dimarts, 14 de maig de 2019

Sona el despertador

Si no es produeix un dels miracles més grans de la història del futbol, que no en té cap pinta, el Girona tornarà a Segona. Per quedar-nos a la màxima categoria, seria necessària una golejada del ja descendit Rayo a Vigo i una altra nostra a Vitoria. Donat que portem 8 derrotes en 9 partits i ens costa Déu i ajuda fer un gol, tenim un peu i quatre dits i una ungla de l'altre a la divisió de plata. Des del descens a Tercera amb Roche de president el 2005 no havíem tastat l'amarg gust d'una situació semblant. Vivíem el somni de veure el nostre escut passejant per Primera i ens n'hem acabat despertant. Però que ningú s'enganyi: que aquest club hagi passat bona part de la seva existència fora del futbol professional no vol dir que els qui l'estimem no tinguem capacitat de veure que enguany, tot i el repte majúscul que suposa per una entitat d'aquestes dimensions mantenir-se en una de les millors lligues del món, hi ha coses que podien haver-se fet millor i haver ajudat a evitar un final tan trist.

Imatge: Karris

Abans de començar amb el resum de la tràgica jornada de diumenge i la resta d'activitat d'aquests dies, farem una reflexió, fruit d'un recull de les opinions de la majoria dels socis de la penya, sobre tot plegat. Les errades que ens han conduït aquí venen de ben amunt, de la propietat i de qui la representa i en porta el dia a dia a Girona, Ignasi Mas-Bagà. La gestió econòmica del club ha estat brillant, això no es pot negar. És més, l'aplaudim. En molts vessants (la Vinya, marxandatge, restauració a l'estadi, xarxes socials...) el club ha fet un salt endavant. S'ha fet més atractiu pels patrocinadors i el deute que amenaçava d'ofegar al Girona ja és història. Però els artífexs d'aquesta bona marxa han perdut perspectiva. De seguida han cregut que ja estaven al nivell de clubs amb masses socials molt més assentades i han anat a buscar ressò a l'Índia o als Emirats Àrabs quan encara no el tenim consolidat a Olot o Figueres. Tot el que no impliqués un benefici monetari pel club s'ha tractat amb deixadesa, l'aspecte social s'ha fet funcionar amb criteris de màrqueting. Detalls com posar les entrades contra Sevilla i Levante a 40 i 30 euros, respectivament; no donar cap mena de facilitat als socis per anar a Getafe (amb la resta d'equips pagant desenes d'autobusos als seus aficionats), l'absència de representants del club (tret de l'Albert Mateos, al qual agraïm la seva feina) en mots actes de penyes que només cercaven fer gironisme arreu de la província, empènyer a un canvi de seient a socis amb més d'una dècada d'antiguitat a la seva localitat per afavorir a qui a ells els convenia... i podríem seguir una bona estona. I això que l'afició ha demostrat una fidelitat envejable. Recordem els 7.000 valents, una assistència superior a la mitjana que anava a veure l'equip a Segona, que van anar a congelar-se (pagant) al partit de Copa contra l'Atlético a cinc graus sota zero. O els més de 13.000 que quasi omplim el camp per donar suport a un equip que portava una ratxa de 7 derrotes en 8 partits. O les rebudes multitudinàries a l'autocar. O els desplaçaments nombrosos allà on ha estat possible (Cornellà, Huesca, Bernabéu) per no caure el partit en dia feiner i no haver d'enfrontar-se les penyes al desig del club de cercar uns guanys que per a la institució resulten ridículs (què són 700 euros per a una societat que ingressa més de 40 milions d'euros només en drets televisius?) i per a una penya garanteix poder seguir organitzant viatges. I així podríem seguir amb la llista una bona estona. "Orgull gironí", però ens volem emportar el partit a Miami. Econòmicament, si s'havien de guanyar 4 milions, podia arribar a resultar comprensible. Però ben explicat i amb un xic de respecte pels que hi serem el dia que la caixa tonta deixi d'aguantar-ho tot. La manca de transparència i unes compensacions que, donat l'impost revolucionari del "carnet de soci" del gener, resultaven del tot insuficients, també van ser de traca.

Fotos part superior: Girona FC i Diario As

Molts pensareu que, malgrat tot, això no explica un més que probable descens. Que un bon tracte al soci i no recordar-se'n d'ell només quan van mal dades o per buidar-li la cartera no fa entrar la piloteta. Però si la febre pel bitllet (i creure's que el Girona és ja qui sap què) ha fet que es deixi de banda a la gent en tot allò que no sigui la seva condició de client, quelcom semblant ha passat en la part esportiva. Aguantar Eusebio després del nefast partit contra el Huesca a Montilivi va sortir bé, es va guanyar a Madrid i una bona ratxa va fer que tothom es veiés un any més a Primera. Però s'havia d'haver tret una lliçó d'aquesta situació límit i haver tingut un substitut d'unes mínimes garanties preparat per si de cas les coses se n'anaven de mare, com al final ha passat. I si el problema era la desorbitada indemnització que s'havia de pagar en cas d'acomiadar-lo, és quelcom que es podia haver pensat abans de signar-li un contracte fins a 2020 a un tècnic d'un equip cridat a estar en la part mitja-baixa de la taula. Per altra banda, l'acord amb el City, com a mínim aquesta temporada, ha estat força improductiu. Molts vailets pel Peralada (que a sobre acabarà també baixant) dels que s'ha hagut de tirar per les lesions i les mancances de la plantilla, i l'única cessió amb cert nivell, Patrick Roberts, marginada per l'entrenador. Quique Cárcel ha tingut definitivament anys millors que aquest, en el qual els mercats d'estiu i d'hivern han estat desaprofitats. Tot i intuir-se ja al gener que Doumbia (el jugador millor pagat de la plantilla) no estava a l'altura del que se suposava que aportaria donada la seva experiència internacional, Stuani s'ha mantingut com l'única referència ofensiva clara a buscar en tots els partits. Era molt fàcil pels rivals saber a qui tapar si ens volien anul·lar en atac. Conclusió: no era una bogeria pensar que aquesta temporada o l'anterior es podia tornar a Segona. El que fa mal és que s'hagi deixat escapar la permanència quan es tenia a tocar per una falta de reacció motivada per no tocar de peus a terra. Almenys aquesta és la sensació que ens fa a molts gironistes. Una explicació de tot plegat per part dels qui manen s'agrairia molt. Donant la cara s'eviten molts malentesos. 


Passem ja a la crònica de com vam viure la jornada més negra en anys a la Penya Immortal. El dia va començar amb l'optimisme amb el qual afrontem aquestes cites, si bé amb un xic de nervis per la transcendència del resultat. Com a prèvia al partit 25 penyistes vam dinar plegats al 106. L'objectiu era fer pinya i conjurar-nos per donar el màxim suport a la grada i ajudar a aconseguir la victòria. No es volia pensar en cap altra opció que no fossin tres punts i anar a Mendizorroza a veure com els nostres futbolistes segellaven el passaport a la tercera temporada consecutiva a Primera. Així ho havíem manifestat dimecres en l'entrevista que ens van fer uns reporters de Deportes Cuatro a la nostra seu. Molts immortals no van faltar, acabat el dinar, a la rebuda a l'autobús de l'equip a la seva arribada a l'estadi, que va ser de les que han de posar-te la pell de gallina si ets jugador: fum, càntics, banderes i bufandes al vent... alguns no van perdre el costum de compartir, encara que fos només un parell de minuts, amb l'afició granota amb la qual sempre hem tingut bona relació. Si no vam organitzar trobada amb ella aquest diumenge, va ser només pel fet que els busos que els va proporcionar de franc el seu club arribaven amb l'hora massa justa. El primer desplaçament de la penya a Segona Divisió va ser al Ciutat de València i des de llavors sempre hi ha hagut feeling amb la Delegación de Peñas del Levante UD. Al partit no vam donar treva a l'animació, malgrat el nus a la gola que el neguit provocava a més d'un. No ens vam rendir ni amb els cops que van suposar que els visitants empatessin només dos minuts després del gol de Christian Stuani que obria el marcador, el penaltis interruptus que vam viure per obra i gràcia del VAR o l'1 a 2 definitiu a només 4 minuts del final. Amb el xiulet de l'àrbitre indicant el camí dels vestidors, hi va haver de tot. Temps per mostrar el suport a la plantilla, que ha fet el que bonament ha pogut, i també per expressar el malestar per les decisions que ens han portat fins aquest desenllaç


El desastre quasi definitiu, més enllà de la terrorífica ratxa de derrotes només trencada per l'últim alè de vida que va suposar guanyar al Sevilla, va gestar-se al Coliseum Alfonso Pérez el diumenge 5 de maig. Un Getafe en lluita per la Champions va ser massa per un inoperant Girona que, a sobre d'emportar-se un 2 a 0, va perdre a Borja García per una vermella guanyada a pols per una falta de respecte al col·legiat. Ja hem dit que el club no va fer cap classe de gest per afavorir la presència de gironistes en un partit tan important, però els més fidels no van fallar. Entre ells hi havia els integrants de la famosa "Banda del Juanola", de la que formen part socis nostres com el mateix Albert Juanola o en Jorge Berna. Quina llàstima que haguessin de tornar de terres madrilenyes amb un altre disgust. No per viure'l a distància el tràngol va ser més dolç pels qui vam omplir el 106 per veure el partit en ambient blanc-i-vermell. Només el dinar posterior el va fer més passable.


I res més, l'article corresponent a aquests últims dies acaba com sembla gairebé segur que acabarà la nostra estança a la Liga Santander. Però com bé diu una de les nostres cançons, podran passar anys, jugadors i directius, però sempre quedaran l'escut, la samarreta i els immortals animant al Girona allà on calgui. La història d'aquest club és plena d'entrebancs que s'han superat sortint-ne més forts, i aquest no serà una excepció. Ens estimem massa aquests colors per rendir-nos.

¡VOLVEREMOS!
ENDAVANT GIRONA!
SEMPRE IMMORTALS