martes, 9 de julio de 2013

Somriures i llàgrimes (II)

Segona entrega de la nostra entrada de cloenda de la temporada:
CONTRA VENT I MAREA, A ALMERÍA
Pel que fa al viatge a Almería, es va demostrar que el club no havia après la lliçó, essent-ne la Penya Immortal bastant perjudicada. No passa res per no poder anar-hi en AVE, tot i que ens hagués agradat, entenem que potser era quelcom destinat als primers que hi arribessin i prou. Però en quant als autobusos es podria haver seguit perfectament el protocol d'altres ocasions, deixant-nos gestionar les inscripcions d'un autocar a nosaltres en comptes d'obviar que som un col·lectiu que mou força gent i un dia extra per entregar diners i places és una autèntica bombona d'oxigen. Recordem que els directius de la penya som amateurs, ho fem per l'estima cap als colors i que facilitats així és l'únic que demanem. Finalment van ser 23 els immortals els que fent honor al seu nom i la seva eterna fidelitat a l'equip van desplaçar-se a Almería, amb baixes notables, uns per obligacions laborals, altres per veure's incapaços d'estar 20 hores tancats en un autobús i alguns simplement per estar-ne fins al capdamunt de tot. Una llàstima, tot i que els que hi vam anar vam deixar marca a terres andaluses, com sempre que seguim al Girona fora de casa.
Lluny de tensions per la importància del partit, la rebuda que vam tenir per part de la Federación de Peñas de la UD Almería va ser ben càlida. "Tal faràs, tal trobaràs" diu la dita, i en aquest cas no podia ser més encertada. Els grans moments viscuts en les visites d'aquest equip andalús a Girona, amb trobades de germanor amb en Baldomero i la seva gent, van tenir la seva continuació en aquesta jornada. Només de baixar de l'autobús, els penyistes locals ens van traslladar en els seus propis cotxes fins a la seu d'una de les seves agrupacions, on ens esperava un aperitiu i uns refrescos que aquella hora, gairebé les quatre de la tarda, ens van entrar de meravella. A part de picar alguna cosa, vam tenir el gust de conèixer les sensacions de la parròquia local davant el matx d'aquella tarda i el bon regust que la nostra província havia deixat en alguns dels que van viatjar al partit d'anada i van aprofitar per allargar l'estància uns dies per fer turisme. Una llàstima no haver tingut més temps que compartir, però vist el que ens va costar poder ser-hi, molt va ser que ens poguéssim trobar. Una vez más, nuestro más sincero agradecimiento a la Federación de Peñas de la UD Almería por su exquisito trato con la Penya Immortal Girona.
Després de fer un mos pels voltants de l'estadi vam entrar al recinte on el que vam viure va ser quelcom sense punt de comparació a qualsevol altra derrota del Girona. El partit no va tenir massa història i tot i l'esforç i les ganes de donar la cara dels nostres, l'Almería va demostrar que estava confeccionat per pujar i no va tenir pietat. Un 3-0 que segellava el seu passaport a Primera però no aconseguia enterrar l'enorme temporada d'un Girona que ens va fer somiar com mai. On més suc potser hi va haver, però va ser a la graderia. L'animació sense descans per part dels 600 desplaçats va fer goig, però van sobrar els enfrontaments verbals entre aficionats, tant d'un i altre equip com dins de la mateixa expedició gironista, per temes polítics que res tenen a veure amb el Girona, siguin quines siguin les ideologies de cadascú. Els colors que ens uneixen són el vermell i el blanc i prou. Per sort van ser només incidents aïllats i al final vam demostrar ser una afició de categoria, guanyant-nos el respecte de tot l'estadi. Els 15 minuts finals entonant un emotiu "Gràcies Girona" van deixar parats als 15.000 seguidors locals que no s'esperaven aquesta reacció que quedarà sempre en la memòria dels que la vam viure. Amb la invasió de camp final molts vans ser els que van intercanviar bufandes i banderes i van dedicar aplaudiments al rival. Aquest és el futbol que volem.  
REBUDA ALS HEROIS
L'endamà va preparar-se una rua de celebració de camí a l'Ajuntament, on va tenir lloc la recepció oficial a l'equip i els tradicionals parlaments a la Plaça del Vi, que va tornar a quedar petita com ara fa 5 anys amb la tornada a la Segona Divisió. Els immortals desplaçats a Almería gairebé no havíem baixat encara de l'autobús que ja hi tornàvem a ser, però un moment històric com aquest és per no perdre-se'l. L'afició va reconèixer la gran feina d'un grup humà que en tot moment ha defensat aquest escut a mort, fins i tot quan el rival podia superar-los en qualitat. Les paraules de Rubi i d'alguns jugadors sonaven a comiat i dies més tard es van confirmar les sospites en molts dels casos. Ho entenem, ja que el futbol és una professió i com a tal tot el qui en viu sempre cerca progressar. Desitgem molta sort en els seus nous equips a noms ja històrics pel gironisme com Jose, Acuña, Dani Mallo, Marcos Tébar...
El dimarts següent tampoc vam fallar a la festa a l'estadi, ja molt descafeïnada però necessària. Necessària perquè prou que patim quan les coses no rutllen, prou que ens enfadem quan alguna cosa no funciona. Era el nostre moment i l'haviem d'aprofitar al màxim. S'acabava així una temporada plena de remuntades inoblidables, espectaculars golejades, tardes de bon futbol, desplaçaments en massa i una bogeria per aquests colors com no és recordava a ciutat i província. Les llàgrimes i l'emoció de molts immortals al acabar el partit, tot i reflexar la tristesa del moment, també són símptoma de què això ha estat molt gros. Una de les temporades més actives de la nostra penya, amb molta repercussió entre el gironisme i els mitjans i amb moltes ganes d'emprendre nous projectes que segueixin deixant ben alt el pavelló blanc-i-vermell. Preparats per tornar a començar?

GRÀCIES PER TOT, EQUIP
ENDVANT GIRONA!
SEMPRE IMMORTALS

1 comentario:

Anónimo dijo...

No pudo ser, pero ahora ya conocemos el camino. Toca seguir trabajando para crecer como club y como afición y ganarse una nueva oportunidad.

¡Adelante Girona!