dijous, 20 de juny del 2013

Somriures i llàgrimes (I)

Ens hem pres uns dies de descans per acabar de pair l'hemorràgia d'esdeveniments de les darreres setmanes. Molta felicitat i satisfacció tot i la no consecució del somni de l'ascens. Ni els entrebancs amb els que ens vam trobar poden frenar l'alegria per la que ha estat, amb permís de la 35/36, la millor temporada de la història del Girona FC. Com vam fer en l'entrada anterior, repassarem, en dues entregues, cadascun dels fets destacables d'aquests dies màgics en forma de breus.
ALCORCÓN - GIRONA: ELS IMMORTALS, A SANTO DOMINGO I A FONTAJAU
El gruix dels que no vam poder viatjar a Alcorcón per seguir el partit d'anada vam viure'l a la pantalla que Sharing Football va instal·lar al Pavelló Municipal de Fontajau. L'esdeveniment va ser tot un èxit, amb més de 700 persones en un dels fons que vam cantar i sentir-nos com si haguéssim estat a terres madrilenyes. Un orgull per a la nostra penya col·laborar amb l'organització del punt que més gironistes va reunir per seguir el partit a la nostra ciutat i una pena que la falta d'enteniment amb l'Ajuntament i el club no permetés repetir per al partit de tornada de la segona ronda a Almería. No es va entendre l'esforç econòmic que suposa un acte d'aquestes característiques per a una empresa que està començant com és Sharing.
Uns quants afortunats si que van poder animar in situ als nostres jugadors gràcies a l'AVE i els autobusos organitzats pel Girona, en una expedició que va reunir més de 500 gironistes, xifra que no està malament per tractar-se d'un dia feiner. Immortals com la nostra vicepresidenta Margarita, el seu marit Isi, en Garru, en Toni Muñoz o l'Helena van deixar en bon lloc el nom de la nostra penya i fer que la nostra pancarta tingués una posició d'honor en una de les graderies en les que es van ubicar els seguidors blanc-i-vermells. Els quilòmetres van ser premiats amb un gran partit en el que el Girona va plantar cara en un camp molt difícil, avançat-se en el marcador amb gol de Moisés Hurtado i aguantant en una dura segona part amb una destacada actuació d'Isaac Becerra sota els pals, que va evitar que els  alfareros aconseguissin quelcom més que l'1 a 1 final.
ASCENS DEL GIRONA B A PRIMERA CATALANA I GIRONA - ALCORCÓN
L'ambient d'il·lusió de cara al partit de tornada va ser enorme a tota la ciutat i bona part de la província. Per obrir boca vam decidir desplaçar-nos a Torres de Palau per veure el partit de tornada de l'eliminatòria d'ascens a Primera Catalana entre el Girona B i El Catllar. Hi havien ganes de revenja esportiva després de la derrota a terres tarragonines que vam presenciar en directe, i tot i la nombrosa presència de seguidors visitants (força silenciosos) amb l'ajuda d'alguns membres de Gerunda Sud i la Penya Miki Albert ens vam fer sentir i vam donar ales al filial. Al final, després d'un matí ple d'humor en el que fins i tot va visitar la nostra ubicació al camp el president Joaquim Boades, els nostres joves van acabar alçant-se amb la victòria amb dos gols a les acaballes del matx i aconseguint el preuat ascens. Enhorabona nois!  

El final a Palau va ser feliç, però ni de bon tros esperàvem que a la tarda contra l'Alcorcón ho fos tant. Confiàvem en la victòria, però tot i saber del gran potencial del Girona no crèiem que ens obsequiaria amb un partidàs així contra un rival de tant nivell i en una cita tant important. L'exhibició de joc dels homes de Rubi (3-1) ens va classificar per la ronda final de la promoció d'ascens. Una experiència única pel gironisme, però ja no només per l'espectacle ofert per l'equip, sinó pel fantàstic espectacle que entre tots vam crear, futbol en estat pur a gespa i graderies. El mar de banderes blanc-i-vermelles que van onejar a l'estadi durant molts moments del matx és una d'aquelles imatges que quedarà per sempre en la retina dels bons aficionats del Girona.
L'ENRENOU DEL GIRONA - ALMERÍA
Davant l'estat d'eufòria generalitzada calia una mica de calma a l'hora de canalitzar tot aquests sentiments desbordat. En un moment així el club ha de respondre, primer de tot, als que no l'han deixat sol quan més ho necessitava, als que el mantenen en vida, els seus socis, però va pecar d'inexperiència o desconeixement i no ho va fer. No calia ser un visionari per predir l'enrenou arran de les decisions i rectificacions fetes en el procés de venda d'entrades, que va convertir-se en un autèntic campi qui pugui. Les xarxes socials i les protestes a les oficines van ser continuades i l'ambient, enrarit, no va ser ni molt menys el del diumenge anterior. Sí és cert que gran part de l'estadi va animar tant com va poder, però els canvis d'ubicació, l'escridassada prèvia al president... no era la festa del dia del Alcorcón. Les converses al descans eren els problemes que cadascú havia tingut per entrar, no el partit. Un Almería disciplinat, amb una defensa molt sòlida, i la mala sort en el penal errat per Felipe van fer la resta. 0-1 i les coses molt difícils per a la tornada, tot i que la majoria dels aficionats van conservar la fe en les possibilitats del nostre equip
Dintre de totes les complicacions per aconseguir els nostres seients (més d'un immortal va acabar lluny del nostre bloc de la graderia), encara vam tenir temps per seguir ondejant la bandera de l'amistat en el futbol, ensenya que ens identifica ja gairebé tant com la blanc-i-vermella. Membres de la Federación de Peñas de la UD Almería van dinar amb nosaltres el migdia anterior al matx al Restaurant 106, repetint-se així la sensacional trobada de fa dos anys en el mateix escenari. Una hospitalitat que, com veurem en la propera entrada, va ser corresposta amb escreix en la visita a la seva ciutat.      

1 comentari:

Anònim ha dit...

El ambiente del día del Alcorcón en Montilivi fue de Primera, un partido perfecto en el campo y en la grada. Será difícil de olvidar.