Prínceps de Girona

Seguim posant-nos al dia de tot el que hem viscut en clau gironista al llarg d'aquestes darreres setmanes a cavall entre març i abril. Serà un article agredolç, però només en l'aspecte esportiu. En el social, club i penya continuen vivint un d'aquells moments que hom voldria fer durar per sempre, amb una empenta i una il·lusió que s'imposen, fins i tot, als dubtes dels més pessimistes.

Comencem amb un entrebanc. El 28 de març l'Estadi Municipal d'Olot va acollir la final de la Copa Catalunya entre el Gimnàstic de Tarragona i el Girona FC. No tenim res en contra d'Olot (l'organització va ser excel·lent), només faltaria, però entenem que la tria de la seu per part de la FCF no va ser la més encertada pensant en els aficionats. Si ambdós finalistes haguessin estat gironins, la decisió podria haver passat per bona, però no va ser el cas. Pels granes anar a la capital de la Garrotxa suposava tres hores de viatge per anar i tres per tornar en un dimarts feiner. Al camp hi havia majoria d'aficionats gironistes (molt de mèrit l'autobús de seguidors tarragonins presents), però de ben segur que no ens hauria fet tanta gràcia si el partit s'hagués jugat, per exemple, a Sant Carles de la Ràpita. Hauria estat molt més lògic disputar-lo en un escenari a mig camí per ambdós equips. De l'horari (19:00), amb mota gent encara treballant, millor ni en parlem. Una llàstima tot això i el resultat, amb el Nàstic imposant-se als penals després d'un ensopit 0 a 0 al final dels 90 minuts. Era una competició que ens hauria donat un extra de satisfacció guanyar, ja que la Penya Immortal va fer costat al Girona en els seus partits de quarts de final al Prat de Llobregat i de semifinals a Badalona. A la final també hi va haver un bon grapat d'immortals lluint colors, que malauradament van tornar a casa sense poder veure com el nostre club es proclamava millor equip de Catalunya (qui vulgui poder anomenar-se així, que baixi al fang i s'ho guanyi al camp). Alguns d'ells, però, no van perdre l'ocasió d'eixugar les penes amb unes cerveses i uns entrepans a la seu de la Peña Bética Girona-Olot, acompanyats d'alguns dels amics que tenim entre els penyistes tarragonins.

Parlant de germanor entre gent que viu el futbol amb passió ens ve inevitablement a la ment Aficiones Unidas - AFEPE, l'associació de penyes de tota Espanya que fa bandera d'aquesta manera de viure l'esport rei. Aquesta entitat, conjuntament amb la Lliga de Futbol Professional, l'Oficina Nacional de l'Esport i amb la col·laboració del Cos Nacional de Policia, va organitzar una nova edició del Seminari Nacional de Seguretat, al qual va assistir el nostre president Pepe Sierra com a representant gironista. Les jornades, que van tenir lloc els dies 27 i 28 de març a l'Hotel Meliá Castilla i la seu de la Policia Nacional a Canillas (Madrid), van servir per aprofundir en els diversos temes clau per l'associació i els aficionats al futbol en general. En Pepe va enquadrar-se en el grup dedicat a la comunicació, que va presentar com a mesura estrella un acord entre AFEPE i el diari Marca, mitjançant el qual el Diario de Aficiones Unidas trobarà en aquest mitjà i el seu web una finestra en la qual mostrar tot allò que, per desgràcia, ara no sol ser tan noticiable com les coses negatives quan es parla d'aficionats al futbol. Una gran iniciativa fruit dels esforços del periodista José Ángel Torralba, pare de la renovació del web d'Aficiones Unidas. El dimarts, ja a Canillas, hi va haver una reunió dels representants de les federacions de penyes amb Javier Tebas, president de l'LFP, José Ramón Lete, president del Consejo Superior de Deportes, i Juan Carlos Castro, comissari de seguretat ciutadana de la Policia Nacional. També hi van intervenir membres de cossos de policia locals i el president d'AFEPE, José Manuel Mateos. Convé destacar el missatge que ens van fer arribar Tebas i Lete pel que fa a seguretat: la feina feta al futbol professional és molt bona, havent-se reduït de forma molt notable els incidents violents als estadis, però ara toca centrar-se en la base i el futbol no professional, on és més difícil arribar però no per això menys important.

El cap de setmana va significar el retorn de la Liga 1|2|3 a Montilivi. Ens visitava un clàssic del futbol del nostre país, el Rayo Vallecano, un equip acompanyat per una afició sempre atenta a la marxa esportiva i social del seu club. A Girona en vam tenir més d'un centenar, dels quals gairebé 30 van participar en el dinar de germanor que vam organitzar a la nostra seu el migdia previ al partit. El nostre objectiu amb els rivals sempre és aconseguir que les seves visites a casa nostra siguin tan agradables com sigui possible, en part per passar el mal tràngol de veure als seus perdre contra el Girona. Aquest cop, però, els que ens vam quedar amb un pam de nas per la derrota, la tercera consecutiva, vam ser nosaltres. Una llàstima, però només s'ha de veure les cares de satisfacció dels aficionats madrilenys en la foto de família que ens vam fer hores abans del partit per saber que potser no serem els reis del futbol, per com a amfitrions els gironins som dignes de la distinció de la reialesa que porta el nom de la nostra ciutat i encapçala aquest article.