Pont aeri

No, no ens hem posat makineros de cop. Més que amb el nom de la popular discoteca, el títol d'aquesta entrada té a veure amb que si en l'anterior vam relatar les nostres vivències al Congrés Nacional de Penyes celebrat a Madrid, ara parlarem del gran dia viscut a Barcelona amb motiu del partit amistós disputat entre Bournemouth i Girona a l'Estadi Olímpic. Un canvi d'escenari de 630 km al més pur estil del que fa la connexió aeroportuària diària entre les dues ciutats més importants del nostre país.

Quan es va anunciar que es jugaria un amistós amb un equip britànic a Montjuïc a tots ens va estranyar, però ben aviat vam veure que era l'ocasió perfecta per passar una fantàstica jornada a la Ciutat Comtal. El motiu de la celebració d'aquest matx a la capital catalana va ser  que el Bournemouth estava fent el seu stage de pretemporada allà i, com que el Girona havia de volar des del Prat a Manchester per fer el mateix, era una última parada ideal pels d'Unzué. El nostre bus va sortir de Montilivi el dissabte 20 al matí, ocupat per gairebé 40 immortals amb moltes ganes de veure en acció al seu equip. Com sempre, volem agrair als nostres socis i simpatitzants la seva massiva resposta a una nova activitat organitzada per la penya i les ganes de col·laborar per fer-la cada dia més gran. La participació en el sorteig del pernil que vam fer en ruta, per exemple, va ser formidable. Felicitem la guanyadora de la rifa, la Mari Solozano, i esperem que gaudeixi de valent del premi. En poc més d'una hora vam ser a Barcelona. La nostra primera parada va ser el Centre Comercial La Maquinista. La calor que feia va fer que el recorregut per les botigues fos més ràpid del que hauria estat en altres circumstàncies, ja que el gruix de l'expedició va optar per refrescar-se al 100 Montaditos. El cas era passar-ho bé plegats fent el vermut. Aquestes ganes de gresca semblen contagioses i així ho vam comprovar en aquest local, en el qual vam poder assistir a una de les "proves" que van posar a la núvia d'un comiat de soltera (va acabar ballant sobre una taula) i a la celebració d'un aniversari (amb tot el bar cantant el Cumpleaños feliz). La festa ens persegueix. I de l'aperitiu al dinar, lògicament. El Restaurant T3 va ser el lloc triat per dir adéu a la gana i carregar les piles pel partit. Un establiment molt proper a La Maquinista i 100% recomanable per la qualitat dels seus plats i l'amabilitat del seu servei.

L'autobús de Plenacosta, altre cop conduït per en Jordi, el xòfer que ens va portar a Madrid i amb el qual tanta amistat vam fer, va deixar-nos tot seguit a Futbolmanía, la botiga dedicada al futbol més gran de tota Espanya. La raó de ser d'aquesta visita rau en el fet que el nou marxandatge de la penya, de la firma Asioka, ha estat adquirit a través de Futbolmanía, que ens va oferir una sèrie de descomptes molt atractius pels nostres socis. Més endavant en aquest mateix article ho explicarem tot amb pèls i senyals, però ara ja us avancem que en una oferta exclusiva només per aquell dia, els immortals desplaçats a Barcelona van poder adquirir la nova samarreta Puma del Girona FC amb un 25% de descompte (56,25 en comptes dels 75 € que val a la botiga del club i altres comerços). Futbolmanía, situada al número 25 de la Ronda Sant Pau, és un autèntic temple de l'esport rei, amb una àmplia selecció de samarretes i articles oficials d'una gran quantitat d'equips de tot el món, així com pilotes i botes de totes les marques. Destacar que disposen d'una notable varietat de productes del Girona: xandalls, la bossa, samarretes de totes les talles... Fins i tot si no es vol comprar res, la col·lecció de samarretes signades pels grans astres de la història del futbol, les rèpliques de trofeus (en Garru fins i tot va donar-se el gust d'aixecar la Copa d'Europa vestit de blanc-i-vermell) i l'ambientació general del local fan que valgui la pena entrar-hi.

De l'Eixample vam enfilar cap al símbol dels Jocs Olímpics del 92, l'històric coliseu de Montjuïc. Veure un recinte amb capacitat per a més de 60.000 espectadors amb només uns centenars de butaques ocupades, impressiona. Dintre de l'escassetat de públic, però, els gironistes érem majoria i ens vam fer notar. Bona culpa en tenen els més cridaners dels membres de la nostra penya desplaçats, que, malgrat la xafogor que regnava en l'ambient, no van deixar d'animar l'equip ni un moment. Del partit, poca cosa a dir, un matx de principis de pretemporada, amb moltes substitucions i que no va començar a animar-se fins ben entrada la segona part, on l'expulsió patida pels anglesos i tres gols (dos pel bàndol blanc-i-vermell, obra de Marc Gual i Juanpe) van aportar una mica d'emoció. Tantes ganes teníem de veure guanyar al Girona que fins i tot es va fer l'onada. No van faltar càntics que són veritables declaracions d'intencions per a la campanya que començarà a l'agost (Volveremos a Primera) i d'altres més reivindicatius com l'Stuani, quédate. Al final, triomf davant un equip de la Premier League. Sempre és una alegria vèncer a un conjunt de superior categoria. Amb aquest somriure, que esperem que sigui el primer dels molts que visquem durant la 2019/2020, vam tornar a Girona amb la satisfacció d'haver viscut una nova jornada de companyonia gràcies als colors que tant estimem i ens uneixen.

Durant el partit alguns dels nostres socis van estrenar peces del nou marxandatge de la penya del que parlàvem abans. Just el dia abans d'anar a Barcelona, el divendres 19, vam presentar a la nostra seu la gamma d'equipament que l'empresa valenciana Asioka ha preparat per a la Penya Immortal Girona. Aquesta companyia compta amb dècades d'experiència i vesteix a equips de multitud de clubs esportius d'arreu d'Espanya i gràcies a la bona feina d'en Diego Requena (representant de la firma a la nostra província i exporter del Girona FC) i Futbolmanía, ens ha fet una completa sèrie de peces de vestir de qualitat i disseny difícils de superar. L'acte va aplegar a la nostra seu prop de 40 persones, entre elles companys de les penyes Saltenca, Som-hi Girona del Pla de l'Estany, Gironina i Blanes. Uns improvitzats models van lluir la samarreta (12 €), el polo (14 €), la dessuadora (16 €), el xandall (26 €) i la parka (35 €), tots ells amb l'escut immortal brodat. Amb tan bona perxa i uns preus ultracompetitius és lògic que es produissin les primeres compres, però no patiu, encara tenim stock i el fantàstic servei de Futbolmanía ens permet demanar, si no en queda, la talla que necessiteu i tenir-la aquí en pocs dies. Per si no n'hi hagués prou, Futbolmanía també ens ha ofert un codi de descompte exclusiu per a socis de la Penya Immortal, tant a la seva botiga física com en compres en línia. No us perdeu tot el que tenen per vosaltres ells i els amics d'Asioka visitant els enllaços de la columna de la dreta del nostre blog. 

Un últim detall abans d'acomiadar-nos fins al pròxim article: ja som a Instagram! La xarxa social de moda compta amb la presència d'una nombrosa comunitat gironista i la Penya Immortal no hi podia faltar. En el nostre perfil (@immortalgirona) seguim la mateixa línia que a la resta de plataformes, compartim contingut relacionat amb l'actualitat de la nostra associació. A partir d'ara també intentarem avisar-vos a través d'aquest canal de cada entrada que publiquem al blog, que fa les funcions que abans feien els butlletins impresos i que tan útil és per conèixer les vivències i opinions dels immortals. Seguiu-nos!

Quin capital!

Un nou Congrés Nacional de Penyes i una nova experiència per recordar. El principal responsable d'això va ser el capital, però no precisament aquell del que parlava Karl Marx al seu llibre del mateix títol, sinó del capital humà format per tots els penyistes del futbol espanyol que vam reunir-nos el passat cap de setmana a la Villa y Corte. Farien bé tots els clubs i estaments en donar la importància que mereix l'exemple donat per les diferents aficions presents a l'esdeveniment, les mateixes que setmana rere setmana demostren que la violència a l'esport rei del nostre país és cada cop un problema més propi del passat. Nosaltres n'estem orgullosos de formar-ne part i compartir aquest ideal. Visca el futbol!

La nostra aventura a la gran reunió d'Aficiones Unidas celebrada a Madrid entre el 28 i el 30 de juny va començar el passat divendres de bon matí al 106. Allà ens vam reunir tots els membres de l'expedició que representava a la Federació de Penyes del Girona FC que vam optar per l'autobús com a mitjà de transport per a desplaçar-nos fins allà: els vint-i-dos immortals, dos paparres, dos blanencs i un cassanenc. El bon funcionament de l'aire condicionat del vehicle de Plenacosta que ens va transportar va fer més suportable l'onada de calor que va viure Espanya durant tot el cap de setmana. Durant la ruta vam tenir temps d'equipar-nos amb les samarretes commemoratives de la nostra presència a la 16a edició de la trobada general d'AFEPE. Fins i tot en Jordi, el conductor amb el qual vam fer molta amistat aquests dies, va tenir-ne una. A poc més d'una hora d'arribar, vam fer l'última parada del trajecte, aprofitant per dinar al restaurant de l'Área 103, situada a Almadrones, a la província de Guadalajara. Us la recomanem si mai aneu per carretera a Madrid, el seu complet menú del dia va satisfer els nostres exigents estómacs i el tracte dels seus empleats, immillorable.

Una horeta després de les postres vam arribar a l'Hotel Meliá Castilla, on vam instal·lar-nos en unes habitacions d'autèntic luxe abans de marxar en els autobusos que els organitzadors van preparar per portar-nos al còctel de benvinguda que va celebrar-se al Palacio de Telecomunicaciones, molt pròxim a Cibeles. El transport va ser un dels punts forts d'aquesta edició, ja que moure més de 1.100 persones per tot Madrid no és gens fàcil i els nostres amfitrions ho van fer a la perfecció. L'acte inaugural va comptar amb parlaments del president d'AFEPE, José Manuel Mateos, i d'un representant del consistori de la capital que en va donar la benvinguda a la ciutat. L'amistat i la germanor va regnar al recinte, on els immortals, entre cerveses i algun aperitiu, van poder retrobar-se amb molts dels companys que durant tants anys hem fet pels diferents camps d'Espanya que hem visitat. La nit és jove, així que després de gaudir de les rumbes del concert que ens van oferir a la part final del còctel, alguns dels nostres penyistes encara van trobar forces per donar-ho tot en un dels pubs de davant de l'hotel que tenien conveni amb el Congrés.

L'endemà al matí, després d'un esmorzar bufet als salons de l'hotel, ens van traslladar al Teatre Gran Vía per l'acte principal. Durant el mateix va haver-hi reconeixements als millors estadis i àrbitres de les categories professionals, com ja és tradicional als congressos d'Aficiones Unidas. També hi va haver temps per parlar de la temporada de la Quinipeña, el concurs d'apostes esportives que aquesta temporada ha fet competir a totes les federacions de penyes. Per a la 2019/2020 hi hauran canvis en el format de competició i hi podran participar també totes les penyes federades i optar a aconseguir un dels nombrosos premis que estaran en joc. Un altre punt també clàssic és el discurs del president de l'LFP, Javier Tebas, que va fer una repassada a l'actualitat del futbol espanyol i va assenyalar la futura reforma de les competicions europees amb places fixes pels equips més grans com un dels reptes més importants per a totes les lligues del vell continent. Com a cloenda, es va fer l'intercanvi de banderes al més pur estil olímpic entre les federacions madrilenyes organitzadores del Congrés d'enguany i la de la Unión Deportiva Las Palmas, que s'encarregarà de la del 2020.

La segona parada del dia, després d'alguna cervesa d'aperitiu mentre venien els autobusos, va ser el Pabellón de Cristal de la Casa de Campo. Tocava el dinar de gala, que va unir-nos a tots al voltant de gairebé un centenar de taules preparades per servir un exquisit menú. Tot estava preparat fins a l'últim detall: cada taula estava presidida per una làmina que reproduïa alguna pàgina del diari Marca que recordava les grans fites dels equips de cada federació. En el nostre cas hi teníem la de la crònica de l'ascens a Primera, temps feliços. L'ambient va ser 100% futbolero. No van faltar els tovallons onejant com les bufandes a la graderia i les parets decorades com si es tractés d'un estadi, amb les banderes de les diferents aficions penjades.

La tarda va estar dedicada a gaudir dels encants de Madrid participant en les diferents visites guiades que ens van preparar. Els immortals van repartir-se en diferents fronts. N'hi ha que van optar pel recorregut turístic pels racons més famosos de la capital a bord d'un autobús descapotable. Una altra de les opcions era el Tour del Bernabéu, una completa ruta pel coliseu blanc i la sala que recull tots els trofeus guanyats pels merengues en la seva història, entre ells les seves 13 Copes d'Europa. La tercera de les alternatives escollides pels nostres membres va ser l'itinerari a través de les cambres del Palacio Real, residència dels monarques espanyols fins al 1931 i avui reservat per actes i recepcions oficials.

La nit del dissabte va ser la més festiva de llarg. La vam començar amb un sopar fora de programa amb grups de seguidors amics (Tenerife, Eibar, Recreativo, Getafe, Nàstic, Albacete...) al Museo del Jamón. La cosa va acabar amb càntics de tots animant a cadascun dels nostres equips, així que ja us podeu fer una idea del bon rotllo que s'hi va respirar. La vida nocturna de Madrid va tornar a seduir a bona part de l'expedició, que va tornar a perdre's pels locals i discoteques de la zona més propera a l'hotel fins que va tornar a sortir el sol. Aquestes hores van donar per moltes anècdotes, com ara el fet de trobar-nos amb Edwin Congo, exjugador de futbol colombià que havia militat a Real Madrid, Valladolid i Levante entre altres equips. Ara comenta l'actualitat de l'esport rei al programa "El Chiringuito de Jugones" del canal Mega.  

L'endemà, ben esmorzats, vam emprendre tots el camí del Santiago Bernabéu per fer la foto de família del Congrés entre totes les aficions a la graderia baixa del fons sud de l'estadi. Un escenari cinc estrelles per acollir la gran marea multicolor que formem els penyistes de tota Espanya. La majoria van arribar al conegut recinte esportiu de la Castellana a bord dels autobusos oficials que els seus clubs els van cedir per assistir a l'esdeveniment. Almería, Cádiz, Albacete... l'Agrupació de Penyes Valencianistes fins i tot en va portar dos, el de l'equip masculí i el del femení. La Federació de Penyes del Girona, en canvi, va haver de conformar-se a contractar i pagar (cadascú la seva part) els serveis de l'empresa Plenacosta. Tot i que aquests van ser excel·lents, ens hauria agradat molt no ser l'excepció i que el Girona FC hagués tingut, com a mínim, el mateix gest que va tenir en el Congrés Nacional de Penyes celebrat a Zaragoza l'any 2016, quan vam poder fer servir l'autobús del primer equip abonant només el 50% del cost del viatge. Una llàstima que les gestions realitzades no arribessin a bon port.

El comiat del Congrés va tenir lloc al Paseo del Prado. Un partit d'homenatge als equips de la Liga Genuine, animació musical, un entrepà gegant de pernil com a dinar... un bon grapat d'activitats per dir adéu a la cita de la millor manera possible. Una d'elles va ser el torneig de futbolí, en el qual ens van representar en Javi Rina i en Fran Lara amb la mateixa habilitat que en el futbol real: 0. Tot sigui dit, els partits que van disputar just després de prendre una cervesa ben fresqueta van estar a punt de guanyar-los. Va ser quelcom semblant al que feia Popeye amb els espinacs, però en versió etílica. Abans de marxar, en Xavi Torres i l'Esteve Fernández, en representació de la junta de la Federació de Penyes del Girona, van participar en l'intercanvi d'obsequis amb AFEPE. En el viatge de tornada a Girona vam fer el ja tradicional sorteig del pernil dels viatges de la Penya Immortal per ajudar a sufragar costos. El guanyador va ser en Franc Pascual, que va tancar un cap de setmana excepcional de la manera més "salada". Enhorabona!

Punt i seguit

Entre altes, baixes i rumors de fitxatges, la temporada immortal arribarà al seu final de manera oficial un cop s'acabi aquest diumenge el Congrés Nacional de Penyes que Aficiones Unidas celebra aquest cap de setmana a Madrid. De manera oficiosa, però, vam tancar-la amb un dinar de germanor a Cassà de la Selva. Vist l'ambient viscut abans, durant i després de l'àpat, no hi ha millor manera de descriure'l que amb aquesta paraula, "germanor".

El dissabte 22 va ser la data escollida per reunir-nos a Can Bargalló per cloure la temporada. La gran resposta a la crida feta per a assistir a aquest dinar evidencia la salut de ferro de la penya i les moltes ganes que tenen els nostres socis de reunir-se i passar-ho bé a la mínima que tenen ocasió. Un total de 28 penyistes vam asseure'ns vora una taula on no van faltar bons embotits, deliciosos calamars a l'andalusa, suculentes croquetes i una completa graellada de carn per cap. Sota la nostra bandera, que coronava el menjador, el nostre president Pepe Sierra va manifestar la seva satisfacció per l'èxit de convocatòria i per l'excel·lent ànim que es respirava. En Pepe va destacar que malgrat els defectes que cadascú de nosaltres pugui tenir, a l'hora de fer pinya i donar el millor que cadascú pot aportar a la gran família que tots formem, pocs ens poden igualar. Els càntics en honor a cada assistent que vam entonar a l'hora de les ratafies i els licors d'herbes van acabar de donar-li la raó.

Estant a la seu dels nostres amics de la Penya Cassanenca, no podíem deixar de visitar el seu local, un autèntic temple per a tots els que estimem el Girona. Un dels nostres racons favorits és el que han dedicat a les penyes blanc-i-vermelles, amb bufandes de diverses de les agrupacions gironistes i la nostra bandera. El xiclet de la festa va estirar-se encara unes hores més, traslladant-se al 106. Allà vam viure un moment molt emotiu quan entre tots vam tornar a col·locar al lloc on es mereix l'estendard amb el que ens va obsequiar fa uns anys Aficiones Unidas - AFEPE. Abans de l'existència de la Federació de Penyes del Girona FC, la Penya Immortal era qui representava a l'afició gironista en aquesta organització, i aquest quadre amb el seu logotip fet en ceràmica n'acreditava la nostra pertinença a l'associació que coordina a les penyes del futbol espanyol. En un cop de mala sort, la peça de l'escut va desenganxar-se del suport fa uns mesos i va caure a terra, trencant-se. En Felipe Sanz, vicepresident d'AFEPE i gran amic de la nostra penya, va aprofitar la seva visita a la recent assemblea general de la Federació de Penyes del Girona per portar-nos una nova rèplica. Trobant-nos un bon grapat d'immortals reunits a la seu, no hi podia haver millor ocasió per retornar-la a la seva posició preferent en una de les parets del 106. Al fil musical sonava "Amigos para siempre", un tema al qual vam seguir fent honor l'endemà, quan una dotzena de socis va tornar-se a aplegar per celebrar amb bon humor, bona teca i millor beure, al més pur estil immortal, la revetlla de Sant Joan.

Ja que parlem de festes, no podem oblidar la que van celebrar ahir dijous 27 els amics de la Penya Saltenca. Es tractava de la cerimònia d'entrega del seu Trofeu del Nino, que reconeix al jugador blanc-i-vermell més destacat de la temporada segons les votacions dels seus socis. El futbolista guardonat enguany, una edició difícil, sense cap mena de dubte, va ser Pere Pons. L'acte va celebrar-se a la seva seu, el Bar Saltapes, i també va servir com a homenatge a l'equip de la Liga Genuine del Girona FC. El trident format pel nostre president Pepe, el tresorer Javi Rina i el secretari Fran Lara no va voler perdre l'ocasió de representar a la Penya Immortal. Van poder intercanviar unes paraules amb en Pere, que ens va comentar que encara desconeix quin serà el seu futur (la premsa especula amb la seva marxa a l'Alavés). La seva possible sortida no ha agradat a molts immortals, que el veuen com un emblema del gironisme que hauria de liderar l'intent de tornar a Primera. D'altres, però, entenen que la vida professional d'un esportista és curta i és normal que es busqui progressar. I més si deixa 2 milions d'euros a caixa. Cadascú té la seva manera de veure-ho. El que sí que ens uneix a tots és el reconeixement, decideixi el que decideixi finalment, a la tasca d'un jugador que s'ha format des de petit a la pedrera del Girona i ho ha donat tot defensant aquest escut.

Toca parlar del Congrés. Avui comença a la capital d'Espanya l'esdeveniment que reuneix a les federacions de penyes de tot el país per passar un cap de setmana reforçant vincles i demostrant que les aficions del futbol espanyol estan ben vives. Més de 1.100 aficionats han confirmat la seva presència a la cita, organitzada conjuntament per les federacions de Real Madrid, Atlético de Madrid, Getafe, Leganés, Rayo i Alcorcón. Aquesta edició és molt especial, ja que coincideix amb el 20è aniversari de la fundació d'Aficiones Unidas. Serà la sisena presència de la Penya Immortal Girona en un Congrés Nacional de Penyes. En les tres primeres, com ja hem comentat, ho va fer en nom seu i les tres últimes ja sota el paraigua de la Federació de Penyes del Girona FC. Dels 8 pioners que van anar a València el 2014 hem passat als 38 inscrits en l'expedició blanc-i-vermella d'enguany, tot un èxit. D'ells, 22 són socis i amics de la nostra penya, el que confirma la gran acceptació que aquesta multitudinària reunió té dins de la família immortal. Avui mateix el nostre autocar (hi ha una part del grup que farà el trajecte en AVE) ens conduirà a l'Hotel Meliá Castilla, la nostra base pel fantàstic cap de setmana que ens espera a Madrid, amb grans àpats, concerts, visites turístiques, l'habitual discurs del president de la Lliga, un torneig de futbolí... Intentarem, com sempre, ser els millors ambaixadors dels nostres colors. 

Els diumenges al sol

Ens hem quedat sense el nostre passatemps favorit dels caps de setmana (quan la televisió i els clubs ho permeten) durant uns mesos, però no sense Girona. Aquest club i els que el vivim a flor de pell no s'aturen en aquests mesos de calor per molt que de moment no es disputin partits. Tenim molta actualitat sobre el gironisme i el mateix club, així que posem en marxa de seguida l'article. Tots a bord!

Fotos superior esquerra i inferior esquerra: Girona FC

Foto inferior dreta: CF Peralada

Comencem per les nostres impressions sobre el present del Girona FC. Ja sabem qui comandarà la nau blanc-i-vermella la propera temporada: Juan Carlos Unzué. La rebuda de la notícia per part de la família immortal, i creiem que la de la majoria de l'afició, ha estat, com deia el nostre president Pepe Sierra en el reportatge que va fer el Diari de Girona, "sense eufòria ni il·lusió". El perfil del nou tècnic recorda molt al d'Eusebio, i això potser frena una mica l'optimisme de la gent. Això sí, malgrat els diferents graus de satisfacció, tots coincidim en el fet que cal deixar-lo treballar i demostrar el futbol que vol que l'equip faci abans de qualsevol crítica. La seva sort serà la nostra i res ens faria més contents que veure'l triomfar a la banqueta gironista. Qui no tindrà Unzué a les seves ordres serà Portu, que s'uneix a la llista de baixes. El davanter murcià marxa a la Real Sociedad per continuar la seva lògica progressió. No podem fer altra cosa que donar-li les gràcies per l'esforç, talent i els gols aportats al llarg d'aquestes tres temporades defensant el nostre escut. A més, deixa a caixa 10 milions d'euros molt útils per a noves incorporacions. Buena, bonita y barata pot ser la de Pablo Maffeo, que segons la premsa podria tornar al Girona cedit per l'Stuttgart amb opció de compra. Seria una gran notícia, l'empremta que va deixar aquí va ser la d'un jugador de gran nivell. Un altre tema: Peralada. Un cop perduda la promoció a Tercera per part del Girona C, el club va informar de manera oficial de la finalització del contracte de filiació amb els empordanesos. La poc clara jugada de pujar el C a Tercera i deixar el Peralada a Primera Catalana no podrà produir-se (tot i que ja vam dir que anava contra el reglament de la RFEF, era el que es tenia pensat), però s'ha decidit tirar endavant amb l'acabament del conveni amb els xampanyers. A canvi se'ls hi retorna el que és seu (explotació de suports publicitaris i equipació), se'ls hi ofereix una opció preferent per a futbolistes del futbol formatiu gironista, un parell d'amistosos de pretemporada i, com a almoina, algunes entrades per a Montilivi per a la seva base. El moviment, que deixa al Girona amb el seu primer filial en una categoria amateur, serà desastrós si no s'aconsegueix convèncer a algun equip gironí de Segona B de signar un pacte semblant, cosa que, amb aquest precedent, sembla una mica complicada. Per acabar, el cas Oikos. L'actitud adoptada pel club amb peticions com la de la Lliga de 21 equips, semblant a la d'un alumne amb un 4'5 que va a plorar-li al professor per un aprovat, no ens ha afavorit gaire ni a nivell d'imatge ni en el propi cas. El jutge encarregat de la causa ja ens ha desestimat com a possible part demandant, així, que cal seguir fent la nostra pel que fa a la preparació de la pròxima campanya i restar a l'espera de la resolució de tot aquest embolic sense obsessionar-nos-hi. 

El passat 2 de juny va celebrar-se, com ja vam anunciar, la primera edició del Torneig de Futbol 7 de la Federació de Penyes del Girona FC. El Camp Municipal de Futbol de Sant Gregori va ser l'escenari escollit per a la disputa d'aquesta competició en la qual van participar un total de 15 equips. L'astre rei picava de valent en un dia 100% estiuenc en el qual 14 valents van defensar la samarreta de la Penya Immortal Girona i van deixar, malgrat els resultats, el pavelló ben alt. Només ens va faltar tenir entrenador, el que va provocar alguns desajustaments en el repartiment dels temps sobre la gespa de cada jugador que intentarem solucionar per a futurs compromisos. El rendiment del nostre equip va anar de menys a més. El debut contra la Penya Barbero Bailongo ens va enxampar encara descol·locats, com demostra el 6 a 0 final. Res a dir. El segon partit ens va enfrontar a l'equip "A" de la Penya Jandrista (en presentava dos). Va notar-se que es jugava en un camp més petit i que abans d'arribar-hi vam avituallar-nos al bar, ja que vam fer una molt bona primera part en la qual fins i tot vam tenir alguna ocasió. Una llàstima el gol psicològic d'ells abans del descans, que va obrir la llauna i facilitar un 4 a 0 final que, si no arriba a ser pels pals, podria haver estat més ampli. La tercera jornada ens enfrontava als amics de la Saltenca, en el partit que decidia si tindríem alguna mínima possibilitat de classificació per a la següent ronda o ja quedavem fora del torneig. Ho vam donar tot, en una primera part que va recordar a la millor versió del Brasil del 70 amb Pelé, Rivelino i Tostao (tostaos vam quedar amb el sol que feia). Bona defensa i un atac que va generar bastants oportunitats de marcar, la més clara de les quals va ser un penal que el travesser va impedir que es transformés en el gol que ens posés per davant en el marcador. L'inici del segon període ens va agafar en fred i una errada de càlcul en una passada enrere va propiciar l'1 a 0 rival. Una llàstima, ja que malgrat que no amb la mateixa intensitat, vam seguir practicant un futbol força ofensiu. Que ofenia a la vista, s'entén. Però amb molta voluntat, que també compta. Al final, 2 a 0 i eliminats. En certa manera va ser una sort, ja que amb aquella calor probablement no hauríem sobreviscut a jugar les semifinals a les quatre de la tarda. Abans de donar per finalitzada la nostra participació calia jugar el quart i últim partit contra la Pablo Machine. Hom diria que podríem estar cansats després de tres partits, però el físic els va passar més factura a ells que a nosaltres: només van poder guanyar-nos per 3 a 1. El gol d'en David Tena que suposava el 2-1 el vam celebrar tant que se'n van assabentar fins i tot a l'altra punta de les instal·lacions. A il·lusió no ens va superar ningú. A més, l'esforç va tenir recompensa. Gràcies a aquest gol i a l'entrega de tots els jugadors i els qui els van anar a donar suport, vam aconseguir acabar en 14a posició. Un primer pas per a futures victòries!

En acabar el torneig la majoria dels integrants de l'equip van desplaçar-se al 106 per gaudir d'un autèntic "tercer temps". Una mostra de l'immillorable ambient que s'hi respirava la tenim en el moment en el qual el nostre tresorer Javi Rina va entrar amb el diploma amb el qual els organitzadors del torneig van obsequiar-nos per participar. Ni a Liverpool van rebre la seva recent Copa d'Europa amb tanta eufòria com nosaltres aquest "trofeu". De fet, en la recent redecoració de la nostra seu, duta a terme gràcies a la col·laboració de socis com en Raimundo Abarca, l'Antonio Portillo, la Mari Solozano, el nostre vocal Franc Pascual o els germans Fernández, ja li vam buscar un lloc preferent. En la festa posterior al torneig també hi va haver temps per brindar pel 31è aniversari del nostre secretari Fran Lara, que per si algú no recordava l'efemèride va passar-se tot el dia entonant el "Cumpleaños feliz" de Parchís, l'autèntica banda sonora de la jornada.

Per enllestir l'article, recordar-vos que la penya no s'atura i ja té diversos fronts oberts per als pròxims dies. El més immediat és el dinar de cloenda de la temporada que celebrarem a Can Bargalló, el restaurant de Cassà de la Selva on els amics de la Penya Cassanenca tenen la seva seu. Serà una trobada informal amb l'objectiu de retrobar-nos un cop digerit el descens de categoria, amb l'objectiu d'ofegar les penes amb bon menjar i millor beure i agafar forces de cara al nou exercici. Per altra banda, també hi haurà temps per comentar entre els assistents que estiguin inscrits, els detalls del Congrés Nacional de Penyes que se celebrarà a Madrid la setmana que ve. Els immortals, com ja és habitual en aquesta cita, serem majoria en l'expedició de la Federació de Penyes del Girona FC. L'objectiu és passar-ho d'allò més bé i representar com cal a l'afició gironista.   

Aigües braves

Baixen (quin mal fer servir aquest verb aquests dies, tu) mogudes les aigües dels quatre rius de Girona. Dissabte 18 de maig el nostre equip deia adéu a les seves dues primeres temporades a la màxima categoria del futbol espanyol, tal com tot indicava després de caure derrotats la setmana precedent a Montilivi contra el Levante. Més que buscar culpables, el gironisme sembla voler saber de primera mà els motius que van portar a prendre o no determinades decisions que podrien, si més no, haver suposat opcions de donar un cop de timó a un conjunt que estava encallat i amenaçava amb enfonsar-se.

Foto: Jmsolerb

Alguns dels responsables sí que han donat la cara i, ens agradi més o menys els que ens han explicat, han assumit el que han fet. Eusebio va dir que marxa perquè ha "entès l'afició" i que la nefasta ratxa de resultats va ser fruit dels nervis i la por de perdre quelcom que després de guanyar a Butarque semblava ja fet. Li hauríem agraït que ens comprengués una mica abans, potser després de perdre contra el Villarreal, quan ja acumulàvem quatre derrotes consecutives i començaven a pintar bastos. De totes maneres, deixant de banda el desencert a l'hora de dirigir a l'equip, no podem retreure-li que cregués en la seva feina i les seves possibilitats de redreçar el rumb. Tots ho hauríem fet en les nostres feines. El problema resideix, principalment, en qui, des de més amunt en l'organigrama del club, no hi va posar fre. El tècnic val·lisoletà ha renunciat a cobrar l'any de contracte que encara, per una meravellosa decisió de principis de temporada, li restava a Montilivi, així que encara podem estar contents. L'altre nom propi de la setmana ha estat el de Quique Cárcel. Des de la seva arribada al club, el director esportiu ha estat el principal responsable de les competitives plantilles que ens van portar a Primera. Però aquesta no ha estat la seva temporada més gloriosa, ni per les errades en els fitxatges que ell mateix va reconèixer (es veu que Doumbia va arribar ja a l'agost molt fora de forma), ni per les incorporacions que no va arribar a concretar al gener ni, òbviament, per la seva fe absoluta en la continuïtat d'Eusebio. Cárcel va afirmar que ja amb la gran xiulada després del 0 a 1 a casa contra els groguets s'ho va pensar, però va decidir apostar per no canviar res, qui sap si esperant intervenció divina. Al final, quan toquen campanes, senyal de festa. En aquest cas, més que festa, funeral i cap a la Liga 1|2|3. El balanç dels seus cinc anys al Girona ha estat positiu, llevat de l'enorme taca que suposa aquest descens, així que, donada la seva experiència a Segona i el domini que ha demostrat en el mercat de fitxatges d'aquesta categoria i de la de bronze, podem pair que se li doni un vot de confiança per absoldre els seus pecats ajudant-nos a retornar a Primera. Només esperem que no ensopegui dues vegades amb la mateixa pedra. En el cas de Cárcel, com en el d'Eusebio, la responsabilitat en última instància del que fan els seus subordinats, és de qui els mana. Gairebé una setmana després de baixar, cap representant de l'accionariat majoritari del club, ni el seu home fort a Girona, Ignasi Mas-Bagà, han fet declaracions. Si ho fessin, probablement escoltaríem un discurs similar al donat per Geli en els darrers dies, ple d'obvietats i llocs comuns. Per contra, ens podrien sorprendre a tots donant un bon motiu per no moure un dit mentre l'equip es dessagnava. El que és cert és que ho valoraríem molt. Igual que no ens pesa elogiar quan es fan les coses ben fetes, ens agrada que es faci front als moments complicats en comptes d'amagar el cap sota l'ala.

Foto: CF Peralada-Girona B

Per acabar-ho d'adobar, el descens del Peralada sembla que portarà cua. Des del club s'ha pensat en trencar l'acord establert amb aquesta entitat per aprofitar un possible ascens del Girona C a Tercera i deixar als empordanesos a Primera Catalana, ja que l'article 109 del reglament de la RFEF indica que dos equips que depenen d'un mateix club no poden militar en la mateixa categoria. El cas és que, segons el mateix article, per molt que es trenqui el vincle entre tots dos clubs els seus efectes a escala competitiva s'allarguen una temporada més per evitar fraus de llei, així que la jugada és impossible. Seria un moviment poc intel·ligent seguir amb aquesta idea d'acabar amb un pacte signat fins al 2021 i quedar-se amb el primer filial al cinquè esglaó de la piràmide del futbol nacional quan pot continuar-se amb ell i intentar el retorn a Segona B. L'estiu passat gairebé s'aconsegueix sense comprar la plaça i no seria agosarat pensar en poder consumar aquest cop la fita. El que no s'entendria és deixar penjat a un club amic com el dels xampanyers, que sempre ha tingut bones relacions amb el nostre. Des de la nostra penya sempre ens hem sentit com a casa al Municipal de Peralada, ja sigui en partits de pretemporada o en alguna escapada per veure en acció al planter. Al contrari que ens passava en certs indrets de la Costa Brava, on la visita del Girona era sinònim de fer caixa a costa dels seus aficionats, en aquesta localitat sempre s'ha entés que un partit de costellada d'estiu no pot cobrar-se a preu d'or. Però bé, això son qüestions més sentimentals i nostres. El que realment està en joc és saber si es desmuntarà la planificació dels pròxims anys del Peralada per un guany que no sabem exactament quin seria pel Girona si el filial que tindríem no estaria en una divisió superior a la dels verd-i-blancs. Si realment es vol canviar d'estrategia i que el segon equip del club estigui plenament integrat en la seva estructura i en sigui 100% dependent, el millor seria esperar al venciment del contracte i no deixar-los en l'estacada després d'una temporada en la que el seu rendiment s'ha vist afectat per la quantitat de vegades que els millors integrants de la seva plantilla han hagut de reforçar a la d'Eusebio per baixes i mancances. Que sí, que aquesta és la missió d'un filial, però precisament per això s'han d'assumir els seus resultats si el deixes sense efectius importants per a partits vitals. Amb això veurem si des de la propietat i la direcció esportiva, per lluny que vinguin, entenen que "Orgull gironí" ha de ser quelcom més que un lema a la samarreta.

Passem ara a l'actualitat de la penya, però no abandonem les penes. Dissabte el Girona va acomiadar-se de Primera amb una nova actuació depriment. Ni amb el 0 a 2 que durant uns quants minuts va aguantar el Rayo a Balaídos es va poder somiar, ja que l'equip va tornar a estar d'allò més pla contra l'Alavés i en tot moment va estar a anys llum de la golejada que feia falta pel miracle. Al 106 ho vam estar seguint un bon grapat d'immortals, tot i que més d'un hauria desitjat estalviar-se l'emprenyada anant a visitar Temps de Flors. O al dentista. Això sí, igual d'unànime que la decepció va ser el compromís de seguir amb l'equip ara que venen mal dades. Fins fa poc estar a Segona ja era el paradís pel Girona, el que més greu sap és haver deixat la salvació quan es tenia a tocar. L'any que ve toca seguir donant tot el suport possible a la graderia per tornar allà on volem ser. Un cop tastada la mel de Primera, no és fàcil no voler tornar a repetir.

Tanquem amb afers més alegres. El gironisme no s'atura per molt que la temporada hagi acabat. La Federació de Penyes ja ho té tot preparat per celebrar el seu 1r Torneig de Futbol 7, que se celebrarà a la Zona Esportiva Municipal de Sant Gregori el diumenge 2 de juny. El campionat, orquestrat principalment per la Penya Gironina Vall de Llémena, comptarà amb la participació de 14 equips de les penyes del Girona FC i un format per empleats de l'entitat. Amb els diners que s'aconsegueixin a través de les inscripcions, el servei de bar i l'euro solidari que pagarà tothom qui entri a les instal·lacions, es farà una aportació al conjunt que el Girona FC té a la Liga Genuine i tan bona tasca fa. Una raó més per venir a gaudir d'una jornada ben blanc-i-vermella plena d'esport i germanor.

El sorteig, segons es comenta, ens ha enquadrat a l'anomenat "grup de la mort", juntament amb els conjunts formats per membres de la Saltenca, la Pablo Machine, la Jandrista (el primer dels dos equips que presenten al torneig) i la Barbero Bailongo. Una dura prova pel nostre equip, que tenim fe en que ho donarà tot sobre la gespa, o, si més no, ho intentarà. Donarem continuïtat així al nostre gloriós historial, iniciat ara fa 9 anys a Madrid en un partit contra penyistes del Rayo Vallecano. Estem segurs que aquesta vegada aconseguirem afegir-hi unes quantes victòries. Que vagin preparant la copa. I emplenant-la de cervesa.

Sona el despertador

Si no es produeix un dels miracles més grans de la història del futbol, que no en té cap pinta, el Girona tornarà a Segona. Per quedar-nos a la màxima categoria, seria necessària una golejada del ja descendit Rayo a Vigo i una altra nostra a Vitoria. Donat que portem 8 derrotes en 9 partits i ens costa Déu i ajuda fer un gol, tenim un peu i quatre dits i una ungla de l'altre a la divisió de plata. Des del descens a Tercera amb Roche de president el 2005 no havíem tastat l'amarg gust d'una situació semblant. Vivíem el somni de veure el nostre escut passejant per Primera i ens n'hem acabat despertant. Però que ningú s'enganyi: que aquest club hagi passat bona part de la seva existència fora del futbol professional no vol dir que els qui l'estimem no tinguem capacitat de veure que enguany, tot i el repte majúscul que suposa per una entitat d'aquestes dimensions mantenir-se en una de les millors lligues del món, hi ha coses que podien haver-se fet millor i haver ajudat a evitar un final tan trist.

Imatge: Karris

Abans de començar amb el resum de la tràgica jornada de diumenge i la resta d'activitat d'aquests dies, farem una reflexió, fruit d'un recull de les opinions de la majoria dels socis de la penya, sobre tot plegat. Les errades que ens han conduït aquí venen de ben amunt, de la propietat i de qui la representa i en porta el dia a dia a Girona, Ignasi Mas-Bagà. La gestió econòmica del club ha estat brillant, això no es pot negar. És més, l'aplaudim. En molts vessants (la Vinya, marxandatge, restauració a l'estadi, xarxes socials...) el club ha fet un salt endavant. S'ha fet més atractiu pels patrocinadors i el deute que amenaçava d'ofegar al Girona ja és història. Però els artífexs d'aquesta bona marxa han perdut perspectiva. De seguida han cregut que ja estaven al nivell de clubs amb masses socials molt més assentades i han anat a buscar ressò a l'Índia o als Emirats Àrabs quan encara no el tenim consolidat a Olot o Figueres. Tot el que no impliqués un benefici monetari pel club s'ha tractat amb deixadesa, l'aspecte social s'ha fet funcionar amb criteris de màrqueting. Detalls com posar les entrades contra Sevilla i Levante a 40 i 30 euros, respectivament; no donar cap mena de facilitat als socis per anar a Getafe (amb la resta d'equips pagant desenes d'autobusos als seus aficionats), l'absència de representants del club (tret de l'Albert Mateos, al qual agraïm la seva feina) en mots actes de penyes que només cercaven fer gironisme arreu de la província, empènyer a un canvi de seient a socis amb més d'una dècada d'antiguitat a la seva localitat per afavorir a qui a ells els convenia... i podríem seguir una bona estona. I això que l'afició ha demostrat una fidelitat envejable. Recordem els 7.000 valents, una assistència superior a la mitjana que anava a veure l'equip a Segona, que van anar a congelar-se (pagant) al partit de Copa contra l'Atlético a cinc graus sota zero. O els més de 13.000 que quasi omplim el camp per donar suport a un equip que portava una ratxa de 7 derrotes en 8 partits. O les rebudes multitudinàries a l'autocar. O els desplaçaments nombrosos allà on ha estat possible (Cornellà, Huesca, Bernabéu) per no caure el partit en dia feiner i no haver d'enfrontar-se les penyes al desig del club de cercar uns guanys que per a la institució resulten ridículs (què són 700 euros per a una societat que ingressa més de 40 milions d'euros només en drets televisius?) i per a una penya garanteix poder seguir organitzant viatges. I així podríem seguir amb la llista una bona estona. "Orgull gironí", però ens volem emportar el partit a Miami. Econòmicament, si s'havien de guanyar 4 milions, podia arribar a resultar comprensible. Però ben explicat i amb un xic de respecte pels que hi serem el dia que la caixa tonta deixi d'aguantar-ho tot. La manca de transparència i unes compensacions que, donat l'impost revolucionari del "carnet de soci" del gener, resultaven del tot insuficients, també van ser de traca.

Fotos part superior: Girona FC i Diario As

Molts pensareu que, malgrat tot, això no explica un més que probable descens. Que un bon tracte al soci i no recordar-se'n d'ell només quan van mal dades o per buidar-li la cartera no fa entrar la piloteta. Però si la febre pel bitllet (i creure's que el Girona és ja qui sap què) ha fet que es deixi de banda a la gent en tot allò que no sigui la seva condició de client, quelcom semblant ha passat en la part esportiva. Aguantar Eusebio després del nefast partit contra el Huesca a Montilivi va sortir bé, es va guanyar a Madrid i una bona ratxa va fer que tothom es veiés un any més a Primera. Però s'havia d'haver tret una lliçó d'aquesta situació límit i haver tingut un substitut d'unes mínimes garanties preparat per si de cas les coses se n'anaven de mare, com al final ha passat. I si el problema era la desorbitada indemnització que s'havia de pagar en cas d'acomiadar-lo, és quelcom que es podia haver pensat abans de signar-li un contracte fins a 2020 a un tècnic d'un equip cridat a estar en la part mitja-baixa de la taula. Per altra banda, l'acord amb el City, com a mínim aquesta temporada, ha estat força improductiu. Molts vailets pel Peralada (que a sobre acabarà també baixant) dels que s'ha hagut de tirar per les lesions i les mancances de la plantilla, i l'única cessió amb cert nivell, Patrick Roberts, marginada per l'entrenador. Quique Cárcel ha tingut definitivament anys millors que aquest, en el qual els mercats d'estiu i d'hivern han estat desaprofitats. Tot i intuir-se ja al gener que Doumbia (el jugador millor pagat de la plantilla) no estava a l'altura del que se suposava que aportaria donada la seva experiència internacional, Stuani s'ha mantingut com l'única referència ofensiva clara a buscar en tots els partits. Era molt fàcil pels rivals saber a qui tapar si ens volien anul·lar en atac. Conclusió: no era una bogeria pensar que aquesta temporada o l'anterior es podia tornar a Segona. El que fa mal és que s'hagi deixat escapar la permanència quan es tenia a tocar per una falta de reacció motivada per no tocar de peus a terra. Almenys aquesta és la sensació que ens fa a molts gironistes. Una explicació de tot plegat per part dels qui manen s'agrairia molt. Donant la cara s'eviten molts malentesos. 

Passem ja a la crònica de com vam viure la jornada més negra en anys a la Penya Immortal. El dia va començar amb l'optimisme amb el qual afrontem aquestes cites, si bé amb un xic de nervis per la transcendència del resultat. Com a prèvia al partit 25 penyistes vam dinar plegats al 106. L'objectiu era fer pinya i conjurar-nos per donar el màxim suport a la grada i ajudar a aconseguir la victòria. No es volia pensar en cap altra opció que no fossin tres punts i anar a Mendizorroza a veure com els nostres futbolistes segellaven el passaport a la tercera temporada consecutiva a Primera. Així ho havíem manifestat dimecres en l'entrevista que ens van fer uns reporters de Deportes Cuatro a la nostra seu. Molts immortals no van faltar, acabat el dinar, a la rebuda a l'autobús de l'equip a la seva arribada a l'estadi, que va ser de les que han de posar-te la pell de gallina si ets jugador: fum, càntics, banderes i bufandes al vent... alguns no van perdre el costum de compartir, encara que fos només un parell de minuts, amb l'afició granota amb la qual sempre hem tingut bona relació. Si no vam organitzar trobada amb ella aquest diumenge, va ser només pel fet que els busos que els va proporcionar de franc el seu club arribaven amb l'hora massa justa. El primer desplaçament de la penya a Segona Divisió va ser al Ciutat de València i des de llavors sempre hi ha hagut feeling amb la Delegación de Peñas del Levante UD. Al partit no vam donar treva a l'animació, malgrat el nus a la gola que el neguit provocava a més d'un. No ens vam rendir ni amb els cops que van suposar que els visitants empatessin només dos minuts després del gol de Christian Stuani que obria el marcador, el penaltis interruptus que vam viure per obra i gràcia del VAR o l'1 a 2 definitiu a només 4 minuts del final. Amb el xiulet de l'àrbitre indicant el camí dels vestidors, hi va haver de tot. Temps per mostrar el suport a la plantilla, que ha fet el que bonament ha pogut, i també per expressar el malestar per les decisions que ens han portat fins aquest desenllaç. 

El desastre quasi definitiu, més enllà de la terrorífica ratxa de derrotes només trencada per l'últim alè de vida que va suposar guanyar al Sevilla, va gestar-se al Coliseum Alfonso Pérez el diumenge 5 de maig. Un Getafe en lluita per la Champions va ser massa per un inoperant Girona que, a sobre d'emportar-se un 2 a 0, va perdre a Borja García per una vermella guanyada a pols per una falta de respecte al col·legiat. Ja hem dit que el club no va fer cap classe de gest per afavorir la presència de gironistes en un partit tan important, però els més fidels no van fallar. Entre ells hi havia els integrants de la famosa "Banda del Juanola", de la que formen part socis nostres com el mateix Albert Juanola o en Jorge Berna. Quina llàstima que haguessin de tornar de terres madrilenyes amb un altre disgust. No per viure'l a distància el tràngol va ser més dolç pels qui vam omplir el 106 per veure el partit en ambient blanc-i-vermell. Només el dinar posterior el va fer més passable.

I res més, l'article corresponent a aquests últims dies acaba com sembla gairebé segur que acabarà la nostra estança a la Liga Santander. Però com bé diu una de les nostres cançons, podran passar anys, jugadors i directius, però sempre quedaran l'escut, la samarreta i els immortals animant al Girona allà on calgui. La història d'aquest club és plena d'entrebancs que s'han superat sortint-ne més forts, i aquest no serà una excepció. Ens estimem massa aquests colors per rendir-nos.

¡VOLVEREMOS!

ENDAVANT GIRONA!

SEMPRE IMMORTALS