dimarts, 25 d’agost de 2020

Quina creu

Ara que ens tornin a dir que això només és un esport, interpretable a través de dades fredes i papers. El futbol sempre té un intangible relacionat amb les sensacions i l'entorn d'un equip, molt difícil d'explicar a qui no el viu intensament, que condiciona en grau considerable les seves actuacions. De vegades, és per a bé. Només cal donar un cop d'ull al més recent èxit europeu d'un equip espanyol, el triomf del Sevilla a la final de l'Europa League contra l'Inter. Aficionats, tècnics, premsa... tots tenen assumit que el club del Pizjuán té una espècie d'idili amb la competició que sempre el fa donar un plus en els partits que hi disputa, per més renom que tingui el rival, i això es transmet d'alguna manera als seus jugadors. A la Champions, per exemple, aquesta confiança no existeix i els seus resultats han estat més aviat decebedors. Quan aquestes sensacions no són bones, costen més d'assumir i hom intenta ignorar-les, però acaben fent el seu efecte. Molt difícil lluitar-hi. Vegeu la història del Girona amb les promocions d'ascens a Primera. No se'ns donen bé, internament ho sabem i arrufem el nas, però tornem a confiar que aquest cop acabarem amb la mala ratxa. La realitat és tossuda i ens tornem a emportar la patacada. Només hem pogut pujar l'any que vam ser segons, i perquè el dia decisiu el rival necessitava un punt per salvar-se i amb no fer-nos mal ens valia. Serà eterna aquesta maledicció? No, ni de bon tros. Segurament hi haurà un any que hi arribarem molt justos, amb una sisena plaça inesperada i amb tanta il·lusió que ni tota la mala sort del món podrà aturar-nos. O en una claríssima línia ascendent que cap rival podrà frenar. Però mentre arriba aquest moment fóra bo no malbaratar ocasions tan clares com la d'aquesta temporada, en la qual teníem un avantatge econòmic molt important respecte als rivals. Costarà que es torni a repetir. Era any per quedar entre els dos primers. I això no es pot dir sempre en un club petit com el Girona.


A mesura que s'acostava la data decisiva en la qual es jugaria el partit de tornada de la final de la promoció, l'ambient va deixar d'estar tan descafeïnat com destacàvem a l'entrada anterior. Les banderes blanc-i-vermelles van fer acte de presència a molts racons de la ciutat, pels carrers de Girona es va veure a molta gent portant la samarreta i a les converses del cafè o les cerveses amb els amics el club de casa va tornar a ser un dels temes estrella. Des de les penyes gironistes vam posar el nostre granet de sorra amb accions com la decoració de diversos ponts de la ciutat per part de la Penya Gironina, la passejada pel Barri Vell amb els colors del club protagonitzada per la Penya Pere Pons o simplement reunint-nos a les nostres seus per seguir els partits amb tota l'emoció. Des de la Penya Immortal, amb els permisos pertinents, vam apuntar-nos amb altres penyistes a la decoració de la rotonda de Mas Gri el diumenge 23 d'agost a la tarda, just abans de rebre a l'Elche, i que així quan l'autobús dels jugadors passés per allà els futbolistes poguessin veure els globus i banderes col·locades i sentissin en certa manera el nostre escalf. Des del club s'havia assegurat a la Federació que la ruta de l'autocar cap a l'estadi comprendria aquell tram, però finalment l'itinerari va ser un altre, deixant als aficionats que van engalanar la zona amb un pam de nas davant dels mitjans que estaven cobrint l'esdeveniment. Una trucada des del Girona FC per dir que es modificava el camí a seguir hauria estat una bona mostra de sensibilitat cap a unes penyes que en tot moment hem intentat conjugar responsabilitat per evitar contagis amb  el suport a l'equip. No s'entén que des de les autoritats hi hagués crides a evitar repetir les aglomeracions de seguidors que s'han vist (i criticat molt) en altres ciutats en les darreres setmanes i des de l'entitat de Montilivi no només s'ignorés als qui ho van intentar fer bé, sinó que a sobre s'elogiés des de les seves xarxes la massiva rebuda a la plantilla en l'arribada al camp, que permeteu-nos que dubtem que fos tan "segura" com molts volen fer veure. Quan segur que no ho va ser és al final del partit, quan alguns dels presents la van emprendre amb el cotxe de López Toca, obligant la policia a intervenir per permetre que marxés a casa. Cadascú, inclòs el club, tria quin tipus de gent vol tenir més a prop.


El 106, on vam veure el partit un grapat d'immortals, també la vam decorar amb alguns dels globus que van sobrar-nos. Com ja va passar en l'eliminatòria contra l'Almería i en el partit d'anada jugat al Martínez Valero, la San i en You van habilitar menys taules de les que habitualment disposa el seu local per tractar d'incrementar la distància entre els socis que vam optar per seguir el matx des de la seu de la Penya. El periodista Joaquín Bacigalupo va acompanyar-nos per copsar les evolucions en l'ànim de la parròquia gironista durant aquesta cita clau pel programa "Tiempo de Juego" de la Cadena COPE. En Joaquín va poder sentir els nostres crits de suport i com de la il·lusió passàvem als dubtes amb l'expulsió d'Stuani. Podia haver passat l'acció de l'uruguaià amb una targeta groga? 50% de possibilitats, donada la variabilitat de criteris demostrada pels col·legiats al llarg de la temporada davant aquest tipus d'entrades, però aquest cop va sortir creu i ens vam quedar amb deu. El més intel·ligent seria no haver-la fet, així que de res serveix ara plorar. Ni tampoc culpar de la desfeta a l'home que amb els seus 31 gols ha fet possible que arribéssim a jugar el partit. El plantejament de Francisco un cop rebuda la vermella va ser lògic, ens valia el 0-0 i la nostra màxima referència ofensiva estava fora de combat, s'havien d'estalviar canvis per quan les cames fallessin a la pròrroga a la que semblàvem abocats. Una llàstima que, quan només quedaven dos minuts pel xiulet final, l'Elche aprofités una de les escasses aproximacions a la porteria d'Asier Riesgo que va tenir al llarg del partit per certificar la seva condició de nou equip de la Liga Santander. Alguna llàgrima i molt desencís entre els nostres socis, que van reviure alguns dels moments més amargs dels últims anys com la cruel tarda del Lugo o la inexplicable manera de la qual vam llençar un avantatge de tres gols contra el Zaragoza setmanes més tard.


Com poden no sentir tristesa aficionats tan fidels com en Jorge Berna, pels quals el Girona és part importantíssima de la seva existència? Diumenge a la seva bandera lluïa dues fotografies, una d'un autèntic símbol del gironisme, el desaparegut Josep Caravaca, i una altra del seu avi, l'home que el va ensenyar a estimar-se aquest escut. Fixeu-vos si n'arriba a tenir, de component emocional, això. Quelcom que semblen ignorar des de les plantes nobles del club, com ja hem vist amb el cas del guarniment de la rotonda (segona ocasió en la qual ocorria quelcom semblant, l'altra amb la Penya Gironina com a protagonista). La prioritat són els números. De cor poc. I de futbol sembla que tampoc gaire. No s'entén que en un any on els diners ens permetien mirar des d'un esglaó superior fins i tot als equips més grans de la categoria, mai s'hagi pujat del quart lloc a la classificació. Tot i que no ha sortit malament del tot per l'excel·lent rendiment del charrúa, ofensivament ho hem jugat tot a una única carta, sense cap alternativa fiable a fer-li arribar la pilota a Stuani. El centre del camp ha estat l'autèntic taló d'Aquil·les de l'equip. Cap dels fitxatges hagi aconseguit consolidar un lideratge que fes oblidar una baixa tan important com la de Pere Pons. Potser deixar la confecció de la plantilla en mans de qui la va dur a terme l'any que vam perdre la categoria no va ser la millor opció. Però tanta culpa en pot tenir Cárcel com qui li deixen fer, amb el director general Ignasi Mas-Bagà al capdavant. Tres entrenadors (excusem a Unzué, per raons òbvies, i tornem a enviar-li una forta abraçada) en una temporada en la qual vols ascendir s'assembla més a anar tocant tecles per veure si alguna sona que a tenir les idees clares. Si des de la propietat insisteixen a culpar de tot a una targeta vermella, obviant el FRACÀS que suposa llençar per la borda tants milions de diferència amb la resta, el futur immediat no pinta gaire favorable pel Girona. S'han de demanar resposibilitats als gestors que no han aconseguit que una caixa repleta de calés tingués traducció sobre la gespa. Per cobrar 50 € d'un "carnet de soci" que encara no sabem ben bé quina utilitat té més enllà de recaptar, anar amb presses vendre les samarretes de l'ascens que ens han convertit en la riota del futbol espanyol o passar de nosaltres quan convé qualsevol és bo. Per no desaprofitar una ocasió única en la història del Girona, ja no tant. La 20/21 començarà, si Déu vol, d'aquí res, però la realitat serà ben diferent a la d'aquest exercici. Menys diners, menys descans, moltes baixes i molt poc temps per fitxar. Esperem no haver-nos de penedir durant molt de temps de l'any en el qual ho teníem tot per pujar sobrats i no ho vam fer.


En fi, un cop analitzat tot plagat, seguirem comentant tot el viscut en aquestes setmanes en clau immortal. Com ja hem dit, l'eliminatòria contra l'Almería també la vam veure a la nostra seu, sempre respectant l'aforament de l'establiment i recomanant la utilització de mascareta i gel. Les dues victòries van omplir-nos de bones vibracions, en el precedent de 2013 els andalusos ens havien superat en ambdós partits i ara tot canviava de signe. Ho faria també el resultat final de la promoció? Aquests mateixos ànims van ser el que van impulsar a la Federació de Penyes a publicar tres vídeos amb fotografies de membres de les diverses agrupacions blanc-i-vermelles per transmetre a la plantilla el suport que la Covid-19 ens impedeix fer-los arribar des de les graderies. L'elaboració de dos d'aquests vídeos va comptar amb talent de la nostra sòcia Mary Pell. En el titulat "L'última empenta", que encapçala aquest paràgraf, va incorporar com a banda sonora la cançó "La meva ciutat", un cant a Girona obra del seu pare, Antonio Pell Díaz. Si us ha agradat, podeu escoltar aquesta i més cançons d'aquest músic gironí al seu canal de Youtube.


Parlant d'immortals amb habilitat, no volem acomiadar-nos d'aquest últim article de la llarguíssima i estranya temporada 2019/2020 sense recomanar-vos que escolteu "El Área de Som Girona" el podcast amb el qual recentment ha començat a col·laborar el nostre soci Miguel Ortega, que des de fa un any escriu també articles per a una pàgina web d'actualitat gironista. En aquests programes radiofònics, els joves redactors d'aquest lloc web fan prèvies i cròniques dels partits del nostre equip i en comenten les notícies més destacades. El podeu escoltar a través de la plataforma Spotify. Els hi desitgem molts d'èxits amb aquesta iniciativa, així com que puguin narrar moltes victòries del Girona, què per molt que no callem les coses que ens sembla que no estan ben fetes, és amb el que més gaudim.       

Cap comentari: