viernes, 27 de julio de 2012

Torna el derbi

Portàvem forces anys sense veure sobre la gespa el derbi gironí, els darrers enfrontaments oficials daten de la temporada 2004/2005, a Segona B. Aquell exercici va acabar amb el descens del Girona a Tercera. Molt han canviat les coses des de llavors. Com tots sabem, els gironistes afrontem la nostra cinquena temporada consecutiva al futbol professional, mentre que el Figueres acaba de tornar a Tercera després de refundar-se a causa de la desafortunada etapa Miapuesta i encadenar ascensos en les categories regionals.

El diumenge tindrem la oportunitat de reviure aquest duel en un partit molt maco pel que representa: tornar a donar vida al futbol més clàssic de la província i a la seva afició. Nosaltres hi anirem i estem segurs que hi haurà presència d'aficionats unionistes, el que donarà color a la petita graderia del Camp Municipal de Peralada. Com ja va passar en el partit de L'Escala, tots els immortals quedem convocats a les 18:00 hores al Bon Ibèric per sortir plegats cap a terres empordaneses per animar als jugadors blanc-i-vermells. Dissabte hi haurà el partit contra el Farners, però davant la possibilitat d'haver d'afrontar qui sap si 30 € en entrades aquesta setmana (10 del Costa Brava i probablement uns altres 10 a Santa Coloma i Peralada), hem decidit deixar-ho estar i centrar-nos en el derbi. La crisi ens afecta com a qualsevol grup de gironins.
Passem ja a relatar una mica les nostres vivències en el partit corresponent a la 36ª edició del Trofeu Costa Brava que va enfrontar al Girona amb el Sevilla. Curiosament, sent l'any amb millor cartell des que ens va visitar l'Espanyol, l'entrada registrada va ser pèssima, amb poc més de 2.000 espectadors. Ni la presència d'un doble campió de la Copa de la UEFA i guanyador d'una Supercopa d'Europa va poder amb les vacances (o qui sap si les obligacions laborals, era dimecres) dels gironistes. Tot sembla indicar que començant la Lliga tan aviat aquest any com comença, trigarem força en veure més de 4.000 persones per Montilivi. Volem creure que és perquè l'estiu i el futbol no són amics a la ciutat dels quatre rius, ja que amb els preus que hi havia per als socis (10 euros pels gols per veure la visita d'un equipàs), poca excusa hi ha en la vessant econòmica.
El partit va començar amb un emotiu minut de silenci en record de les víctimes mortals dels incendis de l'Alt Empordà. Al pit de la samarreta dels jugadors del Girona hi havia impresa la frase "Tots som de l'Empordà" un gest molt maco, com ho va ser el del club sevillà en cedir una samarreta firmada per les seves figures per a la posterior subhasta que el club farà en benefici dels afectats per la tragèdia i com tambéhumilment creiem que ho va ser la nostra pancarta de suport als damnificats, tot i estar feta a darrera hora (hi deia "ÁNIMO EMPORDÀ"). Grandesa i solidaritat per celebrar el dia en el que el club complia 82 anys d'existència. Felicitats a tota la família gironista, encara ens queden grans moments per viure amb la samarreta blanc-i-vermella.
Sobre el terreny de joc, el Girona no va fer mala pinta i va contenir força bé tot un Primera, sense passar masses angúnies al darrera. L'única pega va ser que als atacants els hi va costar fer ocasions. No va ser el dia de Coro (encara no hi ha decidit res sobre el seu futur) ni de Benja. Les millors accions van tornar a estar a les botes d'Ariday Cabrera i Eloi Amagat, amb el que va quedant clar que poden ser dos dels homes claus del conjunt de Rubi quan arribi la hora de la veritat. Jandro, com sempre, el més destacat del centre del camp. Al final, però la lògica es va imposar i el gol del sevillista Baba va donar el trofeu als andalusos. Com a mínim ens emportem la satisfacció d'haver vist al nou Girona 2012/2013 plantant cara en un test de màxima exigència i també a les estrelles del Sevilla FC sobre la nostra gespa: Palop, Diego López, Reyes, Rakitic... Després del matx alguns immortals van aprofitar per fer-se foto amb els cracks i amb famosos membres de la direcció dels del Sánchez Pizjuán com Monchi o ídols de l'adolescència com l'ara entrenador José Miguel González Martinez-Martín del Campo, Míchel.

1 comentario:

Anónimo dijo...

Cada vez me gusta más como juega Ariday.

Una gran sorpresa, no esperaba que fuera tan rápido. Y encima se atreve a chutar.