jueves, 27 de diciembre de 2018

Podria haver estat "top"

Prop de 27 anys al costat del Girona fa que a la Penya Immortal Girona sapiguem molt bé qui és qui dins del gironisme i coneguem molts dels protagonistes de la història recent del club, sigui en primera línia o treballant a l'ombra pel bé de la institució. Això fa que de tant en tant tinguem accés a històries oblidades com la que va arribar a les nostres orelles fa uns dies i que volem compartir avui amb vosaltres, ja que ens ha semblat molt curiosa.

Foto: CRDI - Fons Diari de Girona - Tavi Nonó

Poc abans de l'inici de les festes nadalenques, Miquel Jordán va entrar per casualitat una tarda al 106 per fer un cafè, sense saber que es tractava de la seu de la Penya Immortal. Jordán va ser una de les figures més rellevants del futbol base gironí al llarg dels anys 90. És molt recordat per la seva etapa com a coordinador dels equips de la Penya Bons Aires, així com per ser un dels impulsors de la recuperació de les categories inferiors del Girona FC sota la presidència de Carles Teixidor. La seva filosofia era tractar el futbol com una activitat formativa amb la qual els nens ho havien de passar bé per sobre de tot. En veure una de les fotografies que tenim penjades a les parets del local, amb els integrants d'un equip infantil del Girona celebrant la consecució d'un títol de lliga, en Miquel no va poder evitar recordar amb nostàlgia aquella etapa, de la qual va estar conversant animadament amb el nostre president Pepe Sierra, que casualment també es trobava en aquells moments al local. 

  Foto: 20 minutos

Entre noms i anècdotes conegudes per tots dos i unes quantes rialles, en Miquel va comentar un episodi ben curiós que fins ara s'havia mantingut gairebé en secret i que farà les delícies de la premsa rosa si algun dels seus reporters mai arriba a visitar aquest blog. És "vox populi" entre els aficionats al món de la faràndula que el fill de la cantant Isabel Pantoja, Kiko Rivera, conegut també com a Paquirrín, va arribar a jugar uns quants torneigs amistosos amb els alevins del Real Madrid. La seva familia tenia forta influència en l'òrbita dels qui gestionaven la pedrera del club blanc, i malgrat que el fill del malaurat Paquirri no destacava per la seva habilitat amb la pilota, va aconseguir que fer realitat el somni de defensar la samarreta d'un gran encara que fos només durant uns quants partits. Doncs bé, segons explica en Miquel, resulta que, a l'agost de l'any 94, la Pantoja i el seu fill van passar uns dies de relax a la Costa Brava. Una d'aquestes jornades la van emprar en visitar Girona.


Al nano encara li havia quedat mono de futbol i, segons li va dir la seva mare a en Miquel, va emocionar-se molt quan, després de visitar els galls dindi de la Devesa, va veure com hi havia un bon grapat de nens preparat per fer les proves per entrar al Girona FC a l'Estadi Fèlix Farró. Aquell any, gràcies en bona part a la feina de gent com en Miquel Jordán, el club va tornar a apostar per la pedrera després d'anys en els quals aquesta feina s'havia deixat en mans de la Penya Bons Aires, amb un acord de filiació que va allargar-se durant tretze temporades. Durant aquest temps només algunes campanyes s'havia tirat endavant algun equip juvenil amb els colors gironistes. Era una època difícil pel Girona. En Paquirrín va demostrar tanta il·lusió per participar en la selecció que la seva progenitora va veure's empesa a parlar amb en Miquel, que encara amb la sorpresa d'haver-se trobat a la cantant en un lloc tan inesperat, no va veure's en cor de dir-li que no a la criatura. I dit i fet, va donar-li un uniforme i unes botes i el va posar a jugar el partidet amb la resta de nens. En aquest punt del relat en Pepe va mostrar-se una mica incrèdul, però en Miquel va assegurar que disposava d'un document gràfic que provava que era cert, ja que un dels paparazzis que seguia a la Pantoja durant les seves vacances havia estudiat amb ell i li va fer arribar una còpia d'una de les fotos que va fer. Tractant-se d'un menor d'edat, va optar per no difondre-la i conservar-la només com a record, quedant extraviada durant anys en un calaix. Però ara que l'infant ja està més que criat, no hi va haver problema i dies després de la seva visita al 106 ens la va enviar per Whatsapp.

       
Foto: Código Nuevo

Com és lògic, les mateixes raons que l'havien apartat de Chamartín el van allunyar de Montilivi. Altres nois tenien molt millor tècnica i fons físic que en Kiko i no va poder entrar a formar part de l'aleví blanc-i-vermell. En Miquel va apuntar que, a part d'això, no tenia ni idea de com pretenia la folklòrica que, en cas d'haver sigut triat per formar part de l'equip, el petit assistís als entrenaments i partits si vivia a l'altra punta d'Espanya. Tot i això, també va recordar que la Isabel no va perdre detall del partit, aplaudint orgullosa cada cop que el seu descendent tocava, amb poc èxit, la pilota. Qui sap, si la història hagués estat diferent i les seves virtuts futbolístiques haguessin estat notables, què hauria passat? Hauria arribat a debutar amb el primer equip? Animaria als companys de vestuari a ritme del seu èxit musical Quítate el top? Això, per sort o per desgràcia, mai no ho sabrem.   

lunes, 24 de diciembre de 2018

2018 ja s'ha fos

La frenètica activitat d'aquests dies serveix de perfecte resum de com ha sigut el 2018 per a la Penya Immortal Girona: un any en el qual hem tornat a demostrar que estem més vius i plens d'energia que mai. En poc més d'una setmana hem tingut temps per ser solidaris, visitar a bons companys, divertir-nos fent pinya i, com no podia ser d'una altra manera, animar al nostre estimat Girona. En voleu tots els detalls? A llegir s'ha dit!


Ho vam passar tan bé que serà que li hem de donar el lloc d'honor. La Quina de Nadal de la Penya Immortal va tornar a ser un èxit rotund, amb el 106 ple de socis i simpatitzants impacients per marcar números, guanyar premis i, per sobre de tot, gaudir d'una agradable vetllada en companyia de molts amics. Pernils, embotits, ratafia, vi, torrons, banderes, un dinar per a dues persones al Restaurant Chaplin... tot de coses d'aquelles que fan aquestes festes més dolces són les que van emportar-se els afortunats que van completar abans que ningú les seves línies i quines. La junta directiva de la penya vol agrair un cop més a tots els presents la seva assistència i col·laboració. Els cartrons venuts i els beneficis de la Loteria ens permetran seguir col·leccionant dates memorables al llarg del pròxim any.


Si la tarda-nit va ser moment per a reunir a la família blanc-i-vermella, el matí de dissabte va tocar passar-lo amb bons amics. Com ja sabeu, en Manuel Vázquez, regidor de l'Ajuntament de Girona, és a la vegada soci nostre i directiu de la Peña Bética Girona-Olot "Emilio Luna", amb la qual estem agermanats des del seu naixement, i ens va convidar a la celebració del quart aniversari de la seva associació. I dit i fet: un bon grapat d'immortals, entre ells el regidor de cooperació del consistori gironí, Cristóbal Sánchez, van desplaçar-se a la capital garrotxina per acompanyar als nostres amics verd-i-blancs en aquest acte. A més de degustar un suculent aperitiu, vam veure per televisió el partit matinal del Betis al Villamarín contra l'Eibar i el nostre president Pepe Sierra va aprofitar per fer entrega d'un obsequi als seguidors del conjunt sevillà en la persona del seu president, Diego Sánchez. Abans del partit de Lliga disputat a Montilivi entre els nostres dos equips, al jugar-se entre setmana, no hi va haver gaire temps per fer una trobada com Déu mana, però amb aquestes hores transcorregudes en el millor ambient futbolero, ho vam compensar amb escreix.


On no hi va haver tant de caliu, parlant purament en termes relacionats amb la temperatura, va ser  a Montilivi en el matx de divendres 21 contra el Getafe. Molt de fred però moltes ganes de veure al Girona enfrontar-se als azulones, que arribaven al nostre estadi després d'haver fet una notable primera volta que els tenia en posicions europees. Va ser un enfrontament complicat, els madrilenys són un equip amb molt d'ofici que no regala res i l'empat aconseguit gràcies al gol de Bernardo l'hem de considerar molt positiu, ja que trenca la dinàmica negativa establerta per les derrotes a San Mamés i el Sánchez Pizjuán. Els immortals vam cantar tant com les nostres glaçades goles ens van permetre i  alguna fins i tot també va aprofitar per donar la benvinguda a la ciutat a l'ex gironista Jaime Mata, actualment al club del Coliseum Alfonso Pérez.


Seguim explicant cosetes cada cop més llunyanes en el temps (relativament, que no fa tants dies). Tot i que des de fa anys hem fet palès aportant el nostre gra de sorra en gran varietat de causes solidàries en qualsevol època de l'any, la proximitat del Nadal sempre fa aflorar els bons sentiments i les ganes d'ajudar als altres. Enguany aquesta ha estat variada. La recollida de llet organitzada a la nostra seu va tenir bona resposta per part dels nostres socis i amics, aconseguint-se un total de 150 litres amb els quals el Banc dels Aliments de les Comarques de Girona proveirà a entitats socials de suport a la gent més necessitada de la nostra província. Dijous 20 de desembre vam anar al magatzem d'aquesta institució a Vila-Roja i vam fer entrega dels brics al seu president Frederic Gómez. Una horeta abans, vam participar de manera conjunta amb la resta d'agrupacions que integren la Federació de Penyes del Girona en l'acte de donació de 150 pilotes per a la campanya de recollida de joguines de Creu Roja Joventut.


El particular calendari d'advent que anem obrint en aquesta entrada ens porta a la casella del 16 de desembre, un diumenge en el qual el nostre president Pepe i el tresorer Javi Rina van ser convidats a la més matinera de les quines blanc-i-vermelles, la de la Penya Pere Pons. El Pavelló d'Esports de Sant Joan de Mollet va acollir aquesta segona edició amb multitud de premis relacionats amb el Girona FC i botifarres per a tothom. A més, va recaptar-se una xifra superior als 1700 euros per a La Marató de TV3, enguany dedicada a la investigació contra el càncer. Els representants immortals a l'acte van sentir-se com a casa i a més van tenir l'ocasió de fotografiar-se amb tres generacions de la família Pons: la seva àvia, el seu pare i el mateix Pere. Nissaga gironista!


El 16 al matí també hi va haver moviment, tant a Girona com a Sevilla. Els homes d'Eusebio Sacristán jugaven a Nervión contra els jugadors dirigits per un entrenador que ja és història (i de la més brillant) del nostre club, Pablo Machín. Tot i fer una bona primera part, l'equip gironista va plegar-se a la superioritat dels locals i va acabar encaixant dos gols. Veient-ho al Pizjuán hi vam tenir uns quants immortals, com ara en Jorge, l'Albert o l'Ivan. Al 106, malgrat que la pluja convidava a deixar-se de vermuts i veure'l al sofà, el matx va ser seguit també per un bon nombre dels nostres socis, que van aprofitar per fer els últims donatius per a la campanya de recollida de llet.


Tanquem aquest any donant les gràcies a tots els que setmana a setmana participeu en les activitats de la penya i feu possible que sigui una de les associacions amb més empenta del panorama penyístic gironí i gairebé podríem dir que nacional. La Penya Immortal sense la seva gent, també tots aquells que llegiu el blog, no seria més que un cos buit, sense ànima, incapaç d'aguantar-se. Us desitgem que passeu unes molt bones festes de Nadal en companyia dels vostres familiars i amics i que l'any 2019 ens porti moltes alegries a tots plegats. Nosaltres, al contrari que es fa a les plantilles del futbol professional, multarem a qui no torni d'aquests dies amb uns quilos de més. Així que ja sabeu: a gaudir!

jueves, 13 de diciembre de 2018

Bona i mala llet

La sort de vegades t'acompanya i de vegades no ho fa. I d'altres és fruit de la bona feina feta. Els últims partits del Girona en són una bona mostra. El ying i yang potser van ser el fet de passar per fi una ronda de Copa del Rei després de superar l'Alavés i la pèrdua de la condició d'invicte fora de casa després de la dolorosa (i polèmica) derrota a l'últim minut contra l'Athletic al Nuevo San Mamés. A més dels dos partits esmentats, en les següents línies repassarem el més destacat de l'actualitat gironista i immortal d'aquests dies.


Comencem amb el més recent, el partit del dilluns a Bilbao. Gorka Iraizoz va fer un partidàs davant els seus antics companys, desactivant totes les ocasions de perill dels leones. Hi ha quelcom, però que no sabem si qualificar de "mala sort" o potser seria més escaient fer servir l'expressió "mala llet": mentre el VAR va entrar d'ofici al gol d'Stuani per anul·lar-lo per una mà que podria discutir-se si era voluntària o no, en el decisiu penal a favor dels locals en el temps afegit, va brillar per la seva absència. I mira que era dubtós. Coses, si més no, curioses. Ens queda molt per aprendre a la Primera Divisió. Del que si no n'hem d'aprendre, com a mínim a la Penya Immortal, és de gaudir els partits. Malgrat que un cop més el senyor Roures i Gol TV van enviar el nostre partit a un fred dilluns de desembre, una desena de valents ens vam animar a deixar el sofà per viure aquest Athletic-Girona al 106, acompanyats per un parell d'amics de la Penya Som-hi Girona del Pla de l'Estany. Volem felicitar a aquesta associació blanc-i-vermella banyolina pel seu recent reconeixement com a penya oficial per part del club. Enhorabona nois!


Del tràngol amarg, al més dolç. Després de massa temporades de no aguantar més d'una ronda a la Copa del Rei, el Girona va poder amb el Deportivo Alavés en el partit disputat el dimecres 5 de desembre. A l'anada, a Mendizorroza, amb un equip amb molts suplents i jugadors del filial per cobrir lesions, es va aconseguir un valuós empat a l'últim minut que va esdevenir decisiu per a la definició de l'eliminatòria. El matx de Montilivi va ser força ensopit fins que els vitorians van avançar-se al marcador, fet que va esperonar al Girona que amb l'entrada de jugadors amb fam d'oferir bons minuts com Portu va acabar remuntant i imposant-se per 2 a 1. Al nostre zona hi faltaven alguns dels socis més sorollosos, però en la recta final, engrescats per l'empenta dels d'Eusebio, ens vam fer sentir dintre de les nostres possibilitats. Cal destacar que, sense cap mena de dubtes, qui més va gaudir del triomf i la classificació pels vuitens de final va ser el nostre amic Domingo, que per primer cop ens va acompanyar al nostre sector de la graderia. En Domingo és un noi de Blanes que fa dues temporades va coincidir amb els immortals desplaçats a un partit de Copa Catalunya a Badalona, establint des de llavors una gran amistat amb el nostre president Pepe Sierra. Com veiem a la foto, el seu és l'autèntic i més pur orgull gironí.


Seguim saltant en el calendari, aquest cop cap al punt més distant dels tractats en aquesta entrada, el diumenge 2 de desembre i la diada de festa que es va viure al nostre estadi (on van aplegar-se més de 12.000 espectadors) per veure al Girona enfrontar-se a l'Atlético de Madrid del Cholo Simeone. El tercer pressupost de la Liga Santander les va passar magres sobre la gespa gironina, obtenint només un empat. I encara va haver de ser gràcies a una desafortunada jugada de Ramalho en la que el central blanc-i-vermell va tallar treure bé la pilota al davanter colchonero, però amb tanta mala sort que el rebuig va acabar dins de la seva pròpia porteria. Abans del matx, en el qual l'ordre i el bon joc dels nostres van fer les delícies de tots, va haver-hi temps per dur una recepció a l'afició atlètica a la seu de la Penya Gironina, amb nombrosa presència d'immortals i la companyia de la Peña Bendita Locura i la Peña Atlética de Vidreres, ambdues amigues de les penyes gironistes des de les trobades organitzades la temporada passada.


Ens movem de dia (cap al 7 de desembre) però no de lloc (el Restaurant D. O. de la Plaça Independència) per seguir amb l'actualitat gironista, encetant ara el vessant més social. La Penya Gironina va organitzar un sopar solidari amb La Marató de TV3, que enguany dedica els seus fons a la investigació contra el càncer. Un grapat d'immortals no va voler perdre's la possibilitat d'acompanyar als nostres amics en aquest esdeveniment que va aconseguir recaptar més de 500 euros per a la causa. Bon ambient, bon menjar i bon beure en una vetllada que per alguns va acabar pels carrers del Barri Vell a altes hores de la matinada.


Dos dies després, el diumenge 9, vam acompanyar a uns altres amics en el seu gran dia. La Filial River Plate Barcelona vivia la cita més important de la història del seu club, el partit decisiu de la Copa Libertadores contra el seu etern rival, Boca Juniors. Degut a les raons que tots sabem, la Conmebol va portar el partit al Santiago Bernabéu de Madrid, el que va fer que molts membres de la filial es desplacessin al coliseu merengue per presenciar la final. Tot i això, els tres representants immortals desplaçats a la festa en la qual la Filial va reunir-se al pub Dixi 724 per veure el partit van sentir-se com a casa. Bona part de culpa la va tenir en Yayo, membre de l'staff de l'agrupació millonaria de la Ciutat Comtal que ens va donar la benvinguda i fins i tot convidar a empanades al final del matx. L'atomosfera generada pels aficionats no ens va decebre i va fer, juntament amb el consum d'alguna beguda refrescant a base de civada, que acabéssim sumant-nos als càntics i cridant els gols com si haguéssim nascut al mateix barri de Núñez de Buenos Aires. Ens unim a la satisfacció dels nostres amics per haver-se proclamat campions d'Amèrica per quarta vegada en els seus 117 anys d'existència. ¡Felicidades, compañeros riverplatenes! Señores, yo soy del gallineroooo... 



Acabem amb una altra nota solidària. Fa pocs dies la Federació de Penyes del Girona FC va fer entrega d'un palet de brics de llet al Banc dels Aliments de les Comarques de Girona. Des de la Penya Immortal, com a membres de la Federació, ja hi hem col·laborat, però, en la nostra línia de tenir cada any com a associació un gest amb els qui treballen per evitar que els més necessitats no passin gana a la nostra província, hem decidit sumar-hi les aportacions individuals que facin els nostres socis i simpatitzants. De moment ja hem recollit més de 100 litres. Recordeu que podeu portar el vostre donatiu lacti a la nostra seu (Bar 106, Avinguda Sant Narcís, 106, Girona) fins aquest diumenge. Animeu-vos!

sábado, 1 de diciembre de 2018

"Torazo en rodeo ajeno"

Feia anys que l'Argentina, com a mínim en l'àmbit futbolístic, no estava tant d'actualitat com ho ha estat en les últimes setmanes arran de la gran final de la Copa Libertadores entre River Plate i Boca Juniors i l'atac a l'autocar xeneize poc abans del partit de tornada que va haver de ser reprogramat pel 9 de desembre al Santiago Bernabéu. Precisament del llibre més popular de la literatura d'aquest país sud-americà, El Gaucho Martín Fierro (amb una importància similar a la del Quijote té per a Espanya), és una de les frases de capçalera d'un dels jugadors de més qualitat que ha arribat al nostre futbol procedent de l'antic virregnat del Río de la Plata, l'ex de Real Madrid i Espanyol Alfredo Di Stéfano"Yo soy toro en mi rodeo y torazo en rodeo ajeno". Unes paraules que semblen a mida per descriure la situació que viu el Girona en la present edició de la Liga Santander, en la qual encara no coneix la derrota lluny de Montilivi i ha aconseguit puntuar o fins i tot guanyar en camps tan complicats com el Camp Nou, Mestalla o Cornellà.


Iniciem el nostre repàs a l'activitat de la penya en les passades setmanes amb el cap de setmana rodó que vam viure el 3 i el 4 de novembre a València. Per segon cop en la nostra història a Primera Divisió tocava visitar el famós Camp de Mestalla i no van ser pocs els gironistes que van animar-se a seguir a l'equip en un escenari tan notable i un rival tan complicat. A més de la gent desplaçada pels seus propis mitjans, 45 aficionats van integrar l'expedició organitzada per la Federació de Penyes del Girona, més d'una vintena d'ells, immortals. Entre els socis de la nostra penya que van anar-hi vam comptar amb alguns no habituals per raons de feina o estudis que van gaudir de valent a la capital del Túria i que de ben segur tornaran a incorporar-se als viatges per acompanyar a l'equip quan les seves obligacions els hi tornin a permetre. L'aventura valenciana de l'afició gironina va començar sortint el dissabte de bon matí en autobús des de Montilivi. Les autopistes mediterrànies van portar-nos directament a les portes del coliseu che i, després de l'obligada foto de família, no ens vam poder estar de visitar, com vam fer l'any passat, un dels temples de l'afició del futbol espanyol, el Bar "Tu Museo Deportivo" que regenta en Manolo el del Bombo, el seguidor més famós de l'equip nacional. De nou, en Manolo ens va atendre a la perfecció, xerrant amb nosaltres i fent-se totes les fotos que li vam demanar mentre ens servia l'aperitiu.


Acabat el vermut vam anar a dinar plegats a un restaurant situat als voltants de l'estadi, on vam gaudir d'un complet i suculent menú i passar una mica de fred, ja que el migdia llevantí va registrar temperatures força baixes. Completat l'àpat, fins a l'hora del partit cadascú va invertir el temps com millor va saber: uns van optar per seguir els altres partits de la jornada per televisió i altres van tornar al bar d'en Manolo a confraternitzar amb l'afició valencianista. Ja durant el matx, la graderia visitant va fer goig, plena de gom a gom i fent arribar el seu caliu als homes d'Eusebio malgrat l'elevada ubicació de la mateixa en l'estructura de Mestalla. Allà ens vam trobar amb els amics de "la Banda del Juanola", de la qual en formen part, com ja sabeu, alguns immortals com en Garru, en Berna o l'Albert de Besalú, que van optar per desplaçar-se plegats en cotxe com fan en tants partits que el Girona juga fora de casa. Del partit ja s'ha escrit tot: els nostres van estar perfectes, amb un Bono sensacional sota pals que va fer bo el solitari gol que va fer pujar al marcador en Pere Pons. S'aconseguia així treure per primer cop els tres punts d'un dels camps amb més tradició de la Lliga. Ja us podeu imaginar l'estat d'eufòria que ens va envair a tots un cop l'àrbitre va xiular el final i les llargues històries de festa i altres aventures nocturnes succeïdes abans d'acabar descansant a l'hotel, de les quals segurament els protagonistes us en facin cinc cèntims al 106 tot prenent una cervesa.


Després d'aquest brillant triomf, va ser el torn de tornar a vestir Montilivi de llarg. El 10 de novembre ens visitava un equip de característiques semblants a les nostres, petit però molt batallador: el Leganés. Per desgràcia i malgrat no disputar-se en mal horari, cap amic de la Federación de Peñas del Leganés va poder acompanyar-nos per dur a terme una trobada que queda pendent i ens agradaria molt dur a terme. Malgrat això, si una cosa sabem fer els immortals és passar-ho bé, així que l'ambient al nostre bloc de la nova graderia del gol sud superior va ser un dels millors de tota la temporada, fent-nos sentir de valent. Llàstima que aquell pal final del Choco Lozano no es transformés en el gol de la victòria. Després d'aquest partit va arribar una setmana d'aturada pels compromisos de seleccions, amb la Lliga de les Nacions de la UEFA decidint les últimes jornades de la seva primera fase. Van ser dies més relaxats però de cap manera buits. Dijous 22, el sempre afortunat soci Félix Sierra va guanyar un sorteig de Caixabank que li va permetre visitar les instal·lacions de La Vinya juntament amb el seu germà Pepe i en Javier Rina. Allà van poder xerrar amb els jugadors de la primera plantilla i que aquests els signessin pilotes i samarretes exclusives. L'endemà vam celebrar un altre acte que sí que va estar obert a tothom i que exemplifica molt bé l'esperit familiar de la nostra penya i la bona relació que guardem amb la Penya Cassanenca. En Carlitos va guanyar el sorteig del pernil que vam fer de camí al Torneig Internacional de Penyes de Barcelona, i va decidir convidar-nos a compartir-lo amb ell i la seva família a casa seva, el Restaurant Can Bargalló. Va ser un sopar deliciós, com sempre en aquest establiment, i, sobretot, desenvolupat en un ambient de germanor immillorable.


I per acabar, una altra exhibició en casa aliena, aquest cop a l'RCDE Stadium. La jornada del 25 de novembre enfrontava al Girona amb l'Espanyol i la Federació de Penyes va decidir organitzar dos autobusos per a major comoditat dels gironistes: un que sortia a les 10 del matí i un altre que ho feia a les 3 de la tarda. El gruix dels immortals va desplaçar-se en el més matiner per poder gaudir de més hores al centre comercial annex a la nova i moderna casa dels pericos. Canyes i tapes van amenitzar l'espera del gran moment del dia (si deixem de banda el partit), el dinar al Restaurant Brasayleña, que ens va satisfer a tots amb un bufet de carns a l'estil brasiler servides a taula. Molt recomanable. Els 90 minuts també ens van satisfer a tots, ja que el Girona va tornar a exhibir un altíssim nivell de joc, amb un inici fulgurant gràcies als dos gols d'Stuani en 7 minuts (com està el nostre uruguayo!) i la certificació de la victòria amb el primer de la temporada de Doumbia quan millor jugaven els blanc-i-blaus. Destacar un cop més la voluntat de concòrdia que distingeix a la nostra penya. Aquesta setmana han circulat per alguns dels digitals que informen sobre l'Espanyol rumors infundats sobre que tots els seguidors blanc-i-vermells haurien proferit insults contra el club barceloní i s'haurien negat a sumar-se al minut d'aplaudiments en homenatge a Dani Jarque. Aquesta va ser una generalització que ens va fer bastant mal, ja que si bé és impossible que en un grup de 300 persones o més el comportament de totes sigui exemplar, podem assegurar que aquestes actituds van ser causades per un sector molt minoritari dels gironistes desplaçats, d'aquells que a sobre no solen venir quasi mai i no tenen ni idea de com viure el futbol com el que és: una festa on el respecte n'ha de ser ingredient principal. L'abrumadora majoria del sector visitant va col·laborar en el record a l'etern 21 blanc-i-blau, i si no ho va fer des del primer segon, és perquè va coincidir amb l'acabament d'un càntic, però un cop vam adonar-nos del fet ens hi vam afegir amb la mateixa efusivitat que els seguidors locals. Així de clar ho va deixar el nostre soci Félix Sierra (que apareix citat per error com a vicepresident) en l'entrevista que li va fer el portal Voz Perica per aclarir els fets. I és que no volem que ningú enterboleixi les bones relacions que tenim des de fa anys amb la família espanyolista a través d'entitats com la Penya Blanc-i-Blava de Girona 2007 o la Federació Catalana de Penyes de l'Espanyol.

viernes, 2 de noviembre de 2018

Quan ser campió no significa guanyar

La nostra participació en el I Torneig Internacional de Penyes celebrat a les instal·lacions esportives del Clot de la Mel de Barcelona va ser, deixant de banda els resultats, tot un èxit. El dia que vam passar plegats va ser d'aquells que recordarem durant molt de temps: vam fer gironisme i vam fer penya. Els moments en els quals fem d'ambaixadors del nostre club són uns dels que sempre hem gaudit de valent, com ho demostra també l'altra activitat que repassarem en aquesta entrada, la rebuda a la nostra seu que vam brindar als seguidors del Rayo Vallecano desplaçats a Montilivi el passat dissabte.


L'apassionant jornada va començar agafant l'autobús al 106 de bon matí. Una vintena d'immortals vam formar l'expedició, entre els integrants de l'equip i els que hi van anar per donar suport des de la graderia. Els càntics van començar només d'enfilar el camí de la Ciutat Comtal. Durant el trajecte encara vam tenir temps de sortejar el ja clàssic pernil dels nostres viatges. El guanyador va ser el sempre afortunat Carlitos, que es va incorporar al grup com a cessió dels nostres amics de la Penya Cassanenca. A la Trobada de Penyes de Sant Feliu de Guíxols ja va arrassar emportant-se un bon grapat de premis, però en aquest cas no s'acompleix la dita de l'afortunado en el juego, desafortunado en amores, ja que tots ens l'estimem molt. Un cop arribats al feu del Club Esportiu Vila Olímpica el primer que vam fer va ser engalanar les tanques de la zona destinada al públic amb les nostres banderes per intentar que els nostres jugadors se sentissin com a casa.


Josep Garolera. Raúl Aranda. Álvaro Fernández. Jorge Berna. Félix Sierra. Marc Escarrá. Marc Alibés. David Tena. Daniel Cebrián. Franc Pascual. Carles Bargalló. Gabriel Roca. Aquests són els noms dels immortals, de ple dret o d'adopció, que passaran a la història com l'equip que va representar a l'afició gironista en la primera edició d'aquesta competició. Ja estem pensant a reproduir la fotografia de la plantilla per enmarcar-la i penjar-la en un lloc preferent de la nostra seu. Volem donar les gràcies altra vegada al Girona FC i, en especial, al cap de l'àrea social, l'Albert Mateos, per permetre'ns l'honor de vestir una equipació oficial del club en aquest dia tan assenyalat. Esportivament, les condicions eren de veritable desigualtat davant la resta d'equips participants, doncs la majoria eren conjunts acostumats a jugar junts cada setmana en diferents competicions d'aficionats i nosaltres un grup format per a l'ocasió que arribava al torneig sense un sol entrenament. Això sí, a ganes, esforç i il·lusió no ens va guanyar ningú. Ho vam donar tot sobre la gespa i alguns com en Berna o en Raúl van acabar mig lesionats, però tot sigui per defensar aquest escut que tant estimem.


Els resultats no van ser els que ens haurien agradat, però com a mínim vam arribar a quarts de final. Obviarem incidir gaire en el fet que els vuit equips participants estàvem classificats per aquesta ronda i que la fase de grups només servia per definir els encreuaments. Vam debutar contra el Club Deportivo La Bombonera, club amateur format per seguidors de Boca Juniors de Barcelona, que ens va passar per sobre: 8 a 1. Un gol més vam aconseguir contra l'equip de la Penya Alabèscat del Deportivo Alavés: 13 a 2. A partir d'aquí, tot i tenir moments de bon futbol (menció especial per la gran tasca realitzada al mig camp per en David, l'MVP immortal del campionat), no vam tornar a saber el que és fer un gol. 8 a 0 contra la Filial Cataluña del Nacional de Montevideo i 14 a 0 com a fi de festa als quarts de final contra la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi, que van acabar guanyant-li la final als uruguaians. Tenim el consol d'haver estat eliminats pels campions. On sí que no vam tenir rival va ser a la graderia i al bar, com diu la nostra popular cançó. Tot i els nefastos marcadors que se succeïen, en cap moment els nostres futbolistes van poder queixar-se de falta d'animació per part de la seva gent. No en va, des de l'organització ens van reconèixer que el nostre suport no tenia res a envejar a l'exhibit pels argentins. Entre partit i partit vam compartir cerveses i bon humor plegats, unes estones difícils d'oblidar que ens han unit encara més a tots.


Abans d'anar a dinar també vam tenir temps per un moment força emotiu. Com ja vam recordar a l'entrada anterior, a finals de 2012 la Filial River Plate Barcelona ens va acompanyar en una trobada de germanor amb l'afició del Villarreal celebrada a la Plaça de l'Assumpció de Sant Narcís. En aquell moment aquesta agrupació de seguidors del conjunt millonario no disposava de marxandatge oficial i no va poder correspondre al nostre obsequi amb un de propi, però en Marcelo, que llavors era el seu president i avui encara segueix molt implicat en totes les activitats de la filial, ens va prometre que el pròxim cop que ens trobéssim ens farien entrega d'una bufanda. I dit i fet, la paraula es va mantenir i com podeu veure al vídeo, en Pepe va recollir-la i aviat la tindrem penjada al 106. Als nostres amics gallinas els hi desitgem la millor de les sorts en la final de la Copa Libertadores per la que s'acaben de classificar.


Després d'emplenar un cabàs amb els gols recollits de la nostra porteria hi havia ganes d'omplir una altra cosa: l'estómac. El Bar Andrade, molt pròxim al complex esportiu en el qual va celebrar-se l'esdeveniment, va ser el local triat per fer un menú del qual en vam quedar ben satisfets, tant per la qualitat del menjar com per l'amable servei dels treballadors. Si podem descriure amb una paraula aquest àpat, sense cap mena de dubte triaríem el concepte "família". Tothom gaudia de la companyia de la resta d'integrants del grup i elogiava el paper de la resta d'immortals en tan memorable dia. El fenomenal ambient va seguir durant el pica-pica que va fer-se després al bar del camp i en el viatge de tornada. I encara alguns van allargar-lo unes hores més gaudint a la nostra seu de la truita de patates que va fer la Mari i anant a Fires.


D'una competició internacional d'aficionats passem a una de domèstica però professional. O més ben dit el que l'envolta, que és el que ens agrada. Després d'una ratxa de partits sense aconseguir victòries, el Girona va tornar a tastar les mels del triomf en un partit passat per aigua contra el Rayo. Després del 2 a 1 a Montilivi, tocava rebre com cal als representants de la Peña Rayista Bus Uno que ens van visitar. Encapçalats per en Javi, que en el seu dia va ser president de la Federación de Peñas del Rayo Vallecano, van venir a dinar amb nosaltres i alguns amics de la Penya Paparres al 106. Com passa sempre que ens trobem, sigui a Madrid o a la nostra ciutat, ens ho vam passar pipa i el caliu que vam aconseguir crear va fer-nos oblidar que minuts abans havíem quedat xops.  

jueves, 25 de octubre de 2018

Intercontinentals

Jornada descafeinada pel nefast horari, un dilluns a les 21.00 hores que ha impedit poder intentar un desplaçament del qual en guardem un gran record. I si no us ho creieu, passeu-vos per San Sebastián i pregunteu al nostre amic Joseba de la Peña Altza o als propietaris de l'Hotel Ametzagaña. Com a mínim el Girona FC ha sumat un puntet i continua invicte com a visitant en la present Liga Santander. Però en aquesta entrada no només parlarem d'aquest partit: molt aviat tindrem una cita que ens portarà a trobar-nos amb aficions de tot el món i us la volem explicar en profunditat.


L'esdeveniment en qüestió és el I Torneig Internacional de Penyes, ideat pel CE Vila Olímpica i que es disputarà el pròxim 1 de novembre les instal·lacions esportives del Clot de la Mel de Barcelona. Es tracta d'una competició de futbol 7 entre grups de seguidors de clubs dels dos costats de l'Atlàntic. La Penya Immortal Girona hi participarà en representació de l'afició gironista. Els nostres rivals seran la Filial River Plate Barcelona, la Penya Alabèscat del Deportivo Alavés, la Peña Donostiarras en Barcelona de la Real Sociedad, el Club Deportivo La Bombonera de Boca Juniors, la Asociación Bolsos de Cataluña del Club Nacional de Football, la Peña Blau Cel del Celta de Vigo i la Penya Creu de Sant Jordi del FC Barcelona. Un cartell d'autèntic luxe pel qual ja hem seleccionat un equip a l'alçada de l'ocasió amb el qual defensar els nostres colors com es mereixen. De fet l'organització vol que cada equip porti l'equipament oficial del seu club, motiu pel qual ja hem cursat la corresponent petició al Girona perquè ens en cedeixi un joc per utilitzar-lo el dia de la competició i després retornar-lo, ja que no tots els integrants de la nostra plantilla disposen de la samarreta de la mateixa temporada i molt menys amb els dorsals corresponents (és un torneig seriós). Seria un gran gest amb els penyistes que el club accedís a aquesta humil petició que no té cap cost econòmic i el faria donar molt bona imatge davant els representants d'institucions de fama planetària en la galaxia futbolística.


Amb la Peña Blau Cel, la Filial River Plate Barcelona i la Penya Alabèscat ja hi hem tingut contacte en trobades anteriors. Els aficionats celtiñas de la Ciutat Comtal ens van acompanyar diverses vegades en els partits que el seu equip va jugar a Montilivi quan estava a Segona, i si no ens hem trobat estant a Primera, no ha estat per falta de ganes, sinó pels nefastos horaris amb els quals ens ha obsequiat la televisió en les dues darreres temporades. Els seguidors millonarios barcelonins van estar amb nosaltres en una multitudinària paella organitzada el desembre del 2012 abans del partit contra el Villarreal, en el que es van sumar a la presència de l'agrupació de penyes del conjunt groguet. El motiu: la seva intenció d'homenatjar i donar suport a Fernando Cavenaghi, davanter que havia fet carrera a Europa i havia decidit tornar la temporada anterior a River Plate per ajudar-lo a pujar després del seu descens al Nacional B argentí. Pel que fa als blanc-i-blaus de Vitòria, vam tenir l'honor de ser presents en l'acte de la seva inauguració oficial celebrat a l'Hotel Double Tree by Hilton de Girona com a prèvia a l'enfrontament entre el nostre equip i el Deportivo Alavés disputat l'abril de 2016. Als seguidors de la resta d'equips no hem tingut el plaer de poder-los conèixer, però repassant les fotos que tenen penjades a la xarxa s'intueix que viuen el futbol amb la mateixa filosofia que nosaltres i que des del pròxim dia 1 engreixaran la nostra ja extensa llista d'amics.


Sonarà repetitiu, però no podem deixar de queixar-nos dels partits en dilluns i divendres. No només ens perjudica en l'àmbit dels desplaçaments, sinó que jugar aquests dies desposseeix el futbol del seu element social. En el cas de jugar-se aquest Real Sociedad-Girona en cap de setmana i que no s'hagués pogut organitzar viatge a Anoeta, és pràcticament segur que el 106 hauria estat ple de gom a gom per veure'l a la gran pantalla de la qual disposa. Dilluns, en canvi, la immensa majoria d'immortals va decidir mirar-lo a casa i ningú pot culpar-los: es jugava tard, en obert i després d'un llarg dilluns feiner i el que demanava el cos era estar amb les pantufles al sofà. Tot i això, mitja dotzena de valents van animar-se a anar fins a la seu i compartir les seves impressions sobre un matx en el qual va destacar la bona col·locació de Bono i en el que, malgrat els tres pals que van fer els txuri-urdin, liderats per un magnífic Sandro, el Girona també va tenir alguna oportunitat clara, com ara la pilota que va pentinar amb molt de perill el Choco Lozano en un córner llençat en els últims minuts de joc. Al final un empat que, com molt bé deia Aday al final dels 90 minuts, s'haurà de fer bo guanyant dissabte al Rayo.


Posarem el punt final a l'article de la setmana donant les gràcies a la Penya Eloi Amagat de Vilablareix per convidar-nos a la seva assemblea general celebrada el passat divendres al Centre Cívic Can Gruart. Representants de la nostra junta directiva i un parell de socis van poder assistir com a oients a la reunió en la qual es van posar de manifest les iniciatives i problemàtiques d'aquesta associació gironista amb més de 80 socis. Malgrat les dificultats per implicar a la gent, quelcom inherent a totes les penyes, la Penya Eloi té al capdavant a gent molt trempada, amb molta empenta i ganes de fer coses. Prova d'això és que ja estan pensant a fer una nova edició de la seva ja tradicional caminada a Sant Roc en la que els assistents puguin gaudir també d'una barbacoa. Segur que més d'un immortal s'hi afegeix. Després de l'assemblea, l'acció va traslladar-se al seu quarter general, el Restaurant Can Marcos, on van oferir a tots els presents pernil, formatge, pa i vi de la màxima qualitat. Només direm que del pernil quasi no en va quedar ni l'os. Merci elois, sou molt grans!    

jueves, 18 de octubre de 2018

Maneres de viure

"Voy cruzando el calendario con igual velocidad, subrayando en mi diario muchas páginas", canta el vell rocker Rosendo en un dels seus temes més coneguts. Just el que fem en aquest, el vostre blog, amb l'objectiu de mantenir-vos al dia de tot el que succeeix al dia a dia del gironisme. Els immortals tenim moltes "maneras de vivir" el futbol, però malgrat que els resultats no acompanyin, veurem que totes tenen un denominador comú: les ganes de fer que l'afició per aquest esport i la passió pels colors serveixin per a unir-nos.


Iniciarem el repàs en ordre invers, parant atenció primer en les notícies més recents. El passat dia 13 va celebrar-se, com ja sabeu, la VI Trobada de Penyes del Girona FC, organitzada per la Penya Guíxols-Costa Brava per compartir amb tothom la felicitat per la seva primera dècada d'existència. El Guíxols Arena de Sant Feliu va ser la instal·lació que va acollir la festa, a la qual va respectar el temps (només van caure quatre gotes mal comptades i ja molt al final). En Manolo i la resta d'integrants de l'agrupació blanc-i-vermella local va ser genial i vam poder comptar amb servei de bar, música i inflables per a la mainada. Precisament, va l'èxit d'aquests entreteniments infantils va aconseguir que en les primeres hores de l'esdeveniment fóssim més de dues-centes persones les reunides al recinte, quedant després només els penyistes, entre els quals hi havia una vintena d'immortals, desplaçats quasi tots en l'autobús organitzat a tal efecte conjuntament amb la Penya Gironina. La tanca exterior que delimita aquest espai per a concerts del municipi ganxó feia autèntic goig amb les banderes de la majoria de les penyes assistents. Abans de dinar encara va haver-hi temps per a la disputa dels campionats de futbolí i botifarra en els que nombroses parelles de penyistes van mostrar les seves habilitats.


Malgrat ser una setmana sense Lliga, cap dels jugadors del Girona que no tenien compromisos amb les seves seleccions va poder-nos acompanyar. Per sort, el club va estar molt ben representat pel president Delfí Geli, que va elogiar la nostra empenta i estima pels colors en el moment dels parlaments. Els ajuntaments de Sant Feliu de Guíxols i Girona també van ser representats per dos dels seus regidors. Potser el millor de la presència del president gironista va ser que, a més d'unes paraules, compartís amb nosaltres el dinar i una llarga estona de la festa. Vam veure'l molt còmode entre els penyistes. Confiem que sigui la tònica d'ara endavant en les nostres relacions amb l'entitat de Montilivi, seria molt positiu per a totes dues parts. Parlant de l'àpat, en Joan Vicens va oferir-nos abundants racions de fideuà i carn que vam coronar amb algunes copes mentre es realitzava el sorteig dels obsequis que van aportar les penyes assistents. La cloenda de la festa va ser un ball "holi" amb la coneguda pols de colors que va acabar tenyint la roba i els cabells de més d'un immortal. N'hi va haver uns quants que no en van tenir prou amb 8 hores de gresca i encara la van allargar una estona més amb els amics de la Penya Cassanenca al 106. Una diada memorable, com bé va recollir la premsa.


El dijous anterior a la Trobada de Penyes, el Girona, que comptava amb gairebé tota la plantilla al complet, va programar un amistós contra el Toulouse de la Ligue 1 francesa. El partit no va tenir gaire història, va servir per rodar als menys habituals als onzes d'Eusebio i provar a jugadors del filial amb el primer equip. Fins al Municipal de Peralada, seu del matx, vam desplaçar-nos uns quants immortals (procedents de Girona i de Roses) acompanyats d'amics de les penyes Saltenca i Cassanenca. L'excusa ideal per encetar el pont del Pilar veient jugar als nostres i gaudir d'un entretingut i suculent tercer temps al Cafè del Centre d'aquesta petita localitat empordanesa. Així, fins i tot les derrotes són més dolces.

   
I estirant fins al final el fil temporal dels últims dies que ens quedaven per repassar, arribem al 6 d'octubre, quan vam rebre a l'Eibar. Des del dia abans teníem representació armera a terres gironines: els amics de la penya Eskozia la Brava, que ja ens havien visitat feia anys quan els nostres dos equips militaven a Segona Divisió, van venir al 106 i compartir amb alguns immortals una nit ben llarga. Aquest va ser el primer acte de la prèvia oficial que la Federació de Penyes del Girona va organitzar a la seu de la Penya Gironina, la Taverna D.O. de la Plaça Independència. Allà vam unir-nos representants de diverses penyes blanc-i-vermelles amb la gent d'Eskozia, la Penya Giro Ona i altres seguidors del conjunt guipuscoà i compartir algunes cerveses. Des de la Penya Immortal vam tractar de facilitar-los el desplaçament fins a l'estadi, ja que el nostre president Pepe Sierra va acompanyar fins a l'autobús municipal que puja a Montilivi i pagar el tiquet a la quinzena de seguidors blaugranes que no tenien com arribar-hi. Una inversió minúscula comparada amb la satisfacció que ens provoca que les aficions que ens visiten s'emportin un bon record de la nostra ciutat (que no els tres punts, aquests els volem pel Girona). Després del partit, que malauradament pels gironistes va acabar amb derrota, ambdues parts vam gaudir d'un fantàstic dinar de germanor al Tomàquet, durant el qual ens va visitar el president Delfí Geli. Va ser una gran trobada que esperem repetir aviat... però guanyant!

viernes, 5 de octubre de 2018

Efervescència

Sembla que va ser ahir quan la darrera aturada pels partits de les seleccions nacionals van fer reduir dràsticament la nostra ració setmanal de futbol, però la setmana vinent ja en tornem a tenir un altre. Les bogeries del calendari van fer que tot just tornant d'aquest primer parèntesi FIFA vivíssim 3 partits (i quins partits!) en només 8 dies. Molta activitat per comentar al blog... i la que està per venir, que també comentarem.


23 de setembre de 2018: una data que ja ha entrat per la porta gran en els grans moments de la història del Girona. I és que plantar cara a tot un Barcelona i fer-ho a més en un escenari de renom com el Camp Nou és per estar molt orgullós. Per primer cop en un partit de la màxima categoria el nostre equip va aconseguir puntuar a l'estadi blaugrana. El partit va ser molt diferent del de l'any passat, amb una implicació brutal de tots els jugadors des del minut 1 fins al final. Stuani (amb un històric doblet), Portu, Bono... costa trobar-ne un que no oferís la seva millor versió, malgrat que hi va haver qui va voler desprestigiar als nostres futbolistes volent-se justificar a través d'un inexistent error del VAR. La llàstima va ser que la presència de gironistes a la graderia va ser molt menor del que podia haver estat donat que es "regalaven" 5.000 entrades amb viatge en autobús, i a sobre, dispersa per tots els sectors de la graderia. Molts aficionats blanc-i-vermells van demostrar així el seu rebuig a la deficient gestió del cas Miami, o simplement van preferir l'alternativa del 40% de l'abonament com a compensació. Si el partit del gener s'acaba jugant finalment als Estats Units, que aquesta n'és una altra. Davant la incertesa el gruix dels immortals va optar per seguir el matx a la pantalla gegant del 106. La nostra seu va emplenar-se de gom a gom i vibrar amb els gols del Girona, desfermant-se l'alegria amb el xiulet de l'àrbitre que indicava el camí dels vestuaris. El pròxim repte, aconseguir guanyar-los.


Més. Futbol entre setmana. Amb un calendari tan apretat és lògic que alguna jornada hagi d'acabar jugant-se en dia feiner, però ens fem creus que un campionat on tot és susceptible de canviar a favor de l'espectacle i el negoci, no pugui evitar-se que els clubs que més públic arrosseguen en les seves visites a determinats estadis, visquin aquests compromisos en cap de setmana. És el cas del Betis quan visita els camps catalans. Hi sortiria tothom guanyant: més bètics podrien veure al seu equip, els seguidors locals gaudirien d'ambient de futbol a la seva ciutat durant tot el dia i el club amfitrió faria caixa en entrades, bar i tots els ingressos relacionats amb un dia de partit. Malgrat aquests incomprensibles inconvenients, ens les vam arreglar per tenir una petita trobada amb els amics del Peña Bética Girona-Olot "Emilio Luna", que havia convocat a tots els aficionats verd-i-blancs en un bar de la zona dels Químics. Hi va haver intercanvi de banderes i fins i tot una petita representació d'aquesta penya germana, encapçalada per en Manuel Vázquez, soci immortal i regidor de l'Ajuntament de Girona, va apropar-se al 106 a continuar la prèvia. El partit? L'esforç del Camp Nou va pesar i va veure's un Betis dominador, tot i que el Girona va tenir tres ocasions claríssimes en els minuts finals per igualar el solitari gol que va donar el triomf al conjunt sevillà. Com a mínim els nostres socis rosincs, en Felip i en Félix, van tenir la satisfacció d'estrenar les seves bufandes de la Penya Immortal. Si us fan enveja, us recordem que en tenim disponibles a la seu per només 6 € (8 € pels no socis de la penya), així com banderes per 8 € (10 € pels no immortals).


On sí que vam tenir un bon horari va ser a Huesca. Jugar un diumenge al matí és molt diferent. El que no va canviar van ser la sensació de ser a casa que ens envaeix cada cop que visitem aquesta ciutat aragonesa. Són molts anys d'amistat vivint plegats les trajectòries paral·leles dels nostres equips, i  ara és un somni poder viure un duel entre el Girona i els mañicos del nord a Primera Divisió. Certs problemes organitzatius aliens a la penya van fer perillar la nostra presència fins a darrera hora, però la bona feina del responsable de l'àrea social del club, Albert Mateos, va possibilitar que tot estigués resolt abans de sortir cap a l'Alcoraz. L'expedició gironista va ser força nombrosa i va veure com el seu equip era capaç de treure un punt, quelcom sempre positiu fora de cosa i més en partits tan igualats com aquest. En acabar el matx, els amics de la Peña Fenómenos Oscenses van portar-nos a dinar i gaudir de la festa com només ells saben fer. Més que amics els hem de qualificar de germans, ja que davant d'algunes dificultats amb el menú van optar per pagar-nos la meitat del seu cost malgrat que no en tenien cap culpa. En el moment dels parlaments i l'intercanvi d'obsequis (en el qual un cop més no van fallar les galetes i la ratafia d'en Garru), va quedar palesa aquesta estreta relació entre immortals i fenómenos. A més de la placa que tenien preparada com a regal per la Federació de Penyes del Girona, ens van fer entrega d'una a nosaltres en exclusiva per aquesta dècada gaudint del millor del futbol plegats. Un gest que ens honora i emociona a la vegada.


I del que hem viscut passem al que viurem. A banda de la trobada que demà tindrem amb l'afició de l'Eibar (la Federació de Penyes ja ha preparat prèvia i dinar), la gran cita és la del pròxim dissabte 13 d'octubre. La Penya Guíxols-Costa Brava vol celebrar el seu 10è Aniversari de la millor manera possible, així que ha assumit l'organització de l'edició d'enguany de la Trobada de Penyes del Girona FC. L'escenari triat per l'esdeveniment és el Guíxols Arena de Sant Feliu de Guíxols. Hi han preparades un munt d'activitats per permetre a petits i grans viure una gran diada de gironisme. Si voleu assistir-hi, només us heu de posar en contacte amb els membres de la nostra junta directiva. L'acte central de la jornada serà un gran dinar de germanor. El menú consistirà en fideuà amb allioli de primer, rostit de pollastre i botifarra amb guarnició de segon, aigua, vi i refrescos. El preu serà de 15 € pels adults i 7'50 pels infants. Amb el divertidíssim precedent de 2013, any en el qual també va celebrar-se la trobada a la localitat ganxona, no serem precisament pocs els immortals que ens aproparem a gaudir de la festa més blanc-i-vermella de l'any. Vine tu també! 

viernes, 21 de septiembre de 2018

El xou ha de continuar

La Lliga de les Nacions a Europa i altres competicions a la resta de continents van tenir aturat el futbol de clubs durant gairebé dues setmanes, però en el seu retorn a l'activitat el Girona d'Eusebio va demostrar no haver oblidat les bones sensacions oferides contra el Villarreal. En clau social blanc-i-vermella, aquests dies van ser protagonitzats pel que ja és el tema de la temporada: la possible disputa  a Miami del Girona-Barcelona del mes de gener. Ara farem un cop d'ull a tot plegat, així com a l'actualitat de la nostra estimada penya.


Notícies del front americà. El divendres 14 de setembre la Federació de Penyes del Girona i Aficiones Unidas van organitzar una reunió informativa per a penyistes i aficionats gironistes en general per poder explicar tot el que se sap sobre les opcions que el partit s'acabi disputant lluny de Montilivi i les compensacions oferides per l'LFP i el club. A l'acte, celebrat a l'Espai Cívic Barri Vell-Mercadal, hi van assistir el secretari general d'Aficiones Unidas, José Hidalgo, i el vicepresident d'aquesta entitat, Felipe Sanz. L'expectació era màxima, com demostrava la presència de periodistes de mitjans esportius i generalistes de tota Espanya. Entre el públic vam comptar amb Albert Mateos, del Girona FC, Cristóbal Sánchez, de l'Ajuntament, i representants de la Confederació Mundial de Penyes Barcelonistes. La veu cantant la va portar en Pepe Hidalgo, que ha estat present a les reunions d'AFEPE amb la Lliga i ens podia oferir impressions de primera mà. El secretari va comentar que els clubs, pels quals treballa Tebas, estaven a favor de jugar als EUA i que molts fins i tot ho havien demanat abans que hi hagués res oficial. Una altra reflexió interessant va ser la de les dificultats que comporta per a l'afició l'actual model del futbol de les Societats Anònimes Esportives. Els propietaris dels clubs poden gestionar les seves empreses com creuen convenient, reservant-nos a nosaltres el paper de simples clients sense poder de decisió. Des de les federacions de penyes hem de lluitar per fer-nos forts i que, com a mínim en aquesta faceta de clients, se'ns escolti als nostres propis clubs, com per desgràcia no ha ocorregut en aquest cas, en el qual la reunió dels representants del Girona amb les seves penyes va produir-se amb 10 dies de retard i la majoria d'informacions ens han arribat abans per la premsa i altres vies. Sent respectats a casa podrem aspirar a reclamar canvis en l'àmbit nacional amb esperances d'èxit: millores en preus d'entrades, horaris decents...


Per part de la Federació de Penyes del Girona va fer-se saber que el club s'ha compromès a fer efectives abans del 30 de juny de 2019 les compensacions econòmiques promeses en cas de jugar-se el partit a Florida. Només esperem que una eventual pujada dels preus dels abonaments per l'exercici 2019/2020 no les deixin en indemnitzacions anecdòtiques. Els 50 euros del "carnet de soci" del gener ja les retallen bastant. En el torn de precs i preguntes molts penyistes van fer palès el seu malestar per com s'ha gestionat tot plegat. En Carlitos de la Penya Cassanenca va fer-nos parar atenció en com el soci que renunciï a l'entrada i el bus "de franc" al Camp Nou que el club ofereix com a primera contrapartida en benefici de poder recuperar el 40% de l'abonament o anar a Miami pot quedar-se sense res si el partit finalment no marxa a l'Amèrica del Nord, creant-se així un greuge comparatiu entre abonats. Per part immortal va intervenir el nostre president Pepe Sierra, que no va poder estar-se de dir la seva quan va sentir com el club havia comunicat a la Federació de Penyes que el supòsit d'un partit fora de Montilivi estava previst en el document de condicions de l'abonament al qual pot accedir-se a través de www.gironafc.cat. Curiosament, fa 15 dies CAP dels documents penjats al lloc web del club ni els textos que s'inclouen al mateix en feien cap referència (en tenim proves fotogràfiques). I per acabar-ho d'adobar, mentre acabem d'escriure aquest article salta la notícia sobre la carta que la RFEF a l'LFP mostrant la seva oposició a la disputa del matx a Miami. Recordem que Luis Rubiales, president federatiu, ha estat l'artífex del primer partit de competició oficial nacional disputat fora de les nostres fronteres, la Supercopa d'Espanya que Barcelona i Sevilla van jugar al Marroc. Així que imagineu-vos la credibilitat que ofereix aquest senyor. Més incertesa. Seguirem informant.


Passem ara a parlar de victòries blanc-i-vermelles, que és el que ens agrada. Per culpa dels meravellosos horaris amb els quals setmana a setmana ens obsequien els canals de televisió amb la connivència dels clubs, el partit contra el Celta va tancar la jornada en un dia tan poc adient pel futbol com un dilluns. En altres visites en cap de setmana del club gallec a Girona havíem pogut organitzar grans trobades de germanor amb la seva afició, tant amb representants de la Peña Blau Cel de Barcelona com amb gent desplaçada directament des de Vigo. Enguany, i ja van uns quants en els quals ens hem vist perjudicats per la deficient programació dels partits, només un grapat d'aficionats celtiñas van poder venir al 106 a fer la prèvia, i és que com ens indicava en Manolo Devesa, president de Blau Cel al qual ens va fer molt il·lusió trobar a l'exterior de l'estadi, el gruix de l'expedició va arribar justa de temps i va haver d'anar directament a Montilivi. A la nostra nova ubicació hi va haver per primer cop una mica de quòrum (tot i que faltaven goles destacades) i vam cantar i xalar de valent amb els tres gols gironistes. L'estat de gràcia d'Stuani i una bona rematada de cap de Juanpe ens van catapultar cap al segon triomf consecutiu i la gens menyspreable xifra de 7 punts de 12 possibles.


D'una celebració a una altra. La segona edició dels Premis Immortals va celebrar la seva cerimònia d'entrega el passat 9 de setembre al Mesón Gascón de Palol d'Onyar, on 18 comensals vam gaudir de l'exquisit cochinillo del que presumeix, i amb raó, en donem fe, aquest restaurant. Per donar més rellevància a l'acte, l'encarregat d'entregar les guardioles en forma de porquet que simbolitzen els premis va ser el regidor de cooperació i soci de la penya Cristóbal Sánchez. Es van atorgar un total de quatre premis a cinc dels nostres socis més destacats. En la categoria "Masterchef" la guanyadora va ser la Maite Padilla, en reconeixement a les seves habilitats culinàries (encara recordem el seu triomf al Concurs de Torrijas del 25è Aniversari) i a l'espera que ens les torni a demostrar ben aviat. El premi "Viatgers" va ser compartit per un dels matrimonis que mai fallen als desplaçaments que organitza la Penya Immortal, el format per en Josep Maria Vila i la Maria Planas. La Mari Solozano, com no podia ser d'altra manera per la seva empenta i entusiasme en totes les activitats que organitzem, va rebre el premi "Madre Coraje". I com a cloenda i per acabar amb un regust dolç, el premi "Ratafia" va ser per en Josep Garolera, el nostre Garru, per la seva estima incondicional pel Girona, per Girona i pel seu poble, Santa Coloma de Farners, del qual n'és un gran ambaixador regalant-ne productes típics a totes les aficions.


Com que no n'havíem tingut prou amb el dinar, vam seguir la festa prenent unes copes al 106. Al Gascón vam comptar amb la presència d'en Xavi Grabolosa i un company seu en representació de la Penya Som-hi Girona del Pla de l'Estany, i un cop arribats a la nostra seu van incorporar-se la resta dels directius, encapçalats per en Joan Branyas, el seu president. Aquesta penya amb seu a Banyoles viu els seus primers mesos de vida i des de la Penya Immortal, amb l'objectiu d'estendre cada dia més el sentiment gironista, els orientem en el que ens és possible. Per exemple, els vam posar en contacte amb el nostre proveïdor habitual de pins, ja que estaven interessats a fer marxandatge. Des d'aquí volem desitjar-los tota la sort del món en l'aventura penyista que tot just engeguen i que estem segurs que els hi portarà moltes alegries al costat del nostre Girona. Per acabar, fer una petita menció a una altra festa, aquesta celebrada el passat dissabte 15 de setembre. La Montse i en Miquel, nebots de la nostra vicepresidenta Margarita, van donar el tret de sortida del seu comiat de solter al 106. Enhorabona i per molts anys plegats i feliços, parella! 

miércoles, 5 de septiembre de 2018

Exiliats

Per haver sigut una setmana amb un partit fora de casa al qual no vam poder organitzar un desplaçament nombrós, aquests dies ens han aportat força substància per comentar al blog. Començarem amb el tema de moda als mitjans esportius nacionals i seguirem amb altres afers més d'estar per casa. Encara que no sigui aquesta, com veurem, tampoc la millor expressió que podem servir per descriure'ls.


La notícia del moment és, com ja tots sabeu, la gairebé segura elecció del Girona-Barcelona d'aquest pròxim mes de gener com el primer partit de la història de la Lliga que es juga fora d'Espanya. No hi ha res oficial, però les informacions que circulen internament i a través de la premsa indiquen que la seu del matx seria el Hard Rock Stadium de Miami. Sembla una d'aquelles innocentades que fem al desembre, però no, és una part més de l'estratègia d'internacionalització de l'LFP amb l'objectiu d'obrir-se al gran mercat nord-americà. Entre el gironisme no s'han fet esperar les reaccions, i més després de la filtració a la premsa de les que se suposa seran les compensacions pel fet de no poder gaudir a Montilivi d'un dels partits de la temporada. La gran majoria oscil·la entre l'oposició frontal i la més moderada. A la nostra penya cadascú ho veu a la seva manera, potser el punt en comú és que tots voldríem no ser privats de la possibilitat d'animar al nostre equip al nostre estadi i que, si no ens queda més remei que acceptar els nous temps que viu el futbol, ens agradarien que els premis de consolació fossin força millors que els que estan circulant. L'opció del vol a Miami podria ser més generosa i possibilitar un cap de setmana per visitar la ciutat en lloc de ser tan fugaç. L'alternativa de fer nit per 600 euros és directament poc seriosa. Les entrades pel partit de la primera volta i contrapartides econòmiques queden curtes: un 40% d'un abonament com el que tenim la majoria (gol penyista amb descompte per assistència de la temporada passada), un cop restats els 50 euros de l'indispensable carnet de soci obligatori que ens cobraran al gener, representa una compensació de 30 euros. Tot un capital. Veurem si entre Aficiones Unidas i la Federació de Penyes hi podem fer alguna cosa.


No van ser 7.573 quilòmetres com els que recorrerem en cas d'haver d'anar als EUA, però pel partit del Villarreal ens vam haver de moure per trobar-nos temporalment sense seu pel tancament per vacances del 106. Gràcies a Déu, el sentiment blanc-i-vermell és més viu que mai i al mateix barri convivim amb una altra penya del Girona, la Sant Narcís, una agrupació petita però d'una qualitat humana excepcional. Quan els vam comentar si els hi semblava bé que anéssim a veure el matx la seva seu, l'antic Bar Aparicio on en el seu dia també hi va haver la Penya Saltenca, ens van rebre amb els braços oberts. La cervesa i les delicioses tapes de la Kiki van fer encara més entretingut el visionat de la primera victòria dels homes d'Eusebio Sacristán a la Liga Santander 2018/2019. Després del gol fins i tot ens vam arrencar amb uns quants càntics que encara van animar el fraternal ambient viscut entre penyistes.


Continuem amb gent lluny de casa. Hem començat dient que les penyes no vam poder muntar autobusos per anar a l'Estadio de la Cerámica a animar al Girona, en gran part gràcies al fet que LFP i televisions ens van tornar a fer jugar un divendres. Estaria molt bé que si amb accions com partits a l'estranger s'aconsegueix incrementar el valor dels drets audiovisuals de la competició i, per tant, els ingressos del dia de partit deixen queden en un pla d'importància molt menor, no segueixin maltractant als aficionats amb la designació de dies i horaris horribles i sense lògica. Per sort, el nostre club compta amb uns quants seguidors irreductibles que sempre estaran amb l'equip. Part de la famosa banda del Juanola va viatjar a terres castellonenques i va lluir, com sempre, els colors amb orgull. Molt merescuda l'alegria de poder tornar a casa amb els tres punts. La cirereta del pastís se la van trobar, com tots els gironistes, just quan va l'àrbitre va xiular el final i van acabar de celebrar el triomf: la gran notícia de la jornada final de la finestra de fitxatges de l'estiu era que els rumors de la marxa de Portu al Sevilla no s'havien concretat i el futbolista murcià seguia una temporada més al Girona. Un dels nostres socis rosincs, en Felip, ho va celebrar assenyalant-se el dorsal com si hagués marcat un gol. I és que poder gaudir un altre any d'aquest enorme jugador és per estar molt satisfets.


I més desplaçats. Els fongs que van atacar la gespa del Municipal de Peralada van obligar a traslladar el derbi gironí de Segona B contra l'Olot a Montilivi. Alguns immortals amb mono de futbol després del divendres, com en Jon, en Jorge o en Garru, no van faltar a la cita amb el nostre filial, llàstima de la derrota. El nostre estadi torna a ser l'escenari de referència pel futbol de la nostra província i això és positiu. No tan bona va ser l'atenció als socis gironistes, amb llargues cues per la necessitat de recollir entrades (a Peralada es passa ensenyant el carnet i no passa res). Força aficionats van acabar entrant més d'un quart d'hora després de l'inici del partit. Un punt a millorar si altra vegada ens trobem amb una situació similar.


Per tancar no abandonarem la tònica d'aquest article i anunciarem una altra activitat que es durà a terme fora de la nostra ciutat. Aquesta setmana les competicions de clubs s'aturen per donar pas als partits de les seleccions nacionals, però el nostre desig és tornar-nos a reunir i no renunciar a passar-ho bé plegats aquest diumenge. Per això hem decidit recuperar els Premis Immortals, uns guardons que ja vam entregar fa 8 anys. Enguany volem que serveixin per reconèixer als socis de la penya més destacats per la seva tasca en favor de la nostra associació i del Girona FC al llarg de la temporada passada. El lloc triat, el Mesón Gascón de Palol d'Onyar, i el cartell de l'esdeveniment poden indicar erròniament que es tracta d'una excusa per degustar un bon cochinillo. Res més lluny del nostre objectiu. Malpensats, que sou una colla de malpensats.

miércoles, 29 de agosto de 2018

Va ser i no va ser

L'any passat coses que no tenien res a veure amb el futbol i alguns periodistes desitjosos de treure suc de polèmiques interessades van fer que l'ambient estigués molt tens en els dies previs a la visita del Real Madrid a Girona. Després a la graderia tot va anar com la seda i sobre la gespa vam viure una fita històrica pel nostre club. Enguany el que va succeir sobre el terreny de joc va ser molt més lògic donades les diferències entre ambdós equips, però fora de l'estadi estava a les nostres mans deixar en bon lloc el nom de la nostra ciutat i, com veureu, no pot dir-se que no ho aconseguíssim.


Feia un parell de setmanes que anàvem preparant un gran dinar de germanor entre aficions i l'èxit de convocatòria va ser total. Més de 60 aficionats van compartir taula sota el porxo de la plaça Empúries, a la terrassa de la nostra seu, el 106. A la vintena d'aficionats merengues de la Peña Madridista Girona s'hi van sumar molts penyistes immortals, així com representants d'altres penyes federades com la Saltenca, els Paparres, la Gironina i la Sant Narcís. L'ambient va ser genial, amb molt de color: la ració de teca i beure va ser acompanyada per les banderes i càntics d'un equip i altre. El diari As en va fer una gran cobertura mediàtica, tant en paper com al seu web. La pàgina d'Aficiones Unidas també ho va recollir, així com alguna publicació local de manera molt més breu. Un goig com a gironistes i gironins que tothom pugui gaudir de la seva passió amb nosaltres amb total normalitat.


Bona part d'aquesta repercussió li devem a la presència en el dinar de José Luis Pizarro, periodista que col·labora amb Real Madrid TV i altres mitjans de comunicació. Va enregistrar vídeos i fer saber a tothom que Girona és una ciutat on les aficions poden sentir-se a gust quan vénen a veure al seu equip. Donant fe d'això teníem a en Cristóbal Sánchez, regidor de Cooperació i designat per l'Ajuntament de Girona com a representant del mateix davant les penyes del Girona. En Pepe els va donar la benvinguda a tots dos en nom de la Penya Immortal, així com a l'Albert Mateos, de l'àrea social del club, en José Murillo, president de la Peña Madridista Girona i en Quim Alegret, president de la Federació de Penyes del Girona FC. Murillo i Alegret van protagonitzar l'intercanvi d'obsequis, en el qual del cantó madridista va aportar-se una bufanda i una bandera i del blanc-i-vermell el ja tradicional plat que la Federació entrega en cada primera trobada amb una afició rival. A més a més, en José Lara, secretari de la Coordinadora de Peñas Madridistas de Cataluña, també va fer una entrega d'un obsequi a l'agrupació de penyes gironistes. La foto de família deixa constància del fet que el terme germanor va estar ben triat.


Un cop a l'estadi, l'ambient era de luxe, com correspon a la segona visita en partit oficial del Real Madrid a Montilivi en la seva història. L'expectació dels mitjans era màxima, entre la sorprenent i històrica victòria del Girona en el duel de l'any passat i els afers extraesportius que van crear una atmosfera irreal que no va correspondre amb el bon comportament dels espectadors, hi havia moltes ganes de veure què passava aquesta vegada. Les càmeres de canals com Golt TV van copsar, a través d'entrevistes com les que van realitzar al nou vocal de la penya Franc Pascual i el seu fill als voltants de l'estadi, un ambient amb dues aficions entregades però pacífiques. Ningú va voler perdre's la cita, ni tan sols velles glòries del Girona FC com en Jose Martínez, que va fotografiar-se amb la nostra sòcia Mari. Va ser també una nit d'estrenes, amb el debut del nou videomarcador i les millores en la il·luminació del camp, que ens va oferir un xou al més pur estil NBA abans del partit (serà per anar-nos acostumant a això de jugar als EUA...). Una novetat que ho va ser a mitges va ser la de la nova graderia de Gol Sud, que va entrar en funcionament després de no poder ser utilitzada per manca dels necessaris permisos el dia del Valladolid. Aquesta ubicació és la que el club ens va oferir per millorar la nostra visibilitat, dificultada en la majoria de partits per raons més que òbvies. La majoria d'immortals vam acceptar el trasllat tot i el natural malestar per haver d'abandonar unes localitats que veníem ocupant al llarg de l'última dècada. Això encara provoca algun episodi de fricció puntual i aïllat que sens dubte solucionarem de la millor manera possible, ja que per una penya que les ha vist de tots colors des de tots els racons de Montilivi (els immortals més fidels encara recorden quan a la mitja part agafaven els trastos per canviar-se al gol on atacava el Girona), fer-se seu un nou espai de la que és casa seva és bufar i fer ampolles.