lunes, 19 de marzo de 2012

Que la foscor no ens atrapi

Després de 90 minuts en els que el Girona va lluitar amb més voluntat que encert, en els que el Huesca va saber aprofitar bé les seves ocasions, a la sector gironista de la graderia es van veure cares abatudes per la crueltat de la derrota davant un rival directe i el cop que suposa per a la lluita per la salvació. Però la tristesa no ens acabava d'envair del tot: sabíem que havíem animat de valent i que havíem emplenat la maleta de records que ens acompanyaran allà on siguem la pròxima temporada.
Des de bon matí, quan els 223 aficionats blanc-i-vermells desplaçats ens vam reunir a Montilivi per emprendre el camí de l'Alcoraz, l'ambient era d'optimisme i ganes de passar-ho bé. L'autobús en el que viatjàvem els prop de 40 immortals va ser una festa amb música i l'habitual bon humor del sector més animat. En Paco López es va emportar una bona alegria, ja que va ser el guanyador del sorteig del pernil. Era només un preludi del que ens esperava al arribar.
Els amics de la Peña Fenómenos Oscenses es van superar un cop més i ens van rebre amb els braços oberts. A només un parell minuts de l'estadi, on ens va deixar el nostre bus, ens tenien preparada una de bona. El restaurant es trobava al cantó d'un supermercat i ens va permetre fer el vermut en una carpa instal·lada a l'exterior, aprofitant el magnífic dia que feia i degustant un suculent i abundant aperitiu amb patates braves, costelles, botifarra, sardines, musclos... una entrada de nivell. Mentre menjàvem i els coneguts d'un i altre equip s'anaven saludant amb afecte després d'un any sense veure's, en una altra carpa s'anaven preparant dues paelles gegants amb marisc, amb les que no vam perdre l'ocasió de fer-nos una gran fotografia de germanor.
Ja al saló del restaurant, els prop de 70 comensals (entre locals i visitants) vam fulminar el deliciós arròs i encara vam fer-li un lloc a l'estómac a l'exquisit pollastre al chilindrón que hi havia de segon i a les postres. Pocs cops hem menjat tant i tan bé de preu en els nostres desplaçaments. Acabat l'àpat, va ser l'hora dels discursos, en el que el president de la penya aragonesa ens va recordar l'amistat que hem llaurat al llarg dels quatre darrers anys i ens va desitjar tota la sort del món al crit de "el año que viene nos vemos otra vez". També ens va fer entrega, amb motiu del nostre 20è aniversari, d'un plat de ceràmica de la SD Huesca i d'una caixa de vi de la seva província. A més, també va tenir unes paraules de record pel nostre soci (i pare del nostre president) José Sierra en aquests difícils moments pels que passa. Un detall que ens va emocionar a tots. Com no podia ser d'una altra manera, la part immortal va correspondre als obsequis, fent entrega d'uns mocadors de les Fires de Sant Narcís i unes samarretes del Girona amb el dibuix d'una simpàtica mosca. Al final de l'acte vam comptar amb la companyia d'una representació de la directiva del Girona FC formada per Carles Palomares, Joaquim Boadas, Mauricio Novach i Mario Barrera, als que donem les gràcies per aquest gest. Muchísimas gracias a todos los miembros de la Peña Fenómenos Oscenses por tratarnos como si fuéramos de la familia. Gestos como los del sábado no se olvidan fácilmente y llegan al corazón. Esperamos que nuestro grito de hermandad se cumpla y podamos volvernos a ver el año que viene ambas aficiones en Segunda División.
A la graderia hi va haver temps per tot. Per a la preocupació amb els gols contraris, per a l'esperança amb l'empat de Tortolero, per donar color amb la nostra samarreta gegant i també per als ànims mutus entre jugadors i afició. Cal destacar el detall de Dani Mallo i Yago, que es van apropar a la nostra posició al final del partit i van donar al públic el seus guants i la seva samarreta, respectivament. Pels que critiquen que hi hagués un pique entre aficions en un moment puntual del partit, dir que més valdria que es fixessin en el bon comportament que l'expedició gironista va tenir al llarg de tot el dia, fent amistat amb els aficionats blaugranes (fins i tot intercanviant bufandes), en comptes de en una situació produïda per la tensió del moment. En el futbol es produeixen fets d'aquests cada jornada i no tenen més transcendència. Quan xiula l'àrbitre el final, tan amics tots. Que els hi diguin als Fenómenos, que al acabar el matx semblaven encara més tocats que nosaltres pel fet que el progrés del seu equip hagi hagut de ser en perjudici nostre.
Hem perdut una batalla, però no la guerra. Una victòria a Cartagena pot fer oblidar el mal tràngol de Huesca i posar-nos a to per al gran partit de la temporada, contra el Deportivo. Passi el que passi, els jugadors ens tindran al seu costat. Perquè seguim creiem i el dia que ja no puguem fer-ho seguirem amb ells perquè som del Girona. No hi ha més.

2 comentarios:

Anónimo dijo...

Os dire que pasara hasta final de temporada. De ganar en Cartagena nada de nada. Ya hace tiempo que creo que el Girona no ganara ni un solo partido en campo contrario (almenos con algo que jugarse una vez que baje matematicamente puede que ganen alguno para fastidiar). Como mucho se ganaran 2 o 3 partidos en Montilivi que no serivran de nada porque el tren ya se habra escapado (si es que no se ha escapado ya). Y en cuanto a las nominas que se jodan no se mercen que les paguen. A ver cuantos con contrato tienen lo que hay que tener y siguen con nosotros el año que viene en segunda B. Lo de fuera de casa es patetico incluso el Nastic es mucho mas equipo. MIERDA DIRECTIVA MI
ERDA JUGADORES mierda entrenador.

Anónimo dijo...

Cuando llegan las malas es donde se demuestra la grandeza de una afición. Estar orgulloso de unos colores por encima de los resultados es una de las cosas más grandes que hay.

Por eso yo estaré ahí hasta el final aunque llegáramos a estar deshauciados (aún SE PUEDE). Ojalá el club organice un desplazamiento a Cartagena, nos la jugamos.

¡Adelante Girona!