jueves, 1 de septiembre de 2016

Així sí


Estem acostumats a sentir dir que la del Girona és una afició poc nombrosa, que només es mobilitza en les grans ocasions, que a altres llocs la gent s'identifica molt més amb el club local... en aquestes crítiques, com sempre a la vida, no tot és blanc o negre. Hi ha molt de gris. Totes les aficions tenen els seus problemes i maldecaps. I si no que li diguin a la gent de l'Elche, que després de superar els 20.000 abonats a Primera, van quedar-se en 11.000 després del descens administratiu i aquest any en menys pel malestar de bona part de l'afició amb la propietat. Tot dificultats, quelcom que no significa que la ciutat alacantina hagi deixat de bategar pel seu equip: els fidels de sempre segueixen al peu del canó. Un problema que compartim amb ells en aquestes dates estiuenques és la dificultat d'agrupar-nos tots perquè molts dels habituals són de vacances lluny de casa. De fet, la Federación de Peñas del Elche CF va intentar fer viatge pel partit de dissabte a Montilivi, però com ja vam comentar els hi va ser impossible completar autobús i només vam poder rebre en Juan i la Cristina de la Peña "Els Gafarrons", que van programar els seus dies de descans de manera que els hi va ser possible apropar-se a la ciutat dels quatre rius.


Cap als volts de les dues de la tarda van aparèixer pel 106 els dos representants d'aquesta penya franjaverda. Cerveseta de rigor per hidratar-se després del llarg viatge i cap a casa dels nostres amics de la Penya Saltenca, on un bon grapat d'immortals ens vam unir a en Rodri, la Fina i en Jose per fer el vermut. En Juan va ser el fundador de la Penya "Els Gafarrons", sent-ne durant molts anys president i arribant també a encapçalar la federació de penyes del club il·licità. Entre copa i copa va parlar-nos de les dificultats i sacrificis que comporta, si es vol fer bé, organitzar els desplaçaments i activitats d'aquest tipus d'associacions, quelcom ben conegut per nosaltres. Un cop vam fer gana, va ser hora de tornar al 106 per un dinar que ja quasi podíem olorar.


Cap a una vintena de persones ens vam aplegar al voltant d'una taula on, com ja és habitual, no va faltar de res. Fuet, xoriç, botifarra, pollastre, cansalada, calamars... si Javier Bardem va protagonitzar No es país para viejos, nosaltres podriem haver rodat No es país para flacos. El bon menjar i el bon vi són amics de les bones converses. En Juan, al qual coneixem d'una trobada casual a Montilivi en els primers anys del retorn a Segona, ens va explicar les seves peripècies seguint a l'equip dels seus amors i a Espanya en ni més ni menys que tres mundials i quatre eurocopes. En aquests viatges amb la Selecció va guanyar-se bona fama per l'ambient que donava pels carrers i estadis amb el seu bombo com un autèntic doble del famós Manolo. Tot un crack com la Cristina, que a força de seguir-lo (i estimar-lo molt) ha acabat compartint la seva passió pel futbol.


Fets els cafès, la nostra parella de visitants havia de marxar a l'hotel de concentració del seu equip, però abans vam aprofitar per fer-nos la foto de família i entregar-los-hi una bandera amb els colors i escuts tant de l'Elche com del nostre Girona. En Juan la va rebre amb moltíssima il·lusió, dient que la guardarà com a símbol d'aquesta amistat i prometent-nos que quan tornem a la seva ciutat farà el possible per organitzar un gran dinar al mateix Martínez Valero si és possible. Una satisfacció més per a la Penya Immortal poder haver inaugurat la temporada de trobades amb aficions rivals en el primer partit de lliga a casa. La cosa no para i ja ens hem posat en contacte amb la Federación de Peñas de la UD Almería i la Peña "Las Migas" de Terrassa per poder organitzar la següent el dia 11 de setembre. Anirem informant dels detalls.


Montilivi va saludar la nova temporada amb un sol de justícia que no ens va deixar de torrar fins a la segona part. Les nostres banderes van onejar com sempre al Gol Sud, però ni la brisa que les movia va evitar que més d'un sués com un autèntic bacó. A la gespa, res a patir. Una primera part excel·lent dels homes de Machín va posar-nos 2-0 amb gols de Borja i Portu. L'equip va millorar moltíssim respecte a la versió que en vam veure al Pizjuán, qui sap si pel retorn d'una peça clau del mig del camp com Pere Pons, que seguirà vestint, feliçment per nosaltres, de blanc-i-vermell un temps més. El segon acte no va tenir més història que la d'un Girona encara dominador en el qual Samuele Longo va tornar a aprofitar una estoneta per fer un gol (i ja van dos en dos partits oficials) i un Elche que va trobar el camí de la porteria quan ja no hi havia temps per més.

  
Com a cloenda d'aquest article, una mica d'art. El fotògraf i pintor olotí Antoni Karris, que com ja sabeu és un gran amic de la Penya Immortal, va exposar el passat diumenge la seva col·lecció d'obres "Colors of the World" a la galeria Regal i Art de la seva Olot natal. Com no podia ser d'altra manera, havíem de fer costat a qui tant afecte ens ha dispensat al llarg dels anys i a més ens dissenyarà el logotip del nostre 25è aniversari, així que la nostra vicepresidenta Margarita i el seu marit Isi van acompanyar-lo en aquesta memorable data. Brindem pel seu èxit... i pel del Girona!    

No hay comentarios: