dilluns, 10 d’agost de 2020

Una promoció descafeïnada

Molts donaven per fet que l'objectiu del Girona a principis de temporada era ocupar una de les dues primeres posicions, i més donat que les compensacions pel descens ens havien convertit en l'equip econòmicament més poderós de la categoria. Tot i no aconseguir-se, la classificació per a la cinquena promoció d'ascens a Primera de la nostra història, després de les de 1936, 2013, 2015 i 2016, tampoc és mal resultat per un equip que ha tingut tres entrenadors en un mateix campionat. Al cap i a la fi, ens permet seguir lluitant pel somni de tornar a la màxima categoria, i això és el que importa. Malgrat això, l'ambient entre el gironisme dista molt d'estar impregnat de l'eufòria d'ocasions anteriors. La distància que ha imposat la pandèmia entre seguidors i plantilla, el fet que només puguin seguir-se els partits per televisió, la polèmica dels contagis del Fuenlabrada que ha obligat a ajornar dues setmanes la disputa de les eliminatòries (de moment)... són factors que han ajudat a aigualir l'emoció del moment. A mesura que s'acosti el dijous i el partit d'anada contra l'Almería, segurament ens anirem despertant. Des de la Penya Immortal Girona, si més no, intentarem fer pinya (dins del que la situació permet, òbviament) per enviar-li bones vibracions i molta força als nostres futbolistes des de la llunyania.

Fotos part superior: LaLiga i Diari de Girona

A l'entrada anterior deixàvem a Francisco a punt de debutar com a tècnic del Girona. La diferència amb la feina de Pep Lluís Martí tampoc ha estat abismal, potser massa poc temps per imprimir el seu estil a l'equip més enllà de les tres o quatre cosetes que tots hem vist. Pel que fa als resultats, mateixa línia, com a mínim es va guanyar tot el que vam jugar a Montilivi, i això que eren rivals durs, inclosos Real Zaragoza i Almería, que lluitaran amb nosaltres per aconseguir una plaça a la divisió d'honor nacional. Lluny del nostre estadi la història va ser ben diferent, amb un trist balanç de dos empats i una derrota en la intranscendent jornada 42 a Alcorcón. Després d'això, molts de dies d'aturada per l'ajornament del Deportivo-Fuenlabrada, durant els quals hem vist un espectacle lamentable per part dels dirigents dels clubs i institucions rectores del nostre futbol, amb tothom mirant exclusivament pels seus interessos, molts volent guanyar als despatxos el que s'havia perdut sobre la gespa i gairebé ningú preocupant-se per la salut dels jugadors i empleats del conjunt madrileny. Es tracta de quelcom que podia haver afectat qualsevol equip, però sembla que, quan hi ha ascensos i permanències en joc, la solidaritat s'oblida ràpidament. Tots els partits els vam seguir amb atenció i les necessàries mesures contra la Covid-19 (si volem tornar aviat als estadis, ens hem de portar bé) a la nostra seu. De fet ja ho tenim tot llest per seguir el matx de dijous en condicions òptimes, com podeu veure a la foto. L'interès era gran per veure si els nous mètodes de Francisco i la sort feien que l'equip arribés a l'últim partit amb possibilitats d'ascens directe, però el dia del Lugo vam endur-nos cap a casa una emprenyada monumental per l'empat aconseguit pels gallecs al darrer sospir del partit que ens va apartar definitivament de la baralla pel segon lloc. Quan et jugues tant no pots badar fins que l'àrbitre xiula el final, has d'intentar fer tot el que estigui dins i fora del reglament per evitar que la pilota rodi i et puguin crear perill. Però vam pecar de novells aquella tarda de juny de 2015 i ho vam tornar a fer, aquest cop a l'Ángel Carro, cinc anys després i amb gol d'algú que havia vestit la nostra samarreta, Cristian Herrera. Sembla una maledicció. Parlant de malediccions, el que sí que sembla una plaga bíblica és aquest virus que no ens deixa en pau. Quan ja teníem tots els permisos i instruccions de l'Ajutament per celebrar amb garanties una trobada amb els nostres amics de la Peña "Per Sempre Cádiz" de Barcelona, que havien de venir molt contents pel seu ascens la jornada anterior, les autoritats van recomanar als residents a la Ciutat Comtal i la seva àrea metropolitana que no abandonessin les seves llars pel perill d'un rebrot. Per sobre del futbol hi ha la salut, així que ambdues penyes vam acordar deixar la festa per a més endavant, quan ja puguem abraçar-nos sense barreres. Des d'aquí el nostre agraïment al consistori gironí per la seva ràpida resposta a la petició del permís i tota la informació facilitada per a una organització segura d'aquest acte que malauradament no va poder-se dur a terme i va ser substituït per un sopar dels immortals que van apropar-se a veure el partit al 106.

No ens és possible fer aquelles reunions massives que tant ens agradava compartir, però la vida s'obre pas i la Penya ha evolucionat, encara que sigui de manera temporal, cap a trobades en petit comitè en les quals grups de membres es reuneixen per intentar mantenir viva la flama i compartir impressions sobre la marxa del Girona, el futbol i l'actualitat en general. Immortals com en Garru, en Berna, en Rafael Turu, en Felip Ametller... han protagonitzat reunions al voltant d'una bona taula, tant a la nostra ciutat com a localitats emblemàtiques de la Costa Brava com L'Escala o Roses. En un altre ordre de coses i a tall d'anècdota, en Félix Sierra va trobar-se a l'Ángel Martinez, ex-jugador del Girona, ara al Sabadell, fent unes compres, i va aprofitar per fer-li arribar la nostra felicitació per l'ascens a Segona aconseguit amb els arlequinats aquesta campanya. Ara que ens ocupem del vessant més social de la nostra agrupació, també volem recordar a dues persones relacionades d'una manera o altra amb la Penya Immortal que ens han deixat recentment: la mare del nostre soci Cisco i l'Alfonso, propietari del Restaurant "El Mirador", on tants dinars i sopars hem celebrat al llarg dels nostres gairebé 30 anys d'existència. El nostre condol als seus familiars i amics, descansin en pau.

Imatges: Albert Martínez i El Punt Avui

El passat de 23 de juliol el Girona FC bufava les espelmes del 90è aniversari de la seva fundació, una efemèride que ens omple d'orgull a tots els aficionats blanc-i-vermells. Ens omple d'orgull perquè els gironistes sabem que mantenir viva la institució, tenint en compte que durant dècades es va militar a les categories menys rentables, ha estat un autèntic miracle, una proesa que li devem a tots els que han deixat temps, diners, suor i fins i tot la veu per aquest escut rodó que ens uneix. Quants casos de clubs amb molta més massa social no s'han vist abocats a una o més refundacions? El mèrit és enorme. Entre aquestes persones que s'han estimat el club com pocs i que han fet el possible perquè seguís funcionant hi tenim a l'Albert Mateos, que fa uns dies va deixar el càrrec de responsable de l'àrea social del Girona FC. Amb ell, sense cap tipus de dubte, marxa de l'organigrama la part més connectada amb el Girona de tota la vida i amb la ciutat. La que cura el detall i sap d'on venim. I és quelcom molt necessari per a no pecar d'adanisme, de pensar que tot va començar el 2008 amb el retorn a Segona. Només cal veure com al vídeo publicat a les xarxes per celebrar el que va començar fa 90 anys al Cafè Norat, s'obviaven les 12 temporades que l'equip havia jugat a Segona Divisió abans de guanyar-li aquella promoció al Ceuta amb el recordat gol de Migue. Esperem que la commemoració d'aquestes nou dècades de l'entitat i altres com el 50è aniversari de la inauguració de l'Estadi de Montilivi, que es complirà en pocs dies, no quedin només en continguts per a Twitter o Instagram i tinguin, dins les possibilitats que imposa la pandèmia, algun acte a l'alçada del que mereixen. Fins aviat, Albert. Pots marxar del Girona però sabem que el Girona mai marxarà de tu. Sempre tindràs les portes de la Penya Immortal obertes de bat a bat.

Cap comentari: