martes, 25 de julio de 2017

Així va fer-se (I): Huesca

Com passa amb les pel·lícules de Hollywood, als continguts extres del DVD de l'ascens del Girona a Primera Divisió s'hi ha d'incloure la secció "Així va fer-se" per explicar tots els detalls del camí del somni. Després d'unes merescudes vacances i la ressaca de la fita més important de la història del nostre estimat club, en els pròxims articles procedirem a recordar els detalls de l'últim mes de competició de la inoblidable temporada 2016/2017.


El 6 de maig era una de les dates marcades en vermell al calendari immortal: tocava tornar a rebre a Girona als amics de la Peña Fenómenos Oscenses, que enguany, motivats per la bona marxa en el campionat del seu Huesca, van decidir desplaçar-se en massa fins a la nostra ciutat. Altres campanyes en les quals l'equip aragonès havia estat a Segona ja havíem tingut el plaer de ser visitats per en Fernando, en Tomás i companyia, però en aquesta ocasió van ser més de 40 aficionats els que van recórrer els prop de 350 quilòmetres que separen ambdues ciutats per fer bona la vella dita: com més serem, més riurem.


Ja vam explicar que el partit d'anada a terres mañas va suposar la que probablement ha estat la millor rebuda que mai hem tingut com a afició visitant. Prova d'això va ser que no només la Penya Immortal va voler retornar l'hospitalitat demostrada pels blaugranes al novembre. La Penya Saltenca també s'hi va sumar organitzant un aperitiu de benvinguda a la seva nova seu, el Bar La Gallega de la localitat veïna. Aquesta va ser la primera parada de la jornada de germanor després de recollir els Fenómenos al seu hotel. Van acompanyar-nos també en Cristóbal Sánchez en representació de l'Ajuntament de Girona i representants d'altres penyes oficials del Girona FC. La cervesa i unes bones tapes van contribuir a fer l'estona més agradable acompanyant els retrobaments, els comentaris sobre les grans temporades que estaven realitzant ambdós conjunts i moltes fotos per recordar per sempre com la pilota ens ha unit.

 
El mos previ al dinar encara va allargar-se una estona més abans que els immortals desplacessin en els seus cotxes als nostres visitants fins a l'epicentre de la festa, que no era un altre que la nostra seu i la plaça Empúries, ja tot un clàssic de les nostres trobades amb els aficionats rivals. Ens vam aplegar tots (prop d'un centenar de persones) en una taula llarga com un dia sense pa a la qual, malgrat això, no hi va faltar de res, com no podia de ser d'una altra manera al 106. Molta teca, bon beure i fins i tot música i ball per moure l'esquelet i cremar calories abans del partit.


Un dels moments més emotius va arribar quan ja era hora de gaudir de les postres. En Rafael Baone, tresorer fins fa quatre dies de la nostra penya, feia 75 anys i vam voler celebrar-ho fent-li bufar les espelmes i regalant-li una jaqueta de la Penya Immortal. Malauradament, i com tots ja sabeu, aquest va ser el darrer homenatge que vam poder-li fer en vida. Ens ha deixat un gran gironista, soci i accionista implicat amb el club dels seus amors, al que trobarem molt a faltar. Descansa en pau i gaudeix del teu Girona a Primera des del cel, amic.


Un cop dinats i ballats, va arribar el moment dels parlaments. Ja a Salt hi va haver uns instants pels discursos i l'entrega d'alguns detalls, però com a cloenda de l'acte central de tan memorable dia, tocava expressar el que totes dues bandes sentíem. Destacar el profund agraiment mostrat pels Fenómenos que entre altres obsequis van regalar-nos una pancarta que ens va arribar al cor, en la qual ens felicitaven pel 25è aniversari de la nostra fundació i ens animaven en la lluita per l'ascens. No és d'estranyar que quan el nostre president Pepe Sierra va tenir el torn de paraula el càntic "Huesca y Girona, Primera División" patentat per l'inimitable Jorge Berna en el partit de l'Alcoraz, fos el protagonista. Per part blanc-i-vermella es van lliurar als nostres amics bufandes de la penya i algunes peces "de collita pròpia" d'alguns dels nostres socis com la ratafia i les galetes d'en Garru o les tovalloles de la Mari.


Un cop dissolta (momentàniament, com veurem més endavant) la concentració, tocava anar a l'estadi a animar ben fort al Girona, que ens va oferir un emocionant espectacle davant un rival molt seriós que portava ni més ni menys que 13 jornades sense ser derrotat. El 3 a 1 final que va reflectir el marcador de Montilivi suposava una passa més en la bona direcció i feia que els últims incrèduls comencessin a sospitar que quelcom molt i molt gran podia fer-se realitat. L'eufòria desfermada amb el tercer gol obra de Sandaza ja quasi al final del matx, que acabava amb la incertesa que va generar l'aconseguit pels visitants, ho demostra.
  

Quan diem que amb els Fenómenos Oscenses més que amics som germans, no exagerem. D'altra manera, com s'explica que després de perdre el partit, tornessin a venir a la nostra seu a sopar? L'esportivitat va regnar en aquest improvisat "tercer temps" que va allargar-se fins a altes hores. I ho va seguir fent durant la resta de la temporada, amb els aragonesos felicitant-nos efusivament per la nostra arribada a la lliga de les estrelles i nosaltres animant-los des de la distància en la seva aventura a la promoció d'ascens. Esperem poder cantar algun dia la cançó d'en Jorge amb tota la raó del món!     

No hay comentarios: