domingo, 5 de febrero de 2012

Girona, el nom de l'esperança

Un desafortunat error de l'encarregat de megafonia del Martínez Valero va convertir al Girona en el "Gimnàstic Fútbol Club" en cada canvi, cosa que va a encendre de valent als 30 gironistes desplaçats fins a Elx, 7 d'ells immortals. La resposta va ser fer retronar encara més el nom del nostre equip, al que ja havíem estat donant suport des de l'inici. Vam sacrificar les nostres ja malmeses veus perquè tothom sabés qui som i que no ens rendim fàcilment.
Tot i això, ens asseguren els nostres amics il·licitans que darrera del canvi de nom no hi va haver cap mala intenció i que només va ser un lapsus d'un empleat proper a la jubilació. Pel fenomenal tracte que ens van dispensar des de la Agrupación de Peñas del Elche CF, especialment els ja esmentats companys d'Altzavares Nord, no podem fer altra cosa que creure-ho. A Elx hi tenim bons amics i esperem seguir-los tenint durant molt de temps.
Després d'una sessió de tapeo matiner al poc d'arribar a la ciutat, ens vam trobar precisament amb en Cristóbal i en Manel de la penya Altzavares Nord i un altre company que va completar la representació de l'afició de l'Elx que va rebre a la nostra petita comitiva. Tot passejant pel centre de la ciutat ens van guiar a un restaurant on vam poder gaudir d'un dels millors dinars que hem provat en els nostres desplaçaments al llarg i ample del país: croquetes de bolets, pernil ibèric, moussaka, patatetes, amanida i com a colofó final unes exquisides llonzes de xai a la brasa que van fer les delícies de tots els presents. Un àpat de 10.
Com és lògic vam voler deixar un present per recordar tan agradable estona, així que vam entregar un mocador de Sant Narcís amb l'escut de la Penya Immortal a cadascun dels amics franjaverds que ens van acompanyar. Molt amablement, ells no van voler ser menys i ens van obsequiar amb una de les seves bufandes. Uns altres que van entregar bufandes van ser els amics de la Penya Guíxols-Costa Brava, que també van fer pinya amb nosaltres al llarg de tot el dia.Del restaurant ja vam marxar a l'estadi en un memorable recorregut en el que vam fer nostre un autobús de línia, lluint-hi els nostres colors i entonant ben alt els nostres càntics. Fins i tot el conductor va congeniar amb nosaltres. Allà vam voltar una mica per les instal·lacions, comprant records a la botiga de l'Elx i prenent un bon cafè calent als bar per combatre el fred que semblava que havíem portat amb nosaltres des de Girona. El moment més emocionant va ser la rebuda que vam fer als nostres jugadors quan aquests van arribar al Martínez Valero, un avanç del suport que rebrien des de la graderia. També vam aprofitar per saludar al nostre enyorat Jordi Xumetra, al que vam demanar, sense èxit, que no ens fes cap gol.
Hem d'agrair a ambdós clubs que arribessin a un acord per poder situar-nos en un del extrems de la tribuna baixa de l'estadi, ja que intuïm que que a la nostra ubicació de l'any passat, en una de les cantonades de l'anell superior, hauríem hagut de patir encara més fred del que vam passar. Mentre esperàvem que comencés el partit a les nostres localitats, vam aprofitar per tenyir el nostre raconet de blanc-i-vermell tot desplegant les nostres pancartes i banderes. Potser no érem gaires, però ens vam fer notar visual i acústicament.La resta de la història és, malauradament, ben coneguda pel gironisme: vam fer un partit seriós al darrere (amb un brillant debut de Dani Erencia) tenint en compte l'entitat del rival, però van mancar situacions de perill a la porteria contrària o materialitzar alguna de les que vam crear en els darrers minuts, en els que vam arribar a dominar. Uribe ha aconseguit taponar una de les ferides per les quals aquest Girona s'estava dessagnant, la defensa. Ara només li falta aconseguir que el malalt torni a caminar, o el que és el mateix, a fer gols. Per la confiança en la salvació i en el treball dels seus homes que va demostrar quan es va acostar a donar-nos les gràcies pel suport després del partit, no podem sinó estar esperançats i desitjar que passi la setmana volant per tornar a cridar ben fort el nom del nostre equip.Per si fossin poques les emocions viscudes, el diumenge encara vam tenir temps pel dinar en homenatge al nostre soci José Sierra, que va rebre l'afecte dels seus familiars i amics. Van ser molts els que es van acostar a donar els seus ànims al pare del nostre president i també un número important els que hi van ser de cor i van trucar per excusar la seva absència a l'acte, que ha deixat ben clar la nostra estimació cap a aquest ciutadà exemplar. ¡Mucho ánimo, José!

2 comentarios:

Fran dijo...

El viaje fue estupendo, lástima que no nos pudiéramos traer de vuelta los 3 puntos. Excelente el trato por parte de Altzavares Nord y la Agrupación de Peñas del Elche, con gente así da gusto compartir la afición por el fútbol.

Ojalá que el club nos ayude con más desplazamientos de estos, estamos dispuestos a dejarnos las gargantas donde sea con tal de ayudar a salvarnos.

Un gran abrazo a José Sierra de parte de los Lara.

Anónimo dijo...

En nom de la familia Sierra moltíssimes gràcies a tots, en aquests moments les mostres d'estima que rebem ens fan ser més forts.

Pepe Sierra