van ser convidats a seguir el partit des de la llotja de l'estadi. Una ubicació de luxe per tancar un dia de luxe.


La resta de l'afició va deixar-se la veu animant als nostres des del sector visitant. Ni els molts quilòmetres recorreguts ni els que quedaven per tornar van fer-nos afluixar. Abans parlàvem de golejada en el tema regals, però al terreny de joc les coses van ser molt diferents. El Girona va aconseguir avançar-se amb un golàs per l'esquadra de Granell, però una rebuscada expulsió per doble groga d'Alcalá va canviar radicalment el desenvolupament del matx, passant el nostre equip a centrar-se a fer una bona defensa i l'Elx a atacar amb veritable perill només a la recta final. Amb el xiulet de l'àrbitre, un puntet que, com veurem en pròximes entregues, encara vam fer prou bo.         

viernes, 13 de mayo de 2016

Cantant sota la pluja


Immortals, gironistes i amics tots: que durant dues setmanes el Girona hagi jugat els seus partits fora de casa no significa, ni molt menys que aquesta penya hagi estat adormida. Ni molt menys. Se'ns ha ajuntat tanta cosa per explicar que aquesta setmana publicarem dos articles. En aquest primer repassarem el nostre particular festival d'Eurovisió, el qual, a més de per passar una bona estona entre tots els assistents, va servir per recaptar fons pels damnificats pels terratrèmols que encara avui afecten un poble germà com és el de l'Equador.


Gairebé una quinzena dels immortals més marxosos van voler participar al concurs de Sing Star, que va comptar amb l'inestimable suport tècnic del nostre amic Marc Escarrá i els CDs amb cançons d'ahir, avui i sempre que ens va portar la nostra sòcia Sandra. L'estrella de la nit, tot i no guanyar, va ser la més jove entre els qui van agafar el micro, la Nerea, que gràcies a la seva gran interpretació d'alguns temes d'Operación Triunfo, es va plantar a la final. Per si això fos poc, la sort la va somriure i es va endur el pernil que vam sortejar també a benefici d'Equador. Enhorabona!


La Movida Madrileña, els èxits dels 60 i 70, el gran Nino Bravo... tots van tenir el seu moment de glòria interpretats per les goles dels nostres valents. A destacar la connexió amb el públic del nostre president Pepe (en alguna cançó no li va caldre ni mirar la lletra del karaoke) i el fet de comptar amb nosaltres amb quatre membres de la Penya Saltenca, entre ells la Sandra, que va quedar tercera. L'afició blanc-i-vermella unida per una bona causa. El micròfon d'or com a guanyadora del concurs va ser per la Mari, que va imposar-se en una disputada ronda final. A més de la satisfacció de donar un cop de mà als qui en aquest mateix pateixen a l'altre cantó de l'Atlàntic, va tenir el plaer de lluïr guardó a les pàgines del Punt gràcies a la insistència del nostre soci Joan Casermeiro.


La quantitat recaptada potser és lluny de les grans xifres que poden aportar entitats més potents, però creiem que el més important és posar el nostre granet de sorra per respondre a un país amb el que tenim tants lligams històrics tal i com ens agradaria que es fes si la catàstrofe s'hagués produït aquí. A través d'un contacte cercat pel nostre tresorer Javi Rina, els diners recaptats serviran per fer arribar ajuda al poble de Jama, un dels més afectats pel sisme, i a l'hospital de campanya instal·lat a la zona de Cojiminies. En concret podrem adquirir 6 caixes de béns de primera necessitat. Cadascuna està composta per 1 litre d'oli, 1 quilo d'arròs, 1 quilo de fideus, 3 llaunes de tonyina, 1 llauna de frijoles, 1 llauna de llenties, 1 paquet de galetes, 1 paquet d'espelmes i llumins, 4 litres d'aigua i 1 pot de repel·lent contra mosquits. Endavant Equador!


No va fer falta esperar gaire per tornar a veure el 106 ple de gom a gom, l'endemà del certamen solidari el Girona jugava un important partit contra el Córdoba a l'Arcángel amb les càmares de Movistar + com a testimonis i gairebé una cinquantena de gironistes van triar la nostra seu per seguir les evolucions sobre la gespa dels homes de Machín. Gespa que per cert estava ben mullada per l'abundant ruixat que va caure a la ciutat de la Mesquita (prometem que no va tenir a veure amb els galls proferits per més d'un la nit anterior, palabrita del niño Jesús). Tot això va contribuir a un partit poc vistós, on els locals van rendibilitzar al màxim les seves ocasions de gol, entre elles el del que li va donar la victòria i el Girona va tornar a trobar-se, com li passa estranyament a vegades, sense saber materialitzar el perill que crea. A destacar el bon partit de Carlos Clerc, que cada jornada ens demostra que triar-lo com a substitut del gran Cifu va ser un encert. Malgrat marxar amb un regust amarg per la derrota davant un rival que feia 4 mesos que no guanyava al seu estadi, a l'ambient s'hi respirava la il·lusió d'una afició disposada a donar-ho tot en els partits que queden i uns quants dels presents es van citar a Elx per a animar al Girona en directe... però això ja serà cosa del següent article.