dissabte, 1 de desembre del 2018

"Torazo en rodeo ajeno"

Feia anys que l'Argentina, com a mínim en l'àmbit futbolístic, no estava tant d'actualitat com ho ha estat en les últimes setmanes arran de la gran final de la Copa Libertadores entre River Plate i Boca Juniors i l'atac a l'autocar xeneize poc abans del partit de tornada que va haver de ser reprogramat pel 9 de desembre al Santiago Bernabéu. Precisament del llibre més popular de la literatura d'aquest país sud-americà, El Gaucho Martín Fierro (amb una importància similar a la del Quijote té per a Espanya), és una de les frases de capçalera d'un dels jugadors de més qualitat que ha arribat al nostre futbol procedent de l'antic virregnat del Río de la Plata, l'ex de Real Madrid i Espanyol Alfredo Di Stéfano"Yo soy toro en mi rodeo y torazo en rodeo ajeno". Unes paraules que semblen a mida per descriure la situació que viu el Girona en la present edició de la Liga Santander, en la qual encara no coneix la derrota lluny de Montilivi i ha aconseguit puntuar o fins i tot guanyar en camps tan complicats com el Camp Nou, Mestalla o Cornellà.


Iniciem el nostre repàs a l'activitat de la penya en les passades setmanes amb el cap de setmana rodó que vam viure el 3 i el 4 de novembre a València. Per segon cop en la nostra història a Primera Divisió tocava visitar el famós Camp de Mestalla i no van ser pocs els gironistes que van animar-se a seguir a l'equip en un escenari tan notable i un rival tan complicat. A més de la gent desplaçada pels seus propis mitjans, 45 aficionats van integrar l'expedició organitzada per la Federació de Penyes del Girona, més d'una vintena d'ells, immortals. Entre els socis de la nostra penya que van anar-hi vam comptar amb alguns no habituals per raons de feina o estudis que van gaudir de valent a la capital del Túria i que de ben segur tornaran a incorporar-se als viatges per acompanyar a l'equip quan les seves obligacions els hi tornin a permetre. L'aventura valenciana de l'afició gironina va començar sortint el dissabte de bon matí en autobús des de Montilivi. Les autopistes mediterrànies van portar-nos directament a les portes del coliseu che i, després de l'obligada foto de família, no ens vam poder estar de visitar, com vam fer l'any passat, un dels temples de l'afició del futbol espanyol, el Bar "Tu Museo Deportivo" que regenta en Manolo el del Bombo, el seguidor més famós de l'equip nacional. De nou, en Manolo ens va atendre a la perfecció, xerrant amb nosaltres i fent-se totes les fotos que li vam demanar mentre ens servia l'aperitiu.


Acabat el vermut vam anar a dinar plegats a un restaurant situat als voltants de l'estadi, on vam gaudir d'un complet i suculent menú i passar una mica de fred, ja que el migdia llevantí va registrar temperatures força baixes. Completat l'àpat, fins a l'hora del partit cadascú va invertir el temps com millor va saber: uns van optar per seguir els altres partits de la jornada per televisió i altres van tornar al bar d'en Manolo a confraternitzar amb l'afició valencianista. Ja durant el matx, la graderia visitant va fer goig, plena de gom a gom i fent arribar el seu caliu als homes d'Eusebio malgrat l'elevada ubicació de la mateixa en l'estructura de Mestalla. Allà ens vam trobar amb els amics de "la Banda del Juanola", de la qual en formen part, com ja sabeu, alguns immortals com en Garru, en Berna o l'Albert de Besalú, que van optar per desplaçar-se plegats en cotxe com fan en tants partits que el Girona juga fora de casa. Del partit ja s'ha escrit tot: els nostres van estar perfectes, amb un Bono sensacional sota pals que va fer bo el solitari gol que va fer pujar al marcador en Pere Pons. S'aconseguia així treure per primer cop els tres punts d'un dels camps amb més tradició de la Lliga. Ja us podeu imaginar l'estat d'eufòria que ens va envair a tots un cop l'àrbitre va xiular el final i les llargues històries de festa i altres aventures nocturnes succeïdes abans d'acabar descansant a l'hotel, de les quals segurament els protagonistes us en facin cinc cèntims al 106 tot prenent una cervesa.


Després d'aquest brillant triomf, va ser el torn de tornar a vestir Montilivi de llarg. El 10 de novembre ens visitava un equip de característiques semblants a les nostres, petit però molt batallador: el Leganés. Per desgràcia i malgrat no disputar-se en mal horari, cap amic de la Federación de Peñas del Leganés va poder acompanyar-nos per dur a terme una trobada que queda pendent i ens agradaria molt dur a terme. Malgrat això, si una cosa sabem fer els immortals és passar-ho bé, així que l'ambient al nostre bloc de la nova graderia del gol sud superior va ser un dels millors de tota la temporada, fent-nos sentir de valent. Llàstima que aquell pal final del Choco Lozano no es transformés en el gol de la victòria. Després d'aquest partit va arribar una setmana d'aturada pels compromisos de seleccions, amb la Lliga de les Nacions de la UEFA decidint les últimes jornades de la seva primera fase. Van ser dies més relaxats però de cap manera buits. Dijous 22, el sempre afortunat soci Félix Sierra va guanyar un sorteig de Caixabank que li va permetre visitar les instal·lacions de La Vinya juntament amb el seu germà Pepe i en Javier Rina. Allà van poder xerrar amb els jugadors de la primera plantilla i que aquests els signessin pilotes i samarretes exclusives. L'endemà vam celebrar un altre acte que sí que va estar obert a tothom i que exemplifica molt bé l'esperit familiar de la nostra penya i la bona relació que guardem amb la Penya Cassanenca. En Carlitos va guanyar el sorteig del pernil que vam fer de camí al Torneig Internacional de Penyes de Barcelona, i va decidir convidar-nos a compartir-lo amb ell i la seva família a casa seva, el Restaurant Can Bargalló. Va ser un sopar deliciós, com sempre en aquest establiment, i, sobretot, desenvolupat en un ambient de germanor immillorable.


I per acabar, una altra exhibició en casa aliena, aquest cop a l'RCDE Stadium. La jornada del 25 de novembre enfrontava al Girona amb l'Espanyol i la Federació de Penyes va decidir organitzar dos autobusos per a major comoditat dels gironistes: un que sortia a les 10 del matí i un altre que ho feia a les 3 de la tarda. El gruix dels immortals va desplaçar-se en el més matiner per poder gaudir de més hores al centre comercial annex a la nova i moderna casa dels pericos. Canyes i tapes van amenitzar l'espera del gran moment del dia (si deixem de banda el partit), el dinar al Restaurant Brasayleña, que ens va satisfer a tots amb un bufet de carns a l'estil brasiler servides a taula. Molt recomanable. Els 90 minuts també ens van satisfer a tots, ja que el Girona va tornar a exhibir un altíssim nivell de joc, amb un inici fulgurant gràcies als dos gols d'Stuani en 7 minuts (com està el nostre uruguayo!) i la certificació de la victòria amb el primer de la temporada de Doumbia quan millor jugaven els blanc-i-blaus. Destacar un cop més la voluntat de concòrdia que distingeix a la nostra penya. Aquesta setmana han circulat per alguns dels digitals que informen sobre l'Espanyol rumors infundats sobre que tots els seguidors blanc-i-vermells haurien proferit insults contra el club barceloní i s'haurien negat a sumar-se al minut d'aplaudiments en homenatge a Dani Jarque. Aquesta va ser una generalització que ens va fer bastant mal, ja que si bé és impossible que en un grup de 300 persones o més el comportament de totes sigui exemplar, podem assegurar que aquestes actituds van ser causades per un sector molt minoritari dels gironistes desplaçats, d'aquells que a sobre no solen venir quasi mai i no tenen ni idea de com viure el futbol com el que és: una festa on el respecte n'ha de ser ingredient principal. L'abrumadora majoria del sector visitant va col·laborar en el record a l'etern 21 blanc-i-blau, i si no ho va fer des del primer segon, és perquè va coincidir amb l'acabament d'un càntic, però un cop vam adonar-nos del fet ens hi vam afegir amb la mateixa efusivitat que els seguidors locals. Així de clar ho va deixar el nostre soci Félix Sierra (que apareix citat per error com a vicepresident) en l'entrevista que li va fer el portal Voz Perica per aclarir els fets. I és que no volem que ningú enterboleixi les bones relacions que tenim des de fa anys amb la família espanyolista a través d'entitats com la Penya Blanc-i-Blava de Girona 2007 o la Federació Catalana de Penyes de l'Espanyol.