"Para habernos matao"

Aquesta popular frase descriu a la perfecció el que els membres de la Penya, i ben segur que tots els gironistes, vam sentir quan Teixeira Vitienes va assenyalar el final del partit d'ahir davant el Real Murcia. I es que com en deia el nostre soci i amic Josep de Santa Coloma "a Montilivi els miracles existeixen".

Els nervis van poder en certs moments amb els nostres jugadors, però aquests van seguir demostrant la seva professionalitat com han fet al llarg de tota la temporada tot i els nombrosos contratemps extraesportius que han hagut de patir. Quan el conjunt grana va marcar el primer gol del partit, els nois de blanc i vermell van continuar esforçant-se per treure un bon resultat i això els aficionats del Girona no podem sinó agrair-ho.

A la graderia, la pluja va intentar aplacar els nostres ànims però no ho va aconseguir. Els més de 50 kg de confeti que ens va cedir el Sr. Ollero van volar ben alt. Les banderes i les pintures de guerra, així com els nostres càntics de suport, tampoc no van faltar. Si un dia hi havia per no fallar al Girona, era aquest.

Les combinacions de resultats van tenir el Girona a Segona B durant 44 terrorífics minuts en els que semblava que el gol no arribaria mai. Amb cares de preocupació i més d'un pensant en el desastre es va arribar al temps afegit. Però en aquestes vam veure que en Juanma enfilava la frontal de l'àrea pel cantó esquerra. Hi va haver una caiguda, un xiulet i una munió de jugadors d'ambdós equips discutint. Ningú sabia que havia passat fins que es va confirmar: penal. No es pot parlar d'alegria encara en aquest moment, potser d'esperança, i això sí, de molts de nervis. La tensió era tan gran que alguns immortals no vam poder contenir les llàgrimes, d'altres no deixavem de cridar tot pregant que aquella pilota anés a dins i algun fins i tot es va girar per no mirar.

Kiko Ratón, el nostre Kiko, va ser l'encarregat de xutar el penal. Suposem que era conscient, com cadascun dels més de 5000 gironistes presents a l'estadi, que en aquell llançament s'hi jugava una part importantíssima de la història del club, però no va tenir por i va tirar-lo igualment. El porter del Murcia va endevinar la trajectoria i per unes dècimes de segon Montilivi va emmudir. Entre la desorientació del porter i que la pilota anava amb prou força, aquesta va completar plorant els escassos centímetres que la distanciaven de superar la línia de gol. Aquests escassos centímetres son els que vam empènyer amb el cor tots els que ens estimem el Girona.

La bogeria es va apoderar de camp i graderia a la vegada i tot eren salts, abraçades, plors, crits i emoció. Ens salvàvem. Vam patir de valent el minut i escaig de partit que va quedar i l'explosió d'eufòria va ser tal que es van viure imatges semblants a les d'aquella memorable tarda de juny en la que Migue ens va portar a Segona. Els seguidors murcians estaven desolats i ens consta que més d'un gironí va anar a oferir-los-hi el seu suport. Des d'aquí els volem també donar ànims: el futbol pot semblar cruel, però el que un dia et treu, un altre t'ho dóna. Segur que d'aquí poc ens tornem a veure a la Liga Adelante, juntament amb els nostres amics de Las Palmas, als que aprofitem per donar la enhorabona per la seva permanència.

Ara és hora que club i afició comencem a preparar-ho tot per intentar que l'any vinent tinguem un final de temporada no tan accidentat. Perquè el Girona, en tardes com aquesta, demostra que és un equip veritablement immortal i s'ho mereix.