De mica en mica el Girona FC va sumant punts que l'allunyen de les posicions perilloses i conviden a tots els seus seguidors a somiar amb objectius més ambiciosos que la permanència (i no forçosament a llarg termini).
Per a la Penya Immortal Girona la jornada del partit contra el Nàstic va començar amb els encarregats de que la trobada amb les penyes tarragonines anés sobre rodes fent les darreres compres i gestions des de primera hora del matí. Amb el pas de les hores el degoteig d'aficionats que arribaven a la Plaça de l'Assumpció va ser cada cop més important i en arribar l'autobús de la Federació de Penyes del Gimnàstic vam viure les primeres mostres de confraternització: càntics, fotografies, penjada de banderes... La grandesa del futbol té aquestes coses, 100 persones desconegudes fen amistat simplement per la passió pels seus respectius equips.
Amb l'ajuda de tothom vam instal·lar les taules a la part central de la plaça, mentre que el president de la federació grana Ricardo Pacheco i la seva gent, tots uns mestres en l'art de cuinar paelles, ens preparàven un arrós amb carn per llepar-se els dits, que va estar precedit per un suculent aperitiu d'embotits variats, olives i patates fregides. A partir d'aqui us ho podeu imaginar: gairebé dues hores de convivència amb el plat a taula, amb un ambient en el que regnava el bon humor i la diversió. Fins i tot hi va haver temps per fer una rifa d'un pernil, que va acabar emportant-se el nostre amic Josep Garolera. Després de les postres, es va fer la protocolària entrega d'obsequis en la que vam regalar una bufanda de la Penya Immortal als tarragonins. L'amic Toni Valldeperas, directiu de la Penya Guíxols - Costa Brava que va viatjar amb el Girona a Tenerife, també ens va fer entrega d'un present de part de la Peña Sentimiento Blanquiazul amb la que tanta amistat vam fer el dia del seu ascens a 1ª a Montilivi i la seva presidenta Tita. Un fuerte abrazo para ellos y mucha suerte durante lo que queda de temporada.
Un cop ja al estadi, i per si fossin poques les vivències del dia, el Girona va estrenar la seva mascota, en Carmany, un... un simpàtic
algo basat en el Rei Carlemany que a partir d'ara animarà un xic més els partits a Montilivi. Potser ens costa acostumar-nos una mica al seu peculiar disseny, però suposem que d'aquí res el sentirem tant nostre com l'escut. El que cal valorar es que els qui dirigeixen el club, passa a passa, van fen gestos que ens encaminen a ser un club cada cop més gran, al que no li falti de res: ja tenim mascota, himne, túnel de vestidors personalitzat...
El partir va ser molt disputat, el Nàstic no es va rendir fàcilment, i només el fet que el Girona es mostrés com un equip treballador i amb fe en la victòria va aconseguir doblegar-lo. Els gols de Peragón i un sensacional Jandro van fer vibrar les gairebé 9000 localitats que dissabte eren ocupades a Montilivi, en un nou récord del club en aquest cicle de 3 temporades a la Liga Adelante. L'afició gironista creix també dia a dia amb el seu equip, i poquet a poquet va ajudant-lo a assolir les fites marcades a principi de temporada com qui va omplint una paella de gra en gra.
La nostra propera parada serà el partit contra la SD Huesca al seu estadi, en un dels desplaçaments que esperem amb més ganes per retrobar-nos amb els nostres amics de la Peña Fenómenos Oscenses i, com no, poder empènyer al Girona cap a la seva segona victòria lluny de Montilivi.
En un altre èxit d'organització per part del club, més de 600 gironistes vam fer nostre la Ciutat Esportiva del Villarreal. I no només aquest recinte, sinó bona part de la vila i rodalies en un d'aquells dies que quedaran marcats per sempre en la memòria col·lectiva de l'afició blanc-i-vermella.
Per començar el dia amb bon peu i fer una mica més amè el llarg viatge, a l'autocar en el que viatjàvem els membres de la Penya Immortal, a part de la porra organitzada pel Girona FC, vam fer el ja clàssic sorteig d'un pernil entre els assistents, essent-ne el guanyador l'Antonio Martínez (el pare dels nostres estimats Jose i Àngel).
Un cop arribats a Villarreal, vam entrar molt aviat en contacte amb els nostres amfitrions, la Penya Celtic Submarí. El pare d'un dels conductors que portaven la gran marea blanc-i-vermella viu allà i ens va esperar molt amablement a l'entrada de la població amb el seu cotxe per guiar-nos fins a la seu de la penya. Aquesta agrupació, que compta amb sis centenars de socis, comparteix la seva passió pel conjunt groc amb el suport al Celtic de Glasgow, ja que va ser fundada arran d'un enfrontament entre ambdós equips en competició europea. Es tracta de tota una institució a la seva ciutat i per comprovar-ho només calia fer un cop d'ull a l seu local, ple de bufandes i banderes de les aficions que havien rebut. Per si fos poc, col·laboren anualment en nombrosos actes benèfics. En definitiva, que son uns autèntics cracks.
Estant en terra d'arròs, al menú no podia faltar-hi una bona paella, i els nostres amics castellonencs es van encarregar de que així fos, cuinant-ne dues de gegants de les que vam gaudir d'allò més. La comunió i el bon ambient en el dinar va ser total i com ja és tradicional la Penya Immortal Girona va agrair aquesta afectuosa rebuda amb unes paraules molt emotives del nostre president Pepe Sierra (recordant aquella promoció de l'any 1992 en la que el Girona va guanyar 2-4 al Villarreal) i fent entrega d'una bufanda blanc-i-vermella que ben aviat es va fer un lloc entre les que decoraven la sala.
Un cop compartida una bona estona de gresca, ens vam encaminar al camp per retrobar-nos amb la resta de l'afició gironina i veure el partit. Feia goig veure el petit estadi del club groc tenyit amb els colors blanc-i-vermells en la totalitat d'un fons i bona part d'un dels laterals. I es que aquest cop, més que mai, el nostre suport va ser el jugador número 12. Vam passar de cridar amb força el gol de Jandro a patir amb una segona part on vam rebre un setge que ni els de la Guerra de la Independència. El treball col·lectiu va ser com sempre la clau del triomf, si bé no seria just oblidar al gran heroi del Girona en aquest matx: Roberto Santamaría, que va aturar tot el que es va apropar a la porteria (i el que no, com ara la cessió que es va inventar l'àrbitre a pocs minuts del final, li vam ajudar a aturar nosaltres amb el cor).
Finalitzat el partit, l'afició va acomiadar-se dels jugadors, cos tècnic i directius com ho hauria fet amb autèntics campions mentre pujaven al seu autocar, en el que ja s'està convertint en una tradició. Ara hem de mirar tots al partit de demà davant el Granada i fer reviure aquest ambient. Els números diuen que l'equip millora amb el suport de l'afició, i a tots plegats ens toca demostrar que a aquestes alçades de temporada estem en condicions de dir que el quart classificat és un rival directe en el camí cap als nostres objectius. 
