Aigües braves

Baixen (quin mal fer servir aquest verb aquests dies, tu) mogudes les aigües dels quatre rius de Girona. Dissabte 18 de maig el nostre equip deia adéu a les seves dues primeres temporades a la màxima categoria del futbol espanyol, tal com tot indicava després de caure derrotats la setmana precedent a Montilivi contra el Levante. Més que buscar culpables, el gironisme sembla voler saber de primera mà els motius que van portar a prendre o no determinades decisions que podrien, si més no, haver suposat opcions de donar un cop de timó a un conjunt que estava encallat i amenaçava amb enfonsar-se.

Foto: Jmsolerb

Alguns dels responsables sí que han donat la cara i, ens agradi més o menys els que ens han explicat, han assumit el que han fet. Eusebio va dir que marxa perquè ha "entès l'afició" i que la nefasta ratxa de resultats va ser fruit dels nervis i la por de perdre quelcom que després de guanyar a Butarque semblava ja fet. Li hauríem agraït que ens comprengués una mica abans, potser després de perdre contra el Villarreal, quan ja acumulàvem quatre derrotes consecutives i començaven a pintar bastos. De totes maneres, deixant de banda el desencert a l'hora de dirigir a l'equip, no podem retreure-li que cregués en la seva feina i les seves possibilitats de redreçar el rumb. Tots ho hauríem fet en les nostres feines. El problema resideix, principalment, en qui, des de més amunt en l'organigrama del club, no hi va posar fre. El tècnic val·lisoletà ha renunciat a cobrar l'any de contracte que encara, per una meravellosa decisió de principis de temporada, li restava a Montilivi, així que encara podem estar contents. L'altre nom propi de la setmana ha estat el de Quique Cárcel. Des de la seva arribada al club, el director esportiu ha estat el principal responsable de les competitives plantilles que ens van portar a Primera. Però aquesta no ha estat la seva temporada més gloriosa, ni per les errades en els fitxatges que ell mateix va reconèixer (es veu que Doumbia va arribar ja a l'agost molt fora de forma), ni per les incorporacions que no va arribar a concretar al gener ni, òbviament, per la seva fe absoluta en la continuïtat d'Eusebio. Cárcel va afirmar que ja amb la gran xiulada després del 0 a 1 a casa contra els groguets s'ho va pensar, però va decidir apostar per no canviar res, qui sap si esperant intervenció divina. Al final, quan toquen campanes, senyal de festa. En aquest cas, més que festa, funeral i cap a la Liga 1|2|3. El balanç dels seus cinc anys al Girona ha estat positiu, llevat de l'enorme taca que suposa aquest descens, així que, donada la seva experiència a Segona i el domini que ha demostrat en el mercat de fitxatges d'aquesta categoria i de la de bronze, podem pair que se li doni un vot de confiança per absoldre els seus pecats ajudant-nos a retornar a Primera. Només esperem que no ensopegui dues vegades amb la mateixa pedra. En el cas de Cárcel, com en el d'Eusebio, la responsabilitat en última instància del que fan els seus subordinats, és de qui els mana. Gairebé una setmana després de baixar, cap representant de l'accionariat majoritari del club, ni el seu home fort a Girona, Ignasi Mas-Bagà, han fet declaracions. Si ho fessin, probablement escoltaríem un discurs similar al donat per Geli en els darrers dies, ple d'obvietats i llocs comuns. Per contra, ens podrien sorprendre a tots donant un bon motiu per no moure un dit mentre l'equip es dessagnava. El que és cert és que ho valoraríem molt. Igual que no ens pesa elogiar quan es fan les coses ben fetes, ens agrada que es faci front als moments complicats en comptes d'amagar el cap sota l'ala.

Foto: CF Peralada-Girona B

Per acabar-ho d'adobar, el descens del Peralada sembla que portarà cua. Des del club s'ha pensat en trencar l'acord establert amb aquesta entitat per aprofitar un possible ascens del Girona C a Tercera i deixar als empordanesos a Primera Catalana, ja que l'article 109 del reglament de la RFEF indica que dos equips que depenen d'un mateix club no poden militar en la mateixa categoria. El cas és que, segons el mateix article, per molt que es trenqui el vincle entre tots dos clubs els seus efectes a escala competitiva s'allarguen una temporada més per evitar fraus de llei, així que la jugada és impossible. Seria un moviment poc intel·ligent seguir amb aquesta idea d'acabar amb un pacte signat fins al 2021 i quedar-se amb el primer filial al cinquè esglaó de la piràmide del futbol nacional quan pot continuar-se amb ell i intentar el retorn a Segona B. L'estiu passat gairebé s'aconsegueix sense comprar la plaça i no seria agosarat pensar en poder consumar aquest cop la fita. El que no s'entendria és deixar penjat a un club amic com el dels xampanyers, que sempre ha tingut bones relacions amb el nostre. Des de la nostra penya sempre ens hem sentit com a casa al Municipal de Peralada, ja sigui en partits de pretemporada o en alguna escapada per veure en acció al planter. Al contrari que ens passava en certs indrets de la Costa Brava, on la visita del Girona era sinònim de fer caixa a costa dels seus aficionats, en aquesta localitat sempre s'ha entés que un partit de costellada d'estiu no pot cobrar-se a preu d'or. Però bé, això son qüestions més sentimentals i nostres. El que realment està en joc és saber si es desmuntarà la planificació dels pròxims anys del Peralada per un guany que no sabem exactament quin seria pel Girona si el filial que tindríem no estaria en una divisió superior a la dels verd-i-blancs. Si realment es vol canviar d'estrategia i que el segon equip del club estigui plenament integrat en la seva estructura i en sigui 100% dependent, el millor seria esperar al venciment del contracte i no deixar-los en l'estacada després d'una temporada en la que el seu rendiment s'ha vist afectat per la quantitat de vegades que els millors integrants de la seva plantilla han hagut de reforçar a la d'Eusebio per baixes i mancances. Que sí, que aquesta és la missió d'un filial, però precisament per això s'han d'assumir els seus resultats si el deixes sense efectius importants per a partits vitals. Amb això veurem si des de la propietat i la direcció esportiva, per lluny que vinguin, entenen que "Orgull gironí" ha de ser quelcom més que un lema a la samarreta.

Passem ara a l'actualitat de la penya, però no abandonem les penes. Dissabte el Girona va acomiadar-se de Primera amb una nova actuació depriment. Ni amb el 0 a 2 que durant uns quants minuts va aguantar el Rayo a Balaídos es va poder somiar, ja que l'equip va tornar a estar d'allò més pla contra l'Alavés i en tot moment va estar a anys llum de la golejada que feia falta pel miracle. Al 106 ho vam estar seguint un bon grapat d'immortals, tot i que més d'un hauria desitjat estalviar-se l'emprenyada anant a visitar Temps de Flors. O al dentista. Això sí, igual d'unànime que la decepció va ser el compromís de seguir amb l'equip ara que venen mal dades. Fins fa poc estar a Segona ja era el paradís pel Girona, el que més greu sap és haver deixat la salvació quan es tenia a tocar. L'any que ve toca seguir donant tot el suport possible a la graderia per tornar allà on volem ser. Un cop tastada la mel de Primera, no és fàcil no voler tornar a repetir.

Tanquem amb afers més alegres. El gironisme no s'atura per molt que la temporada hagi acabat. La Federació de Penyes ja ho té tot preparat per celebrar el seu 1r Torneig de Futbol 7, que se celebrarà a la Zona Esportiva Municipal de Sant Gregori el diumenge 2 de juny. El campionat, orquestrat principalment per la Penya Gironina Vall de Llémena, comptarà amb la participació de 14 equips de les penyes del Girona FC i un format per empleats de l'entitat. Amb els diners que s'aconsegueixin a través de les inscripcions, el servei de bar i l'euro solidari que pagarà tothom qui entri a les instal·lacions, es farà una aportació al conjunt que el Girona FC té a la Liga Genuine i tan bona tasca fa. Una raó més per venir a gaudir d'una jornada ben blanc-i-vermella plena d'esport i germanor.

El sorteig, segons es comenta, ens ha enquadrat a l'anomenat "grup de la mort", juntament amb els conjunts formats per membres de la Saltenca, la Pablo Machine, la Jandrista (el primer dels dos equips que presenten al torneig) i la Barbero Bailongo. Una dura prova pel nostre equip, que tenim fe en que ho donarà tot sobre la gespa, o, si més no, ho intentarà. Donarem continuïtat així al nostre gloriós historial, iniciat ara fa 9 anys a Madrid en un partit contra penyistes del Rayo Vallecano. Estem segurs que aquesta vegada aconseguirem afegir-hi unes quantes victòries. Que vagin preparant la copa. I emplenant-la de cervesa.