Tornar sense puntuar de València no va enfonsar els ànims de la parròquia blanc-i-vermella. Ja hem dit que Getafe, Tenerife i Cádiz, els equips que ens seguien la pista a la classificació, també feien figa, de vegades també en partits en els quals teòricament partien com a favorits. Nervis? Cansament? Qui sap, el cas és que el gironisme, el de tota la vida i el que comença a descobrir ara que l'equip de la seva ciutat també li pot donar alegries, vivia en un núvol del qual no volia baixar, malgrat el lògic nerviosisme de veure's a prop de la gran hora de la nostra història.
Amb aquest ambient respirant-se per tots els racons de la Ciutat dels Quatre Rius, era normal que una de les cites més esperades cada any per gironins i forans, el Temps de Flors, es tenyís amb els colors de l'entitat de Montilivi. Una de les instal·lacions de l'exposició, situada al Pont de Sant Agustí, estava íntegrament dedicada al Girona FC, amb multitud de banderes i lones amb les fotos dels jugadors. Ens va agradar tant a tots que el fet que el muntatge no tingués gairebé cap flor va quedar en un segon pla.
El partit contra l'Alcorcón del 20 de maig va crear molta expectació. Al llarg de la setmana s'especulava amb els resultats que s'havien de donar per acabar ja a Primera aquella jornada. Res més que fum, malauradament, ja que ni es van donar els marcadors necessaris ni, el que era més important, el Girona va poder guanyar l'equip madrileny. Sigui com sigui, els penyistes gironins vam decidir que hi hauria festa sí o sí, així que per la prèvia del partit vam organitzar la V Trobada de Penyes del Girona FC. El pati de l'escola Pla de Girona de l'Avinguda Lluís Pericot va vestir-se de bonic amb les banderes de gairebé totes les penyes oficials, en una jornada que va reunir a prop de 200 gironistes i va comptar amb les visites de Delfí Geli i diversos regidors de l'Ajuntament.
Amb la col·laboració de tots vam tenir a punt el "pati de butaques" i les taules pel dinar quan els professionals de Vilanova van acabar de cuinar-lo. Les cadires van servir per asseure al públic del primer punt del programa d'actes, l'actuació del Mag Pep. El seu sentit de l'humor i uns trucs que van deixar als presents bocabadats van ser els ingredients d'una divertida actuació que va fer les delícies de la nombrosa canalla que va acompanyar-nos en la trobada. Com ens agrada veure tants vailets amb la samarreta del Girona! Tenim futur!
Quan l'arròs és bo, un no se'n cansa ni havent estat assaborint autèntiques paelles valencianes una setmana abans. En aquesta ocasió vam poder gaudir d'un mar i muntanya en lloc de la recepta que ens van servir els nostres amics granotes, que portava pollastre, mongeta tendra i carxofa. El que vam servir a la trobada va ser un plat igualment gustós del que va ser complicat deixar-ne quelcom. Els segons (pollastre amb xips o botifarra amb patata al caliu) i les postres (coca o gelat) tampoc estaven gens malament.
La cloenda de l'aplec, que va comptar fins i tot amb servei de bar de la mà del nostre gran amic Martí Palahí, va ser la rifa de marxandatge oficial cedit pel Girona FC gràcies a la mediació del cap de l'àrea social Albert Mateos i alguns productes de les mateixes penyes. Amb tant de premi qui no va emportar-se quelcom és degut al fet que es tracta d'algú realment afortunat en l'amor, cosa que tampoc està gens malament, tu.
Un cop dissolta la trobada, lluny d'entregar les armes, les vam esmolar encara més per intentar que l'ambient a l'estadi fos d'aquells que fan patxoca i contribuir d'alguna manera al triomf dels nostres. Abans del matx, alguns dels nostres socis, encapçalats per les Maries (Solozano i Mascort) i l'Antonio van repartir aplaudidors per fer caliu. I ja a la graderia, ho vam donar tot aportant color amb les nostres banderes i força vocal amb els nostres càntics, com bé van recollir els reporters gràfics de la premsa local. Al final, el conjunt blanc-i-vermell només va poder empatar a 0 i no poder assaborir la victòria. Potser ja havíem assaborit massa cosa durant el dinar i no ens convenia per guardar la línia. Bromes a banda, va notar-se que l'Alcorcón s'hi jugava la vida i va tornar a mostrar la seva cara més treballadora i seriosa que va aconseguir guanyar a Oviedo tot i veure's virtualment a Segona B. Ningú regala res en les jornades finals. Els gironistes ens vam veure novament abocats a la muntanya russa d'emocions. El punt en principi semblava dolent, però gràcies a les posteriors actuacions dels perseguidors va transformar-se en la clau que obria les portes a un possible ascens si s'aconseguia guanyar el partit de la setmana següent a Tarragona. Bé, ni això, en algunes combinacions de resultats ens valia fins i tot l'empat. Segur que recordeu la il·lusió i la bogeria per aconseguir una entrada i poder ser al Nou Estadi... nosaltres en repassarem tots els detalls en el proper "Així va fer-se".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada